Hi ha coses que volem fer i no s'han de deixar passar. Jo sempre havia volgut anar al cinema a veure una pel·lícula en la sessió de mitjanit. I finalment dissabte ho vaig aconseguir. Tenia excusa: «Elizabeth, the Golden Age» només la posen ja en la última sessió a l'Icària Yelmo divendres i dissabte. Com que la volíem veure no hi havia una altra opció.
O sigui que dissabte vam anar a sopar en un italià, vam fer un tomb, vam fer un cafè i vam anar al cinema passada la mitjanit. I el cert és que ens va agradar la pel·lícula, però, sobretot, l'ambient del cinema. Quan entràvem sortia molta gent de la sessió més corrent de les 22 hores. A la sala només hi havia un noi que (pensem) treballava al cinema. En sortir estava ja tot mig tancat... És un plaer, com si et posessin la pel·lícula només per tu.
«Elizabeth, the Golden Age» té molts aspectes negatius. Principalment la imatge ridícula i exagerada que dóna dels espanyols. Però els vestits i els ambients són brillants i potents. Potser que la història sigui quasi tota inventada, que fallin els detalls de veracitat històrica i que, al final, només sigui ficció. Però l'actuació de Cate Blanchett és genial, m'encanta la seva veu.... però no dir res de Clive Owen...
Evidentment, em va agradar molt més la primera «Elizabeth». La història era molt més emocionant, amb les dificultats de la jove Elizabeth per esdevenir reina d'Anglaterra, els seus amors amb Robert Dudley (un guapíssim Joseph Fiennes) i la seva transformació final. Però aquesta segona pel·lícula també té moments genials. M'estic fixant sobretot en l'escena del ball que és una reminiscència de la pel·lícula anterior. Mentre Raleigh i Bess ballen a la pista, la reina recorda la seva joventut. Si pensem en la pel·lícula de 1998 no haureu oblidat que precisament la intensitat en l'escena de dansa que performen Robert i Elizabeth.
O sigui que, malgrat les cametes esprimatxades de Jordi Mollà (Felip II) i altres ridiculeses dels espanyols i catòlics, us recomano la pel·lícula. Són 112 minuts que no es fan llargs. Hi ha moments àlgids (la batalla contra l'Armada Invencible), moments romàntics (Raleigh!!!), moments introspectius i exageracions totes les que vulgueu.
O sigui que dissabte vam anar a sopar en un italià, vam fer un tomb, vam fer un cafè i vam anar al cinema passada la mitjanit. I el cert és que ens va agradar la pel·lícula, però, sobretot, l'ambient del cinema. Quan entràvem sortia molta gent de la sessió més corrent de les 22 hores. A la sala només hi havia un noi que (pensem) treballava al cinema. En sortir estava ja tot mig tancat... És un plaer, com si et posessin la pel·lícula només per tu.
«Elizabeth, the Golden Age» té molts aspectes negatius. Principalment la imatge ridícula i exagerada que dóna dels espanyols. Però els vestits i els ambients són brillants i potents. Potser que la història sigui quasi tota inventada, que fallin els detalls de veracitat històrica i que, al final, només sigui ficció. Però l'actuació de Cate Blanchett és genial, m'encanta la seva veu.... però no dir res de Clive Owen...
Evidentment, em va agradar molt més la primera «Elizabeth». La història era molt més emocionant, amb les dificultats de la jove Elizabeth per esdevenir reina d'Anglaterra, els seus amors amb Robert Dudley (un guapíssim Joseph Fiennes) i la seva transformació final. Però aquesta segona pel·lícula també té moments genials. M'estic fixant sobretot en l'escena del ball que és una reminiscència de la pel·lícula anterior. Mentre Raleigh i Bess ballen a la pista, la reina recorda la seva joventut. Si pensem en la pel·lícula de 1998 no haureu oblidat que precisament la intensitat en l'escena de dansa que performen Robert i Elizabeth.
O sigui que, malgrat les cametes esprimatxades de Jordi Mollà (Felip II) i altres ridiculeses dels espanyols i catòlics, us recomano la pel·lícula. Són 112 minuts que no es fan llargs. Hi ha moments àlgids (la batalla contra l'Armada Invencible), moments romàntics (Raleigh!!!), moments introspectius i exageracions totes les que vulgueu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada