Ara ve Nadal

Terrible certesa que potser no volíeu que us recordés: ja està aquí el Nadal. Ja em cansa i encara no ha començat: massa gent pel carrer, massa compres que fer, massa compromisos, massa llums... Massa de tot. El Nadal és el mes (o ja són els dos mesos?) de MASSA!

Parlava de contradiccions fa uns dies... I quina paraula millor per definir el Nadal sinó la contradicció: no és contradictori allò dels bons desigs amb les compres boges? Les zero ganes dels compromisos que assumim com si fossin carreres d'obstacles davant les ganes d'uns dies de no treballar?

I jo, malauradament, em veig, com cada anys, elaborant una carta pels reis del que voldria. I confessaré que hi ha més objectes que desigs d'aquells que fan quedar bé! El realisme a vegades em dóna fort i més en qüestió de fer llistes... però per la vostra tranquil·litat, aquest any em limitaré a demanar-li als reis només tres coses!

- voldria les ulleres de sol de Holly Golightly a Breakfast at Tiffany's... En cap moment no havia dit que fossin coses fàcils d'obtenir, perquè encara que en algun lloc he llegit que es tracta d'una variant de les Wayfarer que ja no fabriquen... es veu que no ho és i quasi millor perquè odio la marca que les produeix... (passo d'escriure el nom fent publicitat gratuïta)

- voldria també tenir uns auriculars retro, d'aquests enormes que molen tant i la gent porta penjant del coll, jo crec que moltes vegades sense l'Ipod, com si fossin un collaret. Quant més llampant sigui el color millor... sinó mireu la foto que li he robat a The Sartorialist.

- i per últim... el més fàcil... voldria el cd de Moon Safari de Air, perquè últimament estic obsessionada amb ells...

Malgrat que sembli una contradicció, us deixo amb altra cançó que escolto en bucle: Hamburg Song de Keane.

Ps. Us havia enganyat... la llista no es podria limitar NOMÉS a tres coses: també vull TOTA la col·lecció de Comptoir de Cotonniers, perquè la trobo rockerament sòbria i rebelment clàssica. Sobretot sobretot, I need una caçadora de pell grisa estil casaca militar que em va enamorar a l'aparador. També vull una bosseta matelassée amb cadena, estil aquest de Chanel... però que no sigui de Chanel... I, és clar, mil gadgets més com mocadors i fulards, manyoples i guants, barrets i boines, i paraigües, que ja ve el fred. A més de sals de bany, algun perfum com Miss Dior, uns macarons de Ladurée, etc. etc. Sóc TAN SUPERFICIAAAL!!!

-

Erasmus (una altra llista)

Hauré de fer una etiqueta que s'anomeni "Coses de la vida"... Avui he tornat a descobrir una altra "cosa de la vida" que estic obligada a compartir amb vosaltres. De fet, em veig patèticament davant d'una disjuntiva: en qui confiar, en la Comissió Europea o en la Viquipèdia? Tota la vida creient-me que Erasmus era el nom que algun feliç buròcrata de la UE, en algun moment d'inspiració absoluta, havia decidit atribuir-li al programa d'intercanvi entre universitats europees d'estudiants, en honor del gran Erasme de Rotterdam, i resulta que llegeixo a la wiki que és l'acrònim de European Region Action Scheme for the Mobility of University Students.

Malgrat que idealment m'encantaria que el nom vingués d'Erasme, m'imagino que el bateig del programa sorgiria més aviat de la fussió dels interessos de la burocràcia amb el paneuropeisme. Ah, on queden els Grans Ideals en tot això!!!

Però jo no escrivia per il·lustrar-vos amb la meva esplèndida cultura (o més aviat, amb el meu ús habitual de Google), sinó per fer un llistat sobre l'Erasmus. Malgrat que cada cop que he fet un llistat he demanat col·laboració per continuar-lo i poques vegades les meves expectatives han quedat satisfetes en aquest sentit, m'arrisco a demanar un altre cop que aparegui la vostra veu en comentaris (almenys per part dels que heu fet l'Erasmus). El títol de la llista vindria a ser Grans Coses per les que Fer l'Erasmus. Per què tinc bon record de l'Erasmus?:
1. perquè et permet conèixer un idioma i un país (o una ciutat almenys), el meu cas la llengua francesa (i una mica l'italià també) i París. Ara els senyors de la Comissió Europea m'estan adorant à la distance.
2. per tots els amics i amigues (la majoria altres espanyols i italians, suposo que és el més habitual per nosaltres) que tindreu per TOTA la vida. Aquests amics i amigues sempre us permetran exercir de comparativistes: les converses sobre si El Equipo A y El Coche Fantástico existien a Itàlia o a França eren quotidianes.
3. per totes les festes i borratxeres, per totes les campanes, per no aparèixer per la facultat en setmanes (degut a les ressaques), per totes les vegades que t'autoprometies NO sortir de festa un dia entre setmana a la nit i anar a classe l'endemà i per totes les vegades que vas ser dèbil i no ho vas aconseguir.
4. perquè no cal estudiar tant, perquè al canvi els crèdits ECTS (almenys a la UB) em convenia, perquè li ploràvem als professors perquè ens pugessin la nota i ho feien, per sentir un catedràtic de la Sorbonne dir-me que escric bé en francès...
5. però per a mi, el que sobretot compensa l'escàs ajut econòmic (segons un calcul aproximat, el que ens donaven al 2000-2001 equivalia a prendre un cafè diari a Paris durant els mesos de la nostra beca), el que ho compensa, com deia, és sobretot que l'Erasmus t'aporta, per tota l'eternitat, un sens fi de batalletes i anècdotes que explicar a TOTHOM!!!! I l'Erasmus que NO n'expliqui és un fals Erasmus!!!

