Mise en abyme / Mise an abysme / Mise en abîme

Altrament dit: l'obra dins de l'obra, la imatge dins la imatge, fins a l'infinit. Mise en abyme / Mise an abysme / Mise en abîme són tres maneres d'escriure el mateix. Busqueu al wikipedia per més detalls ja que us semblarà molt interessant: aquí us deixo el link de la wikipedia en Francès. Si no voleu llegir tant crec que aquesta fotografia de Magritte pintant Clairvoyance, el 1936, no deixa lloc a dubtes. O llegiu el conte de Julio Cortázar Continuidad de los parques.

Per part meva, m'atreveixo avui a fer una incursió o un mini-intent d'incursió en la mise en abyme, ja que rellegint un diari que escrivia fa més de cinc anys, trobo que parlo de rellegir un diari antic i escric:

1 de febrer de 2006

" Terrible: rellegir el diari que escrivia a París*. Qui crec que sóc ara per tenir l'arrogància d'escandalitzar-me de com era? "

I molt millor:

2 de febrer de 2006

" El cert és que esdevé insuportable llegir una cosa tan antiga, saber que ho he escrit jo i gairebé no reconèixer-m'hi ".

-------------------------------

* O sigui un diari de 2001-2002.

New Look

New Look va ser el nom que una redactora del Harper's Bazaar va donar a la silueta creada per Christian Dior el 1947 quan va treure la seva primera col·lecció pròpia. Parlaríem de línia corol·la, perquè aquesta col·lecció es va caracteritzar per la frondositat de les faldilles, enfront de la linealitat més sòbria pròpia de principi de dècada.

Però, el cert és que he titulat aquesta entrada New Look per veure si algú s'havia adonat de què he canviat la coloració del meu bloc. Ara és molt més... galerista, que diria en Jose. Molt més, discreta, que diria jo. Potser aquest canvi vol commemorar l'obertura de la nova botiga COS a Passeig de Gràcia. O potser no. En tot cas, ahir a la nit ho vaig veure clar: calia eliminar els colors taronges i rosats i limitar la paleta al màxim.

Parlant de COS (sabeu que sempre busco excuses i dono mil voltes abans d'arribar al tema, cadascú té les seves febleses, aquest cop però la introducció d'aquest tema és purament casual, ho juro), m'ha agradat però ho he trobat un peu cher. Podria dir que hi ha cosetes, que em permetria algun detall: un vestit verd, una brusa fúcsia, algun bàsic... El que sens dubte m'ha encantat és l'alta densitat de dependents per metre quadrat i sobretot la seva suequetat (sic), cosa de ser filial de Hennes & Mauritz, suposo. Veureu que el dependent suec es caracteritza per la suma d'eficiència i amabilitat, i per la dificultat de la comunicació amb ell també...

Ara paro ja de fer publicitat que no em pagaran ni amb un trist foulard i deixo que opineu (si voleu) del new look del bloc.

Plaça Catalunya

Inicio, amb aquesta segona etapa del bloc ,un nou registre, dedicat als llocs de Barcelona que sovintejo, com són, per exemple, Plaça Catalunya, Rambla Catalunya, Rambles, Portal de l'Àngel, C/ Ferran, C/ Avinyó, etc. Recordareu alguns que ja vaig fer una incursió en aquesta temàtica fa uns mesos, centrant-me, precisament, en aquest últim carrer. Tots els que coneixeu Barcelona sabeu que aquests llocs formen fonamentalment el Centre de la Ciutat, i que estan quasi sempre a petar de gent. Alguns sabeu també que són els indrets on discurreix actualment la meva vida, ja que hi visc i hi treballo. Hi passo tantes hores que estic a punt a punt de fartar-me'n.

Ara com ara, però, encara hi veig la gràcia i espero delitar-vos (m'ha encantat posar aquesta paraula) amb els meus reportatges sobre aquests llocs.

Començo primer amb la inefable (i com dirien els francesos incortournable) Plaça Catalunya. Qui no la coneix? Qui no l'ha trepitjat? Fins i tot, un visitant d'un dia a Barcelona, difícilment podrà evitar-la... Allà està, al mig de TOT, tan estèticament detestable, tan innòcua, inútil i incòmoda. No mola quedar-s'hi, ni travessar-la, ni tan sols passar-hi. Creuar-la és tot una història, molts eviten fer-ho pel mig (el terra rellisca quan és moll, està indefectiblement ple de gent, hi ha els coloms i les seves caques...). Els que van amb presses prefereixen fins i tot evitar-la, passant per qualsevol altre carrer (Pau Claris, Balmes, les Rondes o els carrers del Raval i el Gòtic). En definitiva, sembla no servir per res més que fer nossa.

Malauradament, degut que està al bell mig del camí, no de la meva vida... (m'he permès una cita dantesca, perdoneu-me) sinó entre casa meva i la feina, almenys del camí més curt entre aquests dos llocs, acabo passant-hi almenys un cop diari (poques vegades en prescindeixo). I ja la conec bastant (potser massa). O sigui que, espero, em prendreu per un testimoni interessant o, almenys, digne de crèdit.

El reportatge d'avui, però, que s'ha fet esperar després d'una introducció llarga de les meves, se centra en un gest que he esbossat avui. Ha aparegut avui una cosa al bell mig de la plaça. Al principi no entenia, no sabia ubicar ni reconèixer aquells objectes que ocupaven el terra brut per caques de colom. Quan m'hi he acostat he vist ciris d'església, però encara no sabia què era. Fins que no he vist les portades dels discos no ho he vinculat amb la mort de Michael Jackson.

