Llista n/ 5 Bons temes de conversa

«Une idée un peu vive y a l'air d'une grossièreté, tant on y est accoutumé aux mots sans relief. Malheur à qui invente en parlant!» – Faubras*

Aquesta llista la dedico a tots els que opineu o heu opinat algun cop que:

a) els meus temes de conversa són limitats.

b) que acostumo a criticar massa.

Sí, és una certa ràbia la que em mou a escriure això (i també un cert insomni). Però la veritat és que trobo aquesta opinió totalment injustificada, perquè penso que, a diferència del que aquests deuen creure, tinc molt de què parlar. Per això, faig una llista de possibles temes que podríeu tractar amb mi:

- podem parlar de llibres, dels bons llibres inoblidables (com «Le Rouge et le Noir» d'Stendhal, que com veieu, he tornat a aprofitar per la cita que encapçala la llista) o d'altres que potser no passaran a la història (com els d'Andrea Camilleri sobre el comissari Montalbano) o d'alguns francament dolents (com «El codi da Vinci» de Dan Brown o «El último Catón» de Matilde Asensi). Parlaré durant d'hores dels autors que admiro (com Dostoievski o Semprún), dels llibres que m'emocionen (com «Il giardino dei Finzi-Contini» de Giorgio Bassani) o dels que simplement em fan passar una estona (com les novel·les d'aventures de Dumas). Prometo que aquest serà un tema inesgotable.

- també ho seran les pel·lícules. Les que vulgueu, obres mestres del cinema (com «Il Gattopardo» de Luchino Visconti o «The Godfather» de Coppola), o les últimes novetats (com «The Dark Knight»). Dels meus directors preferits, com Hitchcock, o dels vostres. De la pel·lícula que més cops he vist en la meva vida i que mai no em cansa («Rouge» de Kieslowski). O de la pel·lícula que espero que l'estrena, que ha estat retardada («Harry Potter and the Half-Blood Prince»).

- no diré ja si puc parlar d'art, no en teniu cap dubte, no? M'emocionaré parlant de pintura (Caravaggio o Rothko), o d'escultura (Bernini o Camille Claudel) o arquitectura (Guarino Guarini, Borromini).

- puc parlar de roba: de la roba que em voldria comprar, de les firmes clàssiques, de les famoses que vesteixen bé, de les que vesteixen malament, dels outfits de Carrie Bradshaw, etc.



- puc parlar de música: la que sento, la que detesto, la que m'agradaria sentir, la que admiro... I aquí vaig des de «Tristan und Isolde» de Wagner fins a «Video Killed the Radio Star».



- o de televisió: bàsicament de les meves sèries preferides com «Lost» o «Rome». En aquest tema em veig limitada pel que fa als reality que no he seguit gens, almenys en els darrers anys. Però com oblidar moments mítics com a Jorge Berrocal cridant: "¿Quién me pone la pierna encima para que no levante cabeza?" o implorant: "No lloréis, que me voy a casar con ella" (com si a algú l'ajudés, d'altra banda, aquesta promesa incomplerta)!

- parlaré d'homes guapos, com Josh Holloway o com Patrick Dempsey o com Guillaume Canet o com Romain Duris.

- parlaré de viatges: els que fet, els que vull fer, els que somio fer.

- parlaré de cuina: plats que sé fer, coses que no he tastat, coses que adoro menjar, el que no m'agrada també.

- parlaré d'animals: del meu gos, del gos dels altres, d'animals bufons, d'animals que em fan por, d'animals que adoro, de ponis, etc.

- parlaré del passat: anècdotes que m'han ocorregut, històries que he sentit contar, experiència acumulada. També del futur: somnis impossibles, idees fantàstiques, plans esbojarrats, pors i temors, etc.

- parlaré del que vulgueu. Potser no de cotxes ni de motos, ni de conduir, que no en sé. Tampoc gaire d'esport, que no m'interessa en excés. Prometo que puc parlar, en canvi, del temps i això és bastant...

Així doncs, aquesta llista us sembla curta? Hi ha encara gent que pensa que la meva conversa és limitada o que sempre parlo del mateix?

_______________________________________________________________
* «Una idea una mica nova té l'aire d'una grolleria, tant ens hem acostumat a les paraules sense importància. Infelicitat al que inventa parlant».

Sicília n/3 o La Febre del Poni

Poni poni poni poni! Oi que esteu farts de sentir-me parlar de ponis? Sóc una pesada i ho reconec. «Què li dic si em vull tornar tres dies més tard?» em pregunten. Jo responc: «Digues que el teu poni està malalt...». Tota comparació que necessiti un ésser animat com a part d'ella serà protagonitzada inevitablement per un poni: «gran com un poni», «petit com un poni», etc.

Alguns afortunats fins i tot coneixeu la manera en què els ponis van entrar en la meva vida. Almenys en el meu llenguatge particular. Alguns sabeu que va ser una persona molt concreta qui va dur-los al meu món.

