Llista n/ 7 o Els Bons records

Havia promès a l'entrada anterior una llista de «Greatest Hits» de l'etapa CCCB a l'estil Charlie de «Lost» però no serà això, sinó una altra cosa, la que vull escriure i escriuré. Faré més aviat una altra cosa, es tracta d'una llista de bons records vinculats al CCCB. Han estat més de tres anys treballant-hi, uns mesos (els nou mesos corresponents a un curs escolar) com a monitora, la resta del temps en el lloc de coordinadora. I ara tanco aquesta època i no puc evitar mirar enrere i veure quantes coses he après, quant he canviat, quant ha canviat la meva vida i com m'he enriquit.

Em fixo avui en tot el positiu que m'ha donat aquesta feina. De ben segur que hi ha milers de coses negatives que podria comentar-vos. Però en aquest moment ja no val la pena. Marxo amb ganes i sense penedir-me'n, però també amb bons records. Ara, aleatòriament, n'escolliré 5, que seran 5 bons records del CCCB:

5. Mai no oblidaré els nois i les noies filipins (crec) que assagen coreografies "hip hoperes" (?) al Pati de les Dones. Últimament (diria que fa un any ja) que fan servir la mateixa música i no paren de repetir els mateixos passos. Malgrat la monotonia en què semblen haver caigut, ho fan molt bé i sempre m'ha agradat observar-los. Us ho recomano.

4. Sempre recordaré l'agost al CCCB com un període de calma i tranquil·litat en el que podíem fer quasi el que volíem. La relaxació total i el temps lliure a la feina m'encanten. I altres fenòmens estranys que tenen lloc en aquest mes i en aquest centre. Ja sé que mai més es repetiran i això els hi confereix un toc especial.

3. Les formacions de les exposicions. Alguns comissaris desapareixen i ens deixen una exposició amb les que ens hem d'arreglar sols (Txernòbil o Magnum, per exemple). Altres en canvi ens guien clarament (Bamako, Apartheid, Literatures de l'exili, En Transició, etc.). Hi ha exposicions que directament manquen de comissariat i que ens permeten desenvolupar tota la inventiva a nosaltres (Fronteres). Però siguin quines siguin les condicions sempre és un gaudi buscar informació, llegir, aprendre, etc. per després atendre la gent i explicar una cosa que, també per nosaltres, era desconeguda feia tan poc. I a vegades, gràcies a una exposició, acabes descobrint tot un món.

2. Les inauguracions. Moments d'estrés en què, finalment, he rigut molt i MOLT. Les inauguracions les preparem com si fossin batalles, amb mapes on analitzem els moviments de les tropes enemigues, volia dir dels visitants. Decidim on ens col·locarem i ens repartim les tasques, Finalment tot surt una mica d'altra manera, perquè alguns obliden i oblidem en què consistia exactament el nostre paper. I estranyament tot acaba anant bé: la gent entra a l'exposició, les comitives avancen, les copes són begudes, i tothom ben content.

1. Per sobre de tot, no oblidaré mai la gent, molta gent que va passar i amb la que he perdut contacte. I especialment els que sí romanen, els que continuaré veient. No vull fer una llista de noms. A tots els tinc al meu record.

Bollywood, c'est fini!

Però només s'ha acabat per uns mesos. Divendres passat vam fer l'última classe del trimestre i ara fins octubre no res. Al final no m'he apuntat al curset que feien a la casa Golferichs, perquè m'ha pogut la mandra. Deixeu-me un mes sense obligacions, sense llevar-me aviat, sense quasi horaris...

Volia de fet tenir una excusa per posar fotos de l'espectacle que vam fer a casa Sagnier, i com que no estic gaire inspirada (degut a un problema matinal), les posaré ... et voilà, comme ça, c'est tout!

Vam fer una coreografia extremadament bonica, molt folklòrica. El cert és que la coreografia com estava en la ment de la nostra professora era magníficament pícara i divertida. Portada a la pràctica devia ser almenys penosa. Jo tenia greus problemes amb la faldilla que no deixava de trepitjar-me. I subjectar el vel perquè no caigués era una dificultat afegida. A més, vam oblidar algun pas, la cançó la van posar començada, vam perdre el ritme, etc. El millor però és que ningú no se'n va adonar. Unes iaies que van assistir-hi (per cert, vam ser les úniques en aconseguir un ple, totes les cadires estaven ocupades, i, com s'aprecia en alguna foto, els nens i nenes estaven per terra) ens van adorar, i em van preguntar, en acabat la demostració: «Nena, això que heu fet què és?». Jo amb la meva habitual paciència amb la gent gran els hi dic: «És dansa de Bollywood». I una li diu a les altres: «Ja us ho deia jo».