I el gest, per fi: la segona vegada que hi he passat, aquest migdia, de sobte, m'han vingut unes ganes terribles de fotre-li un cop de peu al monument en qüestió... No esteu fins als collons de TOT PLEGAT???

____________________________________________________________
ps1. Reconec que el fet d'haver de treballar un dissabte se sumava a la mini-ràbia que provoca que la mort de Michael Jackson sigui el GRAN TEMA del dia...

ps2. Em permeto (només per portar la contrària) linkar un video de Youtube amb una gran cançó, que (misteriosament) tracta de com dir adéu. Bravo Gainsbourg, bravo Françoise Hardy!

Abandonat

Per fer feliç algú avui reprenc el meu bloc, i només per parlar de tonteries. "Abandonat" és un bon títol per aquesta entrada, perquè mai no havia abandonat tant el meu bloc. I si el pobre pateix aquest estat de deixadesa no és ni per mandra, ni per manca de temps, ni de ganes. La meva idea d'escriptura i de la seva visibilitat està canviant lleument. Necessito que tothom pugui llegir el que escric? Ho vull de veritat? I també la gran pregunta: a qui m'estic dirigint en escriure? Per qui parlo? No és inútil tot plegat?

Vaja, ja he començat altre cop la cadena incessant de qüestions (sóc més de preguntes que de respostes) i de digressions (sóc més digressiva que narrativa). Ho sento. El fet que m'ha mogut a escriure avui és la reflexió més banal (i no per això mancada de certesa) de què Barcelona deu ser (o podria ser) la ciutat amb més H&M per metre quadrat, almenys en el centre.

Què li ha passat a la multinacional sueca? I aquest furor per posar dos botigues a Portal de l'Àngel? Sumades a la de Portaferrissa (la primera a Barcelona... recordeu amb quanta curiositat i ganes hi vam anar al començament?) i la de Passeig de Gràcia (que jo sempre considerava la millor), i junt a la nova de les Rambles, fan un total de 5 botigues (i no petites) en el centre de la ciutat.

Agrandir le plan

After twenty eight

Oh la la! Coses de la vida:
- un dimarts 6 de gener: plou, fa fred, estàs sola, tens faringitis, estàs farta d'estar al llit i et vesteixes, et poses unes botes i surts a mullar-te. En definitiva, és un dia negre. Vas al cinema amb un amic i veus la darrera de Clint Eastwood, i respires una mica, perquè tot podria ser més negre (ho descobreixes amb el personatge de Christine Collins de «Changeling» o «El intercambio»).

- un dimarts 13: és el teu aniversari, fas 28 anys, la teva vida ha canviat de manera definitiva en els últims mesos, per una vegada no et sents malament per fer un any més... i malgrat tot, avui és un dia gris, ni fu ni fa, ni fred ni calor. Què l'anima? Un ram de flors a mig matí, una amiga per la tarda i menjar sushi ben acompanyada a la nit.

- un dia qualsevol (ahir) a migdia. De sobte sóc feliç, estic eufòrica. Baixo el carrer Balmes ensoleiat. La gent aprofita a les terrasses. Jo vaig al súper a comprar quatre coses. Penso en què no tot està tan malament. Penso en la marató d' «Anatomia de Grey» que faré per la nit. Penso... no, millor, sento a la pell aquest pessigolleig característic del que els francesos anomenen "bonheur de vivre".

BON ANY 2009

Això de felicitar l'any is very difficult, com dirien els anglesos. Perquè sempre tinc greus problemes en el moment de posar la data:
- si avui és dia 31 de desembre de 2008 quin sentit té felicitar l'any 2009 que no ha començat encara?
- felicitar el 2008 no té sentit, perquè ja no queda res.
- no seria millor dir només bon any!? Seria només l'expressió de bons desitjos.

En tot cas, i malgrat aquesta ratllada prèvia, escrivia només per felicitar-vos a tots i totes, lectors i lectores, seguidors i seguidores, del meu bloc (sigueu incondicionals o només casuals).

BON ANY!!!!!!!!!!!!!!!!

Drama

Abans he vist una escena dramàtica entre uns perfectes desconeguts mentre esperava un amic, davant del Zurich (possiblement el punt de trobada més utilitzat pels barcelonins). I aquesta discussió, aquestes llàgrimes, aquestes paraules que he vist i sentit m'han fet reflexionar. Em demano si tots nosaltres, en el moment de fer balanç de la nostra vida, recordarem només moments dolents, els grans drames que ens han sacsejat.

Malgrat que cadascun d'aquests drames pot aconseguir esborrar-ho tot, cobrir el nostre horitzó fins a l'infinit, penso que no pot ser correcte que decantem de manera tan clara la balança. Perquè hi ha dues coses que prendran sempre més importància que qualsevol d'aquests grans drames:

1. el pes inexorable de la quotidianitat, les petites tonteries del dia a dia, que, al capdavall, són les que, en proporció, ens ocupen més temps.
2. el dia més gran de la nostra vida, els mesos més feliços, els quinze minuts de glòria televisiva warholiana... Vull dir: qualsevol moment àlgid en sentit positiu. Tots en tindreu algun: descobrir l'existència del gran amor de la vostra vida, veure sortir el sol a Piazza San Marco, fer un gol en un partit del pati de l'escola, abraçar el teu primer fill, plantar un arbre, etc. etc.