Alguns poquets coneixeu la meva estranya teoria: els ponis estan per tot arreu. En tants llibres que he llegit algú esmentava un poni (no, no disposo de les cites, no estic tan malalta)!!! Hi ha pel·lícules on he vist que comentaven alguna cosa de ponis. Fins i tot a «Lost» fan referències a ponis. Hi ha cançons, marques de roba, bars, etc. I, és clar, tenim els ponis vius, de veritat, a les nostres ciutats, perquè se suposa que són bufons i que als nens els hi agraden: hi ha ponis al passeig marítim de Nàpols, hi ha ponis a la Vall de Núria, hi ha ponis al Jardin d'Acclimatation del Bois de Boulogne de Paris, etc.

Hi ha ponis a Palermo i per tot Sicília. Us afegeixo una foto que vaig "robar" prop de Piazza Independenza a Palermo, mentre esperàvem el bus per anar a Monreale. A Sicília els ponis acostumen a anar abillats d'una manera suposo que festiva i arrosseguen carros potser massa pesants per ells. Aquest poni no és l'únic que vaig veure, en canvi, sí que és l'únic que vaig fotografiar.

Un últim apunt poni: no sóc l'única que s'ha adonat del protagonisme del poni en la societat contemporània. No, no és Ballard, l'escriptor visionari, aquest altre que ha sabut intuir el valor poni que puja, sinó Deedee, una blocaire parisenca que ha escrit l'entrada: «Poneys on the bitume» amb foto inclosa (reconec que Deedee acaba d'inspirar aquesta entrada escrita a altes hores i en un tres i no res, que per tant en sóc deutora).

Us deixo amb una cançó de Poney Express, grup parisenc que pren el nom d'un servei de correu que travessava Estats Units en el segle XIX... Ja us havia dit que els ponis estaven everywhere!

Sicília n/2 o La Mala Sort

Més records del viatge... En tot viatge són completament necessaris els moments de mala sort. Sembla, a vegades, com si ens perseguís una maledicció i com si, dins de l'ampli ventall de possibilitats, sempre ens passés el pitjor. Aquesta sensació de cadena d'esdeveniments desastrosos la vam tenir una mica, sobretot al principi del viatge. Us poso una llista de coses dolentes que ens van passar a Sicília o en el viatge (almenys les que recordo):

1/ l'autocar que ens duia de Barcelona a Girona es va espatllar al peatge de La Llagosta, quan dúiem potser 15 minuts a la carretera.

2/ des de Trapani fins a Palerm és impossible viatjar en transport públic més tard de les vuit del vespre. Nosaltres vam arribar a Trapani a les 20.30 aproximadament. Vam acabar pagant un taxi fins a l'aeroport de Palerm...

3/ l'hotel de Palerm tenia espatllat l'aire condicionat aquella primera nit. O sigui que vam dormir amb les finestres obertes: escoltant el soroll del tràfic i acompanyades per un simpàtic mosquit.

4/ San Giovanni degli Eremiti està en restauració.

5/ vam perdre el tren a Cefalù i vam esperar quasi una hora pel següent. Evidentment el següent era més car, tenia els seients numerats i va seure davant meu un senyor estrany (un crazy) que volia que li donés conversa.

6/ diumenge a la tarda, com sempre, ens vam colar al bus per anar a Mondello, la platja més propera a Palerm. Malauradament van pujar uns revisors i ens vam haver de baixar enmig d'un barri residencial ballardià, on vam esperar més d'un quart d'hora, amb una calor abrassadora, el següent autobús.

7/ el cotxe que havíem llogat, un Fiat Punto, es va convertir en un Ford Mondeo de mida familiar... No comments.

8/ a Selinunte vam tenir la GRANDÍSSIMA idea d'agafar un camí "alternatiu" per anar de temple a temple... De sobte ens havíem convertit en exploradores que volien tornar al camí preestablert.

9/ en arribar a Siracusa no teníem ni idea de com arribar a l'hotel. En arribar a l'hotel no teníem menjar ni ganes d'anar a buscar res. Almenys teníem la piscina...

10/ arribar a la Vila del Casale, prop de Piazza Armerina, és tot una odissea... i, evidentment, vam trigar hores i ens vam perdre...

11/ Catania és una ciutat difícil, enorme i caòtica...

12/ viatge de retorn: el vol cap a Girona porta retard. L'aeroport de Birgi és el més incòmode del món.

13/ un insecte estrany em pica a la mà en el viatge Girona-Barcelona.

Què m'he deixat?? Espero la col·laboració de les meves companyes...

Sicília n/1

La dificultat de fer el que vaig anunciar (un relat cronològic complet del meu viatge) fa que hagi canviat d'idea al respecte. No penseu que em va por haver-li de dedicar hores i hores. El problema principal que li veig a aquest relat (que sí que vaig iniciar ahir, però que vaig acabar esborrant) és la seva pesadesa. No és que sigui feixuc per mi. Sinó que seria avorrit per vosaltres llegir-lo.

Alguns novel·listes decimonònics es van plantejar al segle XIX la possibilitat de transmetre l'experiència als altres de manera sistemàtica, per mitjà de l'escriptura. Creien, és clar, que amb un estil pretesament objectiu podrien copsar la realitat. I que els lectors ho captarien en llegir-lo. El segle XX, literàriament parlant, serveix per trencar aquesta idea (entre moltes altres coses).