Llista n/8 Sobre el Sacrilegi

Jo no sabia quina qüestió tan greu és la del sacrilegi però només llegir la definició d'aquesta paraula en el Diccionari me n'he adonat de com és de seriosa i important:


Sacrilegi

m. [LC] [RE] [DR] Violació, profanació o mal ús d’una cosa sagrada. Cometre un sacrilegi.


I per això la Michoud no sap si estarà a l’alçada. Sí, amics, perquè hi ha moltes coses sagrades a la vida les quals jo (com vosaltres, n’estic segura) em salto alegrement.


Els que pensen en tot el que van aprendre a catequesi que se n’oblidin. No parlo d’aquest sagrat religiós. Parlo d’altres coses que per alguns consideren que són sagrades. Després d'haver fet una llista de paradoxes, crec que també calia aquesta llista de la profanació. A veure si us agrada el meu retorn a les llistes. Coses sagrades (per alguns) de les que passo:

1. jo menjo la truita de patates amb maionesa, i de pot, i Hellmann's. Sé que la truita, com el pernil, sóc sacro-santes en aquest país. Però a mi tant me fa, és més bona amb maionesa de pot i m'encanta fer la truita jo mateixa, deixar-la refredar uns minuts, treure el pot de la nevera i a menjar!
2. passar d'anar al cine i veure fins i tot les pel·lis més cutres baixades de seriesyonkis o de cinetube. La darrera: Adventureland que no està pas malament.
3. continuo veient Herois... encara que em pesi, quant mal poden fer uns guionistes desorientats! Ni els de Flashforward ho fan tan malament, i tanmateix els hi han aturat la sèrie, donant-els-hi un temps per reflexionar i redireccionar-la!

Només se m'han acudit tres... alguna més tindré... I vosaltres??

I ja no tinc l'hàbit

Com escriure una entrada al meu bloc, si ja no en tinc l'hàbit? Aquesta és una bona pregunta, que em serveix per començar una entrada al meu bloc. Veieu com m'agraden les paradoxes? I sobretot començar amb paradoxes? Perquè em demano com començar si ja estic començant?

Però és bo començar així, almenys és una manera de començar.

Així doncs, em trobo davant d'algunes evidències:
1/ fa molt de temps que no sóc blocaire
2/ he perdut l'hàbit que em permetia escriure entrades al bloc amb facilitat.

Aquesta serà un tasca difícil. Per això permeteu que sigui breu. Només volia constatar què necessito jo per escriure en el bloc:
1/ un ordinador amb connexió
2/ temps i intimitat
3/ una bona idea que no se m'escapi del cap.
4/ minuts de silenci per desenvolupar-la abans de posar-me en el teclat. És millor encara si puc desenvolupar primer, a partir d'una idea brillant, un mini discurs. I tornar-hi un i altre cop abans d'escriure definitivament.
5/ posar-me mans per feina.

No creieu que aquest ha estat el procès creatiu de la present entrada. Només s'han complert els punts 1, 2 i 5. La bona idea no sé i el 4 pas du tout. He escrit aquesta entrada amb el que m'ha passat pel cap, sense rumiar ni desenvolupar.

Vosaltres podreu ara passar a criticar. Us deixo, que me'n vaig a veure Agora.

Llista n/7 o La merda que és créixer (i no néixer)

Reconeixem-ho. Créixer és una merda. Néixer en part també, però no compta, al capdavall, a aquestes altures de la cosa tots els que rondem per aquí no tenim gaire per dir del tema.

Com deia créixer és una merda. I ho tinc cada dia més clar. Avui, per exemple, al Facebook, en un altre moment revival (això és un no parar, recordeu l'altre dia el revival mironià?), he trobat fotos de la meva escola on vaig fer el que, en l'època, coneixíem com EGB: el CEIP Juan Ramón Jiménez, de Martorell, també conegut com el Juanra, o com el millor cole de la Història. I reveure aquestes imatges (el pati de l'escola, les taules on sèiem), m'ha retornat al passat, com la magdalena de Proust.

I he començat a pensar (sota la manta) en tot el que fa que créixer sigui una merda. Recordeu que ja vaig dedicar una llista al que NO aprenem en créixer. Ara redacto una, demanant primer la vostra col·laboració, sobre per què voldria ser Peter Pan.

1) Créixer és una merda perquè perds la clàssica crueltat dels nens i et preocupes del que pensen els altres.

2) Créixer és horrible perquè perds la innocència i la confiança en les paraules alienes.

3) Créixer és una merda perquè ja no hi ha hora del pati ni pati de l'escola.

4) Créixer és una merda perquè posar-se malalt ja no significa convèncer els pares i després passar d'anar a l'escola.

5) Créixer és terrible quan comencen a ploure les responsabilitats i tot el que has d'aprendre a fer sol.

