Raons

Per què escriure un bloc? És per l'angoixa del futur incert? És pel desig de romandre? O per un motiu més posaic: el desfici per figurar? Si és així, intentem donar sempre la nostra millor imatge per tal de sentir-nos satisfets?

Acabo d'enllestir un treball sobre Jorge Semprún (que farà una conferència al CCCB el dia 28 de setembre...) on a més de sobre Auschwitz, parlava també sobre l'autobiografia. Un dels autors que vaig llegir, Gusdorf, deia que escribim autobiografia perquè "yo supongo que mi existencia importa al mundo y que mi muerte dejará el mundo incompleto. Al contar mi vida, yo me manifiesto más allá de la muerte, a fin de que se conserve ese capital precioso que no debe desaparecer". En canvi, Bataille diu que "el universo podría prescindir de mí".

Què opino jo? Evidentment, seria hipòcrita si negués la part de narcisisme que em pertoca. Però també hi ha alguna cosa en el que diu Georges Bataille en la que crec. Suposo que correspon a la part realista del meu ego. Considero una pèrdua pel món la meva falta. A la vegada, sóc capaç d'entendre de com és d'ínfima la meva part.

Per això vull acabar amb altra cita, més llarga, d'una novel·la de Marguerite Duras, La vie tranquille:

"J'existe depuis vingt-cinq années. J'ai été toute petite, puis j'ai grandi et j'ai atteint ma taille, celle-ci que j'ai maintenant et que j'ai pour toujours. J'aurais pu mourir d'une des mille façons dont on meurt et pourtant j'ai réussi à parcourir vingt-cinq années de vie, je suis encore vivante, pas encore morte (...) Je ne suis pas responsable de cet âge ni de cette image. On la reconnaît. Ce serait la mienne. Je le veux bien. Je ne peux pas faire autrement"*.

________________________________________________________________
* "Existeixo des de fa vint-i-cinc anys. Vaig ser petita, després vaig crèixer i he arribat a aquesta altura, la que tinc ara i que tindré per sempre. Podria haver mort d'una de les mil maneres de les quals hom mor i, tanmateix, he aconseguit a recòrrer vint-i-cinc anys de vida, estic encara viva, no pas morta encara (...) No sóc responsable ni d'aquesta edat ni d'aquesta imatge. Hom la reconeix. Seria la meva. Ho vull. No puc fer d'altra manera".