Com és això del drama? Què en fareu? Els oblidareu? Jo no sé què fer-ne. Només sé que vull que sigui més el punt 2 que el punt 1 el que surti en el meu balanç futur.

Llista n/7 o La merda que és créixer (i no néixer)

Reconeixem-ho. Créixer és una merda. Néixer en part també, però no compta, al capdavall, a aquestes altures de la cosa tots els que rondem per aquí no tenim gaire per dir del tema.

Com deia créixer és una merda. I ho tinc cada dia més clar. Avui, per exemple, al Facebook, en un altre moment revival (això és un no parar, recordeu l'altre dia el revival mironià?), he trobat fotos de la meva escola on vaig fer el que, en l'època, coneixíem com EGB: el CEIP Juan Ramón Jiménez, de Martorell, també conegut com el Juanra, o com el millor cole de la Història. I reveure aquestes imatges (el pati de l'escola, les taules on sèiem), m'ha retornat al passat, com la magdalena de Proust.

I he començat a pensar (sota la manta) en tot el que fa que créixer sigui una merda. Recordeu que ja vaig dedicar una llista al que NO aprenem en créixer. Ara redacto una, demanant primer la vostra col·laboració, sobre per què voldria ser Peter Pan.

1) Créixer és una merda perquè perds la clàssica crueltat dels nens i et preocupes del que pensen els altres.

2) Créixer és horrible perquè perds la innocència i la confiança en les paraules alienes.

3) Créixer és una merda perquè ja no hi ha hora del pati ni pati de l'escola.

4) Créixer és una merda perquè posar-se malalt ja no significa convèncer els pares i després passar d'anar a l'escola.

5) Créixer és terrible quan comencen a ploure les responsabilitats i tot el que has d'aprendre a fer sol.

6) Créixer és fastigós quan recordes que bo estava el teu menjar preferit abans (ara ja no tant) i que divertit era el Nadal i Reis (ara ja no ho són).

7) Créixer és catastròfic quan et trobes arrugues o et canses més.

8) Créixer és desmoralitzant quan et costa massa quedar amb els amics i amigues.

Ara voldria que continuéssiu vosaltres. O potser algú més animat que jo podria intentar una llista de "Per què créixer està bé", que també deu tenir alguna cosa bona no?

Una concessió als records

Avui només vull fer un revival, dedicat a tots els Mironians i Mironianes (o sigui, monitors i monitores de sala, taquilles i grups) durant l'exposició de «Chillida», que va tenir lloc a la Fundació Joan Miró de Barcelona entre 21/11/2003 i 25/01/2004. És una concessió a la melangia, que m'auto-ofereixo en aquest dia gris. Recordem doncs els bons temps quan treballàvem junts, quan érem joves i innocents, quan sabíem poc dels cops de la vida, i quant rèiem, malgrat tot, molt, a la feina.

Us relago aquí una obra magna de la prosa poètica escrita a diverses mans. Sense signar, no érem egocèntrics. Llegiu les nostres ocurrències... and remember!

QUE RABIA DA:
- Coger una audioguía y que caigan seguidamente tres cascos.
- Una vez imprimidos los tickets, se les ocurre sacar la BCN CARD.
- JAPONESES, un mundo aparte: afirman con la cabeza digas lo que digas y siempre se dirigen al lugar más insospechado para comprar sus tickets.
- Ir ilusionada al vestuario y comprobar que no está puesta la llave.
- Ir a coger una audioguía en alemán y que sea sólo en francés.
- Coger una audioguía y, después de desenredarla, comprobar que no funciona.
- Que et donin les audioguies mullades o els cascos plens de péls.
- Chillida no es pronuncia Quillida, Challaïda o Chinchilla.
- Que pregunten QUÉ es “Challaïda”?
- Que nos llamen nena, maca, reina, perla, etc.
- Que hagan la cola de audioguías para comprar los tickets.
- ITALIANOS, gritan, caóticos...
- Que entre la gente cuando falta media hora para cerrar.
- Que en un día de grupos no funcionen los walkies.
- Tener preparadas audioguías de grupo y que no funcionen los micros.
- Que pregunten si sabes inglés para después preguntar donde está el lavabo.
- Si vas a un museo con tu hijo, no te lleves el triciclo.
- En control: pedir los tickets y que no te los dejen coger, de manera que te ves obligada/o a forcejear con el visitante para que lo suelte.
- Que quan tallis entrades no només no et saludin sinó que ni tan sols et mirin a la cara, com si fossis una màquina de peatge.
- Que la gent es queixi de què piten les alarmes quan les fan saltar ells!
- Que la gent pensi que no tenim res millor a fer que esperar que portin les àudios a partir de les 19.05.
- Que quan els hi dius que no toquin et diguin que no està escrit enlloc.
- Que quan li dius a la gent que no toquin les escultures, et diguin que tu tampoc els pots tocar a ells.
- Que la gent es fagi la BOJA al control de Miró quan els hi demanes el ticket.
- Que em preguntin per què NO sona el vídeo de Chillida.
- Que comprovin el boníssim estat del material de les escultures tocant-les sense parar.
- Que ens preguntin per què s’han de posar les motxilles davant o a les consignes quan se’ls crida l’atenció.
- Que ens renyin per no saber parlar ANGLÈS.
- Que em preguntin com es tradueix “ YUNQUE” (en anglès, clar!!) i no tenir el diccionari a mà.
- Que diguin que l’àudio no va bé quan són ells els que ho estan fent malament.
- Que diguin que no els hi hem donat el número per l’àudio i després de MOLT discutir, el tenien a la butxaca!!
- Que et diguin que t’has de quedar fins que ells acabin de veure l’expo!!
- Que l’ARTURO et pilli per banda!!!
- Demanar el número de l’audioguia i que et diguin el número de telèfon, el número del DNI, etc.
- Que en una visita comentada et torni a tocar el mateix profe GILIPOLLAS.
- NOMÉS AMB CATALANS:

