Tornar

Vull tornar a escriure i se'm fa tan difícil. Malgrat que no hagi acabat la bogeria dels ikeas, i les caixes, i de treure la pols, i de penjar quadres... voldria tornar a escriure. Ara per exemple que disposo d'uns minuts de solitut, de tranquil·litat i d'intimitat (què important és l'habitació pròpia). Aquí em trobo, altre cop, davant el teclat, sentint l'inevitable clec-clec, avançant i reculant com Penèlope amb la seva costura, escribint i esborrant. I com sempre, la terrible por a la pàgina en blanc, la terrible por a mostrar-se massa i a la vegada la terrible por a no dir res.

Vull tornar a escriure però això tot el que hi ha (almenys per avui).

Ràbia

Tot blocaire (o en general, qualsevol persona que li agradi escriure) sap que una cosa que fa molta ràbia (diria fins i tot que és ràbia pura) és tenir, mentre camines pel carrer o et dutxes o menges amb algú o a la feina o a classe, una idea genial per començar una entrada o perquè sigui el motor d'un text o el seu tema central, o fins i tot, inventar en una situació com les descrites anteriorment, en les que no et pots prendre un segon per anotar-la, una frase mínimament original. No, no fa ràbia tenir la idea brillant o aconseguir una bona frase. No, amics, el que fa ràbia és no haver pogut anotar-la i després oblidar-la cruelment. Per més que hi tornis, li donis mil voltes, etc. no hi ha manera, no et torna. L'hauràs d'abandonar doncs com un impossible, aquell ideal al que tots aspirem. Però sense més possibilitats de recuperació.

Bye bye idea genial! Al calaix de TOT el que no he escrit, per manca de capacitats, de temps, d'inspiració o ... per oblit!

No publicitat

Sóc contradictòria. Odiar o no odiar a Google Analytics,... sí el bocamoll que em diu:
1/ que tinc pocs lectors,
2/ que la majoria passen de casualitat i fugen horroritzats
3/ i que els que es queden li dediquen microsegons a la lectura.

Sóc contradictòria: deixar o no deixar el bloc. M'ocupa temps i esforç pensar les entrades... què collons us creieu, què és fàcil mantenir un bloc de manera decent? Que jo treballo a jornada sencera i estic independitzada (it means, obligacions de mestressa de casa: comprar, fregar, endreçar, baixar les escombraries), a part de de la meva mini vida social, de dedicar-li temps i atenció al meu estimat, i, last but not least, d'interessar-me per llegir, el cinema i altres cosetes!! (Heu vist com sóc de completa?) Ah, tantdebo fos una professional del bloc pagada per alguna revista i pogués passar-me la vida en pijama sentada en la cadira del meu dormitori, aixecant-me només per desplaçar-me fins al microones i preparar-me tés Earl Grey de Twinings a totes hores!!!! Així sí que podria despreocupar-me per vosaltres o potser no, ja que em deixarien de pagar no, si tingués poc moviment al meu bloc? Ah, more contradictions!! I ja no sé on volia anar a parar...

El fet és que vaig titular l'entrada No publicitat i com que vaig començar-la ahir al migdia, vaig continuar al vespre i continuo avui en la meva pausa de dinar... doncs sí, no en tinc ni idea de què havia de ser el final d'aquestes parrafades. M'estic caracteritzant a mi mateixa, quasi sense voler, per cert, com una escriptora a la mena de Cervantes, que no preparava (pel que recordo) cap esquema del desenvolupament de les trames de les seves novel·les, cosa que, segons sembla, fa que hi hagi evidents contradiccions en les històries.

Tot és tan contradictori!!!

Morning Glory

Avui no tinc gaires ganes ni cap mena d'idea per escriure... per això us poso un vídeo de youtube amb tota la vilesa que em caracteritza! El cert és que estic una mica ressentida... ja que el puto Google Analytics m'ha dit (és bocamoll, el pobre) que encara s'ha reduït més el temps de lectura del meu bloc (ara amb prou feines arriba a dos minuts) i també m'ha dit no sé quantes coses més, com el percentatge de rebot (vaja, els que piren només entrar al bloc etc.) que no em molen gens...

No sé si és que sóc avorrida o són coses de la CATOSFERA!

