Altrament dit: l'obra dins de l'obra, la imatge dins la imatge, fins a l'infinit. Mise en abyme / Mise an abysme / Mise en abîmesón tres maneres d'escriure el mateix. Busqueu al wikipedia per més detalls ja que us semblarà molt interessant: aquí us deixo el link de la wikipedia en Francès. Si no voleu llegir tant crec que aquesta fotografia de Magritte pintant Clairvoyance, el 1936, no deixa lloc a dubtes. O llegiu el conte de Julio Cortázar Continuidad de los parques.
Per part meva, m'atreveixo avui a fer una incursió o un mini-intent d'incursió en la mise en abyme, ja que rellegint un diari que escrivia fa més de cinc anys, trobo que parlo de rellegir un diari antic i escric:
1 de febrer de 2006
" Terrible: rellegir el diari que escrivia a París*. Qui crec que sóc ara per tenir l'arrogància d'escandalitzar-me de com era? "
I molt millor:
2 de febrer de 2006
" El cert és que esdevé insuportable llegir una cosa tan antiga, saber que ho he escrit jo i gairebé no reconèixer-m'hi ".
«Une idée un peu vive y a l'air d'une grossièreté, tant on y est accoutumé aux mots sans relief. Malheur à qui invente en parlant!» – Faubras*
Aquesta llista la dedico a tots els que opineu o heu opinat algun cop que:
a) els meus temes de conversa són limitats.
b) que acostumo a criticar massa.
Sí, és una certa ràbia la que em mou a escriure això (i també un cert insomni). Però la veritat és que trobo aquesta opinió totalment injustificada, perquè penso que, a diferència del que aquests deuen creure, tinc molt de què parlar. Per això, faig una llista de possibles temes que podríeu tractar amb mi:
- puc parlar de roba: de la roba que em voldria comprar, de les firmes clàssiques, de les famoses que vesteixen bé, de les que vesteixen malament, dels outfits de Carrie Bradshaw, etc.
- o de televisió: bàsicament de les meves sèries preferides com «Lost» o «Rome». En aquest tema em veig limitada pel que fa als reality que no he seguit gens, almenys en els darrers anys. Però com oblidar moments mítics com a Jorge Berrocal cridant: "¿Quién me pone la pierna encima para que no levante cabeza?" o implorant: "No lloréis, que me voy a casar con ella" (com si a algú l'ajudés, d'altra banda, aquesta promesa incomplerta)!
- parlaré de viatges: els que fet, els que vull fer, els que somio fer.
- parlaré de cuina: plats que sé fer, coses que no he tastat, coses que adoro menjar, el que no m'agrada també.
- parlaré d'animals: del meu gos, del gos dels altres, d'animals bufons, d'animals que em fan por, d'animals que adoro, de ponis, etc.
- parlaré del passat: anècdotes que m'han ocorregut, històries que he sentit contar, experiència acumulada. També del futur: somnis impossibles, idees fantàstiques, plans esbojarrats, pors i temors, etc.
- parlaré del que vulgueu. Potser no de cotxes ni de motos, ni de conduir, que no en sé. Tampoc gaire d'esport, que no m'interessa en excés. Prometo que puc parlar, en canvi, del temps i això és bastant...
Així doncs, aquesta llista us sembla curta? Hi ha encara gent que pensa que la meva conversa és limitada o que sempre parlo del mateix?
_______________________________________________________________ * «Una idea una mica nova té l'aire d'una grolleria, tant ens hem acostumat a les paraules sense importància. Infelicitat al que inventa parlant».
«La république ! Pour un, aujourd'hui, qui sacrifierait tout au bien public, il en est des milliers et des millions qui ne connaissent que leurs jouissances, leur vanité. On est consideré, à Paris, à cause de sa voiture et non à cause de sa vertu.»* – Napoléon, Mémorial
Com sabeu avui és 14 de juliol, la diada nacional (fête nationale) a França. I jo volia només oferir-vos una llista de propostes amb coses que podríem fer avui (o qualsevol altre 14 juillet). He començat, com no podia ser d'una altra manera, amb una cita que havia escollit Stendhal per incloure-la a «Le Rouge et le Noir», concretament encapçalant el Capítol XXII del Llibre Segon.
No més reflexions estranyes per ara. Us deixo amb la llista de propostes per avui:
- anar a prendre la Bastille, de la mateixa manera que van fer els parisencs el 14/07/1789, inici ant així el que va ser conegut com la Revolució Francesa.
- entrar a vueling, comprar un vol a París (us sortirà per més de tres-cents euros per avui) i podreu arribar a temps de veure els focs artificials i de passar-vos per una caserna de bombers per ballar una estona.
- si viviu a París, a migdia, podríeu haver sortit a fer un tomb prop de Champs-Elysées i veure la desfilada militar.
- si viviu a París, podríeu fer com jo fa uns anys, quan hi vivia, i anar a veure el Musée Cluny, que té una impressionant col·lecció d'art medieval. Igualment no podreu evitar de cap manera, veure els avions sobrevolant el cel de la ciutat, i sentir el terrible soroll que fan els seus reactors.
- sinó viviu a París, podeu fer alguna cosa típicament francesa o parisenca: posar-vos una samarreta de ratlles i boina, menjar crêpes salades (galettes) o quiche lorraine, etc.