• Que et preguntin com és què hi ha tanta cua un diumenge a les 12h?
• Que es queixin de què han d’esperar molt a la cua d’entrades i després es tornin a queixar els mateixos perquè les sales estan massa plenes i haurien de restringir l’accés.

- Que et preguntin pel servei d’autoguia, audiología, audiofonia, megafonia, etc.
- Que et demanin unes orejeras-de-esas, un walkman o uns cascos..
- Que facis una visita a Chillida per un grup de senyores del Neolític i després d’una hora cridant (perquè no et senten) et preguntin, davant d’una escultura, que de quin artista és això??!!!!
- Que vingui la Yola Berrocal (i tot un seguit d’idiotes de Crónicas Marcianas) a fer l’idiota per les sales!! I què a més a més els hi haguem de fer bona cara!!!

- No fer descansos: MOLTA RÀBIA...
- Que se t’escapi el FUNI!!
- Que a CHILLIDA et preguntin que per què no hem portat la PINTA del VENT???!!!!
- Que et paguin amb diners que es treuen d’una butxaca oculta per dins del pantaló, ben calentonets... ECS!!

- DIES DE PLUJA:

• Que deixin els paraigües molls a sobre el mostrador
  
• La mala senyalització
• Que no hi hagi exposició temporal

- Que et tornin el número de l’àudio un cop se l’han passat per la boca, amb babes incloses.
- Que intentin obrir la porta del pati de l’olivera, comprovin que està tancada, i tot i així, intentin obrir-la sacsejant-la brutalment.
- Llei de Murphy: només demanaran audioguia en el cas que no els hi haguem proposat.
- Dones amb abric de pell: exigeixen silenci quan elles criden com gallines.
- Grups d’ESO: animalicos...
- Dissabte, 18.35: “Dues entrades!” diuen ells. “Saben que tenen 10 minuts abans no comencem a tancar?” responc jo. “Sí, sí, anirem ràpid, no et preocupis” diuen i a més semblen convençuts. “D’acord, dues entrades a la temporal són 7,20 euros” els hi anuncio i trec les entrades. “No, no les volem, millor venim demà”. AAAAAAAAAAAHHHH, en què quedem??? I què foto jo ara amb aquestes entrades???
- Que a les àudios els demanes “I need a passport, an ID or a driver’s licence” i et diguin “In inglis plis”.

Sé positivament que només els vertaders mironians han llegit fins al final. El nostre és un llenguatge quasi incomprensible. Espero que us hagi agradat.

___________________________________________________________
PS. Agraeixo a dos dels meus lectors, exmironians, que em donessin la idea de penjar això aquí.

Regals

Els regals són el gran tema d'aquestes dates. Tots estem ficats en una llista enorme de regals que hem de fer. Tots ens angoixem passejant per una ciutat plena de botigues plenes de potencials regals i amb les butxaques més o menys escurades. Regals de Nadal. Regals d'amic invisible. Regals per familiars i amics.

Tot això crea tan patiment que sovint em demano sinó serà un costum estúpid. Tampoc no em crec això de què "quan em surti faré regals" o de "no necessitar res o no voler regals". Simplement em demano sinó seria millor fer-ho de qualsevol altra manera, més relaxada, menys obligada.

És terrible haver d'escollir regals per gent que no coneixem, per gent que no estimem, o per gent que (finalment) no tenim ni idea de què li podríem regalar.

És terrible quan reps un regal i saps positivament que la persona que te'l fa estava perduda i desorientada. Que aquella persona no tenia ni idea de què comprar-te o de què fer-te. Com sinó et conegués... Per això i com a instruccions pels que volgueu fer-me un regal, aquí va primer el que NO heu de regalar-me (sorry al regalador):

M'arrisco a semblar una desgraciada desagraïda però sincerament... no preferiu una simple capsa de bombons o potser qualsevol altra cosa, com un pot de "Chance" de Chanel, o un "Teint Idole Ultra" color Beige Sable de Lancôme, o unes botines amb taló baix o una làmina amb el gravat de la Melancolia de Dürer?

Reflexioneu-hi. Mentre podeu sentir aquesta cançó que em preocupa i inquieta a la vegada que m'alleuja:

Tot el que em perdré

Hi ha una sensació que és molt comú (suposo) quan marxes d'un lloc. Està vinculada a tot el que et perds. De fet, aquesta pèrdua és el que sempre penso que és una putada de morir-se. La sensació, perquè m'entengueu, és com marxar d'una festa abans que acabi i que després tothom t'expliqui totes les coses genials que van passar i que no vas viure/veure. Com deia: el mateix que penso a vegades de la mort. La mort em desespera perquè sento que tot aquest espectacle (de la vida) continuarà i jo ja no hi seré per enterar-me; mentre, tots els altres gaudint-ne.