Apa, no em menjo més el cap, us deixo amb el vídeo de Oasis Morning Glory. Ah, i permeteu-me un dels meus comentaris superficials: fixeu-vos en la roba que duen els del grup... sobretot la "suadora" (?) de Liam... Mereix un Argh del Cuore, no creieu??

Dimonis

Compulsió escriptora... ahir en parlava. Em demano però sí no és massa supèrbia aplicar aquestes dues paraules a la meva persona. Compulsiva... crec que no sóc mai gaire compulsiva. Puc estar nerviosa, o angoixada, però crec que la compulsió en cap cas no em caracteritza. Recordem sinó la definició de compulsió segons el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans:

Impuls incontrolable que mou a fer actes que si no es realitzessin provocarien una angoixa intensa.

Definitivament, no ens enganyem, la compulsió no em caracteritza. I escriptora tampoc no cal donar-li més voltes... ja sabeu que no sóc escriptora, sinó més aviat que m'agrada escriure. Quines coses que té aquest terme d'escriptor, no tan vinculat a la professionalització com a la dedicació i també a una cosa més inefable, que anomenaré prestigi. I malauradament no em puc aplicar cap d'aquestes 2 coses!

Però vaja, deixant els miraments, i atrevint-me a aplicar-me amb poca precisió això de compulsió escriptora... Aquí estic jo, escribint. Sabent com sé que tot el que escrigui serà una mentida, i havent idealitzat al màxim la figura de l'escriptor, com em puc enfrontar a aquest repte sense sentir-me un petit David davant un enorme Goliat!? Els meus dits golpegen el teclat, les paraules es construeixen a la pantalla... La meva imatge es correspon amb alguna cosa que ja coneixem, amb alguna cosa familiar, la imatge de l'escriptor treballant. Però també sabem que és només una aparença, em falta el contingut, a més de dedicació i prestigi.

I ai, encara pitjor, em falta el valor per plegar-me als desitjos del que em fa un encàrrec (zero professionalitat). I és que tota petició d'un text per un tercer respon a uns objectius que s'han d'assolir. I jo, des que vaig acabar la carrera, ja no he hagut d'escriure (almenys no gaire) abandonant la meva idiosincràsia. Podré doncs deixar-me i assumir un altre rostre en el meu darrer projecte? Confessaré una certa repugnància suposo que inevitable a fer-ho. I també una certa digna resistència, un petit orgull ferit. I la consciència de la meva nimiesa... i la por a no arribar-hi!!!!

Dimonis!!!

Un flaix

Estic aquí encongida, a la meva habitació, teclejant ràpidament un Michoud Express abans de marxar cap a l'autoescola. Rumiava abans que, malgrat haver resuscitat el meu bloc, el vaig tenir abandonat la primera quinzena de novembre. I no acabo d'entendre-ho... no tinc clar què feia aquelles dues setmanes com per no haver escrit res. Hauré de mirar l'agenda o reflexionar una mica més entorn de la meva compulsió escriptora, que sembla poc constant (serà la inconstància una característica de tota compulsió?).

El Imperio Contraataca, Las invasiones bárbaras, etc.

Un, dos, tres, responda otra vez!

No, no esteu patint un miratge. No he canviat de llengua d'escriptura (molts recordareu les meves ratllades entorn a passar o no del català). Simplement m'he vist forçada a canviar al castellà degut a què he utilitzat dos títols de pel·lis i una frase mítica que sonen només en aquesta llengua.

I el cert és que m'ha quedat un principi bastant enigmàtic, no trobeu? Cap ni un dels meus lectors tindrà ni idea del tema que tractaré tot seguit. Malauradament no tinc una gran capacitat per mantenir el suspens, o sigui que el misteri serà desvetllat en uns micro-segons. No caldrà que us impacienteu ni patiu.

El Imperio Contraataca, Las Invasiones bárbaras... són títols de pel·lícules que em fan pensar en l'aparició sobtada d'una nova MEGA BOTIGA DE ZARA a Portal de l'Àngel. Permeteu que em demani: no estàvem patint una crisi econòmica que segons alguns diaris només seria comparable amb la de 1929??? Podeu pensar que sóc una il·lusa si voleu, però realment m'inquieten aquestes aparents contradiccions. A vosaltres no?