Per tant, no faré un pas endarrere, sinó un pas endavant (o almenys prefereixo veure-ho així). Opto (crec que m'he justificat raonablement) per deixar-me portar per la casualitat. Que sigui ella, com un riu, com la corrent d'un rierol, la que em dugui a escriure una cosa o una altra, sobre el viatge.

No sé si decep algunes expectatives. Si cal, queixeu-vos a la secció de comentaris, apunts, rectificacions, etc, que trobareu a baix d'aquest article, a la dreta. Qualsevol pot deixar anotacions, no cal estar subscrit a blogger. En tot cas, heu de saber que la decisió va estar bastant rumiada.

Al final, doncs, em limitaré a un relat desordenat, casual, fragmentari i espars. Atzarós. He decidit, a manera de transició entre un tema i un altre, començar el meu relat amb una llista, ja que he estat fent llistes de manera compulsiva aquests dies (ja ho he explicat). La llista de cançons que van marcar el viatge. Per això necessitaré, és clar, l'ajut indiscutible de les meves dues companyes i amigues, a les que faig un homenatge en aquest moment, Diana i Laura. Us recordeu d'alguna cançó més, a part de les que poso aquí?

1/ divendres a Palermo, va quedar marcat per un gran èxit dels anys vuitanta: «Take on Me» d'A-ha, que com alguns sabeu és una de les meves cançons preferides. El conductor d'un cotxe que baixava per Via Vittorio Emanuele anava escoltant-la amb les finestres obertes. Com que el tràfic de la tarda de divendres era intens, mentre nosaltres caminàvem a la recerca d'un lloc on comprar segells per enviar les postals, el cotxe semblava acompanyar-nos. I així, la cançó va convertir-se en la nostra banda sonora d'aquell dia.

2/ diumenge, sopant molt borratxes a Palermo, alguna cançó de Rocío Jurado. No sabria precisar quina. Però Diana i Laura la cantaven alegrement, mentre el cambrer del restaurant, que era un encant, s'amagava. No hi havia més gent en aquell terrassa, estaven tancant ja, serien les onze de la nit. No patiu. El que sí és cert és que existeix un vídeo, que en aquest moment ronda en la memòria del mòbil de Laura...

3/ sens dubte, el gran èxit del viatge: «Won't Go Home Without You» de Maroon 5. Dilluns vam arribar a Siracusa a la nit. Teníem reservada una habitació en un Agriturismo que no sabíem on estava. Després de que jo preguntés en un bar, passant per sota la porta que estava mig tancada i enganxant als propietaris i cambrers sopant, vam acabar per trucar directament al telèfon que ens havien donat. I ells, increïblement atents i amables, van venir a buscar-nos a l'aparcament d'un Carrefour. Mentre ens esperàvem, nervioses, comença a sentir-se aquesta cançó i, de sobte, arriba un cotxe que, sí, ens venia a rescatar i conduir directament a l'Agriturismo Il Poggio, també conegut per nosaltres com el Paradís.

4/ totes les cançons de Raphael i Raffaella Carra que vam cantar en el cotxe, de camí a Taormina, dijous al matí.

Estic convençuda que oblido un moment de cançons i moments divertits que les acompanyaven. Espero que Laura i Diana puguin ajudar-me...

Sicilia 2008

Molts us preguntareu quines raons tenia per tornar a aquesta illa tres anys més tard. Les raons no són misterioses ni secretes. Potser sí que són difícils de concretar en paraules. Qualsevol que hi hagi estat segurament deu pensar com jo: que hi tornaria. I això és perquè: si voleu aventura, Sicilia us la pot donar. Si voleu relax, Sicilia us deixarà respirar. Si voleu fer viatges al passat, a Sicilia els fareu.

Veritablement és un lloc on hi ha moltíssim per descobrir. I, malgrat els tòpics, malgrat idees preconcebudes, no veureu res de la coneguda Mafia, no us sentireu mai en perill. En canvi, sí que coneixereu segurament moltes persones realment amables. Us ajudaran ràpidament, s'adreçaran a vosaltres abans que tingueu temps per preguntar (gràcies al noi de l'aeroport de Palermo i al senyor de la benzinera de Cefalù, per donar només dos exemples), seran molt receptius, no tindran pressa (estic pensant en el xofer del bus de Birgi a Trapani), etc. Un parell només seran realment antipàtics (estic recordant la noia del bar a Cefalù i l'imbècil de la venda de tickets de Trapani...).

Estic rumiant fer un relat realment complet. Crec que em portarà molt de temps. No ho podré escurar en només una entrada. Prometo diversos capítols. Intentaré ser endreçada i seguir un ordre cronològic. Què us sembla això? Esteu desitjant-ho?


________________________________________________________________
Ps. Algú reconeix la cançó? Sap a quina publicitat pertany? Aquí us passo el vincle.

I think you're craaaazy

Aquesta afirmació no la faig del tot, no la subscric al cent per cent. Però ha de constar que no la faig amb lleugeresa, sinó amb propietat. Ahir vaig conèixer un "CRAZY", un de veritat. Un cop, en una altra entrada, ja vaig explicar que significa per mi la paraula "crazy". Per tant, no valdrà la pena que torni a explicar què és crazy sinó que passaré a explicar com i on vaig conèixer el Crazy d'ahir. Els que vulgueu una definició de crazy pitgeu el següent enllaç.