- anar de rebaixes i passar per Comptoir de Cotonniers i Zadig & Voltaire, dues firmes franceses amb botiga a Barcelona. Aprofitareu els descomptes en unes botigues que són alguna cosa més que Zara.
- agafar el cotxe i escapar-vos a Perpinyà. Podríeu passar pel cinema i així homenatjar, d'aquesta manera, els espanyols que, durant el Franquisme, passaven al país veí per veure pel·lícules prohibides aquí, com «Emmanuelle» o «La Grande bouffe». O amb la mateixa intenció, i sinó disposeu del dia lliure, podríeu baixar-vos aquestes pelis de l'emule i mirar-les a la nit.
- també amb el desig de celebrar-ho però a casa: us proposo tirar un parell de petards, disfressar-vos de bombers i menjar crêpes amb els amics.
- a nivell més intel·lectual: una possibilitat és llegir clàssics francesos com «Le Rouge et le Noir» d'Stendhal, «La Recherche» de Proust, «La Reine Margot» de Dumas, o, com opció més lleugera i ràpida: a Amélie Nothomb (malgrat que és belga). O veure pelis de la Nouvelle Vague (Godard o Truffaut). Pels que vulgueu passar una bona estona simplement us recomano "2 days in Paris" perquè riureu.
Alguna idea més? Descartem anar a la platja (amb un bikini tricolor, naturalment) degut al mal temps...
* La meva traducció: "La república! Per un, avui, que sacrificaria tot al bé públic, hi ha milers i milions que no coneixen més que les seves diversions, la seva vanitat. Hom és considerat, a París, a causa del seu cotxe i no a causa de la seva virtut."
Fabrice del Dongo arriba a un camp i, sobretot, li molesta un enorme soroll que li fa mal a les oïdes. Corre al galop sobre uns homes moribunds, als que intenta no trepitjar. S'uneix a uns hússars, que li indiquen que acaba de passar davant seu el mariscal Ney. Fabrice torna a galopar, ara acompanyant aquests homes. A poques passes d'ell dos hússars són disparats i Fabrice s'anima pensant que per fi ha vist fer foc, que per fi és un vertader militar. Fabrice aleshores es fixa en el general dels hússars, que és ros, com els homes que comanda. Li preocupa enormement que ser ros sigui una condició indispensable per ser un heroi, ja que ell no és ros.
Aquesta (breument) és l'experiència a Waterloo de Fabrice du Dongo. Quan feia referència a què mai no hagués sabut com fou la batalla de Waterloo volia dir això. Em fascina aquesta escena de «La Chartreuse de Parme». Molts l'han considerada una de les escenes més cinematogràfiques de la història de la literatura. M'agrada perquè és capaç de transmetre la incertesa que sent l'ésser humà davant la vida, davant l'experiència. Quan feia referència a la batalla de Waterloo no ho feia perquè m'interessi especialment aquest esdeveniment històric. Ho feia perquè la batalla de Waterloo ha esdevingut una cosa semblant a la magdalena de Proust: un símbol. Waterloo és la impossibilitat de conèixer i la limitació de la percepció que caracteritzen a l'ésser humà.
Penso que, malgrat això, podem superar aquestes dificultats gràcies a la lectura. Llegim primer el que se li atribueix a Briony a «Atonement» (versió francesa «Expiation» d'Ian McEwan), el seu pensament (ho tradueixo més endavant):
"... les autres gens étaient-ils vraiment aussi vivants qu'elle? ... Si la réponse était oui, alors c'est que le monde, celui de la société, était odieusement compliqué, avec ses deux milliards de voix, les pensées de chacun rivalisant d'importance, la prétention à vivre de chacun également intense, et chacun se croyant unique alors qu'il n'en était rien. On pouvait sombrer dans l'incohérence. Mais si la réponse était non, c'est que Briony était entourée de machines, intelligentes et plutôt agréables, vues de l'extérieur, mais manquant du sentiment intérieur lumineux et intime qui était le sien..."*
Les reflexions de Briony us poden semblar puerils. Però com estar segurs que la resta de les persones poden viure i sentir com nosaltres? La literatura ens pot servir per entendre-ho, per comparar, per mirar des dels ulls d'un altre. A mi sí que em serveix per entendre-ho, per comparar, per mirar des dels ulls d'altres, per molt abjectes o per massa bons que siguin aquests altres. Llegir em fa més persona i menys jo.
He de continuar justificant-me? Només diré un últim (segur que no) apunt respecte a la lectura i la vida: quan la vida esdevé esgotadora (com avui) es fa molt més difícil la lectura... _______________________________________________________ * " ... les altres persones estaven tan vives com ella? ... Si la resposta era sí, aleshores és que el món, el de la societat, era odiosament complicat, amb els seus dos milers de veus, de pensaments de cadascú rivalitzant d'importància, la pretensió de viure de cadascú igualment intensa, i cadascú creient-se únic quan no ho era. Hom podia enfonsar-se en la incoherència. Però si la resposta era no, és que Briony estava envoltada de màquines, intel·ligents i més aviat agradables, vistes des de l'exterior, però a les que els hi faltaria el sentiment interior lluminós i íntim que era el seu..."
Vull fer una mini-resposta, en clau tius, a Kissu, la companya de bloc de Padam. Va publicar un "Tías que nos gustan". De fet, més que una resposta, aquesta entrada s'inspira en la seva. Però enlloc de buscar els homes que m'agraden entre actors, models, cantants, esportistes i altres que siguin vius, giro la mirada als segles anteriors per buscar belleses masculines en la Història de l'Art.