Més enllà de patiments existencials, jo, a part del meu síndrome de PLQMQEECMCD, començo a tenir la sensació de pèrdua en la meva feina. Avui és el meu últim dijous treballant al CCCB. I això està significant molt: per exemple, ja mai més dinaré al menjador de personal després d'haver-me encarregat de cobrir els descansos dels monitors, com faig tots els dijous. I mirant els calendaris d'activitats de la propera setmana m'adono de què ja no hi seré dijous i demés, i he vist coses que ocorriran sense que jo hi sigui. I en línies generals, ja no posaré mai més les visites de les properes setmanes. Ni ho supervisaré. Ni tantes altres coses.

I fins i tot, això ja va a més llarg terme: s'ha acabat coordinar el Sònar (recordeu què bé m'ho passava), ni durant Drap'art, ni durant Kosmopolis, i tants etc. El cert és (ja ho havíeu notat) que em sento una mica trista i melangiosa. En aquesta feina hi ha moltes coses negatives i em sento alleujada de perdre-les de vista. Però també hi ha hagut grans moments, moments excel·lents i grandiosos. Podré fer algun Greatest Hits de la meva etapa al CCCB, com Charlie a «Lost»?

El síndrome PLQMQEECMCD

No, no m'he equivocat. I sí, he escrit unes sigles impronunciables. Massa llargues. Il·legibles. D'un síndrome que si us molesteu en buscar-lo al Google (panacea mundial) no trobareu. Ho sento, em sap molt greu decebre-us. Sempre heu pensat que era una escriptora veraç i fiable, i reconec que no ho sóc. Ho confesso, m'invento coses. En la meva vida diària i en l'escriptura.

I avui passo a inventar-me aquest síndrome que jo pateixo i estic vivint els darrers dies. És un síndrome que (espero) molts de vosaltres coneixeu i heu practicat. Els símptomes són ben clars: relaxació en la puntualitat, poca rapidesa en realitzar les tasques, zero preocupació entorn de coses que abans sí us preocupaven, gens de cautela per parlar de certs temes, fins i tot, loquacitat per tractar alguns temes. I tot això sense que hi hagi alcohol en sang (imagineu en aquest moment que vaig per la segona copa de cava).

No reconeixeu el nom del síndrome? És l'anomenat síndrome que (en castellà) anomenem: "Para Lo Que Me Queda En El Convento Me Cago Dentro". D'aquest pal estic, ara que em queda: menys d'una setmana per acabar de treballar al CCCB!!!!!!

Llista n/6 o Les Paradoxes de la vida

Torno a estar aquí i amb ganes d'escriure i publicar una llista... Em demano si havíeu oblidat ja les meves inefables llistes. També em pregunto si les trobàveu a faltar. En voleu una altra? Desitgeu que torni a escriure llistats més o menys ocurrents o absurds sobre qüestions mínimament poc interessants?

Pels que no ho sabíeu, vaig iniciar fa uns mesos una nova línia editorial vinculada al tema llistats. Punxeu sobre aquest vincle per saber més sobre l'origen de la categoria "Llistes", que va estar relacionat amb un moment organitzador de la meva vida. Podria parlar del furor "llistejador" o "llistador" (cap de les dues paraules estarà acceptada? Hi ha una altra opció?) que em va omplir aquest estiu i que, ho sento, ja va acabar. En aquest moment ja no organitzo, la meva vida té un toc caòtic, em deixo emportar per l'atzar, m'arrosseguen els canvis sobtats d'opinió i les novetats ... Ja no planejo, ja no faig llistes. I, malgrat aquestes afirmacions, m'atreviré a fer una nova incursió en el domini de les llistes. Gosaré, doncs, de redactar un nou llistat: la Llista de Paradoxes de la vida.

Les Paradoxes de la vida són moltes i complexes. No pretenc abastar-les totes en aquesta entrada. Només les que em passin pel cap ara mateix (inspiració sobtada no?). Aquí les teniu:

1/ la primera paradoxa, evidentment, és que, tot i no voler (o no poder) ser ja una persona organitzada i organitzadora, m'he posat a confeccionar una llista. Paradoxalment encara, la meva tasca a la feina és ser coordinadora de grup. O sigui, que és cabdal tenir preparada la feina, vaticinar, preveure les situacions. En resum, ser una personada organitzada (a més de tenir prou cintura i flexibilitat com per canviar sobre la marxa i prou capacitat de trobar solucions sense dubtar)... i com us deia ara no ho sóc. De tota manera, no us feu una idea apocal·líptica perquè tinc els vells hàbits totalment adquirits i el meu paper a nivell laboral crec que continua sent, malgrat tot, força decent.

2/ la segona paradoxa de la (meva) vida és que, en teoria, odio el facebook, però tot i així, en tinc un i el miro cada dia o cada dos dies com a molt. L'actualitzo. Actualitzo l'estatus sovint. Busco nous contactes. Omplo la m... de test que alguns es molesten a preparar per a nosaltres sense cap criteri. Hi poso fotos. Miro les pàgines dels meus amics. Em ric amb les seves fotos. Etc, etc.

3/ la tercera paradoxa: m'encanta anar a ballar i fa mil·lennis que no ho faig. Malgrat que, estic segura, m'aniria molt bé per desestresar-me, ja que no em puc permetre una escapada de cap de setmana...

