Gàndula

Dimecres vaig anar a "Les Gàndules". És el cicle de cinema que està programant aquest estiu el CCCB. De fet, es tracta del tradicional cinema a la fresca que a tothom li ve de gust a l'estiu. Tanmateix, el programa proposat no es correspon amb el que podríem esperar... Normalment, es tracta de pel·lícules que costa molt de veure, que no han estat gaire difoses. Això ja forma part de la línia habitual del CCCB. Aquest dimecres, per exemple, van posar "Sur un air de Charleston" d'en Jean Renoir i "Un jour Pina m'a demandé" de la Chantal Akerman.

Veure la Catherine Hessling (la primera dona d'en Jean Renoir) ballant un Charleston sense música era màgic. Alguns van fer notar que Jean Renoir estava copiant a Meliès, gairebé vint anys més tard, però quin sentit té criticar aquest aspecte? Hem de considerar que existeix el progrés en l'art? Més quan es fa difícil creure que existeixi el progrés tout court... Bé, torno al meu tema: era molt divertit veure la Catherine Hessling interpretant una mena de salvatge vestida amb un bikini prehistòric i saltant com una boja, sense deixar de ser, però, tota una femme fatale.

Vaig aprendre que el Charleston es ballava en una postura encorvada del cos, mantenint els malucs en paral·lel i lliscant els peus. I que fins i tot feien una mena de passos acrobàtics, tirant el pes del peu cap endarrera i després cap endavant... Tot molt curiós...

I després vam veure "Un jour Pina m'a demandé", un film sobre un grup de ballarins alemanys. El millor va ser descobrir que existeix en el món de la dansa contemporània un pas que jo ja feia per la meva banda: l'anomenaré pedorreta. Consisteix a aplicar els llavis sobre alguna part del cos del company de ball i fer el característic so de pedorreta. Si la parella intenta evitar-ho i lluita, molt millor. S'aconsegueix així un bell efecte plàstic...

Felicità d'Umberto Saba

La giovanezza cupida di pesi

porge spontanea al carico le spalle.
Non regge. Piange di malinconia.

Vagabondaggio, evasione, poesia,
cari prodigi sul tardi! Sul tardi
l'aria si affina ed i passi si fanno
leggeri.
Oggi è il meglio di ieri,
se non è ancora la felicità.

Assumeremo un giorno la bontà
del suo volto, vedremo alcuno sciogliere
come un fumo il suo inutile dolore.

Intento una traducció:

Felicitat
La joventut cobejosa de pesos
ofereix espontània a la càrrega l'espatlla.
No dirigeix. Es plany de melangia.

Vagareig, evasió, poesia
estimats prodigis al tard! Al tard
l'aire s'endolceix i els pasos es fan
lleugers.
Avui és millor que ahir,
si no és encara la felicitat.

Assumirem un dia la bondat
del seu rostre, veurem algú esvanir
com un fum el seu inútil dolor.

Bookcrossing

Els diaris gratuïts del tipus "Metro", "Veinte minutos", "ADN" o l'execrable ""Qué" no acostumen a ser gaire interessants. En tot cas hem de reconèixer que són útils: als matins, en el tren (en el metro els que viviu a Barcelona) et posen al dia del que ha passat... però res més! I el pitjor és que l'estat d'aquests diaris s'agreuja substancialment amb l'arribada de l'agost: han desaparegut tots a excepció d'un. Sí, un que resisteix... i com si es tractés de la vida després d'un cataclisme nuclear, quan segons la llegenda urbana només quedarien les paneroles (en castellà cucarachas, en francès cafards), ha resistit l'anomenat "Metrosol". El nom ja convida a la seva lectura.

Aquesta introducció, que de fet és una digressió, només em serveix per parlar del bookcrossing. Fa uns dies, en el diari Metrosol vaig trobar un article sobre el bookcrossing. La paraula llibre m'atreu profundament i vaig llegir l'article. El bookcrossing (per què en anglès?) és una pràctica de la qual ja havia sentit alguna cosa però de la qual en desconeixia el nom. Es tracta de intercanviar llibres o millor dit de alliberar-los. Hom agafa un llibre (el que vulgui) i el deixa en algun lloc de la ciutat. Tenia entés fins al moment que l'alliberament i el destí del llibre es deixaven en mans de l'atzar, que faria que algú l'agafés etc. Però no: hi ha una pàgina web que podeu consultar per saber quins llibres s'han alliberat i on... Sembla ser que hi ha llocs molt freqüentats, especials, com les arrels d'un arbre. També n'hi ha de més anodins, tipus boques de metro.

No heu trobat mai un llibre en un banc d'un parc o d'una estació de metro? Potser algú el va deixar allà perquè vosaltres el trobéssiu i el llegíssiu, amb la intenció de compartir amb vosaltres el tresor que el llibre li havia donat.

Inauguració

Avui inauguro oficialment el meu blog... Què penso fer-ne? Només el temps ho dirà... Ara com ara, em servirà perquè tots els amics i amigues que no puc veure cada dia i en especial els que marxen lluny sapiguen de mi ... més