Intentaré fer una llista in crescendo. A veure què surt!
5. Eugène Delacroix: Retrat de Louis Albert Schwitter. Em vaig enamorar de la seva presència a la National Gallery de Londres. Vaig pensar-hi durant dies. És extremadament elegant, tot un dandy.
4. Dominique Ingres: Autoretrat. Es troba al Musée Condé de Chantilly. No l'he vist en viu, però aquest quadre em va marcar perquè servia per il·lustrar la portada de la primera edició de «Le Rouge et le Noir» de Stendhal que vaig tenir. Aquesta edició ha acompanyat la meva vida des dels meus disset anys (ja en fa 10). Per això identifico la bellesa del jove Ingres, amb la de Julien Sorel: jo, com Mathilde de la Môle, com Madame de Rénal, voldria només morir a les seves mans.
3. Albrecht Dürer: Autoretrat del Museo del Prado. Ens trobem ara davant un altre autoretrat. I també davant d'un altre amor a primera vista dins d'un museu: veure'l va ser estimar-lo.
1. Antinous. D'autor desconegut. Antinous és el bell entre els bells. La seva bellesa és fatal. Fins al punt que el va portar a la mort. Adrià, l'emperador, mai no l'oblidaria: faria que els escultors que treballaven per ell repetissin la seva imatge fins la sacietat. Per això no poso cap museu: he vist el rostre d'Antinous una mica per tot arreu: a Madrid, a Brussel·les, a Florència, a Roma, a Londres, a París, etc. La història d'adoració eterna em fa pensar en «La mort a Venècia» de Thomas Mann, en la història de Tadzio i Aschenbach. Tadzio i Antinous gaudeixen de la mateixa bellesa entre apol·línia i dionisíaca. Són fugaços i furtius. Massa joves per la mort, massa bells per seguir vius, massa estimats per ser oblidats.
Quines són les vostres belleses de la Història de l'Art? Us heu enamorat mai d'un personatge d'un quadre? O d'una novel·la? Us han agradat els meus homes bells?
Tots tenim moltes cares. A cadascú de vosaltres jo li he ensenyat una cara. Una cara de les que tinc. De les moltes que tinc. Les cares es despleguen en el temps i també amb la gent. Les meves cares són diferents, per exemple, de les que tenia fa cinc anys. Tampoc no tinc la mateixa cara amb tu o amb l'altre. Això també va a dies, també va a estats d'ànim.
El que us diré és que és ben diferent tenir una altra cara. Em refereixo a dir que en tenim dues: la que t'ensenyo ara que et miro i la que mostro quan m'allunyo de tu. Espero no ser d'aquestes persones i tenir l'esperit més net.
Ara però volia escriure (veloçment) sobre l'altra cara, una altra cara, més ben dit, de Barcelona, que he vist avui. Baixava per un carrer que jo sempre havia cregut que era rectilini. I ha resultat no ser-ho. Mentre caminava per aquest carrer calmat la teva imatge s'ha creuat al meu camí, la teva mirada em perseguia! Ha estat una topada càlida i sorprenent. I he sabut mentre et mirava que tu també tenies una altra cara, que em restarà oculta, segurament per sempre, que no veuré amb els meus ulls.
Ha estat una breu passejada. Per aquest carrer tan estrany per mi: massa tranquil, massa net, massa polit. En aquest moment però estic massa esgotada per res més, després del meu assaig a Casa Sagnier.
No diré que tinc un mètode per escriure perquè seria una mentida. Crec que, com deia Roland Barthes, i jo ja us vaig recordar un altre cop, cada escriptor té el seu estil. I jo dectenir indubtablement el meu. Que segur que és criticable. Sé del cert que hi ha coses que no faig bé, coses que us avorreixen. Suposo que tendeixo molt a envoltar el tema sense atrevir-me sovint a anar al seu centre. A vegades, també sembla que escrigui només digressions, com si sempre em quedés en les branques, sense gosar arribar al tronc.
Reconec que l’estil de Marcel Proust, caracteritzat per la infinitud de la frase, em té fascinada. L’estructura del “chisme” que deia la meva professora (ho vaig explicar en una entrada anterior) m’agrada. Com trobem en els textos de Jorge Semprún, un tema porta a un altre. És com si el flux de la narració no es pogués contenir dins dels simples marges de la lògica cronològica, de la lògica "d'això va primer perquè va passar primer, i això després i això més tard". No pot quedar així endreçat perquè alguna cosa, com en una conversa, et remet a una altra i, subvertint l’ordre temporal, fem el salt a aquell tema, per tornar un altre cop al que explicàvem després.
Potser això em superi, potser sigui un ideal massa ambiciós. Però diré (i de fet aquest sí que és el motiu de l’entrada, no tant tot l’anterior, que és simple digressió, simple tècnica de distracció) que en una cosa sí que m’assemblo a Marcel Proust. Com Proust, jo em veig obligada a no donar mai per acabat un text. Retoco les meves entrades, de tant en tant. No és constant, però cada lectura per mi és un suplici. Hi ha tantes coses que podria haver dit millor! Podria ampliar tants temes. I així, quan tinc uns minuts, canvio, esborro, reprenc un tema i l'amplio. Segur que no us n'havíeu adonat perquè no rellegiu. Però malgrat ser conscient d'això, per mi és important, perquè reescrivint m'acosto més a la idea perfecta que està continguda dins el meu pensament.