Com tantes de les aventures que visc, aquesta va tenir lloc en un tren de rodalies de Renfe. Ah, quants patiments ens fa viure aquesta estimada companyia! I vaja, ahir no va ser una excepció: al vespre, com sol ser habitual, el tren va passar a l'hora que va voler. Quan vaig pujar-hi i buscava lloc, vaig trobar-ne un que em va agradar: en un d'aquests que van quatre seients. Hi havia assegut només un noi, els altres tres seients estaven buits. El noi anava molt ben arreglat, amb pantalons, camisa i sabates de vestir, i, una mica fora de lloc, una raqueta. Em va semblar una mica estrany i si arribo a saber que ho era tant no m'hi hagués assegut.

Quan m'apropava va començar a donar cops al seient buit que hi havia al seu costat, com indicant a algú que s'hi assegués. Un moment vaig pensar que era a mi, però vaig arribar a la conclusió que devia haver vist algú que coneixia. Vaig seure just davant aquest seient buit i en el seient buit va anar-hi una noia. En el precís instant que va fer-ho em vaig adonar que aquest Crazy (li diré d'ara endavant d'aquesta manera) volia convidar-me a MI (que no coneixia de res) a seure amb ell.

El tren va sortir i com que el Crazy no feia cap més bogeria vaig treure un llibre. Maleït el moment que vaig decidir agafar la guia de viatges de Sicília que duia a la bossa per fer-li una ullada! Quan va veure que treia un objecte el Crazy es tirar cap a un costat, fent esforços per llegir el títol. La noia del seu costat, que parlava pel mòbil, va fer cara de sorpresa. I encara en faria més, la pobra.

Sí, el Crazy va veure que posava Sicília i va començar a preguntar-me. El fet és que és d'Agrigent. I si us dic que des de Plaça Catalunya fins L'Hospitalet va estar explicant-me que Agrigent és molt bonic i, en canvi, Palerm molt perillós. Va insistir en això últim. Encara que jo ja li vaig dir que, quan vaig estar-hi, mai vaig tenir aquesta sensació. Ell va concedir-me que no és perillós pels turistes, sinó per viure-hi. I així vaig començar a sospitar que era un mafiós.

Primer, per què anava tan arreglat? Segon, per què anava acompanyat d'un senyor que estava assegut més lluny?

El fet és que van baixar a Molins de Rei i ho vaig agrair enormement perquè des de Cornellà que m'havia posat a escoltar l'MP3 havia aconseguit ignorar-lo. Es va acomiadar amb un simple "Ciao!" i jo amb una mirada de: "Ciao Mafiós!".

___________________________________________________________
PS. Per cert, havia promès una entrada sobre «Sex & the City» i us prometo que no us l'estalviaré. Però més tard, ara no...

PSS. Com veieu estic escalfant motors pel viatge a Sicília... Tornaré a veure «The Godfather» i espero poder fer-me una foto a les escales de l'òpera de Palerm dient (no cridant) "Hanno ammazzato la signorina Maria". Per cert, acabo de descobrir que això és una cita a l'òpera «Cavalleria Rusticana» de Pietro Mascagni: "Hanno ammazzato compare Tudiru".

No falla...

No falla... un dia de pluja i escric dues entrades. Bé, tampoc no exagerem, que ha plogut bastant últimament i tampoc no he escrit cada dia que ho ha fet dues entrades. El cert és que, amb un dia gris i tètric com el d'avui, després de NO haver vist cap pel·lícula ahir al cinema*, i d'haver ballat la nova coreografia de Bollywood, que és increïblement divertida, ara només tinc ganes d'escriure una miqueta.

M'inspira la Matty, que en el seu bloc, ha dedicat una entrada a l'inici del seu viatge. Jo, però, no vull parlar d'Uzbekistan, sinó de França i d'una cosa que vaig poder fer (una mena de caprici que tenia) a Moissac. Sé que ha passat un mes i mig que vaig tornar, però el record de l'anècdota m'ha vingut avui i aquesta és l'excusa (fluixa) que tinc per explicar-la.

Començo, com m'agrada fer-ho, des de l'origen remot. Sembla que al país veí està molt de moda entre la gent jove i cool anar a salons de té a menjar pastetes i, és clar, beure el té, com si fossin senyores de la burgesia parisenca. I jo, que a vegades m'encanta qualsevol novetat, tenia ganes d'anar a un saló de té i menjar macarons de Ladurée com una noia chic de París. Malauradament el concepte macarons (com els que surten a «Marie-Antoinette» de Sofia Coppola) no crec que existeixin per aquí. O sigui que la meva ànsia llaminera i colorista quedava defraudada.

Quina no seria la meva sorpresa quan, enmig del fred terrible de Moissac, després de veure l'església abacial, després que ens tanquessin (com no!) el claustre als nassos, després de veure caure una pobra senyora i després de contemplar la bella dansa d'Isaïes del portal... mentre tornàvem cap el cotxe, vam pensar en quedar-nos a fer un cafè. Aleshores vam trobar un petit saló de té, la Maison Mecoen, on, per fi, sí, i en un ambient propíciament coquet, vaig poder menjar un boníssim macaron de festuc.