4/tot i que creia estar inspirada, no ho estic. Això no és una paradoxa, sinó una trista realitat. Així doncs, aquí s'acaba el meu llistat. En aquest moment, sóc conscient de què semblo Matty i la seva última entrada. Però és cert, ja no sé què més posar... algú se li acudeix afegir res?

Somnolència

Escric d'amagat el meu bloc... això és ja el que faltava, pensareu. Per què quan més discret vols ser més et sembla que tothom t'està escoltant? Les tecles d'aquest ordinador fan un soroll que aclapara, en aquest despatx ocupat per dues persones silencioses. I el pitjor de tot, ara mateix estic en un estat de somnolència important, se'm tanquen les parpelles. Una nit d'insomni provocat pel mal de panxa només podia tenir com a resultat l'estat catatònic en què he viscut aquesta jornada.

No us avorreixo més, estic sent soporífera!

Sicília n/3 o La Febre del Poni

Poni poni poni poni! Oi que esteu farts de sentir-me parlar de ponis? Sóc una pesada i ho reconec. «Què li dic si em vull tornar tres dies més tard?» em pregunten. Jo responc: «Digues que el teu poni està malalt...». Tota comparació que necessiti un ésser animat com a part d'ella serà protagonitzada inevitablement per un poni: «gran com un poni», «petit com un poni», etc.

Alguns afortunats fins i tot coneixeu la manera en què els ponis van entrar en la meva vida. Almenys en el meu llenguatge particular. Alguns sabeu que va ser una persona molt concreta qui va dur-los al meu món.

Alguns poquets coneixeu la meva estranya teoria: els ponis estan per tot arreu. En tants llibres que he llegit algú esmentava un poni (no, no disposo de les cites, no estic tan malalta)!!! Hi ha pel·lícules on he vist que comentaven alguna cosa de ponis. Fins i tot a «Lost» fan referències a ponis. Hi ha cançons, marques de roba, bars, etc. I, és clar, tenim els ponis vius, de veritat, a les nostres ciutats, perquè se suposa que són bufons i que als nens els hi agraden: hi ha ponis al passeig marítim de Nàpols, hi ha ponis a la Vall de Núria, hi ha ponis al Jardin d'Acclimatation del Bois de Boulogne de Paris, etc.

Hi ha ponis a Palermo i per tot Sicília. Us afegeixo una foto que vaig "robar" prop de Piazza Independenza a Palermo, mentre esperàvem el bus per anar a Monreale. A Sicília els ponis acostumen a anar abillats d'una manera suposo que festiva i arrosseguen carros potser massa pesants per ells. Aquest poni no és l'únic que vaig veure, en canvi, sí que és l'únic que vaig fotografiar.

Un últim apunt poni: no sóc l'única que s'ha adonat del protagonisme del poni en la societat contemporània. No, no és Ballard, l'escriptor visionari, aquest altre que ha sabut intuir el valor poni que puja, sinó Deedee, una blocaire parisenca que ha escrit l'entrada: «Poneys on the bitume» amb foto inclosa (reconec que Deedee acaba d'inspirar aquesta entrada escrita a altes hores i en un tres i no res, que per tant en sóc deutora).

Us deixo amb una cançó de Poney Express, grup parisenc que pren el nom d'un servei de correu que travessava Estats Units en el segle XIX... Ja us havia dit que els ponis estaven everywhere!

Dilluns al sol

Els dilluns, com tots els que em seguiu de fa molt sabeu*, són el meu dia lliure (normalment). És per això que crec que caldria establir alguna mena de llei estranya, alguna normativa, que obligués a què els dilluns sempre sempre fes bon temps. Aquesta és una de les meves teories estranyes número 23.405 (número aleatori totalment, és veritat, mai no he comptabilitzat el nombre de teories estranyes que sóc capaç de produir).

El meu desig de què sigui obligat que dilluns faci bon temps avui, com sap qualsevol que avui hagi estat a Barcelona, s'ha vist totalment trencat, bandejat, trepitjat. El dia s'ha aixecat ennuvolat, només a mesura que avançava aquest ha millorat. I malgrat l'amenaçador del cel i encara que us sembli inútil, Núria i jo hem confiat (poc entusiastmaent) i hem agafat les tovalloles i els banyadors i ens hem anat a la platja de la Mar Bella. I sí, tot semblava indicar que no, però ens hem banyat en una aigua neta i fresca, hem reposat al sol i hem xerrat.

Finalment, malgrat tot, hem passat un dilluns al sol... I mentre tornava cap a casa, amb el cabell brutíssim, cansada, carregada amb la bossa de platja, sentia la cançó de François Claude «Le Lundi au Soleil» (El dilluns al sol) cantada per Keren Ann i Vincent Delerm, i pensava en la sort que tenim de què dilluns sigui el nostre dia lliure...

Us deixo amb la cançó, interpretada per Keren Ann, una cantant que sabeu que m'agrada, i Vincent Delerm. La lletra la teniu tot seguit, la traducció, a les notes del final...

