La Mort

Encara que la terrible certesa de la Mort m'acompanya contínuament, m'adono que hi ha més coses. Em sorprèn adonar-me que em pica l'ull, o que em molesten les coses de la feina o que m'agrada veure pel·lícules o llegir. Conviu en nosaltres el coneixement més terrible i, a la vegada, la saviesa del petit. Conviuen dins meu dos pols, un que m'esfereeix i altre que li treu pes a la terrible certesa. Un que fa pesat, altre que fa lleuger. I la magnitud del primer fa que el segon esdevingui no només sorprenent sinó, més enllà, el nostre més gran valor, la taula de salvació, que ens rescata de la bogeria i el nihilisme.

símptoma

1 1 m. [LC] [MD] Canvi perceptible en el cos o en les seves funcions revelador d’una malaltia o d’una fase d’una malaltia. Els primers símptomes del còlera. Això és un bon símptoma, un mal símptoma.
1 2  [MD] símptoma patognòmic Símptoma característic d’una malaltia determinada, amb el qual hom estableix d’una manera segura el diagnòstic.
1 3  [LC] [MD] símptoma secundari En una malaltia, símptoma subsegüent als altres. La febre és un símptoma secundari.
2 m. [LC] Indici . Hi ha símptomes d’una pròxima ruptura.

 Titulo símptoma i no vull parlar de malaltia. Titulo símptoma perquè sí, per atzar, perquè em ve de gust. Titulo símptoma perquè símptoma és difícil d'escriure i les paraules difícils de lletrejar ens repten des de la immutabilitat del registre del diccionari. Esdeven doncs paraules que diferencien, en ser usades i ben escrites, els atents dels que no ho són. Aquestes paraules són símptomes, doncs, en elles mateixes, de l'atenció que hom dediqui a l'ús de la llengua escrita. De l'atenció i el respecte. Però també són difícils i per això caldria demanar respecte també pels errors que puguin generar...

Ai, una altra vegada m'he posat a parlar de qualsevol cosa i no pas del que volia. M'havia proposat una entrada lleugera, entorn d'un símptoma que he estat notant les darreres dues setmanes. Com deia símptoma però no de malaltia, almenys espero. Ja que el símptoma que he identificat vindria a ser indici de què em faig gran. I fer-se gran suposo que encara no és cap malaltia...

I és que vinc notant últimament que gaudeixo especialment dels despertars dissabtes i diumenges i sentir silenci, o millor, menys soroll. Una cosa que em va sobtar de venir a viure a Barcelona va ser el soroll, i des que visc a l'Eixample m'esgarrifa el soroll del tràfic, que és incesant, i més a un xamfrà. Però ja fa unes setmanes, com deia, que noto que els caps de setmana se sent menys soroll i, creieu-me, és un descans despertar en la calma.

Passeig de Gràcia

Rescato de l'oblit (de fet, de l'arxiu de textos que guarda Blogger) unes breus línies que no sé on volien anar a parar, sota l'enigmàtic títol de Passeig de Gràcia:

"La comparació que ara enceto és totalment esbojarrada, demano perdó abans d'escriure-la. Però permeteu-me la gossadia que em remeti a Walter Benjamin. 

Walter Benjamin va ser un escriptor no gaire prolífic dels anys trenta. Pels que no el conegueu (quants estudiants de Teoria de l'art amb el professor Casals haurien agrait tant sentir això), es tracta d'un intel·lectual que va desenvolupar una intensa reflexió filosòfica, que serviria de punt de partida per Adorno i la seva "Dialèctica de la Il·lustració". Malauradament (aquí ve, amics, el paragone amb moi), Walter Benjamin mai no va poder institucionalitzar-se (vull dir, ser professor o catedràtic o qualsevol altre càrrec) perquè no tenia la capacitat de ser sistemàtic. Tendia, com jo, a la fragmentarietat del discurs. Aquí acaba la comparació amb la meva persona. No patiu i sobretot perdoneu (repeteixo) aquesta gossadia. No podré mai tenir la seva capacitat lúcida d'observar el món que l'envolta. De copsar-lo en els petits detalls i en les nimieses."