Si també us espanta el malbaratament de diners d'una banda i la crida a l'economització (traduïda, com no, en acomiadaments massius i augment de l'atur) ... ajudeu-me:
"por 25 pesetas... títulos de película que podrían definir la aparición de tiendas de inditex, h&m, etc. por el centro de Barcelona... El Imperio Contraataca... UN DOS TRES RESPONDA OTRA VEZ"
... El Imperio Contraataca...
...Las invasiones bárbaras...
...

New Look

New Look va ser el nom que una redactora del Harper's Bazaar va donar a la silueta creada per Christian Dior el 1947 quan va treure la seva primera col·lecció pròpia. Parlaríem de línia corol·la, perquè aquesta col·lecció es va caracteritzar per la frondositat de les faldilles, enfront de la linealitat més sòbria pròpia de principi de dècada.

Però, el cert és que he titulat aquesta entrada New Look per veure si algú s'havia adonat de què he canviat la coloració del meu bloc. Ara és molt més... galerista, que diria en Jose. Molt més, discreta, que diria jo. Potser aquest canvi vol commemorar l'obertura de la nova botiga COS a Passeig de Gràcia. O potser no. En tot cas, ahir a la nit ho vaig veure clar: calia eliminar els colors taronges i rosats i limitar la paleta al màxim.

Parlant de COS (sabeu que sempre busco excuses i dono mil voltes abans d'arribar al tema, cadascú té les seves febleses, aquest cop però la introducció d'aquest tema és purament casual, ho juro), m'ha agradat però ho he trobat un peu cher. Podria dir que hi ha cosetes, que em permetria algun detall: un vestit verd, una brusa fúcsia, algun bàsic... El que sens dubte m'ha encantat és l'alta densitat de dependents per metre quadrat i sobretot la seva suequetat (sic), cosa de ser filial de Hennes & Mauritz, suposo. Veureu que el dependent suec es caracteritza per la suma d'eficiència i amabilitat, i per la dificultat de la comunicació amb ell també...

Ara paro ja de fer publicitat que no em pagaran ni amb un trist foulard i deixo que opineu (si voleu) del new look del bloc.

I ja no tinc l'hàbit

Com escriure una entrada al meu bloc, si ja no en tinc l'hàbit? Aquesta és una bona pregunta, que em serveix per començar una entrada al meu bloc. Veieu com m'agraden les paradoxes? I sobretot començar amb paradoxes? Perquè em demano com començar si ja estic començant?

Però és bo començar així, almenys és una manera de començar.

Així doncs, em trobo davant d'algunes evidències:
1/ fa molt de temps que no sóc blocaire
2/ he perdut l'hàbit que em permetia escriure entrades al bloc amb facilitat.

Aquesta serà un tasca difícil. Per això permeteu que sigui breu. Només volia constatar què necessito jo per escriure en el bloc:
1/ un ordinador amb connexió
2/ temps i intimitat
3/ una bona idea que no se m'escapi del cap.
4/ minuts de silenci per desenvolupar-la abans de posar-me en el teclat. És millor encara si puc desenvolupar primer, a partir d'una idea brillant, un mini discurs. I tornar-hi un i altre cop abans d'escriure definitivament.
5/ posar-me mans per feina.

No creieu que aquest ha estat el procès creatiu de la present entrada. Només s'han complert els punts 1, 2 i 5. La bona idea no sé i el 4 pas du tout. He escrit aquesta entrada amb el que m'ha passat pel cap, sense rumiar ni desenvolupar.

Vosaltres podreu ara passar a criticar. Us deixo, que me'n vaig a veure Agora.

Abandonat

Per fer feliç algú avui reprenc el meu bloc, i només per parlar de tonteries. "Abandonat" és un bon títol per aquesta entrada, perquè mai no havia abandonat tant el meu bloc. I si el pobre pateix aquest estat de deixadesa no és ni per mandra, ni per manca de temps, ni de ganes. La meva idea d'escriptura i de la seva visibilitat està canviant lleument. Necessito que tothom pugui llegir el que escric? Ho vull de veritat? I també la gran pregunta: a qui m'estic dirigint en escriure? Per qui parlo? No és inútil tot plegat?