Em veig, doncs, seguint l'estela del mateix Marcel Proust, al que els editors devien odiar. Quan ja hi havia una versió del text, una prova d'impremta, preparada per entrar a les màquines, ell encara la corregia, incansablement, a sobre amb afegits, canvis, expressions més encertades, etc. La feina esdevenia, d'aquesta manera, inacabable, com la pròpia frase proustiana.
Ps. Pels que no heu pogut sentir a «The Strokes», us poso el vídeo. El vídeo comporta, a més, la possibilitat de veure imatges de la pel·lícula que ja havia comentat en l'entrada dedicada a la pel·lícula «Marie Antoinette»: com la trobada amb el comte Fersen o la festa on beuen xampany fins a la sortida del sol...
Amb l'entrada anterior el meu bloc complia una nova efemèride, després de la dels 5000 visitants: he publicat la meva entrada número 200. Aquest 20 d'agost proper el meu bloc complirà 2 anys ja: dos anys en què li han passat tantes coses. Va néixer amb un motiu molt clar: servir de pont de comunicació amb una persona que marxava lluny, el meu estimat amic Jose Belge. Aviat, degut al fet que a Jose no li era fàcil accedir a internet, va perdre aquesta funció. Poc a poc, doncs, va esdevenir una eina personal meva, que servia per la recreació de la meva afecció escriptora. I ara, actualment, ha tornat, fent un bucle, a la seva funció primera comunicativa. Ja no està adreçat en solitari a una única persona, sinó a diverses. Persones que em llegeixen i comenten. Us ho agraeixo molt.
Per commemorar com deia l'entrada 201 poso material que ja havia aparegut en el meu bloc: un poema del poeta de Trieste Umberto Saba que m'emociona notablement. Surt la paraula "evasió" que vaig fer servir com a leitmotiv en la meva entrada 200. Així sorgeix un vincle, que trava tot això. Per rematar-ho una imatge que farà feliç a Clara: «L'estel matinal» de Joan Miró. Es tracta d'una de les constel·lacions. Aquí particularment no es veu cap "escala de l'evasió".
Explicaré més això de l'escala, pels que no heu treballat com a monitors a la fundació. Miró va treballar molt els signes i va establir una mena de codi en el qual les dones amb grans peus remetien directament al món canviant terrestre i els estels i astres al món estable i etern del cel. Hi havia, en aquest mateix univers narratiu i representatiu, elements que connectaven l'etern i inefable amb el mudable i dolorós: ocells i escales de l'evasió. O també la mirada melangiosa de les dones mironianes giraven cap als estels: una mirada que aspira a arribar al món del somni que és el cel.
Felicità d'Umberto Saba
La giovanezza cupida di pesi
porge spontanea al carico le spalle. Non regge. Piange di malinconia.
Vagabondaggio, evasione, poesia, cari prodigi sul tardi! Sul tardi l'aria si affina ed i passi si fanno leggeri. Oggi è il meglio di ieri, se non è ancora la felicità.
Assumeremo un giorno la bontà del suo volto, vedremo alcuno sciogliere come un fumo il suo inutile dolore.
Intento una traducció:
Felicitat La joventut cobejosa de pesos ofereix espontània a la càrrega l'espatlla. No dirigeix. Es plany de melangia.
Vagareig, evasió, poesia estimats prodigis al tard! Al tard l'aire s'endolceix i els passos es fan lleugers. Avui és millor que ahir, si no és encara la felicitat.
Assumirem un dia la bondat del seu rostre, veurem algú esvanir com un fum el seu inútil dolor.
Per acabar l'entrada: posaré un altre quadre de Joan Miró, dedicat en aquesta ocasió a celebrar el magnífic Maig del 68. El títol, molt original, és «Maig 1968» i Joan Miró va trigar uns quants anys en deixar-lo enllestit, en l'estat que el podreu veure a la fundació. Una primera capa o nivell caracteritzar per l'ús de colors primaris i saturats dóna una imatge brillant i alegre dels primers moments de la revolta estudiantil a París. Els gargots negres per sobre i el cubell de pintura fosca que va llençar sobre la tela parlen de la incomoditat i la decepció del pintor davant l'herència del maig francès... I, també, no cal dir-ho, de l'aprenentatge de les tècniques pictòriques de l'Expressionisme abstracte i, concretament, de Jackson Pollock.
Aquesta nit, de matinada, només vull escriure una nota breu que, voldria, servís d'evasió. La persona que vull que s'evadeixi ja ho sap que és per ella, no diré el seu nom ni parlaré dels motius que té per desitjar-la.
Evasió realment és una paraula molt bella. És eufònica. El diccionari normatiu de l'Institut d'Estudis Catalans la defineix com: "Acció d’evadir o d’evadir-se". Malgrat que es tracti d'una definició molt pragmàtica, i, en principi, gens poètica, el cert és que a mi em porta molt lluny. Evasió ve d'evadir-se.
Evadir és un verb que, segons el diccionari normatiu de l'Institut d'Estudis Catalans, té diverses accepcions. Una d'elles és la següent: "Escapar-se, especialment de la presó".
Evadir-se és fugir. L'evasió, doncs, és la fugida. No és aquesta opció poètica?