6) Créixer és fastigós quan recordes que bo estava el teu menjar preferit abans (ara ja no tant) i que divertit era el Nadal i Reis (ara ja no ho són).

7) Créixer és catastròfic quan et trobes arrugues o et canses més.

8) Créixer és desmoralitzant quan et costa massa quedar amb els amics i amigues.

Ara voldria que continuéssiu vosaltres. O potser algú més animat que jo podria intentar una llista de "Per què créixer està bé", que també deu tenir alguna cosa bona no?

A new job

La veritat és que després d'un dia (o millor, una tarda, no us vull enganyar) de feina no tinc gens de ganes de descriure extensament la meva nova feina. Simplement tinc ganes de fer una mini-llista, amb les coses que he après gràcies a aquesta nova feina:

1. el món de l'art contemporani a Barcelona el formen un nombre limitat de persones.
2. els preus de les obres a vegades no els posa la demanda que tinguin (com sempre havia pensat) sinó el galerista.
3. sovint el criteri del galerista és nul.
4. tornem al punt 1: el galerista actua com el peix que es mossega la cua. Pensa que el poc que troba en el micro-univers artístic és tot el que existeix i genera unes expectatives i un criteri sobre l'obra en qüestió en funció d'aquest horitzó limitat.

No cal dir que hi ha un cert desencant en aquestes opinions, vinculat a la meva nova feina.

Regals

Els regals són el gran tema d'aquestes dates. Tots estem ficats en una llista enorme de regals que hem de fer. Tots ens angoixem passejant per una ciutat plena de botigues plenes de potencials regals i amb les butxaques més o menys escurades. Regals de Nadal. Regals d'amic invisible. Regals per familiars i amics.

Tot això crea tan patiment que sovint em demano sinó serà un costum estúpid. Tampoc no em crec això de què "quan em surti faré regals" o de "no necessitar res o no voler regals". Simplement em demano sinó seria millor fer-ho de qualsevol altra manera, més relaxada, menys obligada.

És terrible haver d'escollir regals per gent que no coneixem, per gent que no estimem, o per gent que (finalment) no tenim ni idea de què li podríem regalar.

És terrible quan reps un regal i saps positivament que la persona que te'l fa estava perduda i desorientada. Que aquella persona no tenia ni idea de què comprar-te o de què fer-te. Com sinó et conegués... Per això i com a instruccions pels que volgueu fer-me un regal, aquí va primer el que NO heu de regalar-me (sorry al regalador):

M'arrisco a semblar una desgraciada desagraïda però sincerament... no preferiu una simple capsa de bombons o potser qualsevol altra cosa, com un pot de "Chance" de Chanel, o un "Teint Idole Ultra" color Beige Sable de Lancôme, o unes botines amb taló baix o una làmina amb el gravat de la Melancolia de Dürer?

Reflexioneu-hi. Mentre podeu sentir aquesta cançó que em preocupa i inquieta a la vegada que m'alleuja:

Llista n/6 o Les Paradoxes de la vida

Torno a estar aquí i amb ganes d'escriure i publicar una llista... Em demano si havíeu oblidat ja les meves inefables llistes. També em pregunto si les trobàveu a faltar. En voleu una altra? Desitgeu que torni a escriure llistats més o menys ocurrents o absurds sobre qüestions mínimament poc interessants?

Pels que no ho sabíeu, vaig iniciar fa uns mesos una nova línia editorial vinculada al tema llistats. Punxeu sobre aquest vincle per saber més sobre l'origen de la categoria "Llistes", que va estar relacionat amb un moment organitzador de la meva vida. Podria parlar del furor "llistejador" o "llistador" (cap de les dues paraules estarà acceptada? Hi ha una altra opció?) que em va omplir aquest estiu i que, ho sento, ja va acabar. En aquest moment ja no organitzo, la meva vida té un toc caòtic, em deixo emportar per l'atzar, m'arrosseguen els canvis sobtats d'opinió i les novetats ... Ja no planejo, ja no faig llistes. I, malgrat aquestes afirmacions, m'atreviré a fer una nova incursió en el domini de les llistes. Gosaré, doncs, de redactar un nou llistat: la Llista de Paradoxes de la vida.

Les Paradoxes de la vida són moltes i complexes. No pretenc abastar-les totes en aquesta entrada. Només les que em passin pel cap ara mateix (inspiració sobtada no?). Aquí les teniu:

1/ la primera paradoxa, evidentment, és que, tot i no voler (o no poder) ser ja una persona organitzada i organitzadora, m'he posat a confeccionar una llista. Paradoxalment encara, la meva tasca a la feina és ser coordinadora de grup. O sigui, que és cabdal tenir preparada la feina, vaticinar, preveure les situacions. En resum, ser una personada organitzada (a més de tenir prou cintura i flexibilitat com per canviar sobre la marxa i prou capacitat de trobar solucions sense dubtar)... i com us deia ara no ho sóc. De tota manera, no us feu una idea apocal·líptica perquè tinc els vells hàbits totalment adquirits i el meu paper a nivell laboral crec que continua sent, malgrat tot, força decent.