Vaja, ja he començat altre cop la cadena incessant de qüestions (sóc més de preguntes que de respostes) i de digressions (sóc més digressiva que narrativa). Ho sento. El fet que m'ha mogut a escriure avui és la reflexió més banal (i no per això mancada de certesa) de què Barcelona deu ser (o podria ser) la ciutat amb més H&M per metre quadrat, almenys en el centre.

Què li ha passat a la multinacional sueca? I aquest furor per posar dos botigues a Portal de l'Àngel? Sumades a la de Portaferrissa (la primera a Barcelona... recordeu amb quanta curiositat i ganes hi vam anar al començament?) i la de Passeig de Gràcia (que jo sempre considerava la millor), i junt a la nova de les Rambles, fan un total de 5 botigues (i no petites) en el centre de la ciutat.

Agrandir le plan

Entrada de Nadal

A vegades aconsegueixo esdevenir una persona bastant pragmàtica. I crec que amb el títol d'aquesta entrada he demostrat que puc ser-ho. L'any passat, el dia de Nadal, i també el dia de la vigília de Nadal i altres dies de les festes, fins que vaig marxar a Florència, vaig escriure molt al bloc. Possiblement recordareu que fins i tot el 24 de desembre a la matinada escrivia al bloc. I aquest any, potser us ha sorprès, a vosaltres, hipotètics seguidors i lectors del bloc, el meu silenci per uns dies.

El cert és que he passat fora (i en una molt bona companyia) aquests tres dies. I que, per tant, no he tingut temps per escriure, ni lloc, ni ganes. Ara mateix tampoc no se m'acudeix res que vulgui explicar. Només vull constatar la meva sorpresa en adonar-me de com han canviat les coses en 365 dies i alegrar-me de moltes coses (no de tot).

Em queda desitjar-vos un Bon Nadal... i deixar-vos amb un fragment cinematogràfic que té un cert poder suggestiu sobre mi: per la seva emotivitat (potser fàcil) i per la bellesa del muntatge. Pertany a la darrera seqüència de «Nuovo Cinema Paradiso» on el protagonista veu fragments que durant anys van censurar de les pel·lícules que passaven a la sala de cinema esmentada al títol, i que està situada al seu poble, en l'interior de Sicília.

Escriptora maleïda... o maleïda escriptora

No serviria de res parlar de mi mateixa com escriptora. No vull caure en el fàcil conformisme i en la poca modèstia de pensar que, perquè he escrit quatre entrades en un bloc, sóc escriptora. De fet, el títol de l'entrada m'agrada per les possibilitats que té la reversibilitat. I per això l'he escollit. Adoro quan passa això que l'ordre dels factors sí canvia el resultat: escriptor maleït o maleït escriptor.(1)

Tornant però al tema principal: em sento, entre tantes altres coses avui (2) com una escriptora maleïda... perquè ja no tinc lectors!!! Torneu a llegir-me!!! I a deixar comentaris!!!! Sinó us miraré així:



________________________________________________________________
1. Altre exemple (Jose, va per tu!): "Calvito mono" o "Mono calvo".
2. Com intrèpida, divertida, curiosa, espantada, criticona, mandrosa, voraç, etc. etc.

Sequera

Em fascina la capacitat dels mitjans de comunicació (vull dir televisió, premsa, etc.) per focalitzar l'atenció (la nostra, la de tots) en un tema, que esdevé capital, preocupant, problemàtic i inevitable. Ara mateix l'objectiu de la premsa (sé que ho heu notat) és, principalment, la crisi econòmica. Cal dir que vam poder respirar uns dies del tema, que a mi m'ofega, gràcies a les eleccions als Estats Units.

Em fascina també la capacitat que tenen aquests mitjans per oblidar el que, al seu parer, ja no importa. Aquests temes irrellevants són esborrats com si mai no haguessin estat de portada. Penso, per exemple, en la sequera, que actuava com a mostra del cataclisme climàtic que ens havia d'afectar en un marge de pocs anys. Ara la sequera és aigua passada (mai millor dit) degut als litres de pluja i pluja que ens assolen en aquesta tardor glaçadora. El tema, com deia, és ara l'apocalíptica crisi de la qual no deixen de parlar. I no deixen de dir-nos que durarà anys, i que serà pitjor el 2010 (calia dir-ho? si encara no som ni al 2009...), i que la Borsa pujarà amb la victòria d'Obama, o que al final la tan esperada victòria d'Obama no repercutirà en res, i que les dades de l'Atur són catastròfiques... Mentre, perquè tot sigui encara més depriment, la meva nòmina s'encongeix mes rere mes.

