Passeig de Gràcia

Rescato de l'oblit (de fet, de l'arxiu de textos que guarda Blogger) unes breus línies que no sé on volien anar a parar, sota l'enigmàtic títol de Passeig de Gràcia:

"La comparació que ara enceto és totalment esbojarrada, demano perdó abans d'escriure-la. Però permeteu-me la gossadia que em remeti a Walter Benjamin. 

Walter Benjamin va ser un escriptor no gaire prolífic dels anys trenta. Pels que no el conegueu (quants estudiants de Teoria de l'art amb el professor Casals haurien agrait tant sentir això), es tracta d'un intel·lectual que va desenvolupar una intensa reflexió filosòfica, que serviria de punt de partida per Adorno i la seva "Dialèctica de la Il·lustració". Malauradament (aquí ve, amics, el paragone amb moi), Walter Benjamin mai no va poder institucionalitzar-se (vull dir, ser professor o catedràtic o qualsevol altre càrrec) perquè no tenia la capacitat de ser sistemàtic. Tendia, com jo, a la fragmentarietat del discurs. Aquí acaba la comparació amb la meva persona. No patiu i sobretot perdoneu (repeteixo) aquesta gossadia. No podré mai tenir la seva capacitat lúcida d'observar el món que l'envolta. De copsar-lo en els petits detalls i en les nimieses."

Com dèia, no puc recordar quin vincle tenen aquestes línies sobre Walter Benjamin, on Walter Benjamin és l'excusa (afalagadora) per parlar de mi mateixa (en termes a primera vista crítics, a segona vista no tan crítics), amb el títol sota els que estaven guardats: Passeig de Gràcia.

Evidentment es tractava d'una entrada a algun text que pretenia parlar-vos sobre algun detall passatger (no he pogut evitar escollir aquesta paraula, en un clar homenatge al títol d'un recull de textos de Walter Benjamin: Le livre des Passages) vinculat al Passeig de Gràcia, qualsevol anècdota que havia vist desenvolupar-se en algun racó del seu recorregut, o, fins i tot, una cadena d'esdeveniments que, un cop units, potser s'haguessin convertit en un bon relat...

No ho sabrem, almenys per ara. O sigui que només us deixo un breu apunt sobre en Walter Benjamin.

Paris, capitale du XIXe siècle (version française) from Benjamin Bardou on Vimeo.

Erasmus (una altra llista)

Hauré de fer una etiqueta que s'anomeni "Coses de la vida"... Avui he tornat a descobrir una altra "cosa de la vida" que estic obligada a compartir amb vosaltres. De fet, em veig patèticament davant d'una disjuntiva: en qui confiar, en la Comissió Europea o en la Viquipèdia? Tota la vida creient-me que Erasmus era el nom que algun feliç buròcrata de la UE, en algun moment d'inspiració absoluta, havia decidit atribuir-li al programa d'intercanvi entre universitats europees d'estudiants, en honor del gran Erasme de Rotterdam, i resulta que llegeixo a la wiki que és l'acrònim de European Region Action Scheme for the Mobility of University Students.

Malgrat que idealment m'encantaria que el nom vingués d'Erasme, m'imagino que el bateig del programa sorgiria més aviat de la fussió dels interessos de la burocràcia amb el paneuropeisme. Ah, on queden els Grans Ideals en tot això!!!

Però jo no escrivia per il·lustrar-vos amb la meva esplèndida cultura (o més aviat, amb el meu ús habitual de Google), sinó per fer un llistat sobre l'Erasmus. Malgrat que cada cop que he fet un llistat he demanat col·laboració per continuar-lo i poques vegades les meves expectatives han quedat satisfetes en aquest sentit, m'arrisco a demanar un altre cop que aparegui la vostra veu en comentaris (almenys per part dels que heu fet l'Erasmus). El títol de la llista vindria a ser Grans Coses per les que Fer l'Erasmus. Per què tinc bon record de l'Erasmus?:
1. perquè et permet conèixer un idioma i un país (o una ciutat almenys), el meu cas la llengua francesa (i una mica l'italià també) i París. Ara els senyors de la Comissió Europea m'estan adorant à la distance.
2. per tots els amics i amigues (la majoria altres espanyols i italians, suposo que és el més habitual per nosaltres) que tindreu per TOTA la vida. Aquests amics i amigues sempre us permetran exercir de comparativistes: les converses sobre si El Equipo A y El Coche Fantástico existien a Itàlia o a França eren quotidianes.
3. per totes les festes i borratxeres, per totes les campanes, per no aparèixer per la facultat en setmanes (degut a les ressaques), per totes les vegades que t'autoprometies NO sortir de festa un dia entre setmana a la nit i anar a classe l'endemà i per totes les vegades que vas ser dèbil i no ho vas aconseguir.
4. perquè no cal estudiar tant, perquè al canvi els crèdits ECTS (almenys a la UB) em convenia, perquè li ploràvem als professors perquè ens pugessin la nota i ho feien, per sentir un catedràtic de la Sorbonne dir-me que escric bé en francès...
5. però per a mi, el que sobretot compensa l'escàs ajut econòmic (segons un calcul aproximat, el que ens donaven al 2000-2001 equivalia a prendre un cafè diari a Paris durant els mesos de la nostra beca), el que ho compensa, com deia, és sobretot que l'Erasmus t'aporta, per tota l'eternitat, un sens fi de batalletes i anècdotes que explicar a TOTHOM!!!! I l'Erasmus que NO n'expliqui és un fals Erasmus!!!

El Imperio Contraataca, Las invasiones bárbaras, etc.

Un, dos, tres, responda otra vez!

No, no esteu patint un miratge. No he canviat de llengua d'escriptura (molts recordareu les meves ratllades entorn a passar o no del català). Simplement m'he vist forçada a canviar al castellà degut a què he utilitzat dos títols de pel·lis i una frase mítica que sonen només en aquesta llengua.