Potser no és fàcil d'intuir, però era una coreografia molt animada i moguda. El dia següent, ja a classe, a Cotxeres Borrell, vam començar a preparar una altra coreografia basada en una dansa gitana de Rajhastan Kalbelia, i que és preciosa. Si fem la presentació més endavant us informaré, no ho dubteu.

_______________________________________________________________

Aquí podeu veure fragments de Bollywood. La tercera és la música de la coreografia de les fotos. Dic música perquè nosaltres no fem per res el mateix que aquí.

Working

Faig una actualització flaix: sobretot per recordar-vos que la ubiqua (últimament), divertida i fresca Yelle, musa del Tecktonick (ja vaig parlar-ne aquí), està tocant ara mateix al Sonar Nit i que (Sí!!!) jo m'ho estic perdent. L'any vinent espero estar en Sonar Nit ja que el Sonar Dia me'l conec massa. Jo vinc de la meva classe de dansa, Bollywood, com sabeu, on també m'ho passo molt bé.

Els que espereu amb impaciència (?) la meva entrada "Currant al Sonar" haureu d'esperar. Avui he estat càmera en mà fent fotos i demà encara espero fer-ne més. Ja tinc un parell d'idees al cap. Desitjo que quedi un bon reportatge i per això necessito col·laboració. Voldria que els que llegiu el meu bloc em proposeu un títol per l'entrada sobre com treballem al Sonar Dia.

Espero suggeriments... a veure qui té més inventiva...



_______________________________________________________________
PS. Volia també enviar un record a Jose Belge: fa un any que vas marxar de Barcelona, cap a Bruxelles. Quina tarda de divendres vam passar junts, intentant no pensar gaire en el comiat. Tu te souviens, mon amour?

L'altra cara

Tots tenim moltes cares. A cadascú de vosaltres jo li he ensenyat una cara. Una cara de les que tinc. De les moltes que tinc. Les cares es despleguen en el temps i també amb la gent. Les meves cares són diferents, per exemple, de les que tenia fa cinc anys. Tampoc no tinc la mateixa cara amb tu o amb l'altre. Això també va a dies, també va a estats d'ànim.

El que us diré és que és ben diferent tenir una altra cara. Em refereixo a dir que en tenim dues: la que t'ensenyo ara que et miro i la que mostro quan m'allunyo de tu. Espero no ser d'aquestes persones i tenir l'esperit més net.

Ara però volia escriure (veloçment) sobre l'altra cara, una altra cara, més ben dit, de Barcelona, que he vist avui. Baixava per un carrer que jo sempre havia cregut que era rectilini. I ha resultat no ser-ho. Mentre caminava per aquest carrer calmat la teva imatge s'ha creuat al meu camí, la teva mirada em perseguia! Ha estat una topada càlida i sorprenent. I he sabut mentre et mirava que tu també tenies una altra cara, que em restarà oculta, segurament per sempre, que no veuré amb els meus ulls.

Ha estat una breu passejada. Per aquest carrer tan estrany per mi: massa tranquil, massa net, massa polit. En aquest moment però estic massa esgotada per res més, després del meu assaig a Casa Sagnier.

Estic a la porta però ... quin pis és?

Amb aquesta pregunta puc dir que començo una de cada tres festes a les que vaig. La meitat de cops (per no dir tots) és Eli la que ha d'agafar el telèfon i respondre-la (què faria jo sense ella?). Ahir, quan li vaig tornar a fer, ja va riure i tot. Perquè és més normal que la truqui a ella quan vaig a casa seva, però calia que ho fes anant a casa de Noe i Pedro? Diré, però, que SEMPRE la truco a ella perquè sé poderosament que em respondrà sense falta i que tindrà la resposta al meu dubte.