I, tal com us havíeu adonat i tal com alguns havíeu comentat, en la meva vida hi ha una mica de crisi i també una mica de sequera. Perquè jo no sóc un mitjà informatiu, sinó una persona que no oblida amb facilitat, ni esborra completament, ni passa del passat. I, ho reconec, ara visc un moment de sequera creativa. I per això he abandonat el bloc de manera radical. Espero superar aquest forat negre... i tornar a delitar-vos amb les meves ocurrències aviat. Si en teniu ganes només!

El que em falta

El que em falta és la inspiració, amics i amigues seguidors i seguidores del bloc. Alguns i algunes flipeu perquè ja no actualitzo. Però tinc excusa: he estat uns dies fora del país, he estat fent un trasllat i he estat als núvols també. En definitiva, massa ocupada per ocupar-me de res que sigui pràctic o creatiu.

Em falten forces per escriure. Això fa mal, perquè escriure és part del sentit de la meva vida. He de tornar a escriure, tornar a trobar una rutina, un temps per dedicar-li a aquesta passió. I tornar a trobar-me (anava a dir) com escriptora (no ho sóc).

Em falta una mica de temps de descans. Ara mateix noto com em baixa l'energia (i l'ànim).

Em falta el meu gos.

Em falten algunes persones que no estic veient gaire sovint.

Em falta tenir els meus mobles a la meva habitació i ja no arribaran fins dijous (puta Mercè... el centre és impracticable en automòbil).

Em falta arreglar el quarto de bany i la cuina. Fer una rentada a fons del pis. Endreçar la nevera. Fer alguna cosa amb el pati de llums. I altres coses. M'angoixo només de pensar-hi.

Em (ens) falta posar una data a la festa d'inauguració del nostre piset.

Em falta llegir un munt de coses de la feina... i assabentar-me de més coses que estan succeint i que tinc abandonades: com aniran certes activitats, quan tenim reunions, quins dies fem portes obertes, quins horaris tenim els dies festius, etc.

Però per sobre de tot, em falta algú. I només fa dos hores que no el veig.

2 anys

El cert és que la inspiració per escriure no sempre es pot tenir. I jo aquest matí no la tinc. Però una promesa és una promesa. Intentaré no ser gaire ambiciosa i optar per una proposta que, tot i senzilla, serà segurament útil. Em debatia entre dos extrems:

Concentrar-me en els meus periples i les seves peripècies.

Escriure per escriure, com qui parla per parlar

Opto per explicar qualsevol altra cosa (la que em ve de gust). I és que em passen coses però cap és prou especial. Voldria que l'especial que m'esdevé fos l'escriptura... De fet, m'agradaria escriure alguna cosa gran i sublim. Però igualment em manquen les paraules, em manquen les idees i sovint em manquen les ganes. La feina és dura. Encara que no tingui res per dir o no tingui ganes d'explicar res significatiu, no em puc donar el plaer de parlar vanament? Quin sentit pren tot això?

Per un cop que m'exigiu que escrigui ara em fa por no complir les expectatives. Ara mateix escric per mi. I sé que les paraules ens traeixen i sovint ens porten a confusió. Mentre vivim, donem pals de cec. Què fer sinó ser conseqüent amb l'instant que vivim, sense oblidar passat i futur? Saber-ho no em (ens) lliura de l'angoixa. És trist saber o creure saber coses només negatives : que la vida és una merda, per exemple, que no solem obtenir el que semblem merèixer i un llarg etcètera. La resta està tapiat, amagat, barrat, brut, pixat... Tota història és una història de la mediocritat humana. De com podem acceptar que som mediocres i que tenim un mínim paper a complir en la vida. Potser estic veient-ho des d'un prisma excessivament negatiu.