I el cert és que m'ha quedat un principi bastant enigmàtic, no trobeu? Cap ni un dels meus lectors tindrà ni idea del tema que tractaré tot seguit. Malauradament no tinc una gran capacitat per mantenir el suspens, o sigui que el misteri serà desvetllat en uns micro-segons. No caldrà que us impacienteu ni patiu.

El Imperio Contraataca, Las Invasiones bárbaras... són títols de pel·lícules que em fan pensar en l'aparició sobtada d'una nova MEGA BOTIGA DE ZARA a Portal de l'Àngel. Permeteu que em demani: no estàvem patint una crisi econòmica que segons alguns diaris només seria comparable amb la de 1929??? Podeu pensar que sóc una il·lusa si voleu, però realment m'inquieten aquestes aparents contradiccions. A vosaltres no?

Si també us espanta el malbaratament de diners d'una banda i la crida a l'economització (traduïda, com no, en acomiadaments massius i augment de l'atur) ... ajudeu-me:
"por 25 pesetas... títulos de película que podrían definir la aparición de tiendas de inditex, h&m, etc. por el centro de Barcelona... El Imperio Contraataca... UN DOS TRES RESPONDA OTRA VEZ"
... El Imperio Contraataca...
...Las invasiones bárbaras...
...

New Look

New Look va ser el nom que una redactora del Harper's Bazaar va donar a la silueta creada per Christian Dior el 1947 quan va treure la seva primera col·lecció pròpia. Parlaríem de línia corol·la, perquè aquesta col·lecció es va caracteritzar per la frondositat de les faldilles, enfront de la linealitat més sòbria pròpia de principi de dècada.

Però, el cert és que he titulat aquesta entrada New Look per veure si algú s'havia adonat de què he canviat la coloració del meu bloc. Ara és molt més... galerista, que diria en Jose. Molt més, discreta, que diria jo. Potser aquest canvi vol commemorar l'obertura de la nova botiga COS a Passeig de Gràcia. O potser no. En tot cas, ahir a la nit ho vaig veure clar: calia eliminar els colors taronges i rosats i limitar la paleta al màxim.

Parlant de COS (sabeu que sempre busco excuses i dono mil voltes abans d'arribar al tema, cadascú té les seves febleses, aquest cop però la introducció d'aquest tema és purament casual, ho juro), m'ha agradat però ho he trobat un peu cher. Podria dir que hi ha cosetes, que em permetria algun detall: un vestit verd, una brusa fúcsia, algun bàsic... El que sens dubte m'ha encantat és l'alta densitat de dependents per metre quadrat i sobretot la seva suequetat (sic), cosa de ser filial de Hennes & Mauritz, suposo. Veureu que el dependent suec es caracteritza per la suma d'eficiència i amabilitat, i per la dificultat de la comunicació amb ell també...

Ara paro ja de fer publicitat que no em pagaran ni amb un trist foulard i deixo que opineu (si voleu) del new look del bloc.

Quina ràbia fa (2)

No m'atreviré aquest cop a fer jo mateixa una llista tan extensa com la que un cop vam emprendre en aquell temps dolços que érem monitors de la FJM (que vam titular molt apropiadament QUE RABIA DA) dedicada, precisament, a enregistrar detalladament tot el que ens molestava en el nostre dia a dia de feina...

Era una gran llista, que no transmetia ni rancor ni ràbia real. Tot bon humor. I sobretot, va ser una tasca titànica orquestrada a diverses mans. No gossaré doncs emprendre unafeina tan dificultosa... Em limitaré només a desfogar-me.

Avui, amb una mica més de resentiment, vull dir que sí, que quina ràbia fa, que alguna gent et robi les idees, o, pitjor, ni tan sols les idees, sinó les paraules, les referències, i les facin servir com a pròpies, que agafin alguna cosa que els hi fas descobrir tu i es converteixen en vils impostors.

Busqueu-vos la vida imbècils! (missatge destinat només als petardos en qüestió).

Torno...

Sóc una blocaire falsa i traïdora que va assegurar que tornaria a escriure... i no ha estat així... El cert és que quan ja no vius en la perifèrie i quan ja no disposes de tant de temps de retir, l'escriptura es veu amenaçada. No és que no tingui una habitació pròpia: és que no tinc gaire temps d'estar sola, sobretot des que una persona molt especial va entrar en la meva vida. Que consti que no em queixo, sinó, ans al contrari, més aviat en gaudeixo.

Però, vaja, i sense canviar de tema aquesta vegada, malgrat que hagi tornat a fer una de les meves introduccions despistadores, el cert és que la intenció que tenia alhora de començar a escriure no era tan disculpa com publicitat. Volia publicitar uns vídeos editats per aquesta persona tan especial de la que sempre parlo... Feu una ullada, tot són feines que li han encomanat (per tant la creativitat i la creació hi estan molt limitades, pel gust i intencions dels clients) però potser us interessa igual:

Abandonat

Per fer feliç algú avui reprenc el meu bloc, i només per parlar de tonteries. "Abandonat" és un bon títol per aquesta entrada, perquè mai no havia abandonat tant el meu bloc. I si el pobre pateix aquest estat de deixadesa no és ni per mandra, ni per manca de temps, ni de ganes. La meva idea d'escriptura i de la seva visibilitat està canviant lleument. Necessito que tothom pugui llegir el que escric? Ho vull de veritat? I també la gran pregunta: a qui m'estic dirigint en escriure? Per qui parlo? No és inútil tot plegat?

Vaja, ja he començat altre cop la cadena incessant de qüestions (sóc més de preguntes que de respostes) i de digressions (sóc més digressiva que narrativa). Ho sento. El fet que m'ha mogut a escriure avui és la reflexió més banal (i no per això mancada de certesa) de què Barcelona deu ser (o podria ser) la ciutat amb més H&M per metre quadrat, almenys en el centre.

Què li ha passat a la multinacional sueca? I aquest furor per posar dos botigues a Portal de l'Àngel? Sumades a la de Portaferrissa (la primera a Barcelona... recordeu amb quanta curiositat i ganes hi vam anar al començament?) i la de Passeig de Gràcia (que jo sempre considerava la millor), i junt a la nova de les Rambles, fan un total de 5 botigues (i no petites) en el centre de la ciutat.

