M'agradaria escriure alguna cosa gran i sublim. Però igualment em manquen les paraules, em manquen les idees i sovint em manquen les ganes. Algun cop m'acudeix sobtosament un pensament, una inspiració, d'on sembla que partirà alguna cosa bona. Però no faig res més, no vaig més enllà. I per sobre de tot roman la por de què no hi hagi demà, la certesa de què res no serveix ... Sovint m'acomiado ("Adieu, vive clarté de nos étés trop courts"*) amb pena. Altres cops assumeixo la cruel veritat ("Ma foi... moi je m'en irais avec cette pureté et cette simplicité que vous me semblez dégaigner par trop"**). Però finalment he de confessar que la idea de la meva finitud m'atura i, com alguns ja saben, sovint em supera, igual que una riada passant sobre un pont...
_________________________________________________________________
* "Adéu viva llum dels nostres estius massa curts" (Baudelaire).
** "A fe meva... me n'aniré amb aquesta puresa i simplicitat que vosté menysprea" (Dumas).
1 comentari:
vaya nos da dias existenciales eh? el hecho de que las cosas, los momentos y las vivencias que uno tiene puedan plasmarse en palabras es una ardua tarea. Simplemente deberias disfrutar de los olores y los colores que cada vez recuerdas vales mas que cualquier palabra , o no ?
hay tanta belleza plastica en la caida de un angel como en la caida de una hoja.
saludos
Publica un comentari a l'entrada