Aquesta entrada la dedico a la gran festa eurovisiva 2008 i, per tant, als amfitrions de la mateixa: Pedro i Noe. Crec que va ser un èxit, tot i quedar estroncada per la irrupció fatal de la veïna del pis de sota. He de dir que m'ho vaig passar d'allò més bé, tot i les dificultats i impediments que em van aparèixer per arribar-hi. Ara us relataré quins obstacles vaig haver de superar per aconseguir anar-hi.

Primer: era una festa on s'exigia o bé disfressar-nos de Rodolfo o bé "tema primaveral" o bé "eurovisivament". Després de mil dilemes (cap entorn a disfressar-me de Rodolfo), de canviar-me de roba deu cops, d'anar i venir d'armari en armari buscant samarretes, pantalons, faldilles, sabates, etc. vaig acabar posant-me un preciós vestit groc florejat de Zara i fent-me un crepat sixties! O sigui que, malgrat haver decidit la nit de divendres que seria una cantant dels vuitanta, vaig acabar un altre cop amb look Karina.

Segon: naturalment no havia calculat bé el temps i vaig acabar arribant a Magòria-La Campana a les 22 hores passades, quan la concentració era a les 21 hores. Per demostrar que sóc ben educada diré que vaig avisar del meu retard!

Tercer: evidentment no podia arribar sense perdre'm. Fins al carrer Constitució tot va anar bé, però no vaig girar en el carrer adequat i vaig arribar fins a la Rambla de Badal, on un senyor molt amable em va saber indicar.

Quart: en arribar davant la porta, com sempre, no recordava el pis... però, com ja he explicat, tenia el recurs de trucar a Eli, la meva salvadora en aquests instants de dubte.

Així doncs, un cop superades aquestes dificultats, vaig arribar a la mega festa, uns segons abans de l'actuació de Rodolfo Chikilicuatre. Els ànims estaven caldejats i els mestres de cerimònies (Pedro i Noe) ens van pregar atenció a la jugada. Va haver seguiment atent de l'actuació d'Espanya, amb ball de la coreografia.

Un cop passat aquest moment, vam baixar el volum de la tele i va començar la música. La pista de ball (o sigui, el menjador de casa de Noe i Pedro) va començar a treure fum.

Uns minuts més tard, acabades totes les actuacions a la televisió, va arribar el moment de les votacions. Uns incondicionals o, millor dit, quasi tothom de la festa, es va bolcar en la televisió i ja no feien res més. Sinó mireu la imatge que ho reflecteix més amunt.

La nit va acabar, com no, amb votacions. Aquest cop vam votar dues coses: el millor menjar (em feia vergonya reconèixer-ho, però vaig ser mandrosa i no vaig portar res per menjar) i la millor disfressa. Aquest any les votacions no van tenir res d'emocionant, perquè els guanyadors de cada concurs ho van fer de golejada.

Vam tornar a gaudir de la presència del millor "azafato" de la història: Albert-nimfa-del-bosc! I poc a poc, malgrat que el noi que havia portat les maduixes insistís, van sortir els guanyadors sense igual: Aurélie, per unes magnífiques crêpes i unes delicioses cookies, i Albert, per ser la més bella papallona que ha volat pels aires del carrer Sagunt.

Després va venir el lliurament de premis i més ball... fins que, com he apuntat al principi, va venir la veïna a desbaratar la nostra alegria!

Us deixo amb més fotos...

Aquí teniu Eli i Albert amb unes ulleretes molt mones








Noe i Carlos










Sóc divina oi?











Votant...








El millor "azafato" de la Història, fent la seva feina, mentre Noe ens cridava que quan acabéssim el book de fotos podíem continuar amb les votacions

No és casualitat que fes la foto quan Albert posava el meu únic vot com a millor disfressa!!







Aurélie obrint el seu premi











Albert-nimfa-del-bosc guanya!!!











Sempre m'envolto dels guanyadors!!!








Com Laura Ingalls de "La casa de la pradera"











Michoud vintage...








El eje del mal... fa ja més de dos anys!








The Wall....










Bé, encara que avui sigui un dia de pluja, crec que finalment NO faré dues entrades. Cal canviar els costums, trencar les regles... sobretot quan aquestes són auto-imposades. I, a més, em sembla que aquesta entrada tan llarga i que m'ha portat més d'una hora val per moltes!

Gràcies als amfitrions per la mega-party!!!

No falla...