Definitivament, avui és millor que ahir, si no és encara la felicitat. Normalment no ho faria... però avui sí. Bataille diu que "el universo podría prescindir de mí". Però més enllà de la meva consciència no puc evitar ser prou infantil com per adorar la vida, com per pensar que encara hi ha esperança. Espero que l'aventura esdevingui quotidiana. La paraula del dia serà «estupor». Posem-nos les piles. Exigim els nostres drets.

Mai no explicaré bé això, amb emoció, amb vivacitat, però em penso que és un relat que calia deixar per escrit. Inútil, em sento perduda en el món dels adults... De fet, crec que no me n'havia adonat mai que fos tan difícil. Com descriure-ho? Com parlar d'una cosa tan íntima i preciosa sense perdre'n una part? Cal canviar els costums, trencar les regles... sobretot quan aquestes són auto-imposades.

En tot cas, les meves entrades no són grans lectures però el seu treball supera l'anècdota de partença. M'acomiado mentre els neons, les botigues estàn il·luminats, ja és la nit.

PS. Aquesta és l’entrada que vaig prometre feta amb retalls del bloc. M’ha costat dues hores. Perdoneu la inconnexió i l’absurd del text. Ha estat un experiment, potser fallit, fet per celebrar els dos anys i un dia (ja) del meu bloc.

Happy birthday

Ara escric una entrada "Michoud express" en tota regla (és condició sine qua non que una "Michoud express" ha de ser redactada en un màxim de 7 minuts; quan escriure una entrada em porta més temps passa a ser qualsevol altra cosa i abandona, així doncs, el seu caràcter de "Michoud express").

Aquest "Michoud express" només té com a funció commemorar el segon aniversari del meu bloc. El que vull fer per celebrar aquesta data tan assenyalada és, principalment, dedicar-me al revival. Pensareu que dos anys no donen per tant, que no podré rescatar cap moment realment sucós. Però ho prometo, rellegiré el meu bloc, cercaré frases genials, fragments escollits, grans referències, etc. per construir una única entrada de retalls. A veure què surt. Caldrà que tingueu paciència, que espereu a què jo disposi d'una mica de temps.

De mentre, us demano: si recordeu qualsevol tema o entrada en especial, que m'ho digueu. Què és el que més us ha agradat?

Pêle-Mêle

Estic oficialment de vacances i, per fi, torno a formar part de l'entorn cibernètic: un cap de setmana sense tenir internet és massa, sobretot sinó treballes i gran part dels teus amics i amigues sí que ho fan, o estan d'excursió per la muntanya.

La ressaca de futbol està deixant pas a l'estiu, jo tinc massa calor, les meves neurones no funcionen gaire bé i estic a l'expectativa de veure «Sex & the City». Vaja, que marxo en uns minutets a veure a Carrie, Charlotte, Samantha i Miranda. Sé que hi haurà roba bonica (mireu l'operació de clonació que els d'Asos han fet de la roba de la peli), sé que sortirà Big (que poc m'agrada aquest senyor), i sé que no evitarem un Happy End. La resta us l'explico més tard.



En aquest instant només em queden dos temes més per tractar. Tot això és poc satisfactori i molt incoherent, ja ho sé, però portava tants dies sense poder escriure que em torno impacient i ho vull posar tot, sense tenir temps. El principal, estic esdevenint una adicta a «LOST» (ara he sentit crits d'horror i desesperació). Sobretot per la presència del guapíssim Sawyer. Però vaja que també per la trama, el suspens, les ganes de saber més, etc. Ara cada cop que pugi en un avió tindré dos pors: que hi hagi un accident i morir o bé que hi hagi un accident i acabem en una illa misteriosa del Pacífic. Això li donarà varietat a la meva por a volar que estava esdevenint massa previsible.

L'altre tema (i acabo ja que m'esteu odiant): hauria de fer algun anàlisi del sondeig que us faig proposar. Recordeu? "Temes més interessants del meu bloc". Dic hauria perquè a hores d'ara no em veig capaç d'extreure cap conclusió. L'estudi de públic només posa de manifest que la gran majoria dels que heu votat ho heu fet sota la meva coacció i heu hagut de respondre que els temes més interessants són tots!!!!!

Gràcies pel suport igualment!

