26/8/06

Gàndula



Dimecres vaig anar a "Les Gàndules". És el cicle de cinema que està programant aquest estiu el CCCB. De fet, es tracta del tradicional cinema a la fresca que a tothom li ve de gust a l'estiu. Tanmateix, el programa proposat no es correspon amb el que podríem esperar... Normalment, es tracta de pel·lícules que costa molt de veure, que no han estat gaire difoses. Això ja forma part de la línia habitual del CCCB. Aquest dimecres, per exemple, van posar "Sur un air de Charleston" d'en Jean Renoir i "Un jour Pina m'a demandé" de la Chantal Akerman.

Veure la Catherine Hessling (la primera dona d'en Jean Renoir) ballant un Charleston sense música era màgic. Alguns van fer notar que Jean Renoir estava copiant a Meliès, gairebé vint anys més tard, però quin sentit té criticar aquest aspecte? Hem de considerar que existeix el progrés en l'art? Més quan es fa difícil creure que existeixi el progrés tout court... Bé, torno al meu tema: era molt divertit veure la Catherine Hessling interpretant una mena de salvatge vestida amb un bikini prehistòric i saltant com una boja, sense deixar de ser, però, tota una femme fatale.

Vaig aprendre que el Charleston es ballava en una postura encorvada del cos, mantenint els malucs en paral·lel i lliscant els peus. I que fins i tot feien una mena de passos acrobàtics, tirant el pes del peu cap endarrera i després cap endavant... Tot molt curiós...

I després vam veure "Un jour Pina m'a demandé", un film sobre un grup de ballarins alemanys. El millor va ser descobrir que existeix en el món de la dansa contemporània un pas que jo ja feia per la meva banda: l'anomenaré pedorreta. Consisteix a aplicar els llavis sobre alguna part del cos del company de ball i fer el característic so de pedorreta. Si la parella intenta evitar-ho i lluita, molt millor. S'aconsegueix així un bell efecte plàstic...

2 comentaris:

ponysauvage ha dit...

un bell efecte plàstic... ja t'ho faré a tu la pedorreta i un extra-mollete!!!!

Rocio ha dit...

Interessant aquesta reflexió sobre si existeix el progrès en l'art, i més veien la quantitat de retrospectives que s'ofereixen avui día on podem veure que els propis contemporanis es retroalimenten del passat i són inqüestionables per aquest fet. Però suposo que el comentari desafortunat ve donat pel fet que el cinema no és considerat per a molts com un art, sinò com un mer espectacle, un entreteniment, i per tant les comparacions no són afortunades, sinò tot el contrari