2/ la segona paradoxa de la (meva) vida és que, en teoria, odio el facebook, però tot i així, en tinc un i el miro cada dia o cada dos dies com a molt. L'actualitzo. Actualitzo l'estatus sovint. Busco nous contactes. Omplo la m... de test que alguns es molesten a preparar per a nosaltres sense cap criteri. Hi poso fotos. Miro les pàgines dels meus amics. Em ric amb les seves fotos. Etc, etc.

3/ la tercera paradoxa: m'encanta anar a ballar i fa mil·lennis que no ho faig. Malgrat que, estic segura, m'aniria molt bé per desestresar-me, ja que no em puc permetre una escapada de cap de setmana...

4/tot i que creia estar inspirada, no ho estic. Això no és una paradoxa, sinó una trista realitat. Així doncs, aquí s'acaba el meu llistat. En aquest moment, sóc conscient de què semblo Matty i la seva última entrada. Però és cert, ja no sé què més posar... algú se li acudeix afegir res?

Llista n/ 5 Bons temes de conversa

«Une idée un peu vive y a l'air d'une grossièreté, tant on y est accoutumé aux mots sans relief. Malheur à qui invente en parlant!» – Faubras*

Aquesta llista la dedico a tots els que opineu o heu opinat algun cop que:

a) els meus temes de conversa són limitats.

b) que acostumo a criticar massa.

Sí, és una certa ràbia la que em mou a escriure això (i també un cert insomni). Però la veritat és que trobo aquesta opinió totalment injustificada, perquè penso que, a diferència del que aquests deuen creure, tinc molt de què parlar. Per això, faig una llista de possibles temes que podríeu tractar amb mi:

- podem parlar de llibres, dels bons llibres inoblidables (com «Le Rouge et le Noir» d'Stendhal, que com veieu, he tornat a aprofitar per la cita que encapçala la llista) o d'altres que potser no passaran a la història (com els d'Andrea Camilleri sobre el comissari Montalbano) o d'alguns francament dolents (com «El codi da Vinci» de Dan Brown o «El último Catón» de Matilde Asensi). Parlaré durant d'hores dels autors que admiro (com Dostoievski o Semprún), dels llibres que m'emocionen (com «Il giardino dei Finzi-Contini» de Giorgio Bassani) o dels que simplement em fan passar una estona (com les novel·les d'aventures de Dumas). Prometo que aquest serà un tema inesgotable.

- també ho seran les pel·lícules. Les que vulgueu, obres mestres del cinema (com «Il Gattopardo» de Luchino Visconti o «The Godfather» de Coppola), o les últimes novetats (com «The Dark Knight»). Dels meus directors preferits, com Hitchcock, o dels vostres. De la pel·lícula que més cops he vist en la meva vida i que mai no em cansa («Rouge» de Kieslowski). O de la pel·lícula que espero que l'estrena, que ha estat retardada («Harry Potter and the Half-Blood Prince»).

- no diré ja si puc parlar d'art, no en teniu cap dubte, no? M'emocionaré parlant de pintura (Caravaggio o Rothko), o d'escultura (Bernini o Camille Claudel) o arquitectura (Guarino Guarini, Borromini).

- puc parlar de roba: de la roba que em voldria comprar, de les firmes clàssiques, de les famoses que vesteixen bé, de les que vesteixen malament, dels outfits de Carrie Bradshaw, etc.



- puc parlar de música: la que sento, la que detesto, la que m'agradaria sentir, la que admiro... I aquí vaig des de «Tristan und Isolde» de Wagner fins a «Video Killed the Radio Star».



- o de televisió: bàsicament de les meves sèries preferides com «Lost» o «Rome». En aquest tema em veig limitada pel que fa als reality que no he seguit gens, almenys en els darrers anys. Però com oblidar moments mítics com a Jorge Berrocal cridant: "¿Quién me pone la pierna encima para que no levante cabeza?" o implorant: "No lloréis, que me voy a casar con ella" (com si a algú l'ajudés, d'altra banda, aquesta promesa incomplerta)!

- parlaré d'homes guapos, com Josh Holloway o com Patrick Dempsey o com Guillaume Canet o com Romain Duris.

- parlaré de viatges: els que fet, els que vull fer, els que somio fer.

- parlaré de cuina: plats que sé fer, coses que no he tastat, coses que adoro menjar, el que no m'agrada també.

- parlaré d'animals: del meu gos, del gos dels altres, d'animals bufons, d'animals que em fan por, d'animals que adoro, de ponis, etc.

- parlaré del passat: anècdotes que m'han ocorregut, històries que he sentit contar, experiència acumulada. També del futur: somnis impossibles, idees fantàstiques, plans esbojarrats, pors i temors, etc.

- parlaré del que vulgueu. Potser no de cotxes ni de motos, ni de conduir, que no en sé. Tampoc gaire d'esport, que no m'interessa en excés. Prometo que puc parlar, en canvi, del temps i això és bastant...

Així doncs, aquesta llista us sembla curta? Hi ha encara gent que pensa que la meva conversa és limitada o que sempre parlo del mateix?

_______________________________________________________________
* «Una idea una mica nova té l'aire d'una grolleria, tant ens hem acostumat a les paraules sense importància. Infelicitat al que inventa parlant».