No falla... un dia de pluja i escric dues entrades. Bé, tampoc no exagerem, que ha plogut bastant últimament i tampoc no he escrit cada dia que ho ha fet dues entrades. El cert és que, amb un dia gris i tètric com el d'avui, després de NO haver vist cap pel·lícula ahir al cinema*, i d'haver ballat la nova coreografia de Bollywood, que és increïblement divertida, ara només tinc ganes d'escriure una miqueta.

M'inspira la Matty, que en el seu bloc, ha dedicat una entrada a l'inici del seu viatge. Jo, però, no vull parlar d'Uzbekistan, sinó de França i d'una cosa que vaig poder fer (una mena de caprici que tenia) a Moissac. Sé que ha passat un mes i mig que vaig tornar, però el record de l'anècdota m'ha vingut avui i aquesta és l'excusa (fluixa) que tinc per explicar-la.

Començo, com m'agrada fer-ho, des de l'origen remot. Sembla que al país veí està molt de moda entre la gent jove i cool anar a salons de té a menjar pastetes i, és clar, beure el té, com si fossin senyores de la burgesia parisenca. I jo, que a vegades m'encanta qualsevol novetat, tenia ganes d'anar a un saló de té i menjar macarons de Ladurée com una noia chic de París. Malauradament el concepte macarons (com els que surten a «Marie-Antoinette» de Sofia Coppola) no crec que existeixin per aquí. O sigui que la meva ànsia llaminera i colorista quedava defraudada.

Quina no seria la meva sorpresa quan, enmig del fred terrible de Moissac, després de veure l'església abacial, després que ens tanquessin (com no!) el claustre als nassos, després de veure caure una pobra senyora i després de contemplar la bella dansa d'Isaïes del portal... mentre tornàvem cap el cotxe, vam pensar en quedar-nos a fer un cafè. Aleshores vam trobar un petit saló de té, la Maison Mecoen, on, per fi, sí, i en un ambient propíciament coquet, vaig poder menjar un boníssim macaron de festuc.

Jo estava encantada, em sentia feliç només amb restar assegudes en aquelles cadires carrinclones, prop de la llar de foc on crepitava la fusta, davant del cambrer (que era un noi molt treballador), amb les tassetes de cafè, el meu macaron i un pastisset que van compartir Laura i Diana, i envoltades per llibres vells. Va ser magnífic. Aquesta experiència, ho he de dir, va satisfer de manera completa la meva ànsia de saló de té tipus barri de Passy (París). O sigui que ja no cal que busquem llocs a Barcelona on anar a menjar macaron.

En canvi, he pensat que altre dia podem anar a menjar quilos i quilos de macarons, beure cava en coupes à champagne i ballar rock & roll durant hores, fins a la sortida del sol, de manera que ens sentirem com Maria Antonieta i la seva troupe a la pel·lícula de Sofia Coppola.



_____________________________________________________________
* Vam patir un miratge com els del desert: ens vam pensar que ja havien estrenat la darrera aventura d'Indiana Jones, erròniament sí.

La màgia de Michoud...

La màgia de Michoud són moltes coses, com sabeu els que llegiu el meu bloc. I la darrera mostra de màgia va ser ahir, passades les 20:30, en la cantonada que formen els carrers Viladomat, Marqués de Campo Sagrado i Paral·lel. Amb les meves companyes de classe i la professora de "Danses de Bollywood" vam ballar la coreografia que feia tants mesos preparàvem i de la qual ja us n'havia parlat.

No diré que sortís bé del tot. En el meu cas, que és el que conec, he de confessar que:

a) estava tremolant com una fulla i sort vaig tenir de poder ballar.

b) degut a la tremolor, estava molt rígida.

c) vaig oblidar la coreografia sencera i havia d'estar mirant la professora tota l'estona. Tenint en compte que ballava al seu costat (a primera línia...) i no darrera, com estic acostumada, podreu visualitzar-me amb el cap girat tota l'estona cap a ella.

Ara mateix puc recordar sobretot que hi havia moments que anava massa ràpid. La resta que diré segurament són impressions provocades pel vídeo que va gravar Diana: com quan me n'adono que he oblidat de fer una cosa i en veure la professora fent-ho, surto rient al vídeo.

Les meves estimades espectadores (Diana, Laura, Elisabet, Sílvia i Núria) però no van notar res d'això. Asseguren que va ser preciós però massa curt (3 minuts i mig que ens han dut messos de preparació). Els hi agraeixo molt els ànims i que vinguessin!