_______________________________________________________
Nota: a la pàgina web de «Lost» hi ha la possibilitat de què et generin el sobrenom que et posaria Sawyer en el cas que us trobéssiu. Tenint en compte que m'encantaria que Sawyer tingués un nom afectuós per mi hi he participat. El resultat que m'ha sortit és Whitesnake... Continuaré provant perquè aquest no em sembla gaire afavoridor.

Working

Faig una actualització flaix: sobretot per recordar-vos que la ubiqua (últimament), divertida i fresca Yelle, musa del Tecktonick (ja vaig parlar-ne aquí), està tocant ara mateix al Sonar Nit i que (Sí!!!) jo m'ho estic perdent. L'any vinent espero estar en Sonar Nit ja que el Sonar Dia me'l conec massa. Jo vinc de la meva classe de dansa, Bollywood, com sabeu, on també m'ho passo molt bé.

Els que espereu amb impaciència (?) la meva entrada "Currant al Sonar" haureu d'esperar. Avui he estat càmera en mà fent fotos i demà encara espero fer-ne més. Ja tinc un parell d'idees al cap. Desitjo que quedi un bon reportatge i per això necessito col·laboració. Voldria que els que llegiu el meu bloc em proposeu un títol per l'entrada sobre com treballem al Sonar Dia.

Espero suggeriments... a veure qui té més inventiva...



_______________________________________________________________
PS. Volia també enviar un record a Jose Belge: fa un any que vas marxar de Barcelona, cap a Bruxelles. Quina tarda de divendres vam passar junts, intentant no pensar gaire en el comiat. Tu te souviens, mon amour?

Disjuntives

Voldria tornar a escriure com ho vaig fer l'última setmana de maig, fins a dos entrades diàries. Alguns bons tocs d'humor, algunes idees genials, molta frescor i també, per què no dir-ho, molta barra (Núria: no oblidis com vaig convertir-me en una experta en escriure per escriure, com qui parla per parlar). Però, malauradament, estic vivint uns dies en què em falten idees, m'escassegen les ganes i no tinc inspiració. Es mescla la desídia i la manca de creativitat.

Potser caldria que anés al cinema, a veure una pel·lícula que em donés una idea. Potser em caldria llegir unes línies d'un llibre, un vers d'un poema, sentir unes notes d'una cançó... Qualsevol cosa que m'enriquís i enriquís el meu horitzó (no d'expectatives). Una espurna que fes saltar la idea fugaç, màgica, magnífica... que fes córrer la tinta o, més apropiadament, els meus dits sobre el teclat.

Escriuré avui, tot i que sigui un dia gris, i, aquest cop, l'origen o l'excusa del text serà una conversa o discussió que vam tenir ahir, a la matinada, en una platja del Masnou, mentre la lluna repartia la seva llum (argentada) sobre el mar. Va sorgir una disjuntiva: viure o llegir. I jo, automàticament, vaig saltar, en el meu pensament, a l'altre dilema, un altre dilema que m'importa i m'interessa: què s'ha de fer: viure o escriure?

Penso que, malgrat que pugui no semblar-ho a priori, davant d'això, estem enfrontant-nos a dos coses ben diferents. Perquè és ben clar per tothom que no cal escollir entre viure i llegir, ja que són dues activitats perfectament compatibles. I de fet, hi ha gent, com jo, que no acceptaríem mai la vida sense lectura. Que no l'entendríem sense la companyia de bons llibres. La ficció i els seus personatges formen part del nostre present, viuen amb nosaltres. Els escriptors i les escriptores ens han ensenyat el món, ens han mostrat com pensen els altres, com viuen els altres no sent nosaltres.

Què sabríem del pensament dels altres sense la lectura? Podríem intuir que dins dels altres es desenvolupa un món interior tan ric i complex com el nostre? Més enllà d'això, com podríem viatjar en el temps, en l'espai, sense la lectura? Com podríem ni tan sols sospitar que existeixen altres llocs, molts d'ells només ficcionals? Què sabríem sense els llibres de com van viure o van poder viure persones d'altres èpoques?

Les preguntes són moltes. La conclusió només una: la lectura és una riquesa, que ha de formar o hauria de formar part de totes les vides. Els que no llegeixen no sabran mai quant perden en no endinsar-se en el món dels altres.