Regarde ta montre
Il est deja huit heures
Embrassons nous tendrement
Un taxi t'emporte
Tu t'en vas, mon coeur
Parmi ces milliers de gens
C'est une journee ideale
Pour marcher dans la foret
On trouverait plus normal
D'aller se coucher
Seuls dans les genets
Le lundi au soleil
C'est une chose qu'on n'aura jamais
Chaque fois c'est pareil
C'est quand on est derriere les carreaux
Quand on travaille que le ciel est beau
Qu'il doit faire beau sur les routes
Le lundi au soleil
Le lundi au soleil
On pourrait le passer a s'aimer
Le lundi au soleil
On serait mieux dans l'odeur des foins
On aimerait mieux cueillir le raisin
Ou simplement ne rien faire
Le lundi au soleil
Toi, tu es a l'autre bout
De cette ville
La-bas, comme chaque jour
Les dernieres heures
Sont les plus difficiles
J'ai besoin de ton amour
Et puis dans la foule au loin
Je te vois, tu me souris
Les neons des magasins
Sont tous allumes
C'est deja la nuit
Le lundi au soleil
C'est une chose qu'on n'aura jamais
Chaque fois c'est pareil
C'est quand on est derriere les carreaux
Quand on travaille que le ciel est beau
Qu'il doit faire beau sur les routes
Le lundi au soleil
Le lundi au soleil
On pourrait le passer a s'aimer
Le lundi au soleil
On serait mieux dans l'odeur des foins
On aimerait mieux cueillir le raisin
Ou simplement ne rien faire
Le lundi au soleil



___________________________________________________________

* Els que no em seguiu de fa molt de temps, us poso tres links: aquí, o aquí o aquí podreu llegir sobre els meus dilluns al sol.

** Mira el teu rellotge, són ja les vuit, besem-nos tendrament, un taxi se t'emporta, marxes, amor meu, entre milers de persones. És un dia ideal, per caminar pel bosc, trobaríem més normal d'anar a jeure sols entre la ginesta. El dilluns al sol, és una cosa que no tindrem mai, cada cop és igual. És quan estem darrera els vidres, quan treballem que el cel és bell. Què bo deu fer en els camins el dilluns al sol. El dilluns al sol podríem passar-lo estimant-nos. El dilluns al sol estaríem millor en la olor del fenc, ens agradaria més recollir el raïm, o simplement no fer res, el dilluns al sol. Tu estàs a l'altre punta d'aquesta ciutat, allà, com cada dia. Les últimes hores són les més difícil, necessito el teu amor. I després enmig de la multitud, lluny, et veig, em somrius. Els neons, les botigues estàn il·luminats, ja és la nit. El dilluns al sol és una cosa que no tindrem mai. Cada cop és igual. Etc.

Especial Lost

Hi ha moltes coses que fan especial «Lost». Tots els que segueixen la sèrie deuen tenir un motiu per estar-hi enganxats: el guió, els decorats, els actors, o qualsevol altre, no importa. Hi ha, però i per sobre de tot, un component que està en la base de la sèrie, en la seva concepció, que, al meu parer, és el que la fa excepcional. Com veureu, no és un motiu que la faci única, ja que aquest recurs que esmentaré ha estat utilitzat i ho serà en literatura i cinema moltes vegades, però sí que aconsegueix fer-la bona.



El que per mi la fa realment bona és la construcció temporal del relat. Com tots el que la veieu sabeu, no segueix un ordre cronològicament estricte. Juga amb el present, el futur i el passat. El formalista rus Boris Tomashevsky distingia:

- història: allò efectivament esdevingut en l'ordre cronològic del temps.
- de relat: la manera com ens assabentem de la història.

I aquesta és la clau de «Lost». Perquè història i relat no es corresponen exactament. O millor, no es corresponen de cap manera. Ens anem assabentant de la història de manera escassa, esparsa, difícil. L'estratègia no és tant incidir en el suspens, sinó en la dificultat de tenir una visió global de la història. La història esdevé un mirall trencat, un quadre al que li falta una part. Podem intentar especular sobre el que manca, però la nostra imaginació no sembla prou potent per endevinar. Entrem, sense voler, en un joc estrany, del qual es fa difícil sortir.

«Lost» crea addicció... us enganxareu vosaltres?

Espera

«Le grotesque des événements de tous les jours vous cache le vrai malheur des passions» – Barnave*

Haureu d'esperar encara una mica més, per tenir reportatges del meu viatge a Sicília. De mentre, estava rumiant fer més llistes, que ja sabeu que m'encanten. Com sabeu els que em llegíeu els dies previs a la meva marxa, la preparació d'un viatge va significar per mi la redacció de llistes. Un munt de llistes: llista dels llocs a visitar, llista del que havia d'emportar-me, llista amb l' outfit de cada dia combinat amb el lloc a visitar, etc.

Ara estic en un moment de sequera de llistes. De fet, les úniques llistes que estic fent són les de la compra. Però em podria esforçar per fer-ne una d'insults. Sí, d'insults, aquelles màgiques paraules que serveixen per descarregar mal humor sobre una altra persona. Adjectius o substantius que tenen existència només per atacar a l'altre.

Quins són els que més utilitzeu? Quins us fan gràcia?

Jo tinc una mini llista:

1/ "fill de puta, cap de cony" perquè és una cita del grandíssim Josep Palau i Fabre.

2/ una variació d'aquest últim a la italiana: "testa di poto".

3/ el tradicional "crazy" però amb l'afegit "puto" davant, que ho converteix en insult.

I, més enllà de l'insult, quan una situació em supera, acostumo a cridar:

1/ "¿pero que truño es este?" en castellà, que mola més.

2/ "¿estamos locos o qué?". Una cita directa de la grandíssima Núria (no jo). Ja deia Bakhtin que les paraules les aprenem sempre de la boca dels altres.