Sicília n/2 o La Mala Sort

Més records del viatge... En tot viatge són completament necessaris els moments de mala sort. Sembla, a vegades, com si ens perseguís una maledicció i com si, dins de l'ampli ventall de possibilitats, sempre ens passés el pitjor. Aquesta sensació de cadena d'esdeveniments desastrosos la vam tenir una mica, sobretot al principi del viatge. Us poso una llista de coses dolentes que ens van passar a Sicília o en el viatge (almenys les que recordo):

1/ l'autocar que ens duia de Barcelona a Girona es va espatllar al peatge de La Llagosta, quan dúiem potser 15 minuts a la carretera.

2/ des de Trapani fins a Palerm és impossible viatjar en transport públic més tard de les vuit del vespre. Nosaltres vam arribar a Trapani a les 20.30 aproximadament. Vam acabar pagant un taxi fins a l'aeroport de Palerm...

3/ l'hotel de Palerm tenia espatllat l'aire condicionat aquella primera nit. O sigui que vam dormir amb les finestres obertes: escoltant el soroll del tràfic i acompanyades per un simpàtic mosquit.

4/ San Giovanni degli Eremiti està en restauració.

5/ vam perdre el tren a Cefalù i vam esperar quasi una hora pel següent. Evidentment el següent era més car, tenia els seients numerats i va seure davant meu un senyor estrany (un crazy) que volia que li donés conversa.

6/ diumenge a la tarda, com sempre, ens vam colar al bus per anar a Mondello, la platja més propera a Palerm. Malauradament van pujar uns revisors i ens vam haver de baixar enmig d'un barri residencial ballardià, on vam esperar més d'un quart d'hora, amb una calor abrassadora, el següent autobús.

7/ el cotxe que havíem llogat, un Fiat Punto, es va convertir en un Ford Mondeo de mida familiar... No comments.

8/ a Selinunte vam tenir la GRANDÍSSIMA idea d'agafar un camí "alternatiu" per anar de temple a temple... De sobte ens havíem convertit en exploradores que volien tornar al camí preestablert.

9/ en arribar a Siracusa no teníem ni idea de com arribar a l'hotel. En arribar a l'hotel no teníem menjar ni ganes d'anar a buscar res. Almenys teníem la piscina...

10/ arribar a la Vila del Casale, prop de Piazza Armerina, és tot una odissea... i, evidentment, vam trigar hores i ens vam perdre...

11/ Catania és una ciutat difícil, enorme i caòtica...

12/ viatge de retorn: el vol cap a Girona porta retard. L'aeroport de Birgi és el més incòmode del món.

13/ un insecte estrany em pica a la mà en el viatge Girona-Barcelona.

Què m'he deixat?? Espero la col·laboració de les meves companyes...

Sicília n/1

La dificultat de fer el que vaig anunciar (un relat cronològic complet del meu viatge) fa que hagi canviat d'idea al respecte. No penseu que em va por haver-li de dedicar hores i hores. El problema principal que li veig a aquest relat (que sí que vaig iniciar ahir, però que vaig acabar esborrant) és la seva pesadesa. No és que sigui feixuc per mi. Sinó que seria avorrit per vosaltres llegir-lo.

Alguns novel·listes decimonònics es van plantejar al segle XIX la possibilitat de transmetre l'experiència als altres de manera sistemàtica, per mitjà de l'escriptura. Creien, és clar, que amb un estil pretesament objectiu podrien copsar la realitat. I que els lectors ho captarien en llegir-lo. El segle XX, literàriament parlant, serveix per trencar aquesta idea (entre moltes altres coses).

Per tant, no faré un pas endarrere, sinó un pas endavant (o almenys prefereixo veure-ho així). Opto (crec que m'he justificat raonablement) per deixar-me portar per la casualitat. Que sigui ella, com un riu, com la corrent d'un rierol, la que em dugui a escriure una cosa o una altra, sobre el viatge.

No sé si decep algunes expectatives. Si cal, queixeu-vos a la secció de comentaris, apunts, rectificacions, etc, que trobareu a baix d'aquest article, a la dreta. Qualsevol pot deixar anotacions, no cal estar subscrit a blogger. En tot cas, heu de saber que la decisió va estar bastant rumiada.

Al final, doncs, em limitaré a un relat desordenat, casual, fragmentari i espars. Atzarós. He decidit, a manera de transició entre un tema i un altre, començar el meu relat amb una llista, ja que he estat fent llistes de manera compulsiva aquests dies (ja ho he explicat). La llista de cançons que van marcar el viatge. Per això necessitaré, és clar, l'ajut indiscutible de les meves dues companyes i amigues, a les que faig un homenatge en aquest moment, Diana i Laura. Us recordeu d'alguna cançó més, a part de les que poso aquí?

1/ divendres a Palermo, va quedar marcat per un gran èxit dels anys vuitanta: «Take on Me» d'A-ha, que com alguns sabeu és una de les meves cançons preferides. El conductor d'un cotxe que baixava per Via Vittorio Emanuele anava escoltant-la amb les finestres obertes. Com que el tràfic de la tarda de divendres era intens, mentre nosaltres caminàvem a la recerca d'un lloc on comprar segells per enviar les postals, el cotxe semblava acompanyar-nos. I així, la cançó va convertir-se en la nostra banda sonora d'aquell dia.

