Passeig de Gràcia

Rescato de l'oblit (de fet, de l'arxiu de textos que guarda Blogger) unes breus línies que no sé on volien anar a parar, sota l'enigmàtic títol de Passeig de Gràcia:

"La comparació que ara enceto és totalment esbojarrada, demano perdó abans d'escriure-la. Però permeteu-me la gossadia que em remeti a Walter Benjamin. 

Walter Benjamin va ser un escriptor no gaire prolífic dels anys trenta. Pels que no el conegueu (quants estudiants de Teoria de l'art amb el professor Casals haurien agrait tant sentir això), es tracta d'un intel·lectual que va desenvolupar una intensa reflexió filosòfica, que serviria de punt de partida per Adorno i la seva "Dialèctica de la Il·lustració". Malauradament (aquí ve, amics, el paragone amb moi), Walter Benjamin mai no va poder institucionalitzar-se (vull dir, ser professor o catedràtic o qualsevol altre càrrec) perquè no tenia la capacitat de ser sistemàtic. Tendia, com jo, a la fragmentarietat del discurs. Aquí acaba la comparació amb la meva persona. No patiu i sobretot perdoneu (repeteixo) aquesta gossadia. No podré mai tenir la seva capacitat lúcida d'observar el món que l'envolta. De copsar-lo en els petits detalls i en les nimieses."

Com dèia, no puc recordar quin vincle tenen aquestes línies sobre Walter Benjamin, on Walter Benjamin és l'excusa (afalagadora) per parlar de mi mateixa (en termes a primera vista crítics, a segona vista no tan crítics), amb el títol sota els que estaven guardats: Passeig de Gràcia.

Evidentment es tractava d'una entrada a algun text que pretenia parlar-vos sobre algun detall passatger (no he pogut evitar escollir aquesta paraula, en un clar homenatge al títol d'un recull de textos de Walter Benjamin: Le livre des Passages) vinculat al Passeig de Gràcia, qualsevol anècdota que havia vist desenvolupar-se en algun racó del seu recorregut, o, fins i tot, una cadena d'esdeveniments que, un cop units, potser s'haguessin convertit en un bon relat...

No ho sabrem, almenys per ara. O sigui que només us deixo un breu apunt sobre en Walter Benjamin.

Paris, capitale du XIXe siècle (version française) from Benjamin Bardou on Vimeo.

Pensadors

Quants pensadors podríem trobar-nos en un sol carrer? Potser us demaneu per què començo així, amb una pregunta ridícula a tots ulls. Sí, és cert, a mi també, així vista escrita, sense cap més explicació, em sembla imbècil. Sembla no tenir cap mena de sentit.

Però tinc una bona raó per fer-la. I sí, sé que mereixeu rebre explicacions. Comencem dient que no parlo de pensadors en el sentit de filòsofs i intel·lectuals. Ni tan sols en el sentit més ampli de qualsevol persona que pensi. Estic acotant el sentit de la paraula només a una mena de pensador, l'escultòric. I això, és clar, és una referència al Pensador d'Auguste Rodin.

Ara ja us he donat una pista molt bona que potser farà que algú pugui resoldre el meu enigma: estic parlant de la convergència o potser més correctament dit de la convivència en un sol carrer, la Rambla de Catalunya, de 2 pensadors, el de Rodin i el clàssic i conegudíssim Toro pensant de Josep Granyer i Giralt. Recordeu que fa uns anys el van robar i retrobar?

____
Quines coses, jo pensant ser tan original amb aquesta entrada i resulta que no sóc l'única persona que se n'havia adonat: llegiu aquesta columna de El Periódico de Catalunya.

Plaça Catalunya

Inicio, amb aquesta segona etapa del bloc ,un nou registre, dedicat als llocs de Barcelona que sovintejo, com són, per exemple, Plaça Catalunya, Rambla Catalunya, Rambles, Portal de l'Àngel, C/ Ferran, C/ Avinyó, etc. Recordareu alguns que ja vaig fer una incursió en aquesta temàtica fa uns mesos, centrant-me, precisament, en aquest últim carrer. Tots els que coneixeu Barcelona sabeu que aquests llocs formen fonamentalment el Centre de la Ciutat, i que estan quasi sempre a petar de gent. Alguns sabeu també que són els indrets on discurreix actualment la meva vida, ja que hi visc i hi treballo. Hi passo tantes hores que estic a punt a punt de fartar-me'n.

Ara com ara, però, encara hi veig la gràcia i espero delitar-vos (m'ha encantat posar aquesta paraula) amb els meus reportatges sobre aquests llocs.

Començo primer amb la inefable (i com dirien els francesos incortournable) Plaça Catalunya. Qui no la coneix? Qui no l'ha trepitjat? Fins i tot, un visitant d'un dia a Barcelona, difícilment podrà evitar-la... Allà està, al mig de TOT, tan estèticament detestable, tan innòcua, inútil i incòmoda. No mola quedar-s'hi, ni travessar-la, ni tan sols passar-hi. Creuar-la és tot una història, molts eviten fer-ho pel mig (el terra rellisca quan és moll, està indefectiblement ple de gent, hi ha els coloms i les seves caques...). Els que van amb presses prefereixen fins i tot evitar-la, passant per qualsevol altre carrer (Pau Claris, Balmes, les Rondes o els carrers del Raval i el Gòtic). En definitiva, sembla no servir per res més que fer nossa.

Malauradament, degut que està al bell mig del camí, no de la meva vida... (m'he permès una cita dantesca, perdoneu-me) sinó entre casa meva i la feina, almenys del camí més curt entre aquests dos llocs, acabo passant-hi almenys un cop diari (poques vegades en prescindeixo). I ja la conec bastant (potser massa). O sigui que, espero, em prendreu per un testimoni interessant o, almenys, digne de crèdit.

El reportatge d'avui, però, que s'ha fet esperar després d'una introducció llarga de les meves, se centra en un gest que he esbossat avui. Ha aparegut avui una cosa al bell mig de la plaça. Al principi no entenia, no sabia ubicar ni reconèixer aquells objectes que ocupaven el terra brut per caques de colom. Quan m'hi he acostat he vist ciris d'església, però encara no sabia què era. Fins que no he vist les portades dels discos no ho he vinculat amb la mort de Michael Jackson.

I el gest, per fi: la segona vegada que hi he passat, aquest migdia, de sobte, m'han vingut unes ganes terribles de fotre-li un cop de peu al monument en qüestió... No esteu fins als collons de TOT PLEGAT???

____________________________________________________________
ps1. Reconec que el fet d'haver de treballar un dissabte se sumava a la mini-ràbia que provoca que la mort de Michael Jackson sigui el GRAN TEMA del dia...

ps2. Em permeto (només per portar la contrària) linkar un video de Youtube amb una gran cançó, que (misteriosament) tracta de com dir adéu. Bravo Gainsbourg, bravo Françoise Hardy!