D'altra banda, el dilema entre viure i escriure es desenvolupa, com comentava abans, a un altre nivell. Només cal veure el cas de Jorge Semprún, que ja vaig explicar en alguna altra ocasió. Ell va preferir viure després de l'horror de Buchenwald, tot i que el seu destí semblava dirigir-lo a l'escriptura. Va marxar a Espanya, va viure a la clandestinitat, va ser dirigent del Partit Comunista, tot això, abans de què l'escriptura l'envaís com una necessitat. I es concretés en el magnífic i colpidor llibre que és «Le Grand Voyage». Gràcies a aquest esforç de centrar-se en sobreviure, d'apartar-se del record i la culpa per la supervivència, Semprún va poder superar els anys foscos que van ser per ell els posteriors a la sortida del camp de concentració.

A diferència d'ell Primo Levi va optar per escriure, narrar Auschwitz a «Se questo è un uomo», tot just quan havia sortit del lager. Però per ell sí que va significar un gran esforç, tan gran que no va poder viure després de rememorar la seva supervivència: va acabar per suïcidar-se l'11 d'abril de 1987 a Torí.

Per ells sí que era un dilema: havia de ser una cosa o l'altre, escriure o viure. I per nosaltres? És factible realitzar les dues coses a la vegada? O també haurem d'escollir?

________________________________________________

Ps. No sé si res de la meva entrada és comprensible i/o coherent... Tinc un atenuant: l'he escrit, en part, mentre algú em donava conversa al despatx, i, en part, a taquilles, mentre venia entrades.

Pss. L'artista és Gustav Klimt ...

El mètode

No diré que tinc un mètode per escriure perquè seria una mentida. Crec que, com deia Roland Barthes, i jo ja us vaig recordar un altre cop, cada escriptor té el seu estil. I jo dec tenir indubtablement el meu. Que segur que és criticable. Sé del cert que hi ha coses que no faig bé, coses que us avorreixen. Suposo que tendeixo molt a envoltar el tema sense atrevir-me sovint a anar al seu centre. A vegades, també sembla que escrigui només digressions, com si sempre em quedés en les branques, sense gosar arribar al tronc.

Reconec que l’estil de Marcel Proust, caracteritzat per la infinitud de la frase, em té fascinada. L’estructura del “chisme” que deia la meva professora (ho vaig explicar en una entrada anterior) m’agrada. Com trobem en els textos de Jorge Semprún, un tema porta a un altre. És com si el flux de la narració no es pogués contenir dins dels simples marges de la lògica cronològica, de la lògica "d'això va primer perquè va passar primer, i això després i això més tard". No pot quedar així endreçat perquè alguna cosa, com en una conversa, et remet a una altra i, subvertint l’ordre temporal, fem el salt a aquell tema, per tornar un altre cop al que explicàvem després.

Potser això em superi, potser sigui un ideal massa ambiciós. Però diré (i de fet aquest sí que és el motiu de l’entrada, no tant tot l’anterior, que és simple digressió, simple tècnica de distracció) que en una cosa sí que m’assemblo a Marcel Proust. Com Proust, jo em veig obligada a no donar mai per acabat un text. Retoco les meves entrades, de tant en tant. No és constant, però cada lectura per mi és un suplici. Hi ha tantes coses que podria haver dit millor! Podria ampliar tants temes. I així, quan tinc uns minuts, canvio, esborro, reprenc un tema i l'amplio. Segur que no us n'havíeu adonat perquè no rellegiu. Però malgrat ser conscient d'això, per mi és important, perquè reescrivint m'acosto més a la idea perfecta que està continguda dins el meu pensament.

Em veig, doncs, seguint l'estela del mateix Marcel Proust, al que els editors devien odiar. Quan ja hi havia una versió del text, una prova d'impremta, preparada per entrar a les màquines, ell encara la corregia, incansablement, a sobre amb afegits, canvis, expressions més encertades, etc. La feina esdevenia, d'aquesta manera, inacabable, com la pròpia frase proustiana.

Ps. Pels que no heu pogut sentir a «The Strokes», us poso el vídeo. El vídeo comporta, a més, la possibilitat de veure imatges de la pel·lícula que ja havia comentat en l'entrada dedicada a la pel·lícula «Marie Antoinette»: com la trobada amb el comte Fersen o la festa on beuen xampany fins a la sortida del sol...