2/ diumenge, sopant molt borratxes a Palermo, alguna cançó de Rocío Jurado. No sabria precisar quina. Però Diana i Laura la cantaven alegrement, mentre el cambrer del restaurant, que era un encant, s'amagava. No hi havia més gent en aquell terrassa, estaven tancant ja, serien les onze de la nit. No patiu. El que sí és cert és que existeix un vídeo, que en aquest moment ronda en la memòria del mòbil de Laura...

3/ sens dubte, el gran èxit del viatge: «Won't Go Home Without You» de Maroon 5. Dilluns vam arribar a Siracusa a la nit. Teníem reservada una habitació en un Agriturismo que no sabíem on estava. Després de que jo preguntés en un bar, passant per sota la porta que estava mig tancada i enganxant als propietaris i cambrers sopant, vam acabar per trucar directament al telèfon que ens havien donat. I ells, increïblement atents i amables, van venir a buscar-nos a l'aparcament d'un Carrefour. Mentre ens esperàvem, nervioses, comença a sentir-se aquesta cançó i, de sobte, arriba un cotxe que, sí, ens venia a rescatar i conduir directament a l'Agriturismo Il Poggio, també conegut per nosaltres com el Paradís.

4/ totes les cançons de Raphael i Raffaella Carra que vam cantar en el cotxe, de camí a Taormina, dijous al matí.

Estic convençuda que oblido un moment de cançons i moments divertits que les acompanyaven. Espero que Laura i Diana puguin ajudar-me...

De llistes

Vaig tenir uns dies de fúria i llistes (com aquell qui diu uns dies de vi i roses). Vull dir que vaig tenir uns dies que recordareu en què només escrivia llistes. En tot cas, ahir, davant d'una altra llista, se'm van passar una mica. Ahir, com alguns sabeu, significava el meu retorn a la feina. I va ser dur, però no tant, gràcies als meus companys i companyes, que fan que anar a treballar sigui per mi una experiència més que agradable.

Però ahir, també, i a la feina, vaig trobar una llista redactada - la que em va treure les ganes de llistes - per algú (que mantindré en l'anonimat, malgrat que sé que no llegeix el meu bloc). I el que volia dir és que aquesta llista era realment preocupant. Es tracta d'una llista manuscrita en una llibreta d'espiral de mida DinA 4. Ocupa quasi tota una fulla, en tres o quatre columnes. I inclou noms, és, doncs, una llista de noms. No penseu en la llista de Jacob els que veieu «Lost». Els noms són només noms d'actors, la majoria de Hollywood, la majoria dolents, i una gran part malament deletrejats. Aquests errors van provocar el nostre riure. La llista en sí, un cert estupor, ja que se'ns escapen els motius que tenia aquella persona per fer-la, i, almenys, altres dues per continuar-la.

Espera

«Le grotesque des événements de tous les jours vous cache le vrai malheur des passions» – Barnave*

Haureu d'esperar encara una mica més, per tenir reportatges del meu viatge a Sicília. De mentre, estava rumiant fer més llistes, que ja sabeu que m'encanten. Com sabeu els que em llegíeu els dies previs a la meva marxa, la preparació d'un viatge va significar per mi la redacció de llistes. Un munt de llistes: llista dels llocs a visitar, llista del que havia d'emportar-me, llista amb l' outfit de cada dia combinat amb el lloc a visitar, etc.

Ara estic en un moment de sequera de llistes. De fet, les úniques llistes que estic fent són les de la compra. Però em podria esforçar per fer-ne una d'insults. Sí, d'insults, aquelles màgiques paraules que serveixen per descarregar mal humor sobre una altra persona. Adjectius o substantius que tenen existència només per atacar a l'altre.

Quins són els que més utilitzeu? Quins us fan gràcia?

Jo tinc una mini llista:

1/ "fill de puta, cap de cony" perquè és una cita del grandíssim Josep Palau i Fabre.

2/ una variació d'aquest últim a la italiana: "testa di poto".

3/ el tradicional "crazy" però amb l'afegit "puto" davant, que ho converteix en insult.

I, més enllà de l'insult, quan una situació em supera, acostumo a cridar:

1/ "¿pero que truño es este?" en castellà, que mola més.

2/ "¿estamos locos o qué?". Una cita directa de la grandíssima Núria (no jo). Ja deia Bakhtin que les paraules les aprenem sempre de la boca dels altres.

Ara és el vostre torn.







____________________________________________________________________________

* «El grotesc dels esdeveniments de cada dia us amaga el vertader mal de les passions» - Barnave. Com sempre que redacto una llista ho introdueixo amb una de les cites seleccionades per Stendhal per encapçalar els capítols del seu magnífic llibre «Le Rouge et le Noir».

** Els quadres són de Sorolla.

Trois couleurs

Com és que me n'havia oblidat? Com és que no hi havia pensat en primer lloc? Hi ha vegades que estem ben despistats... deuen ser els nervis previs al viatge a Sicília, que no em deixen pensar amb claredat.

En tot cas, abans de que finalitzi aquest 14 juliol 2008, tinc uns minuts per recomanar-vos una altra manera de celebrar la diada nacional francesa: veure la trilogia de Kieslowski dedicada als Tres Colors de la bandera francesa. Com sabreu, K. Kieslowski va escollir els tres termes de la divisa de la República Francesa (Llibertat, Igualtat, Fraternitat) com a temes de cadascuna de les pel·lícules que composen la trilogia. Com que ja no tindreu temps de veure-la sencera, us recomano ferventment la meva preferida: l'última, Rouge, dedicada a la Fraternitat. Recordeu la meva anècdota sobre aquesta pel·lícula? La podreu llegir aquí.