L'últim que volia comentar: fa uns mesos, al meu fotolog, vaig penjar una foto d'una postisseria que m'havia fet molta gràcia a València. Havia rigut molt en veure l'eslógan: "Pelo para valenciana". Doncs bé, jo, des de dimecres, buscava un postís per poder-me fer una trena molt llarga. I així anar ahir guapíssimes: amb trenes llargues i flors al cabell, amb la tilak al front, faldilles llargues (que van dificultar una mica els passos que implicaven agenollar-se), mocadors per sobre el top com si fos un sari, etc. O sigui que, suposo que, amb això de la recerca del postís, queda demostrada també la frase: «No diguis: "D'aquesta aigua no en beuré" per tèrbola que sigui».

BOLLYWOOD vs. TECKTONIK

Com molts de vosaltres sabeu, des de la tardor, estic apuntada en un curset anomenat "Danses de Bollywood" on aprenem a ballar a l'estil de les coreografies de les pel·lícules rodades a Bombay (Mumbai). La nostra professora no té un especial interès en l'estil més pop d'algunes pel·lícules, sinó que li encanta la dansa més tradicional i folklòrica com kathak.

Ahir precisament vam veure una coreografia inspirada en danses kathak que surt a la famosa (almenys a la Índia) pel·lícula «Devdas» i que interpreta Madhuri Dixit, una gran ballarina. No us recomano que us descarregueu la pel·lícula sencera que dura 165 minuts i té un argument bastant avorrit i convencional: una noia anomenada Paro (Aishwarya Rai) i un noi, Devdas (interpretat pel conegudíssim actor de Índia Shahrukh Khan), que s'estimen no poden casar-se perquè les seves famílies s'hi oposen. Ella es casa amb un milionari i ell es dóna a la mala vida i a la beguda per oblidar... El final serà dramàtic. I malgrat això és una pel·lícula molt cara, cosa que es nota en la seva enorme riquesa visual (i és clar en el que s'han gastat en decorats, roba, actors, coreografies, etc.). Us recomano que mireu aquest vídeo que surt el final (molt dramàtic, si teniu curiositat en veure-la sencera no linqueu perquè us desvela com acaba la història).

La nostra professora de dansa de Bollywood pensa que «Devdas» és una de les grans pel·lícules de Bollywood, almenys pel que fa a les seves coreografies. És per això que ha escollit un fragment de la pel·lícula, en què Aishwarya Rai fa una dansa amb una espelma (Silsila ye Chaahat ka), per versionar-la, preparar-la i mostrar-lo en el festival del dia de la dansa. Si la veieu no us espanteu: la professora l'ha adaptat al nostre nivell... què no és molt.

Aquesta entrada es titula Bollywood vs. Tecktonik perquè fa uns dies vaig llegir en un diari sobre aquest ball, de moda a França des del 2000 i que tot just ara comença com a aparèixer en el nostre país. I quasi al mateix temps vaig rebre un email del J. amb aquest link. No tinc gaire paraules per descriure'l però m'ho passo molt bé veient vídeos al youtube i ballant-lo. Quasi tan bé com quan preparo la coreografia de Bollywood. Si la dansa índia pot emocionar-me, la tecno em fa riure. Si la dansa de Bollywood és prou flexible per adaptar-se a qualsevol context, el tecktonik va aparellat a un cert tipus de música*. Igualment feu una ullada per youtube a veure què trobeu...








En la foto teniu a Yelle, una altra filla de la generació Myspace francesa. La seva música no és tecktonik però em penso que la seva roba i el seu estil sí. L'he tret del bloc Cafe Mode...
_____________________________________________________________
* Sinó que li diguin a Yelle, que va haver d'adaptar la seva cançó "À cause des garçons" per aquest vídeo.

ÚNICA

Felicitats Noe!!!!! Aquesta entrada te la dedico només a tu... per celebrar el teu aniversari, que va ser l'1 de febrer, divendres. Perquè aquest fet només ocorre un cop a l'any. I per molts altres motius:
- ets l'única persona que conec que has organitzat una festa Eurovisiva amb concurs de disfresses.
- ets l'única persona que conec que viatjarà a Shangai aquesta primavera.
- ets l'única que vas veure venir amb molt de temps d'avançada que es posaria de moda fer festes a l'estil iaia, amb pastetes del té i tota la parafernàlia (recordem com vam celebrar el teu aniversari fa uns anys).
- ets l'única persona que conec que no sospitaria de mi quan estic intentant amagar alguna cosa (recorda l'any passat amb la teva festa sorpresa).
- ets l'única persona (bé, una de les poques, l'Eli i la Rocio també ho fan) que venen a veure'm d'improvís a la feina.
- ets l'única (amb el Pedro) lectora fidel que tinc!