D'altra banda, he de dir que m'agrada quan fem servir la paraula i parlem de literatura o cinema d'evasió. I podeu pensar en tots aquells llibres, pel·lícules o fins i tot persones que us fan viatjar des de la realitat fins a un altre lloc, per mitjà, sempre, de la imaginació. Tots aquests llibres, pel·lícules o persones són la salvació dels moments tristos.
I tanmateix, sempre que penso en evasió recordo a Fabrice del Dongo, de la novel·la «La Chartreuse de Parme» d'Stendhal que recordava ja fa uns dies. Perquè Fabrice, tancat a la Torre Farnese, somia cada dia en evadir-se i fugir. Però s'enamora de Clélia Conti, la filla del governador de la fortalesa. I l'únic que el farà tornar a la presó, voluntàriament, serà el seu amor i el desig de reveure-la.
Evadir-se és fugir de la presó: la realitat esdevé una torre i l'únic que ens permet saltar per la corda i allunyar-nos d'aquest món tancat serà, en els nostres casos, un element extern que faci que la nostra atenció es concentri uns breus instants. Pot ser una cosa dèbil, poc important, la que ens faci oblidar, però que, tanmateix, i per sort, aconsegueix atreure'ns i segrestar-nos uns minuts, de tal manera que la pena fuig, s'envola i marxa... per tornar, és cert, més tard.
Evadim-nos per uns instants només d'allò que ens envolta, i, pensem, durant uns segons, en els patiments i alegries ficticis d'uns altres. Què esteu llegint ara? Què us fa volar la imaginació en aquests moments?
Sí, no sé si algun cop ho havia dit però jo he escrit un diari, un diari íntim, durant molts anys. Crec que entre els meus amics, fins i tot, vaig ser coneguda per això. Encara que podria ser que m'equivoqués. Ara almenys sóc coneguda per mantenir un bloc, i escriure a vegades alguna cosa de veritat. Moltes vegades he parlat de la meva vocació no frustrada, sinó vocació latent, d'escriptora: aquí o aquí. El diari era el més proper a alguna cosa "de veritat" que he escrit mai. Si descomptem uns contes que li vaig escriure a un amic un cop i en francès i algun poema quan he estat enamorada.
Ara vull posar entre cometes, com si fos un relat de ficció, una pàgina meva d'un diari antiquíssim. És real o fictici? Decidiu vosaltres:
«Tot sembla irreal. Descobrir, llegint els apunts, que el dia X volava, tenia el cap als núvols, cosa que em va fer incapaç d'escriure res coherent. Va ser un dia primaveral. El riure m'escapava dels llavis, em pessigollejava a la boca. I tanmateix, no, no. Com sempre no. La vida no té moments definitius o complets. Només no encontres, atzars no realitzats i autoenganys. M'enganyava imaginant que m'estimava. I els mots enigmàtics, una frase que li he sentit mil cops aquesta setmana ("Tot em surt malament" o la variació "Quan em sortirà alguna cosa bé?") la interpreto al meu gust. L'altre dia em pregunta: "Estàs borde amb tothom o només amb mi?". Naturalment només l'odio a ell o sigui que menteixo. Insisteix insatisfet: "T'he fet alguna cosa?". M'has fet veure qui ets. Has fet massa coses i massa poques coses a la vegada. No m'has parlat mai clar. Etc. Torno a respondre evasivament. O potser no, menteixo: "No". No puc evitar envermellir. Això és tot»
"Esa es una de mis normas que tiene tres cláusulas: 1) nunca te quejes de una situación cuando la situación aún está ocurriendo; 2) si no puedes creer que está ocurriendo, simula que es una película; y 3) una vez terminada, busca a alguien a quien echarle la culpa y no permitas que jamás se le olvide. Si la persona a quien le has cargado la culpa es lista, la convertirá en una broma práctica, de modo que, siempre que la menciones, los dos podréis reíros de ella. Así, la horrible situación se convierte a la larga en algo divertido (Pero todo depende de la crueldad con la que acosas a la persona a quien le has echado la culpa, porque la gente sólo hace bromas sobre esas cosas cuando está desesperada, y cuanto más desesperada se pone con tu acoso, mejor será la broma que se invente con ello)". ___________________________________________________________ Com podeu veure es tracta d'una lectura edificant i humorística a la vegada. Aprendreu de Warhol el que jo vaig aprendre amb 17 anys d'Stendhal: a vegades cal tenir, en situacions molt greus, la capacitat d'allunyar-te'n i actuar a partir d'unes coordenades clares. Així, amb un seguit de màximes, Stendhal va poder aguantar amb dignitat la terrible desfeta de la Grande Armée de Napoleó a Rússia.
És curiós el fet que estar enfadada (com he estat avui tot el dia) pot convertir-se en una trava tan gran. He viscut el dia d'avui com si algú m'hagués col·locat una bena davant els ulls. No veia més enllà del meu cabreig. I tot el que em succeïa era un motiu més per empipar-me. La ràbia em consumia i, al final, és clar, he esclatat.
Per molt que busco motius que expliquin el meu enfadament no seria just de trobar-los. Estava enfadada i prou, i pouar en l'origen d'aquest estat d'ànim em sembla inútil, insatisfactori i massa còmode. Com deia, el meu cabreig ha nascut amb el dia i m'ha acompanyat de mala manera al llarg de les hores fins que s'ha acabat quan: - en primer lloc, he començat a cridar a qui no s'ho mereixia i, pitjor, en el moment menys adequat. Això, és clar, no ha fet res per millorar-ho. - en segon lloc, l'ha rematat una sessió d'hora i mitja de ballar. - després, el vinet que m'he begut en el sopar. - per últim, el que deia una senyora que anava en el meu bus.