Agrandir le plan

Una concessió als records

Avui només vull fer un revival, dedicat a tots els Mironians i Mironianes (o sigui, monitors i monitores de sala, taquilles i grups) durant l'exposició de «Chillida», que va tenir lloc a la Fundació Joan Miró de Barcelona entre 21/11/2003 i 25/01/2004. És una concessió a la melangia, que m'auto-ofereixo en aquest dia gris. Recordem doncs els bons temps quan treballàvem junts, quan érem joves i innocents, quan sabíem poc dels cops de la vida, i quant rèiem, malgrat tot, molt, a la feina.

Us relago aquí una obra magna de la prosa poètica escrita a diverses mans. Sense signar, no érem egocèntrics. Llegiu les nostres ocurrències... and remember!

QUE RABIA DA:
- Coger una audioguía y que caigan seguidamente tres cascos.
- Una vez imprimidos los tickets, se les ocurre sacar la BCN CARD.
- JAPONESES, un mundo aparte: afirman con la cabeza digas lo que digas y siempre se dirigen al lugar más insospechado para comprar sus tickets.
- Ir ilusionada al vestuario y comprobar que no está puesta la llave.
- Ir a coger una audioguía en alemán y que sea sólo en francés.
- Coger una audioguía y, después de desenredarla, comprobar que no funciona.
- Que et donin les audioguies mullades o els cascos plens de péls.
- Chillida no es pronuncia Quillida, Challaïda o Chinchilla.
- Que pregunten QUÉ es “Challaïda”?
- Que nos llamen nena, maca, reina, perla, etc.
- Que hagan la cola de audioguías para comprar los tickets.
- ITALIANOS, gritan, caóticos...
- Que entre la gente cuando falta media hora para cerrar.
- Que en un día de grupos no funcionen los walkies.
- Tener preparadas audioguías de grupo y que no funcionen los micros.
- Que pregunten si sabes inglés para después preguntar donde está el lavabo.
- Si vas a un museo con tu hijo, no te lleves el triciclo.
- En control: pedir los tickets y que no te los dejen coger, de manera que te ves obligada/o a forcejear con el visitante para que lo suelte.
- Que quan tallis entrades no només no et saludin sinó que ni tan sols et mirin a la cara, com si fossis una màquina de peatge.
- Que la gent es queixi de què piten les alarmes quan les fan saltar ells!
- Que la gent pensi que no tenim res millor a fer que esperar que portin les àudios a partir de les 19.05.
- Que quan els hi dius que no toquin et diguin que no està escrit enlloc.
- Que quan li dius a la gent que no toquin les escultures, et diguin que tu tampoc els pots tocar a ells.
- Que la gent es fagi la BOJA al control de Miró quan els hi demanes el ticket.
- Que em preguntin per què NO sona el vídeo de Chillida.
- Que comprovin el boníssim estat del material de les escultures tocant-les sense parar.
- Que ens preguntin per què s’han de posar les motxilles davant o a les consignes quan se’ls crida l’atenció.
- Que ens renyin per no saber parlar ANGLÈS.
- Que em preguntin com es tradueix “ YUNQUE” (en anglès, clar!!) i no tenir el diccionari a mà.
- Que diguin que l’àudio no va bé quan són ells els que ho estan fent malament.
- Que diguin que no els hi hem donat el número per l’àudio i després de MOLT discutir, el tenien a la butxaca!!
- Que et diguin que t’has de quedar fins que ells acabin de veure l’expo!!
- Que l’ARTURO et pilli per banda!!!
- Demanar el número de l’audioguia i que et diguin el número de telèfon, el número del DNI, etc.
- Que en una visita comentada et torni a tocar el mateix profe GILIPOLLAS.
- NOMÉS AMB CATALANS:

• Que et preguntin com és què hi ha tanta cua un diumenge a les 12h?
• Que es queixin de què han d’esperar molt a la cua d’entrades i després es tornin a queixar els mateixos perquè les sales estan massa plenes i haurien de restringir l’accés.

- Que et preguntin pel servei d’autoguia, audiología, audiofonia, megafonia, etc.
- Que et demanin unes orejeras-de-esas, un walkman o uns cascos..
- Que facis una visita a Chillida per un grup de senyores del Neolític i després d’una hora cridant (perquè no et senten) et preguntin, davant d’una escultura, que de quin artista és això??!!!!
- Que vingui la Yola Berrocal (i tot un seguit d’idiotes de Crónicas Marcianas) a fer l’idiota per les sales!! I què a més a més els hi haguem de fer bona cara!!!

- No fer descansos: MOLTA RÀBIA...
- Que se t’escapi el FUNI!!
- Que a CHILLIDA et preguntin que per què no hem portat la PINTA del VENT???!!!!
- Que et paguin amb diners que es treuen d’una butxaca oculta per dins del pantaló, ben calentonets... ECS!!

- DIES DE PLUJA:

• Que deixin els paraigües molls a sobre el mostrador
  
• La mala senyalització
• Que no hi hagi exposició temporal

- Que et tornin el número de l’àudio un cop se l’han passat per la boca, amb babes incloses.
- Que intentin obrir la porta del pati de l’olivera, comprovin que està tancada, i tot i així, intentin obrir-la sacsejant-la brutalment.
- Llei de Murphy: només demanaran audioguia en el cas que no els hi haguem proposat.
- Dones amb abric de pell: exigeixen silenci quan elles criden com gallines.
- Grups d’ESO: animalicos...
- Dissabte, 18.35: “Dues entrades!” diuen ells. “Saben que tenen 10 minuts abans no comencem a tancar?” responc jo. “Sí, sí, anirem ràpid, no et preocupis” diuen i a més semblen convençuts. “D’acord, dues entrades a la temporal són 7,20 euros” els hi anuncio i trec les entrades. “No, no les volem, millor venim demà”. AAAAAAAAAAAHHHH, en què quedem??? I què foto jo ara amb aquestes entrades???
- Que a les àudios els demanes “I need a passport, an ID or a driver’s licence” i et diguin “In inglis plis”.