Tots aquests motius de poc pes no són més que una mostra de tot el que et fa única. Desitjaria però dir-te també que:
- voldria que complíssim la promesa que vam fer la matinada del 13 de gener: que aquest any ens veuríem més.
- voldria que escrivissis un altre cop. No abandonis el teu bloc!
- voldria per últim veure't molt feliç!!!

T'estimo molt !!!!
_________________________________________________________________
PS. Sento no haver pogut venir ahir al sopar... Per suplir la meva falta, et dedico aquest ball de la pel·lícula de Godard «Vivre sa vie». Imagina't que Anna Karina sóc jo i el bar és casa vostra. Em marco aquest show en el teu honor.

ANY 2008

Vinga, que escriurem propòsits pel Nou Any. L'any 2008 intentaré:

1. escriure més en el bloc o escriure més «tout court».

2. estalviar més diners (per tant, no fer tanta compra innecessària/compulsiva)

3. llegir més (que des que vaig acabar la carrera m'estic deixant molt).

4. tornar a estudiar idiomes o perfeccionar el meu coneixement d'alguna llengua: anglès, francès, italià...

5. continuar amb la dansa, sigui de Bollywood o no.

6. ser més amable amb la gent i pacient...

7. aconseguir més comentaris en el meu bloc.

Aquí ho deixo. Si a algú se li acudeix res més que m'ho escrigui...

Bollywood

No estic especialment inspirada per escriure... no tinc gaires ganes ... però almenys ja no estic tan cansada com ahir. Després d'unes bones hores dormint, he reposat prou per recordar amb alegria la primera classe de dansa de Bollywood en la que vam riure molt la R. i jo. De fet, crec que no me n'havia adonat mai que fos tan difícil coordinar peus, cames, braços i mans. A sobre la dansa oriental encara fa prestar també molta atenció al cap, especialment a les mirades. Vaja, que va haver un moment que semblàvem una tribu africana botant més que no pas ballarines indies...

Gàndula

Dimecres vaig anar a "Les Gàndules". És el cicle de cinema que està programant aquest estiu el CCCB. De fet, es tracta del tradicional cinema a la fresca que a tothom li ve de gust a l'estiu. Tanmateix, el programa proposat no es correspon amb el que podríem esperar... Normalment, es tracta de pel·lícules que costa molt de veure, que no han estat gaire difoses. Això ja forma part de la línia habitual del CCCB. Aquest dimecres, per exemple, van posar "Sur un air de Charleston" d'en Jean Renoir i "Un jour Pina m'a demandé" de la Chantal Akerman.

Veure la Catherine Hessling (la primera dona d'en Jean Renoir) ballant un Charleston sense música era màgic. Alguns van fer notar que Jean Renoir estava copiant a Meliès, gairebé vint anys més tard, però quin sentit té criticar aquest aspecte? Hem de considerar que existeix el progrés en l'art? Més quan es fa difícil creure que existeixi el progrés tout court... Bé, torno al meu tema: era molt divertit veure la Catherine Hessling interpretant una mena de salvatge vestida amb un bikini prehistòric i saltant com una boja, sense deixar de ser, però, tota una femme fatale.

Vaig aprendre que el Charleston es ballava en una postura encorvada del cos, mantenint els malucs en paral·lel i lliscant els peus. I que fins i tot feien una mena de passos acrobàtics, tirant el pes del peu cap endarrera i després cap endavant... Tot molt curiós...

I després vam veure "Un jour Pina m'a demandé", un film sobre un grup de ballarins alemanys. El millor va ser descobrir que existeix en el món de la dansa contemporània un pas que jo ja feia per la meva banda: l'anomenaré pedorreta. Consisteix a aplicar els llavis sobre alguna part del cos del company de ball i fer el característic so de pedorreta. Si la parella intenta evitar-ho i lluita, molt millor. S'aconsegueix així un bell efecte plàstic...