Jo estava encantada, em sentia feliç només amb restar assegudes en aquelles cadires carrinclones, prop de la llar de foc on crepitava la fusta, davant del cambrer (que era un noi molt treballador), amb les tassetes de cafè, el meu macaron i un pastisset que van compartir Laura i Diana, i envoltades per llibres vells. Va ser magnífic. Aquesta experiència, ho he de dir, va satisfer de manera completa la meva ànsia de saló de té tipus barri de Passy (París). O sigui que ja no cal que busquem llocs a Barcelona on anar a menjar macaron.

En canvi, he pensat que altre dia podem anar a menjar quilos i quilos de macarons, beure cava en coupes à champagne i ballar rock & roll durant hores, fins a la sortida del sol, de manera que ens sentirem com Maria Antonieta i la seva troupe a la pel·lícula de Sofia Coppola.



_____________________________________________________________
* Vam patir un miratge com els del desert: ens vam pensar que ja havien estrenat la darrera aventura d'Indiana Jones, erròniament sí.

Carlo Crivelli

Això és una història d'amor a primera vista. Quants anys fa que va començar? No ho puc precisar. Malgrat que pugui semblar malaltís, va ser el que els francesos anomenen un vertader coup de foudre. Després d'haver-lo vist ja mai no l'he pogut oblidar i l'he anat retrobant, en els meus viatges, com un vell (bell) amant.

Un febrer, farà ja 4 anys o més, Diana i jo vam anar quatre dies a Londres. Vam agafar un vol un dissabte al matí i tornàvem dimarts a la tarda. Vam dedicar una part de cadascun dels dies que hi vam estar a visitar un dels grans museus: dissabte la Tate Modern, diumenge el British Museum, dilluns la National Gallery i dimarts la Tate Britain.

Va ser, doncs, dilluns, a la National Gallery, que el vaig veure per primer cop, i des d'aleshores, mai més no he pogut oblidar-lo: un magnífic pintor d'origen venecià que treballava a les Marques en el segle XV: Carlo Crivelli. El seu art a mig camí entre el "realisme" o "il·lusionisme" que s'instal·la en la pintura amb el Renaixement i la "sublimació" i "idealització" pròpies del gòtic va fascinar-me. El seu Sant Miquel de la National Gallery em va fer caure enamorada: la potència del seu gest recargolat, la seva fredor en la violència del gest, la concentració en el drac... Però sobretot: la riquesa del color, de l'or; la finesa de l'acabat del cos de l'àngel; la veracitat de l'anatomia, de les teles, dels materials. I tot aquest verisme es barreja amb el detallisme anecdòtic medieval; trobem la balança amb les ànimes, a escala reduïda, a la seva mà. Malgrat que Crivelli es preocupa de situar Sant Miquel en una mena de capelleta daurada, no li preocupa trencar la versemblança incloent aquests mini personatges... Aquest món tan ric, tan barroc, mesclant l'antic i el nou, és el que van fer-lo inoblidable per mi.

És tan diferent de tot... dels contemporanis tan secs com Piero della Francesca, Masaccio o Andrea Mantegna. Es nota el seu aprenentatge a Venècia, per la riquesa del color. Es nota el seu pas per Pàdua on va aprendre els recursos de la il·lusió per crear la tercera dimensió sobre la taula plana. I és també molt modern pel seu comportament saturnià*: va haver de fugir de Venècia degut haver ser perseguit per la justícia. Com Caravaggio és un delinqüent comú: ell no mata cap home en una baralla, sinó que segresta una dona. Anirà a Dalmàcia i, després, treballarà pels franciscans i dominics a la regió de les Marques... potser per redimir-se! Evidentment no és un pintor de primera línia, avantguardista, dels que estudiem a la carrera. Hi ha obra seva a la National Gallery perquè, segons el wikipedia francès, era molt apreciat durant el domini del gust pre-rafaelita a final del segle XIX. Jo dec tenir afinitat amb aquest gust simbolista perquè a la Tate Britain també m'ho vaig passar d'allò més bé.

Per acabar us recomano que cerqueu obra seva. Reconec els seus defectes, les seves febleses (al capdavall ell no és perfecte), però hi ha darrera d'ell i la seva obra una capacitat per exercir una estranya fascinació.
_________________________________________________________________
* Referència a «Nacidos bajo el signo de Saturno» de Margot i Rudolf Wittkower.

Una curiositat

avui fa un dia gris, i, de fet, havia pensat d'escriure sobre la marató Antonioni que he fet aquest cap de setmana, amb el visionat de tres pel·lícules («L'Avventura», «L'Eclisse» i «Il Deserto rosso»). Però llavors he cregut que si baixava les fotografies del viatge de Setmana Santa al Facebook faria molt felices a dues senyoretes. Encara que, veritablement, cap de les dues no té facebook, o sigui que segurament no les podran veure...


En tot cas, en consonància amb el dia gris, he recordat Conques: què increïble era el poble, colgat a la muntanya! Més que increïble, imponent: amb les torres massisses de l'església despuntant entre les teulades. La pedra de les cases del mateix color que la de les muntanyes. Reconec que, possiblement, la impressió que en tenim, quasi esfereïdora, com devien ser les imatges de la portada de l'abadia de Santa Fe de Conques pels pagesos de la rodalia, la causi més aviat el dia plujós i el temps feréstec.