Aquesta senyora m'ha caigut molt bé, parlava amb el seu fill (i amb un to de veu bastant alt) just darrera el meu clatell. Aquesta situació és de les que, en principi, considero molt molesta. Estranyament avui el meu viatge no ha esdevingut un calvari. La senyora, de parla andalusa, malgrat la seva evident poca cultura acadèmica, mereix tot el meu respecte. Ha començat a contar els seus viatges, i m'ha impressionat perquè amb un vocabulari limitat, sense conèixer el metallenguatge que utilitzen els historiadors de l'art, i amb mil altres impediments, ha estat capaç de conceptualitzar, de fixar amb paraules (senzilles) una experiència tan difícil de narrar com és l'experiència estètica.
Ho he explicat molt sovint, com em costa de copsar i retenir amb fidelitat les paraules. Tinc bona memòria pels conceptes, no pels mots exactes. Això dificulta que aprengui poemes i refranys o, almenys, que sigui capaç de reproduir-los de manera exacta. I em fa impossible, també, que us remeti ara les paraules d'aquesta senyora amb certesa, encara que, us ho asseguro, m'encantaria. Ella explicava com a Toledo va quedar fascinada per la bellesa de la ciutat. I aleshores, ha recordat que exposaven un quadre sol en una sala, el quadre que la va desencadenar en ella el que diríem una "experiència estètica". Aquest quadre va tenir el poder sobre ella d'obligar-la a seure per contemplar-lo. Això és el que ha vingut a dir... No us resulta admirable, tot i que no conegués el nom del pintor ni la data ni res? Ha insistit altre cop després en el fet que va haver de seure i contemplar-lo una bona estona, que el quadre l'atreia magnèticament, estava impedida de la força per allunyar-se'n... És el millor elogi que he sentit mai per qualsevol pintura. Malauradament, mai no ha dit quina era.
Després que ella baixés, he tornat a fixar-me en el món que m'envoltava (veieu com m'ha fascinat a mi el seu relat que havia quedat totalment absorta?), i m'he fixat, aleshores, que teníem una matinada emboirada, per la xafogor previsiblement, i que aquesta boira s'assemblava, d'alguna forma, al meu enfadament... també s'esvairà ràpid.
Això és una història d'amor a primera vista. Quants anys fa que va començar? No ho puc precisar. Malgrat que pugui semblar malaltís, va ser el que els francesos anomenen un vertader coup de foudre. Després d'haver-lo vist ja mai no l'he pogut oblidar i l'he anat retrobant, en els meus viatges, com un vell (bell) amant.
Un febrer, farà ja 4 anys o més, Diana i jo vam anar quatre dies a Londres. Vam agafar un vol un dissabte al matí i tornàvem dimarts a la tarda. Vam dedicar una part de cadascun dels dies que hi vam estar a visitar un dels grans museus: dissabte la Tate Modern, diumenge el British Museum, dilluns la National Gallery i dimarts la Tate Britain.
Va ser, doncs, dilluns, a la National Gallery, que el vaig veure per primer cop, i des d'aleshores, mai més no he pogut oblidar-lo: un magnífic pintor d'origen venecià que treballava a les Marques en el segle XV: Carlo Crivelli. El seu art a mig camí entre el "realisme" o "il·lusionisme" que s'instal·la en la pintura amb el Renaixement i la "sublimació" i "idealització" pròpies del gòtic va fascinar-me. El seu Sant Miquel de la National Gallery em va fer caure enamorada: la potència del seu gest recargolat, la seva fredor en la violència del gest, la concentració en el drac... Però sobretot: la riquesa del color, de l'or; la finesa de l'acabat del cos de l'àngel; la veracitat de l'anatomia, de les teles, dels materials. I tot aquest verisme es barreja amb el detallisme anecdòtic medieval; trobem la balança amb les ànimes, a escala reduïda, a la seva mà. Malgrat que Crivelli es preocupa de situar Sant Miquel en una mena de capelleta daurada, no li preocupa trencar la versemblança incloent aquests mini personatges... Aquest món tan ric, tan barroc, mesclant l'antic i el nou, és el que van fer-lo inoblidable per mi.
És tan diferent de tot... dels contemporanis tan secs com Piero della Francesca, Masaccio o Andrea Mantegna. Es nota el seu aprenentatge a Venècia, per la riquesa del color. Es nota el seu pas per Pàdua on va aprendre els recursos de la il·lusió per crear la tercera dimensió sobre la taula plana. I és també molt modern pel seu comportament saturnià*: va haver de fugir de Venècia degut haver ser perseguit per la justícia. Com Caravaggio és un delinqüent comú: ell no mata cap home en una baralla, sinó que segresta una dona. Anirà a Dalmàcia i, després, treballarà pels franciscans i dominics a la regió de les Marques... potser per redimir-se! Evidentment no és un pintor de primera línia, avantguardista, dels que estudiem a la carrera. Hi ha obra seva a la National Gallery perquè, segons el wikipedia francès, era molt apreciat durant el domini del gust pre-rafaelita a final del segle XIX. Jo dec tenir afinitat amb aquest gust simbolista perquè a la Tate Britain també m'ho vaig passar d'allò més bé.