Sé positivament que només els vertaders mironians han llegit fins al final. El nostre és un llenguatge quasi incomprensible. Espero que us hagi agradat.

___________________________________________________________
PS. Agraeixo a dos dels meus lectors, exmironians, que em donessin la idea de penjar això aquí.

Tot el que em perdré

Hi ha una sensació que és molt comú (suposo) quan marxes d'un lloc. Està vinculada a tot el que et perds. De fet, aquesta pèrdua és el que sempre penso que és una putada de morir-se. La sensació, perquè m'entengueu, és com marxar d'una festa abans que acabi i que després tothom t'expliqui totes les coses genials que van passar i que no vas viure/veure. Com deia: el mateix que penso a vegades de la mort. La mort em desespera perquè sento que tot aquest espectacle (de la vida) continuarà i jo ja no hi seré per enterar-me; mentre, tots els altres gaudint-ne.

Més enllà de patiments existencials, jo, a part del meu síndrome de PLQMQEECMCD, començo a tenir la sensació de pèrdua en la meva feina. Avui és el meu últim dijous treballant al CCCB. I això està significant molt: per exemple, ja mai més dinaré al menjador de personal després d'haver-me encarregat de cobrir els descansos dels monitors, com faig tots els dijous. I mirant els calendaris d'activitats de la propera setmana m'adono de què ja no hi seré dijous i demés, i he vist coses que ocorriran sense que jo hi sigui. I en línies generals, ja no posaré mai més les visites de les properes setmanes. Ni ho supervisaré. Ni tantes altres coses.

I fins i tot, això ja va a més llarg terme: s'ha acabat coordinar el Sònar (recordeu què bé m'ho passava), ni durant Drap'art, ni durant Kosmopolis, i tants etc. El cert és (ja ho havíeu notat) que em sento una mica trista i melangiosa. En aquesta feina hi ha moltes coses negatives i em sento alleujada de perdre-les de vista. Però també hi ha hagut grans moments, moments excel·lents i grandiosos. Podré fer algun Greatest Hits de la meva etapa al CCCB, com Charlie a «Lost»?

El síndrome PLQMQEECMCD

No, no m'he equivocat. I sí, he escrit unes sigles impronunciables. Massa llargues. Il·legibles. D'un síndrome que si us molesteu en buscar-lo al Google (panacea mundial) no trobareu. Ho sento, em sap molt greu decebre-us. Sempre heu pensat que era una escriptora veraç i fiable, i reconec que no ho sóc. Ho confesso, m'invento coses. En la meva vida diària i en l'escriptura.

I avui passo a inventar-me aquest síndrome que jo pateixo i estic vivint els darrers dies. És un síndrome que (espero) molts de vosaltres coneixeu i heu practicat. Els símptomes són ben clars: relaxació en la puntualitat, poca rapidesa en realitzar les tasques, zero preocupació entorn de coses que abans sí us preocupaven, gens de cautela per parlar de certs temes, fins i tot, loquacitat per tractar alguns temes. I tot això sense que hi hagi alcohol en sang (imagineu en aquest moment que vaig per la segona copa de cava).

No reconeixeu el nom del síndrome? És l'anomenat síndrome que (en castellà) anomenem: "Para Lo Que Me Queda En El Convento Me Cago Dentro". D'aquest pal estic, ara que em queda: menys d'una setmana per acabar de treballar al CCCB!!!!!!

Llista n/6 o Les Paradoxes de la vida

Torno a estar aquí i amb ganes d'escriure i publicar una llista... Em demano si havíeu oblidat ja les meves inefables llistes. També em pregunto si les trobàveu a faltar. En voleu una altra? Desitgeu que torni a escriure llistats més o menys ocurrents o absurds sobre qüestions mínimament poc interessants?

Pels que no ho sabíeu, vaig iniciar fa uns mesos una nova línia editorial vinculada al tema llistats. Punxeu sobre aquest vincle per saber més sobre l'origen de la categoria "Llistes", que va estar relacionat amb un moment organitzador de la meva vida. Podria parlar del furor "llistejador" o "llistador" (cap de les dues paraules estarà acceptada? Hi ha una altra opció?) que em va omplir aquest estiu i que, ho sento, ja va acabar. En aquest moment ja no organitzo, la meva vida té un toc caòtic, em deixo emportar per l'atzar, m'arrosseguen els canvis sobtats d'opinió i les novetats ... Ja no planejo, ja no faig llistes. I, malgrat aquestes afirmacions, m'atreviré a fer una nova incursió en el domini de les llistes. Gosaré, doncs, de redactar un nou llistat: la Llista de Paradoxes de la vida.

Les Paradoxes de la vida són moltes i complexes. No pretenc abastar-les totes en aquesta entrada. Només les que em passin pel cap ara mateix (inspiració sobtada no?). Aquí les teniu:

1/ la primera paradoxa, evidentment, és que, tot i no voler (o no poder) ser ja una persona organitzada i organitzadora, m'he posat a confeccionar una llista. Paradoxalment encara, la meva tasca a la feina és ser coordinadora de grup. O sigui, que és cabdal tenir preparada la feina, vaticinar, preveure les situacions. En resum, ser una personada organitzada (a més de tenir prou cintura i flexibilitat com per canviar sobre la marxa i prou capacitat de trobar solucions sense dubtar)... i com us deia ara no ho sóc. De tota manera, no us feu una idea apocal·líptica perquè tinc els vells hàbits totalment adquirits i el meu paper a nivell laboral crec que continua sent, malgrat tot, força decent.

2/ la segona paradoxa de la (meva) vida és que, en teoria, odio el facebook, però tot i així, en tinc un i el miro cada dia o cada dos dies com a molt. L'actualitzo. Actualitzo l'estatus sovint. Busco nous contactes. Omplo la m... de test que alguns es molesten a preparar per a nosaltres sense cap criteri. Hi poso fotos. Miro les pàgines dels meus amics. Em ric amb les seves fotos. Etc, etc.