M'acomiado desitjant-vos una bona celebració de la diada. Vive la Republique!



__________________________________________________
Donem suport a la proposta de Clara de començar la nostra revolució com a manera de celebrar la jornada?

Llista n/3 Coses que podríem fer el 14 juillet

«La république ! Pour un, aujourd'hui, qui sacrifierait tout au bien public, il en est des milliers et des millions qui ne connaissent que leurs jouissances, leur vanité. On est consideré, à Paris, à cause de sa voiture et non à cause de sa vertu.»* – Napoléon, Mémorial

Com sabeu avui és 14 de juliol, la diada nacional (fête nationale) a França. I jo volia només oferir-vos una llista de propostes amb coses que podríem fer avui (o qualsevol altre 14 juillet). He començat, com no podia ser d'una altra manera, amb una cita que havia escollit Stendhal per incloure-la a «Le Rouge et le Noir», concretament encapçalant el Capítol XXII del Llibre Segon.



No més reflexions estranyes per ara. Us deixo amb la llista de propostes per avui:

- anar a prendre la Bastille, de la mateixa manera que van fer els parisencs el 14/07/1789, inici ant així el que va ser conegut com la Revolució Francesa.

- entrar a vueling, comprar un vol a París (us sortirà per més de tres-cents euros per avui) i podreu arribar a temps de veure els focs artificials i de passar-vos per una caserna de bombers per ballar una estona.

- si viviu a París, a migdia, podríeu haver sortit a fer un tomb prop de Champs-Elysées i veure la desfilada militar.

- si viviu a París, podríeu fer com jo fa uns anys, quan hi vivia, i anar a veure el Musée Cluny, que té una impressionant col·lecció d'art medieval. Igualment no podreu evitar de cap manera, veure els avions sobrevolant el cel de la ciutat, i sentir el terrible soroll que fan els seus reactors.

- sinó viviu a París, podeu fer alguna cosa típicament francesa o parisenca: posar-vos una samarreta de ratlles i boina, menjar crêpes salades (galettes) o quiche lorraine, etc.

- podríeu escoltar l'últim Cd de Carla Bruni.

- anar de rebaixes i passar per Comptoir de Cotonniers i Zadig & Voltaire, dues firmes franceses amb botiga a Barcelona. Aprofitareu els descomptes en unes botigues que són alguna cosa més que Zara.

- agafar el cotxe i escapar-vos a Perpinyà. Podríeu passar pel cinema i així homenatjar, d'aquesta manera, els espanyols que, durant el Franquisme, passaven al país veí per veure pel·lícules prohibides aquí, com «Emmanuelle» o «La Grande bouffe». O amb la mateixa intenció, i sinó disposeu del dia lliure, podríeu baixar-vos aquestes pelis de l'emule i mirar-les a la nit.

- també amb el desig de celebrar-ho però a casa: us proposo tirar un parell de petards, disfressar-vos de bombers i menjar crêpes amb els amics.

- a nivell més intel·lectual: una possibilitat és llegir clàssics francesos com «Le Rouge et le Noir» d'Stendhal, «La Recherche» de Proust, «La Reine Margot» de Dumas, o, com opció més lleugera i ràpida: a Amélie Nothomb (malgrat que és belga). O veure pelis de la Nouvelle Vague (Godard o Truffaut). Pels que vulgueu passar una bona estona simplement us recomano "2 days in Paris" perquè riureu.

Alguna idea més? Descartem anar a la platja (amb un bikini tricolor, naturalment) degut al mal temps...


_____________________________________________________________

* La meva traducció: "La república! Per un, avui, que sacrificaria tot al bé públic, hi ha milers i milions que no coneixen més que les seves diversions, la seva vanitat. Hom és considerat, a París, a causa del seu cotxe i no a causa de la seva virtut."

Llista n/2 Coses que NO aprenem en créixer

Volia fer una altra llista però em queda escapçada. Volia escriure coses que no he pogut aprendre a millorar amb el pas del temps i només em surten dues coses:

1/ estudiar a l'últim moment. Tants anys dedicant-m'hi, dues carreres a l'esquena, i sé que encara ara, si hagués de preparar un examen o redactar el que fos, aniria donant-li llargues fins al dia abans. I després a córrer cagant-me en mi mateixa i la meva desídia. Sinó em creieu, mireu aquesta entrada que té tot just un any i un mes.

2/ mantenir endreçats els papers importants (nòmines, horaris, factures, títols, etc.) per poder trobar-ho fàcilment en cas de necessitat. En sóc incapaç i això que tinc un calaix i carpetes destinades al seu ús. Però malauradament, la meva reacció instintiva és dipositar tots els papers sobre l'escriptori. Mesclats amb llibres per llegir o llegits o per rellegir, piles gastades, quaderns, bosses buides, revistes velles, fulletons informatius, papers amb notes, cd's, sobres buits, etc. O sigui, coses útils i coses inútils que haurien de ser llençades conviuen en el mateix espai. La mandra que fa endreçar-ho és excessiva i provoca que aquest moment vagi sent sempre postergat. Finalment arriba l'instant que necessito un paper o document i he de capbussar-me en aquest infern en la seva recerca.