Per acabar us recomano que cerqueu obra seva. Reconec els seus defectes, les seves febleses (al capdavall ell no és perfecte), però hi ha darrera d'ell i la seva obra una capacitat per exercir una estranya fascinació. _________________________________________________________________ * Referència a «Nacidos bajo el signo de Saturno» de Margot i Rudolf Wittkower.
Ha mort Robert Rauschenberg, un dels grans artistes del segle XX. Encara que el meu coneixement de la seva obra no és gaire... mai no oblidaré que el seu quadre que hi ha a la Sala de l'Homenatge de la Fundació Joan Miró m'ajudava a superar les hores d'avorriment interminable...
Només per això ja mereix que jo, al meu torn, li reti homenatge amb una "mini" entrada.
Avui, mirant, navegant, saltant de web en web, he realitzat algunes troballes:
- www.viedemerde.fr: els que no sabeu francès us perdeu aquest web que conté, fonamentalment, desgràcies que li han passat a diverses persones, narrades en un estil telegràfic i concís per ells mateixos, en primera persona. El principal interès és que ha de semblar que es tracta de fets realment ocorreguts. Un exemple: "Aujourd'hui j'ai mis des commentaires sur mon propre blog avec des pseudos différents pour faire croire aux gens que j'ai des amis"(o sigui: "Avui he escrit comentaris al meu propi bloc amb pseudònims diferents per tal de fer creure als altres que tinc amics"). Sí, és totalment penós i aquest no és el pitjor! Podeu escollir entre diverses categories (amor, sexe, treball, salut, diners) i també hi ha un top i un flop... Creieu-me que enganxa... deu ser que l'atractiu de la desgràcia aliena!
- també he trobat un seguit de blocs literaris en català: des de www.blocsdelletres.com els podreu linkar. Si us ve de gust navegar pot estar bé. Si teniu ganes i temps, proveu, que segur trobeu alguna cosa... Si feu cap descoberta interessant... anuncieu-la sisplau!
- per últim, també pels que saben llegir en francès: un dels meus preferits ja fa temps, el de Pénélope Jolicoeur... m'encanta fins el seu títol (presumiblement irònic): "Ma vie est tout à fait fascinante" (La meva vida és del tot fascinant). M'encanta, ric molt amb les seves vinyetes, que, sovint, mostren la capacitat que té aquesta noia (Pénélope Bagieu és el seu nom vertader) per fotre's d'ella mateixa.
A l'alçada per la que vaig de la segona temporada de «Roma» (o «Rome»), la sèrie de l'HBO que està situada en el període del pas de la República a l'Imperi romà, he intentat pensar perquè m'agrada. Més enllà de la presència agradable de James Purefoy* fent de Marc Antoni**, tinc diversos motius:
- el principal: la qualitat de la sèrie. Evidentment s'han gastat una quantitat de dòlars increïble. - els escenaris, molts pertanyen a Cinecittà. Però els detalls d'ambientació marquen la diferència. Es tracta d'una imatge de Roma molt allunyada de l'estilització dels peplum. - els personatges. En aquesta sèrie, a diferència de moltes ficcions americanes, els personatges amb els que ens identifiquem no són els moralment correctes, els que tenen un comportament exemplar. Sinó que són gent com Atia, Marc Antoni o Titus Pullo... personatges de llenguatge groller i directe, poca intel·ligència i audàcia, i de vida amorosa desendreçada. Els personatges són bons perquè evolucionen i canvien de manera lògica i comprensible. I perquè al capdavall semblen tan humans que ens veiem amb cor quasi d'estimar-los a tots: des de Brutus i la seva sobrietat fins a Niobe (i el seu secret). - l'argument és bo també: combina fets històrics narrats amb fidelitat (relativa i no tots) amb fets inventats. Principalment cal tenir en compte la figura dels dos legionaris (Pullo i Vorenus) i tot el seu univers. - hi ha poques històries d'amor romàntiques. Si ho fossin serien romàntiques avant la lettre, és clar. Les que més s'hi acosten són les de Servilia i Cèsar i la d'Octavia i Agripa***... i tanmateix no s'amotllen amb facilitat a aquest esquema habitual a la ficció. - crec que intenta donar una imatge acurada de la religiositat, urbanitat i costums romans. L'aparició de rituals sagnants, violents, misteriosos i també d'alguns més burocràtics i teatralitzats m'encanta. Hi ha una mescla de formalitat i d'impudícia, que per nosaltres, pobres fills de la moral judeo-cristiana, pot resultar massa. - i m'encanta finalment per la imatge de la Veritat. Cadascun dels personatges creu defensar-la. Des de Cató fins a Cèsar, des de Ciceró a Octavi. Tots pensen fer el Bé de la República. I que per tenir aquestes intencions mereixen dirigir-la. Nosaltres però sabem que els mou l'ambició i poc més. Veiem com practiquen l'autoengany. Això em fascina.
I vosaltres? Veieu la sèrie? Què en penseu?
___________________________________________________________ * Com oblidar-lo al capítol que vaig veure ahir, amb barba caçant animals salvatges per la Gàlia Cisalpina? O al cèlebre capítol on es mostrava nu, en una imatge que remetia directament a l'Apoxiomeno de Lísip? ** Marc Antoni m'encanta: ja adorava anteriorment a Richard Burton per la seva interpretació a l'enorme «Cleopatra» (1963). *** Si mireu el link veureu una còpia d'un bust d'Agripa que fa por per la semblança amb l'actor que l'interpreta a la sèrie.