3/ la tercera paradoxa: m'encanta anar a ballar i fa mil·lennis que no ho faig. Malgrat que, estic segura, m'aniria molt bé per desestresar-me, ja que no em puc permetre una escapada de cap de setmana...

4/tot i que creia estar inspirada, no ho estic. Això no és una paradoxa, sinó una trista realitat. Així doncs, aquí s'acaba el meu llistat. En aquest moment, sóc conscient de què semblo Matty i la seva última entrada. Però és cert, ja no sé què més posar... algú se li acudeix afegir res?

Great Expectations

Estic farta de ser misteriosa. Em moro per parlar. O sigui que no caldrà cap intent d'interrogatori en tercer grau, practicat en una cambra humida, buida i grisa, amb una sola cadira al mig, il·luminada només per una bombeta que penja trista del sostre... M'estalviaré aquest patiment i confessaré ràpidament. Estic a punt de mudar-me. Je déménage à Barcelone!!!!

Finalment tindreu una Michoud que de manera absoluta quedarà ubicada a Barcelona. Per fi serà de veritat «Michoud à Barcelone». Però no salteu d'alegria. Com que encara no hem signat, com que encara no tot és segur, com que encara hi ha un marge de possibilitat que això no surti ... no parlaré més i no ho celebrarem. Però si al final surt, si al final és cert, prepareu el cava!

Però fins que no arribi aquest moment... silence!

Sicília n/2 o La Mala Sort

Més records del viatge... En tot viatge són completament necessaris els moments de mala sort. Sembla, a vegades, com si ens perseguís una maledicció i com si, dins de l'ampli ventall de possibilitats, sempre ens passés el pitjor. Aquesta sensació de cadena d'esdeveniments desastrosos la vam tenir una mica, sobretot al principi del viatge. Us poso una llista de coses dolentes que ens van passar a Sicília o en el viatge (almenys les que recordo):

1/ l'autocar que ens duia de Barcelona a Girona es va espatllar al peatge de La Llagosta, quan dúiem potser 15 minuts a la carretera.

2/ des de Trapani fins a Palerm és impossible viatjar en transport públic més tard de les vuit del vespre. Nosaltres vam arribar a Trapani a les 20.30 aproximadament. Vam acabar pagant un taxi fins a l'aeroport de Palerm...

3/ l'hotel de Palerm tenia espatllat l'aire condicionat aquella primera nit. O sigui que vam dormir amb les finestres obertes: escoltant el soroll del tràfic i acompanyades per un simpàtic mosquit.

4/ San Giovanni degli Eremiti està en restauració.

5/ vam perdre el tren a Cefalù i vam esperar quasi una hora pel següent. Evidentment el següent era més car, tenia els seients numerats i va seure davant meu un senyor estrany (un crazy) que volia que li donés conversa.

6/ diumenge a la tarda, com sempre, ens vam colar al bus per anar a Mondello, la platja més propera a Palerm. Malauradament van pujar uns revisors i ens vam haver de baixar enmig d'un barri residencial ballardià, on vam esperar més d'un quart d'hora, amb una calor abrassadora, el següent autobús.

7/ el cotxe que havíem llogat, un Fiat Punto, es va convertir en un Ford Mondeo de mida familiar... No comments.

8/ a Selinunte vam tenir la GRANDÍSSIMA idea d'agafar un camí "alternatiu" per anar de temple a temple... De sobte ens havíem convertit en exploradores que volien tornar al camí preestablert.

9/ en arribar a Siracusa no teníem ni idea de com arribar a l'hotel. En arribar a l'hotel no teníem menjar ni ganes d'anar a buscar res. Almenys teníem la piscina...

10/ arribar a la Vila del Casale, prop de Piazza Armerina, és tot una odissea... i, evidentment, vam trigar hores i ens vam perdre...

11/ Catania és una ciutat difícil, enorme i caòtica...

12/ viatge de retorn: el vol cap a Girona porta retard. L'aeroport de Birgi és el més incòmode del món.

13/ un insecte estrany em pica a la mà en el viatge Girona-Barcelona.

Què m'he deixat?? Espero la col·laboració de les meves companyes...

Dilluns al sol

Els dilluns, com tots els que em seguiu de fa molt sabeu*, són el meu dia lliure (normalment). És per això que crec que caldria establir alguna mena de llei estranya, alguna normativa, que obligués a què els dilluns sempre sempre fes bon temps. Aquesta és una de les meves teories estranyes número 23.405 (número aleatori totalment, és veritat, mai no he comptabilitzat el nombre de teories estranyes que sóc capaç de produir).

El meu desig de què sigui obligat que dilluns faci bon temps avui, com sap qualsevol que avui hagi estat a Barcelona, s'ha vist totalment trencat, bandejat, trepitjat. El dia s'ha aixecat ennuvolat, només a mesura que avançava aquest ha millorat. I malgrat l'amenaçador del cel i encara que us sembli inútil, Núria i jo hem confiat (poc entusiastmaent) i hem agafat les tovalloles i els banyadors i ens hem anat a la platja de la Mar Bella. I sí, tot semblava indicar que no, però ens hem banyat en una aigua neta i fresca, hem reposat al sol i hem xerrat.

Finalment, malgrat tot, hem passat un dilluns al sol... I mentre tornava cap a casa, amb el cabell brutíssim, cansada, carregada amb la bossa de platja, sentia la cançó de François Claude «Le Lundi au Soleil» (El dilluns al sol) cantada per Keren Ann i Vincent Delerm, i pensava en la sort que tenim de què dilluns sigui el nostre dia lliure...

Us deixo amb la cançó, interpretada per Keren Ann, una cantant que sabeu que m'agrada, i Vincent Delerm. La lletra la teniu tot seguit, la traducció, a les notes del final...