El cert és que tenia molt clar quan vaig pensar que la segona llista seria aquesta que hi hauria més coses. Per tant, el fet que només pugui escriure dues coses que persisteixo en fer malament, malgrat el meu penediment i la meva voluntat de canviar-ho, no significa que sigui una persona que ha après molt dels seus errors. Crec que més aviat mostra quina capacitat tinc per oblidar i quines poques ganes d'esforçar-m'hi en aquest moment.

Espero que algun de vosaltres tingui més idees. Jo rumiava entorn de fer la maleta quan marxem de viatge, o preparar la bossa amb el que necessitarem al llarg del dia, o escollir la roba adequada pel temps que fa, etc.

Espero també que sigueu comprensius amb la meva desídia... estic de vacances!

_______________________________________________________________
Acabo amb una cita de Kant, també treta de les que va escollir Stendhal per encapçalar un capítol de «Le Rouge et le Noir». Volia que cada llista comencés amb una dels fragments que van plaure a Stendhal. Però és una mica llarga i he intentat ser bastant sintètica en l'entrada. Els que voleu més aquí la teniu. Si coneixeu Immanuel Kant, el filòsof de Königsberg (actual Kaliningrad) quedareu segurament fascinants per això:

«Souvenir ridicule et touchant : le premier salon où à dix-huit ans l'on a paru seul et sans appui ! le regard d'une femme suffisait pour m'intimider. Plus je voulais plaire, plus je devenais gauche. Je me faisais de tout les idées les plus fausses; ou je me livrais sans motifs, ou je voyais dans un homme un ennemi parce qu'il m'avait regarde d'un air grave. Mais alors, au milieu des affreux malheurs de ma timidité, qu'un beau jour était beau!» - Kant.

Traducció (meva, per suposat):

«Record ridícul i commovedor: el primer saló on als divuit anys hom va aparèixer sol i sense suport! la mirada d'una dona era suficient per intimidar-me. Més volia agradar, més esdevenia maldestre. Em feia idees falses de tots; o em donava sense motius, o veia en un home un enemic perquè m'havia mirat greument. Però aleshores, en mig d'aquests terribles penes de la meva timidesa, que bell era un dia bell!» - Kant.

Llista n/1

Inauguro alegrement un nou apartat del meu bloc: les llistes. Creo així una nova categoria. Avanço ja que estic preveient que comença ara i aquí una època d'abundància de llistes, en el meu bloc i fora d'ell. Al capdavall, com sempre, hauré de fer dues llistes la setmana vinent: la de l'equipatge per fer la maleta i la de coses immancables a veure o fer o realitzar a Sicília.

La primera llista del bloc, però, la dedico a alguna cosa més desagradable. Serà una llista de situacions que ens toca viure, de manera conscient, i que més ens valdria o més voldríem poder abstreure'ns.

Partiré d'una cita d'Stendhal. És una llàstima perquè no el cito mai, a Stendhal, malgrat la meva admiració per ell i la seva obra. Roman tan dins meu que suposo que veig el món des dels ulls d'Stendhal en gran part. És tan en el meu interior que podria afirmar que sempre el cito, totes les paraules les he après d'ell. Jo tindria una visió stendhaliana del món i la literatura, com R. Barthes assegura tenir una visió proustiana del món i la literatura.

Això però és un altre tema. La qüestió ara és la cita que comentava. Que, de fet, no pertany a Stendhal, sinó a l'abat Giovanni Battista Casti, però que Stendhal utilitza com a punt de partida del capítol XXIII de «Le Rouge et le Noir»:

"Il piacere di alzar la testa tutto l'anno, è ben pagato da certi quarti d'ora che bisogna passar". (O sigui: "El plaer d'aixecar el cap tot l'any està ben pagat de certs quarts d'hora que cal passar").

Bé, després d'aquest voluminosa introducció, la llista. Fixeu-vos que com fa Laurence Sterne a «The Life and Opinions of Tristam Shandy, Gentleman» us he fet creure en diverses ocasions que començava i, de fet, no he començat encara. I el millor, una entradeta que havia de ser de 4 línies com a màxim, al final ocupa ja diversos paràgrafs. Espero que d'ara endavant (suposo que vosaltres també ho espereu) em limiti a escriure llistes de veritat i no aquestes rotllos.

Per fi, la llista de tot allò que hem de viure però que voldríem fer-ho inconscientment:

1) la gran part de proves mèdiques, en especial les realment doloroses, que esdevenen tortures.

2) certes relacions socials obligades: algun parent o amic d'un amic.

3) certes reunions o hores a la feina.

4) i últim i per mi més important: l'avió. Volar és una tortura. Tant ho és que a hores d'ara ja estic patint per un avió que agafaré el dia 17. Desitjaria poder pujar a l'avió drogada a l'estil MA Baracus* de «The A-Team».

I vosaltres, què incloureu a la llista?

___________________________________________________________
* Acabo de descobrir que MA és BA en la versió anglesa i són les sigles de Bad Attitude, o sigui, Mala Actitud. MA és la traducció al castellà... Esteu tan horroritzats com jo?