I el camí per arribar-hi també deu formar part d'aquestes impressions. Hi va haver, és clar, alguna estona de sol, com quan vam parar a Marcillac-Vallon per fer un cafè i ens vam congelar corrents del cotxe al bar*. Després vam menjar-nos unes pastes i vam seguir el trajecte. Però hi havia hagut també alguna incursió en el passat, com quan uns minuts abans, havíem circulat per un lloc espectacular. Ni tan sols vam parar per baixar-nos del cotxe: el poble de Salles-la-Source, que destaca per tenir enmig una cascada. M'encanta perquè el wikipedia explica que fins el període de la Terror es va anomenar Salles Comtaux (Las Salas Comtals). Aleshores li van canviar el nom i va ser dels pocs llocs que van conservar el nom nou un cop passada aquesta època.

L'aigua surt a tota pressió d'un forat a la muntanya, alguns metres per sobre de la carretera. L'aigua va arribar a mullar el parabrises del cotxe. El poble semblava desert i, en certa manera, a la meva ment va sortir la imatge misteriosa i freda que transmet «Les Rivières pourpres» de M. Kassovitz. El viatge per aquella carretera sinuosa fins a Conques va esdevenir, d'alguna manera, un viatge en el temps, cap al passat. Tota una experiència estètica.

___________________________________________________
* Que vindria a ser un bar Manolo a la francesa. El que jo anomeno bar de senyors. Tenia les parets plenes de volants de cotxes i altres records vinculats al món de l'esport. Sembla que fan un rally. Els dos cambrers ens van atendre molt bé i ningú no va fer cares estranyes com sí que passaria si tres noies entressin soles en un bar Manolo espanyol.

Ara mateix

Ara mateix estic fent una llista de cançons per fer un CD variat i divertit... busco fer una combinació terrible, una mena de còctel Molotov, que no titularé "CD Basura 2" perquè contindrà obres mestres del pop i no pura merda com l'original "Basura". Aquest CD el faig perquè demà ens esperen unes horetes de viatge al nord, pel que (sembla) seran uns dies de fred i pluja. És lamentable i més tenint en compte que l'any passat, recorrent també el Midi francès, vam tenir un temps increïble: sol, calor, cels blaus,... Mai no oblidaré que vam haver de comprar-nos samarretes de tirants a Albi perquè ens estàvem morint de calor (mentre a Barcelona plovia...). Bé, no ens desanimem i no fem comparacions que poden resultar odioses.

Escrivia sobretot amb dos motius:
1) agrair a tots els lectors i totes les lectores l'atenció al meu bloc però demanar també per la seva part una col·laboració en la secció comentaris. Avui diverses persones (Clara, Sílvia C., Noe) m'han assegurat que per saber de la meva vida segueixen el meu bloc... però tanmateix jo no ho sé sinó hi ha una resposta.
2) també volia agrair-li a la Núria C que avui m'hagi regalat el visionat del darrer capítol d'Anatomia de Grey... T'ho mereixes tot reina! Tingues en compte que els temes de la fe i la compassió hi apareixen... dos temes dels que hem parlat bastant entre ahir i avui.

Última petició before leaving: per què no continueu entre tots les respostes a l'acció del pollastre? Què dirien Mercedes Milà, Aznar, Zapatero, Carrie Bradshaw, el doctor Vilches, o Ranma, per exemple?

______________________________________________________
PS. Els que esteu llegint en Internet explorer sapigueu que us hauríeu de passar ja a Mozilla Firefox.

Firenze

No començaré aquesta nit a descriure el viatge a Firenze. Només dir que, malgrat la mala sort, estic molt contenta d'haver finalment pogut veure la Deposizione del Pontormo a l'església de Santa Felicita (els florentins ho pronuncien Felícita). No vam poder entrar a la Capella Brancacci, cal fer reserva. La cua als Uffizzi durava dues hores, el museu estava ple i el vaig veure massa cansada, com sempre.

Però vaja l'important és que ja hem passat d'any. Trobo que la majoria de gent posa massa expectatives en una sola nit, i també en el Nadal. L'entrada a l'any que vam viure nosaltres, tot s'ha de dir, fou força sui generis... Al capdavall, no li hem de donar tant de valor, com va dir l'Eli, el 31 de desembre és una nit com qualsevol d'altra. L'únic que aconseguim donant-li tanta rellevància és que, desitjant passar-nos-ho bé obligatòriament, tot esdevingui horrible. Hi ha massa gent a les festes en discoteques i bars. Ja fa anys que hi vaig renunciar. El millor són les festes a casa d'algú... per tothom menys pel propietari. A vegades reps massa invitacions, de vegades cap ni una. Esdevé tràgic no tenir pla. Però ningú té massa clar quan arriba la data què vol fer. És massa complicat.