Regarde ta montre
Il est deja huit heures
Embrassons nous tendrement
Un taxi t'emporte
Tu t'en vas, mon coeur
Parmi ces milliers de gens
C'est une journee ideale
Pour marcher dans la foret
On trouverait plus normal
D'aller se coucher
Seuls dans les genets
Le lundi au soleil
C'est une chose qu'on n'aura jamais
Chaque fois c'est pareil
C'est quand on est derriere les carreaux
Quand on travaille que le ciel est beau
Qu'il doit faire beau sur les routes
Le lundi au soleil
Le lundi au soleil
On pourrait le passer a s'aimer
Le lundi au soleil
On serait mieux dans l'odeur des foins
On aimerait mieux cueillir le raisin
Ou simplement ne rien faire
Le lundi au soleil
Toi, tu es a l'autre bout
De cette ville
La-bas, comme chaque jour
Les dernieres heures
Sont les plus difficiles
J'ai besoin de ton amour
Et puis dans la foule au loin
Je te vois, tu me souris
Les neons des magasins
Sont tous allumes
C'est deja la nuit
Le lundi au soleil
C'est une chose qu'on n'aura jamais
Chaque fois c'est pareil
C'est quand on est derriere les carreaux
Quand on travaille que le ciel est beau
Qu'il doit faire beau sur les routes
Le lundi au soleil
Le lundi au soleil
On pourrait le passer a s'aimer
Le lundi au soleil
On serait mieux dans l'odeur des foins
On aimerait mieux cueillir le raisin
Ou simplement ne rien faire
Le lundi au soleil



___________________________________________________________

* Els que no em seguiu de fa molt de temps, us poso tres links: aquí, o aquí o aquí podreu llegir sobre els meus dilluns al sol.

** Mira el teu rellotge, són ja les vuit, besem-nos tendrament, un taxi se t'emporta, marxes, amor meu, entre milers de persones. És un dia ideal, per caminar pel bosc, trobaríem més normal d'anar a jeure sols entre la ginesta. El dilluns al sol, és una cosa que no tindrem mai, cada cop és igual. És quan estem darrera els vidres, quan treballem que el cel és bell. Què bo deu fer en els camins el dilluns al sol. El dilluns al sol podríem passar-lo estimant-nos. El dilluns al sol estaríem millor en la olor del fenc, ens agradaria més recollir el raïm, o simplement no fer res, el dilluns al sol. Tu estàs a l'altre punta d'aquesta ciutat, allà, com cada dia. Les últimes hores són les més difícil, necessito el teu amor. I després enmig de la multitud, lluny, et veig, em somrius. Els neons, les botigues estàn il·luminats, ja és la nit. El dilluns al sol és una cosa que no tindrem mai. Cada cop és igual. Etc.

Sicília n/1

La dificultat de fer el que vaig anunciar (un relat cronològic complet del meu viatge) fa que hagi canviat d'idea al respecte. No penseu que em va por haver-li de dedicar hores i hores. El problema principal que li veig a aquest relat (que sí que vaig iniciar ahir, però que vaig acabar esborrant) és la seva pesadesa. No és que sigui feixuc per mi. Sinó que seria avorrit per vosaltres llegir-lo.

Alguns novel·listes decimonònics es van plantejar al segle XIX la possibilitat de transmetre l'experiència als altres de manera sistemàtica, per mitjà de l'escriptura. Creien, és clar, que amb un estil pretesament objectiu podrien copsar la realitat. I que els lectors ho captarien en llegir-lo. El segle XX, literàriament parlant, serveix per trencar aquesta idea (entre moltes altres coses).

Per tant, no faré un pas endarrere, sinó un pas endavant (o almenys prefereixo veure-ho així). Opto (crec que m'he justificat raonablement) per deixar-me portar per la casualitat. Que sigui ella, com un riu, com la corrent d'un rierol, la que em dugui a escriure una cosa o una altra, sobre el viatge.

No sé si decep algunes expectatives. Si cal, queixeu-vos a la secció de comentaris, apunts, rectificacions, etc, que trobareu a baix d'aquest article, a la dreta. Qualsevol pot deixar anotacions, no cal estar subscrit a blogger. En tot cas, heu de saber que la decisió va estar bastant rumiada.

Al final, doncs, em limitaré a un relat desordenat, casual, fragmentari i espars. Atzarós. He decidit, a manera de transició entre un tema i un altre, començar el meu relat amb una llista, ja que he estat fent llistes de manera compulsiva aquests dies (ja ho he explicat). La llista de cançons que van marcar el viatge. Per això necessitaré, és clar, l'ajut indiscutible de les meves dues companyes i amigues, a les que faig un homenatge en aquest moment, Diana i Laura. Us recordeu d'alguna cançó més, a part de les que poso aquí?

1/ divendres a Palermo, va quedar marcat per un gran èxit dels anys vuitanta: «Take on Me» d'A-ha, que com alguns sabeu és una de les meves cançons preferides. El conductor d'un cotxe que baixava per Via Vittorio Emanuele anava escoltant-la amb les finestres obertes. Com que el tràfic de la tarda de divendres era intens, mentre nosaltres caminàvem a la recerca d'un lloc on comprar segells per enviar les postals, el cotxe semblava acompanyar-nos. I així, la cançó va convertir-se en la nostra banda sonora d'aquell dia.

2/ diumenge, sopant molt borratxes a Palermo, alguna cançó de Rocío Jurado. No sabria precisar quina. Però Diana i Laura la cantaven alegrement, mentre el cambrer del restaurant, que era un encant, s'amagava. No hi havia més gent en aquell terrassa, estaven tancant ja, serien les onze de la nit. No patiu. El que sí és cert és que existeix un vídeo, que en aquest moment ronda en la memòria del mòbil de Laura...

3/ sens dubte, el gran èxit del viatge: «Won't Go Home Without You» de Maroon 5. Dilluns vam arribar a Siracusa a la nit. Teníem reservada una habitació en un Agriturismo que no sabíem on estava. Després de que jo preguntés en un bar, passant per sota la porta que estava mig tancada i enganxant als propietaris i cambrers sopant, vam acabar per trucar directament al telèfon que ens havien donat. I ells, increïblement atents i amables, van venir a buscar-nos a l'aparcament d'un Carrefour. Mentre ens esperàvem, nervioses, comença a sentir-se aquesta cançó i, de sobte, arriba un cotxe que, sí, ens venia a rescatar i conduir directament a l'Agriturismo Il Poggio, també conegut per nosaltres com el Paradís.