Ara és el vostre torn.







____________________________________________________________________________

* «El grotesc dels esdeveniments de cada dia us amaga el vertader mal de les passions» - Barnave. Com sempre que redacto una llista ho introdueixo amb una de les cites seleccionades per Stendhal per encapçalar els capítols del seu magnífic llibre «Le Rouge et le Noir».

** Els quadres són de Sorolla.

Gryffindor

La pregunta d'ahir a la nit va ser: si anessis a Hogwarts a quina de les cases pertanyeries? Com sabeu, en l'univers de l'heptalogia del mag Harry Potter tal com el descriu la seva autora J. K. Rowling, hi ha quatre cases. Cada bruixot i cada bruixa d'onze anys que arriba a l'escola de Màgia i Bruixeria, ha de ser assignat a una d'elles. Resulta un sistema de repartició bastant elitista i alarmantment intolerant. Els alumnes de cada casa tenen unes determinades característiques:

- a Gryffindor van els valents, honorables i coratjosos.
- a Hufflepuff van els lleials, tolerants i treballadors.
- a Ravenclaw van els més intel·ligents.
- a Slytherin van els bruixots i bruixes de sang pura (o sigui que pertanyen a una família que no té membres que no pertanyin al món de la màgia).

Davant de la pregunta de a quina de les cases voldria jo pertànyer en el cas hipotètic que m'haguessin enviat a Hogwarts als onze anys, és clar, jo vaig resprondre que a Gryffindor. Us demanareu si sóc valenta. No crec que especialment. Però avui m'han dit: "ser valiente no es no tener miedo, sino enfrentarse a él". O sigui que d'aquí unes hores, a l'avió, espero ser capaç d'oblidar la meva por i merèixer l'apel·latiu de valenta.

Ens veiem a la tornada! Ciao!

Llista n/3 Coses que podríem fer el 14 juillet

«La république ! Pour un, aujourd'hui, qui sacrifierait tout au bien public, il en est des milliers et des millions qui ne connaissent que leurs jouissances, leur vanité. On est consideré, à Paris, à cause de sa voiture et non à cause de sa vertu.»* – Napoléon, Mémorial

Com sabeu avui és 14 de juliol, la diada nacional (fête nationale) a França. I jo volia només oferir-vos una llista de propostes amb coses que podríem fer avui (o qualsevol altre 14 juillet). He començat, com no podia ser d'una altra manera, amb una cita que havia escollit Stendhal per incloure-la a «Le Rouge et le Noir», concretament encapçalant el Capítol XXII del Llibre Segon.



No més reflexions estranyes per ara. Us deixo amb la llista de propostes per avui:

- anar a prendre la Bastille, de la mateixa manera que van fer els parisencs el 14/07/1789, inici ant així el que va ser conegut com la Revolució Francesa.

- entrar a vueling, comprar un vol a París (us sortirà per més de tres-cents euros per avui) i podreu arribar a temps de veure els focs artificials i de passar-vos per una caserna de bombers per ballar una estona.

- si viviu a París, a migdia, podríeu haver sortit a fer un tomb prop de Champs-Elysées i veure la desfilada militar.

- si viviu a París, podríeu fer com jo fa uns anys, quan hi vivia, i anar a veure el Musée Cluny, que té una impressionant col·lecció d'art medieval. Igualment no podreu evitar de cap manera, veure els avions sobrevolant el cel de la ciutat, i sentir el terrible soroll que fan els seus reactors.

- sinó viviu a París, podeu fer alguna cosa típicament francesa o parisenca: posar-vos una samarreta de ratlles i boina, menjar crêpes salades (galettes) o quiche lorraine, etc.

- podríeu escoltar l'últim Cd de Carla Bruni.

- anar de rebaixes i passar per Comptoir de Cotonniers i Zadig & Voltaire, dues firmes franceses amb botiga a Barcelona. Aprofitareu els descomptes en unes botigues que són alguna cosa més que Zara.

- agafar el cotxe i escapar-vos a Perpinyà. Podríeu passar pel cinema i així homenatjar, d'aquesta manera, els espanyols que, durant el Franquisme, passaven al país veí per veure pel·lícules prohibides aquí, com «Emmanuelle» o «La Grande bouffe». O amb la mateixa intenció, i sinó disposeu del dia lliure, podríeu baixar-vos aquestes pelis de l'emule i mirar-les a la nit.

- també amb el desig de celebrar-ho però a casa: us proposo tirar un parell de petards, disfressar-vos de bombers i menjar crêpes amb els amics.

- a nivell més intel·lectual: una possibilitat és llegir clàssics francesos com «Le Rouge et le Noir» d'Stendhal, «La Recherche» de Proust, «La Reine Margot» de Dumas, o, com opció més lleugera i ràpida: a Amélie Nothomb (malgrat que és belga). O veure pelis de la Nouvelle Vague (Godard o Truffaut). Pels que vulgueu passar una bona estona simplement us recomano "2 days in Paris" perquè riureu.

Alguna idea més? Descartem anar a la platja (amb un bikini tricolor, naturalment) degut al mal temps...


_____________________________________________________________

* La meva traducció: "La república! Per un, avui, que sacrificaria tot al bé públic, hi ha milers i milions que no coneixen més que les seves diversions, la seva vanitat. Hom és considerat, a París, a causa del seu cotxe i no a causa de la seva virtut."