1) perquè he arribat a les 1000 visites i continuo....
2) perquè plou i em ve de gust.
3) perquè volia parlar d'Amy Winehouse. Confessaré que m'agrada com canta, m'agrada el què canta i, fins i tot, les paraulotes que apareixen en les lletres que canta. Ara em fico potser en un terreny més delicat quan asseguro que no odio el seu estil. Penso que el seu maquillatge tan teatral, el niu que porta a la coroneta, els seus vestits curts i l'aspecte desendreçat li senten bé. Crec que els seus aires d'enfant terrible, la seva vida embogida i tot plegat són adequats per una estrella musical... El que no he pogut, però, aguantar ha estat la seva actuació en la gala dels Grammy. No podia estar present en la festa a Los Angeles perquè el seu visat no havia arribat a temps. O sigui que ella ho seguia tot des del seu estudi de gravació a Londres. Va cantar «You know I'm not good» en un decorat tipus sala de festes en els anys cinquanta, va ser genial. I després, ho va espatllar tot: quan li van donar el premi, la tia es va quedar bocabadada com si no s'ho esperès. Era tan ben interpretat com alguna concursant del Gran Hermano en guanyar la final...
Està demostrat, tots els mites cauen... a vegades per les coses més tontes!
No començaré aquesta nit a descriure el viatge a Firenze. Només dir que, malgrat la mala sort, estic molt contenta d'haver finalment pogut veure la Deposizione del Pontormo a l'església de Santa Felicita (els florentins ho pronuncien Felícita). No vam poder entrar a la Capella Brancacci, cal fer reserva. La cua als Uffizzi durava dues hores, el museu estava ple i el vaig veure massa cansada, com sempre.
Però vaja l'important és que ja hem passat d'any. Trobo que la majoria de gent posa massa expectatives en una sola nit, i també en el Nadal. L'entrada a l'any que vam viure nosaltres, tot s'ha de dir, fou força sui generis... Al capdavall, no li hem de donar tant de valor, com va dir l'Eli, el 31 de desembre és una nit com qualsevol d'altra. L'únic que aconseguim donant-li tanta rellevància és que, desitjant passar-nos-ho bé obligatòriament, tot esdevingui horrible. Hi ha massa gent a les festes en discoteques i bars. Ja fa anys que hi vaig renunciar. El millor són les festes a casa d'algú... per tothom menys pel propietari. A vegades reps massa invitacions, de vegades cap ni una. Esdevé tràgic no tenir pla. Però ningú té massa clar quan arriba la data què vol fer. És massa complicat.
O sigui que, aquest any, amb el meu vestit blau, vaig ser feliç... tot i no menjar raïm, tot i no enterar-nos amb prou feines del pas d'any, i tot i estar tan cansades i febles que ens vam ficar al llit abans de la una... Per tots els que estiguin rient sota el nas ara mateix, tots els que aixequin la cella amb menyspreu, sapigueu quina sensació meravellosa llevar-se fresca com una rosa el primer d'any i sentir que us esperen 365 (en aquest cas 366*) dies de benestar, alegria i lleugeresa.
Ahí queda esa!
_______________________________________________________ * Un altre problema del nou any: l'agenda. Pels indecisos com jo us recomano una web, Pocket Mod, que permet que us imprimiu l'agenda al vostre gust a casa...
vull fer una recomanació: «L'oncle Vània» de Txèkhov, que estan representant aquests dies a la Biblioteca de Catalunya. La podeu veure fins el 6 de gener i aprofiteu. L'espai és molt especial, sota la sala de lectura. El terra està cobert de sorra, en el centre l'escenari, per dir-ho així. L'arena del mig on hi ha els elements de l'atrezzo (una taula, cadires, un samovar, butaques, un arbre i una aixeta) està envoltada per tres grades amb cadires de plàstic. Tot és molt sobri i la il·luminació discreta (en una escena nocturna quasi nul·la, el protagonisme recau en una espelma). Les actuacions em semblen bones. I el text genial. És una història de la mediocritat humana. De com podem acceptar que som mediocres i que tenim un mínim paper a complir en la vida. Mentre hi ha persones que s'enganyen pensant en la seva importància, en Vània i la Sònia acceptaran el que son i la rellevància de la seva tasca...
És trista, potser us saltaran les llàgrimes, però no mirareu el rellotge en una hora i quaranta minuts...
Sí, d'aquí a set dies estaré a punt d'agafar un avió que em durà a Pisa i d'allà un tren o un bus que em deixarà a Firenze... I per fi podré complir el meu desig de veure a Santa Felicità la Deposició del Pontormo i per fi podré fer la imbecilitat de veure els Uffizzi des de la última sala. Tornaré a veure les Portes del Paradís (no de l'Infern, Nuria). Tornaré a trepitjar el Bargello. Tornaré a la Capella Brancacci. Tornaré a tants llocs i espero veure alguna cosa que no vaig veure l'altre cop. I per últim, m'encanta la idea de celebrar el Cap d'Any en un altre país... encara que sigui un lloc on fa més fred.
M'acomiado mentre els nens de Sant Ildefons canten números alegrement...