4/ totes les cançons de Raphael i Raffaella Carra que vam cantar en el cotxe, de camí a Taormina, dijous al matí.

Estic convençuda que oblido un moment de cançons i moments divertits que les acompanyaven. Espero que Laura i Diana puguin ajudar-me...

Espera

«Le grotesque des événements de tous les jours vous cache le vrai malheur des passions» – Barnave*

Haureu d'esperar encara una mica més, per tenir reportatges del meu viatge a Sicília. De mentre, estava rumiant fer més llistes, que ja sabeu que m'encanten. Com sabeu els que em llegíeu els dies previs a la meva marxa, la preparació d'un viatge va significar per mi la redacció de llistes. Un munt de llistes: llista dels llocs a visitar, llista del que havia d'emportar-me, llista amb l' outfit de cada dia combinat amb el lloc a visitar, etc.

Ara estic en un moment de sequera de llistes. De fet, les úniques llistes que estic fent són les de la compra. Però em podria esforçar per fer-ne una d'insults. Sí, d'insults, aquelles màgiques paraules que serveixen per descarregar mal humor sobre una altra persona. Adjectius o substantius que tenen existència només per atacar a l'altre.

Quins són els que més utilitzeu? Quins us fan gràcia?

Jo tinc una mini llista:

1/ "fill de puta, cap de cony" perquè és una cita del grandíssim Josep Palau i Fabre.

2/ una variació d'aquest últim a la italiana: "testa di poto".

3/ el tradicional "crazy" però amb l'afegit "puto" davant, que ho converteix en insult.

I, més enllà de l'insult, quan una situació em supera, acostumo a cridar:

1/ "¿pero que truño es este?" en castellà, que mola més.

2/ "¿estamos locos o qué?". Una cita directa de la grandíssima Núria (no jo). Ja deia Bakhtin que les paraules les aprenem sempre de la boca dels altres.

Ara és el vostre torn.







____________________________________________________________________________

* «El grotesc dels esdeveniments de cada dia us amaga el vertader mal de les passions» - Barnave. Com sempre que redacto una llista ho introdueixo amb una de les cites seleccionades per Stendhal per encapçalar els capítols del seu magnífic llibre «Le Rouge et le Noir».

** Els quadres són de Sorolla.

Trois couleurs

Com és que me n'havia oblidat? Com és que no hi havia pensat en primer lloc? Hi ha vegades que estem ben despistats... deuen ser els nervis previs al viatge a Sicília, que no em deixen pensar amb claredat.

En tot cas, abans de que finalitzi aquest 14 juliol 2008, tinc uns minuts per recomanar-vos una altra manera de celebrar la diada nacional francesa: veure la trilogia de Kieslowski dedicada als Tres Colors de la bandera francesa. Com sabreu, K. Kieslowski va escollir els tres termes de la divisa de la República Francesa (Llibertat, Igualtat, Fraternitat) com a temes de cadascuna de les pel·lícules que composen la trilogia. Com que ja no tindreu temps de veure-la sencera, us recomano ferventment la meva preferida: l'última, Rouge, dedicada a la Fraternitat. Recordeu la meva anècdota sobre aquesta pel·lícula? La podreu llegir aquí.

M'acomiado desitjant-vos una bona celebració de la diada. Vive la Republique!



__________________________________________________
Donem suport a la proposta de Clara de començar la nostra revolució com a manera de celebrar la jornada?

Llista n/2 Coses que NO aprenem en créixer

Volia fer una altra llista però em queda escapçada. Volia escriure coses que no he pogut aprendre a millorar amb el pas del temps i només em surten dues coses:

1/ estudiar a l'últim moment. Tants anys dedicant-m'hi, dues carreres a l'esquena, i sé que encara ara, si hagués de preparar un examen o redactar el que fos, aniria donant-li llargues fins al dia abans. I després a córrer cagant-me en mi mateixa i la meva desídia. Sinó em creieu, mireu aquesta entrada que té tot just un any i un mes.

2/ mantenir endreçats els papers importants (nòmines, horaris, factures, títols, etc.) per poder trobar-ho fàcilment en cas de necessitat. En sóc incapaç i això que tinc un calaix i carpetes destinades al seu ús. Però malauradament, la meva reacció instintiva és dipositar tots els papers sobre l'escriptori. Mesclats amb llibres per llegir o llegits o per rellegir, piles gastades, quaderns, bosses buides, revistes velles, fulletons informatius, papers amb notes, cd's, sobres buits, etc. O sigui, coses útils i coses inútils que haurien de ser llençades conviuen en el mateix espai. La mandra que fa endreçar-ho és excessiva i provoca que aquest moment vagi sent sempre postergat. Finalment arriba l'instant que necessito un paper o document i he de capbussar-me en aquest infern en la seva recerca.


El cert és que tenia molt clar quan vaig pensar que la segona llista seria aquesta que hi hauria més coses. Per tant, el fet que només pugui escriure dues coses que persisteixo en fer malament, malgrat el meu penediment i la meva voluntat de canviar-ho, no significa que sigui una persona que ha après molt dels seus errors. Crec que més aviat mostra quina capacitat tinc per oblidar i quines poques ganes d'esforçar-m'hi en aquest moment.

Espero que algun de vosaltres tingui més idees. Jo rumiava entorn de fer la maleta quan marxem de viatge, o preparar la bossa amb el que necessitarem al llarg del dia, o escollir la roba adequada pel temps que fa, etc.

Espero també que sigueu comprensius amb la meva desídia... estic de vacances!