O sigui que, aquest any, amb el meu vestit blau, vaig ser feliç... tot i no menjar raïm, tot i no enterar-nos amb prou feines del pas d'any, i tot i estar tan cansades i febles que ens vam ficar al llit abans de la una... Per tots els que estiguin rient sota el nas ara mateix, tots els que aixequin la cella amb menyspreu, sapigueu quina sensació meravellosa llevar-se fresca com una rosa el primer d'any i sentir que us esperen 365 (en aquest cas 366*) dies de benestar, alegria i lleugeresa.

Ahí queda esa!

_______________________________________________________
* Un altre problema del nou any: l'agenda. Pels indecisos com jo us recomano una web, Pocket Mod, que permet que us imprimiu l'agenda al vostre gust a casa...

BON ANY 2008 A TOTHOM!!!

Demà a aquestes hores ja estaré dormint (possiblement) a Firenze, Florència, Florence... Itàlia. Prop de Santa Maria del Fiore. Prop de la capella Brancacci. Prop de la Deposició del Pontormo. ETC ETC.

Us deixo amb un fragment d'Stendhal:

«... en descendant l'Apennin pour arriver à Florence, mon coeur battait avec force. Quel enfantillage! Enfin, à un détour de la route, mon oeil a plongé dans la plaine, et j'ai aperçu de loin, comme une masse sombre, Santa Maria del Fiore et sa fameuse coupole, chef-d'oeuvre de Brunelleschi...»

O sigui, en traducció meva:

«... baixant els Apenins per arribar a Florència, el meu cor batia amb força. Quina criaturada! Finalment, en una corba del camí, el meu ull va caure sobre la plana, i vaig percebre de lluny, com una massa fosca, Santa Maria del Fiore i la seva famosa cúpula, obra mestra de Brunelleschi...»

Caravaggio, Retrat d'un cavaller de Malta

Sí, d'aquí a set dies estaré a punt d'agafar un avió que em durà a Pisa i d'allà un tren o un bus que em deixarà a Firenze... I per fi podré complir el meu desig de veure a Santa Felicità la Deposició del Pontormo i per fi podré fer la imbecilitat de veure els Uffizzi des de la última sala. Tornaré a veure les Portes del Paradís (no de l'Infern, Nuria). Tornaré a trepitjar el Bargello. Tornaré a la Capella Brancacci. Tornaré a tants llocs i espero veure alguna cosa que no vaig veure l'altre cop. I per últim, m'encanta la idea de celebrar el Cap d'Any en un altre país... encara que sigui un lloc on fa més fred.

M'acomiado mentre els nens de Sant Ildefons canten números alegrement...

Un cap de setmana al camp

Retorno al meu dia a dia després d'un cap de setmana en el camp. He tingut dos dies per prendre el sol, passejar, veure esglésies, menjar bé, enamorar-me del paisatge, beure, dormir i riure. Dos dies per perdre'ns en cotxe per camins rurals poc transitats. Dos dies per anar des de Ripoll i Sant Joan de les Abadesses fins a Avià. M'ha sorprès veure aquests llocs on viu tan poca gent, tan allunyada de tot, enmig de la natura. Les carreteres o camins són terribles. Què faran a l'hivern si ara ja fa tant de fred? em demano.

Recordo especialment el bosc per on discorria la carretera entre Ripoll i Berga i Sant Jaume de Frontanyà on ens vam aturar per veure l'església. Vam haver de demanar la clau per entrar-hi i ni tan sols vam engegar el llum. En els quatre carrers entorn el cementiri s'havia detingut el temps, enmig del capvespre. Hi volava un flaire a fum, alguna havia engegat foc. Excursionistes, caçadors de bolets, gent de ciutat, com nosaltres, passejaven i reien entre les cases.

Demà més...

Posidònia

Una tarda calurosa de juliol, quan estàvem a Sorrento, vam anar a visitar les ruines de Paestum (Pesto). Aquesta ciutat, d'origen grec, conserva tres temples dempeus. La tradició els havia identificat amb una basílica i un temple a Posidó i altre a Ceres. Més tard va descobrir-se que això no corresponia amb la realitat: aquests temples estaven dedicats a Hera, a Apol·lo i a Atena. Foren construïts en el segle VI aC en estil dòric (hi ha algunes parts jòniques tanmateix) i, per miracle, encara estan en molt bones condicions. Per algú que no ha anat a Grècia com jo va ser increïble veure'ls alçant-se majestuosament enmig de la calor terrible de la plana de la Campània.

Però evidentment la següent vegada que vegi temples grecs espero fer-ho a Grècia...

Villa Farnesina

Un dels moments estelars del viatge a Roma: dimecres al matí ens espera una jornada intensiva que volem començar amb la Villa Farnesina. O sigui que anem a Piazza Cinquecento amb la intenció que algun "autista" ens digui un bus per anar-hi. Allà li demanem al primer que trobem que ens diu que agafem el 910. Ok! Esperem un munt d'estona i quan el bus passa ja va pleníssim, això que estem a l'origen, i hem d'anar dempeus, en aquesta mena de llauna de sardines. Comença el trajecte, jo porto un babós a darrera i lluito per mantenir-hi una distància prudencial. L'home que tenim sentat a davant fa burilles i parla pel mòbil. Comencem a sospitar que aquest bus va a qualsevol lloc menys a la Villa Farnesina. Li demanem al senyor-de-les-burilles-i-el-mòbil. Ens diu que no va a la Villa Farnesina. Baixem a la següent parada.