_______________________________________________________________
Acabo amb una cita de Kant, també treta de les que va escollir Stendhal per encapçalar un capítol de «Le Rouge et le Noir». Volia que cada llista comencés amb una dels fragments que van plaure a Stendhal. Però és una mica llarga i he intentat ser bastant sintètica en l'entrada. Els que voleu més aquí la teniu. Si coneixeu Immanuel Kant, el filòsof de Königsberg (actual Kaliningrad) quedareu segurament fascinants per això:

«Souvenir ridicule et touchant : le premier salon où à dix-huit ans l'on a paru seul et sans appui ! le regard d'une femme suffisait pour m'intimider. Plus je voulais plaire, plus je devenais gauche. Je me faisais de tout les idées les plus fausses; ou je me livrais sans motifs, ou je voyais dans un homme un ennemi parce qu'il m'avait regarde d'un air grave. Mais alors, au milieu des affreux malheurs de ma timidité, qu'un beau jour était beau!» - Kant.

Traducció (meva, per suposat):

«Record ridícul i commovedor: el primer saló on als divuit anys hom va aparèixer sol i sense suport! la mirada d'una dona era suficient per intimidar-me. Més volia agradar, més esdevenia maldestre. Em feia idees falses de tots; o em donava sense motius, o veia en un home un enemic perquè m'havia mirat greument. Però aleshores, en mig d'aquests terribles penes de la meva timidesa, que bell era un dia bell!» - Kant.

Llista n/1

Inauguro alegrement un nou apartat del meu bloc: les llistes. Creo així una nova categoria. Avanço ja que estic preveient que comença ara i aquí una època d'abundància de llistes, en el meu bloc i fora d'ell. Al capdavall, com sempre, hauré de fer dues llistes la setmana vinent: la de l'equipatge per fer la maleta i la de coses immancables a veure o fer o realitzar a Sicília.

La primera llista del bloc, però, la dedico a alguna cosa més desagradable. Serà una llista de situacions que ens toca viure, de manera conscient, i que més ens valdria o més voldríem poder abstreure'ns.

Partiré d'una cita d'Stendhal. És una llàstima perquè no el cito mai, a Stendhal, malgrat la meva admiració per ell i la seva obra. Roman tan dins meu que suposo que veig el món des dels ulls d'Stendhal en gran part. És tan en el meu interior que podria afirmar que sempre el cito, totes les paraules les he après d'ell. Jo tindria una visió stendhaliana del món i la literatura, com R. Barthes assegura tenir una visió proustiana del món i la literatura.

Això però és un altre tema. La qüestió ara és la cita que comentava. Que, de fet, no pertany a Stendhal, sinó a l'abat Giovanni Battista Casti, però que Stendhal utilitza com a punt de partida del capítol XXIII de «Le Rouge et le Noir»:

"Il piacere di alzar la testa tutto l'anno, è ben pagato da certi quarti d'ora che bisogna passar". (O sigui: "El plaer d'aixecar el cap tot l'any està ben pagat de certs quarts d'hora que cal passar").

Bé, després d'aquest voluminosa introducció, la llista. Fixeu-vos que com fa Laurence Sterne a «The Life and Opinions of Tristam Shandy, Gentleman» us he fet creure en diverses ocasions que començava i, de fet, no he començat encara. I el millor, una entradeta que havia de ser de 4 línies com a màxim, al final ocupa ja diversos paràgrafs. Espero que d'ara endavant (suposo que vosaltres també ho espereu) em limiti a escriure llistes de veritat i no aquestes rotllos.

Per fi, la llista de tot allò que hem de viure però que voldríem fer-ho inconscientment:

1) la gran part de proves mèdiques, en especial les realment doloroses, que esdevenen tortures.

2) certes relacions socials obligades: algun parent o amic d'un amic.

3) certes reunions o hores a la feina.

4) i últim i per mi més important: l'avió. Volar és una tortura. Tant ho és que a hores d'ara ja estic patint per un avió que agafaré el dia 17. Desitjaria poder pujar a l'avió drogada a l'estil MA Baracus* de «The A-Team».

I vosaltres, què incloureu a la llista?

___________________________________________________________
* Acabo de descobrir que MA és BA en la versió anglesa i són les sigles de Bad Attitude, o sigui, Mala Actitud. MA és la traducció al castellà... Esteu tan horroritzats com jo?

Bollywood, c'est fini!

Però només s'ha acabat per uns mesos. Divendres passat vam fer l'última classe del trimestre i ara fins octubre no res. Al final no m'he apuntat al curset que feien a la casa Golferichs, perquè m'ha pogut la mandra. Deixeu-me un mes sense obligacions, sense llevar-me aviat, sense quasi horaris...

Volia de fet tenir una excusa per posar fotos de l'espectacle que vam fer a casa Sagnier, i com que no estic gaire inspirada (degut a un problema matinal), les posaré ... et voilà, comme ça, c'est tout!

Vam fer una coreografia extremadament bonica, molt folklòrica. El cert és que la coreografia com estava en la ment de la nostra professora era magníficament pícara i divertida. Portada a la pràctica devia ser almenys penosa. Jo tenia greus problemes amb la faldilla que no deixava de trepitjar-me. I subjectar el vel perquè no caigués era una dificultat afegida. A més, vam oblidar algun pas, la cançó la van posar començada, vam perdre el ritme, etc. El millor però és que ningú no se'n va adonar. Unes iaies que van assistir-hi (per cert, vam ser les úniques en aconseguir un ple, totes les cadires estaven ocupades, i, com s'aprecia en alguna foto, els nens i nenes estaven per terra) ens van adorar, i em van preguntar, en acabat la demostració: «Nena, això que heu fet què és?». Jo amb la meva habitual paciència amb la gent gran els hi dic: «És dansa de Bollywood». I una li diu a les altres: «Ja us ho deia jo».

Potser no és fàcil d'intuir, però era una coreografia molt animada i moguda. El dia següent, ja a classe, a Cotxeres Borrell, vam començar a preparar una altra coreografia basada en una dansa gitana de Rajhastan Kalbelia, i que és preciosa. Si fem la presentació més endavant us informaré, no ho dubteu.

_______________________________________________________________

Aquí podeu veure fragments de Bollywood. La tercera és la música de la coreografia de les fotos. Dic música perquè nosaltres no fem per res el mateix que aquí.