Aterrem enmig del Corso d'Italia. O sigui en un barri construït en època fascista (d'això m'enteraré hores més tard). Decidim d'agafar un taxi ja que no té pinta que hi hagi gaires parades de bus ni res. El carrer és ample, sembla una ronda. L'experiència barcelonina et fa esperar trobar taxis amb facilitat, però no... Poc més tard em començo a demanar si serà com a Paris, que els taxis tenen parades i caçar-ne és tan difícil que tothom truca. Els conductors dels cotxes i motos ens miren, què es pensaran? (De fet a Roma els homes miren massa en general... De què ens estranyem?)

Al final agafem un taxi. El taxista és simpàtic però no té idea d'arribar. Li ensenyem en el mapa i s'inicia el viatge, passant per davant la Borghese, Castel Sant'Angelo... i ens deixa en un lungotevere que tampoc no és tan a prop. Ens endinsem en el barri i al final, després de preguntar en una botiga, hi arribem.

Tota aquesta peripècia valia molt la pena. La Villa Farnesina ara mateix està com en restauració. Però la Galatea es pot veure, és a la primera sala un cop paguem l'entrada. Hi ha més frescos en l'edifici. Però ja la Galatea sola paga la pena. Veure-la mereix aquesta odissea i moltes més.

Al vespre quedo amb la meva amiga romana. Li explico la nostra aventura i ella riu: evidentment "l'autista" que a Termini ens va indicar el 910 es pensava que li demanàvem pel Palazzo della Farnesina, un edifici dels anys trenta, avui en dia ocupat pels Ministeri degli Affari Esteri de la República Italiana, i que es troba en l'anomenat Foro Italico. D'aquí que ens indiqués qualsevol altre bus...

La Conversione di San Paolo

Quin plaer sento de poder dir en aquesta ocasió que SÍ: vaig poder veure a Roma el Sant Pau de Caravaggio a Santa Maria del Popolo. I ara, com si fos una cutre quilla, tinc una foto al mòbil d'aquesta obra mestra. La diferència entre la quilla i jo és que jo em vaig emocionar davant el quadre. Podríeu preferir la Crucifixió de Sant Pere que es troba davant per davant o l'Assumpta d'Annibale Carracci a la mateixa capella (Cerasi)... Però per mi no hi ha quadre més dramàtic ni més bell.

Fixeu-vos que, crec recordar, diuen els textos bíblics que Pau va caure del cavall davant d'una llum que el va cegar i va sentir la veu que li parlava i llavors va restar tres dies cec a Damasc (el fragment de la conversió és a "Fets dels apòstols"). Però Caravaggio no fa, com diu al Nou Testament, que Pau obri els ulls. No, Pau és a terra i està tan espantat que no pot obrir els ulls. Mentre, escèptic, un acompanyant el mira, amb evident incomprensió. Només Pau sent les paraules i només Pau sembla veure la llum. Pau està exaltat, espantat. L'altre home l'esguarda des de la distància.

M'encanta aquesta visió tan lúcida i irònica del fet relatat a la Bíblia, on resulta, com tantes altres coses, un relat infantil, esquemàtic en excès i increïble. Adoro Caravaggio per les seves fines interpretacions de la religió. Per la seva capacitat de dramatitzar. Per les seves composicions tancades, plenes i fosques. Pels gestos excessius. I pels detalls de versemblança (com els peus de Pere a la crucifixió).

Eivissa

Hem viscut un cap de setmana a Eivissa esgotador: un munt d'hores de viatge en un vaixell fastigós que avançava a 16 nusos i que estava ple de la xusma més xunga de Barcelona i rodalia, l'arribada a les sis del matí a Sant Antoni de Portmany, hores a la platja cremant-nos, una nit molt curta i finalment la tornada en el mateix barco pudent... El millor: les platges i el sol, poder descansar de la vida de Barcelona i desconnectar. El pitjor: Sant Antoni és tipus Lloret o Salou: tot ple de guiris mirant les ties, gent borratxa a totes hores, massa turístic... La posta de sol però deu ser increïble (la nostra va quedar aixafada perquè es va tapar al final amb núvols).

Passeig per París

A Youtube hi ha enregistrat tot el món, o ho sembla. I abans m'ha semblat que hi havia fins i tot records meus. He pensat que em venia de gust fer una ullada a Paris. He posat al youtube: metro Paris. I vinga a trobar imatges de la línia 14 que és la més moderna i als guiris els hi encanta. Però després he continuat amb "Saint-Michel Paris" i de sobte he viatjat en el temps. Hi havia un video curtet de pluja davant la Font de Saint-Michel. I no sé perquè he escrit rue d'Assas... i de sobte, ha aparegut un cel de tardor a Paris. Increïble i emocionant.

Dia de pluja

Els dies plujosos et quedes sense idees, ni ganes, de fer res. Miro per la finestra i no deixa de ploure. Sé que avui no em mouré de casa. Em sap greu pel meu gos, que es mollarà en cada passeig. Agraeixo a la pluja pels seus beneficis. I em quedo aixafada a casa... llegiré Proust i Joyce, miraré fotos dels meus viatges, fins i tot planejaré un viatge, però ja està...