Com dèia, no puc recordar quin vincle tenen aquestes línies sobre Walter Benjamin, on Walter Benjamin és l'excusa (afalagadora) per parlar de mi mateixa (en termes a primera vista crítics, a segona vista no tan crítics), amb el títol sota els que estaven guardats: Passeig de Gràcia.

Evidentment es tractava d'una entrada a algun text que pretenia parlar-vos sobre algun detall passatger (no he pogut evitar escollir aquesta paraula, en un clar homenatge al títol d'un recull de textos de Walter Benjamin: Le livre des Passages) vinculat al Passeig de Gràcia, qualsevol anècdota que havia vist desenvolupar-se en algun racó del seu recorregut, o, fins i tot, una cadena d'esdeveniments que, un cop units, potser s'haguessin convertit en un bon relat...

No ho sabrem, almenys per ara. O sigui que només us deixo un breu apunt sobre en Walter Benjamin.

Paris, capitale du XIXe siècle (version française) from Benjamin Bardou on Vimeo.

Un any més

Ho detesto i no ho puc evitar. Quanta contradicció condensada en una sola frase! Sembla mentida que per molt que ho hagi intentat, jo, espero que com vosaltres, he caigut un altre cop i he fet la típica mirada retrospectiva a l'any que s'acaba. Tradició estúpida:
a) perquè no serveix per res
b) perquè està establerta en el final d'any, final que no és gens final, ja que el calendari és bastant arbitrari, ja sabeu.

Ah, malgrat els meus escarafalls, aquí em trobeu, fent balanç de l'any i sentint-me:
1. amb ganes de canviar en alguns aspectes.
2. amb ganes de continuar en altres.

Vaja que comme d'habitude em mantinc en el meu mutisme característic, la meva poca capacitat d'explicitar res. Que això no és el facebook ni el Salsa Rosa. Que no donaré detalls sucosos de la meva vida privada.

Però per a què us feu una idea del meu estat d'ànim, només dir-vos que hi ha coses que prefereixo no continuar vivint. O sigui que ja em teniu looking for something new (i donant cops de peu al pobre diccionari anglès i a la llengua anglesa, as always!). I això que vull que resti d'igual manera o millor encara (si pot ser) és una cosa en concret... sóc massa tímida per parlar-ne!

I per la resta, a nivell menys íntim, el meu balanç de la crisi (com evitar el tema en aquest 2009?) és que encara que no en persona m'ha tocat viure-la de prop, però no de manera dramàtica, cosa que agraeixo. En general tinc la sensació que remuntarem, que ho aconseguirem, malgrat l'economia. Que potser fins i tot en sortirem millor parats.

Intentaré doncs, per últim, mirar amb optimisme aquest 2010 que s'aproxima (malgrat que la meva naturalesa m'ho dificulti).

Ara ve Nadal

Terrible certesa que potser no volíeu que us recordés: ja està aquí el Nadal. Ja em cansa i encara no ha començat: massa gent pel carrer, massa compres que fer, massa compromisos, massa llums... Massa de tot. El Nadal és el mes (o ja són els dos mesos?) de MASSA!

Parlava de contradiccions fa uns dies... I quina paraula millor per definir el Nadal sinó la contradicció: no és contradictori allò dels bons desigs amb les compres boges? Les zero ganes dels compromisos que assumim com si fossin carreres d'obstacles davant les ganes d'uns dies de no treballar?

I jo, malauradament, em veig, com cada anys, elaborant una carta pels reis del que voldria. I confessaré que hi ha més objectes que desigs d'aquells que fan quedar bé! El realisme a vegades em dóna fort i més en qüestió de fer llistes... però per la vostra tranquil·litat, aquest any em limitaré a demanar-li als reis només tres coses!

- voldria les ulleres de sol de Holly Golightly a Breakfast at Tiffany's... En cap moment no havia dit que fossin coses fàcils d'obtenir, perquè encara que en algun lloc he llegit que es tracta d'una variant de les Wayfarer que ja no fabriquen... es veu que no ho és i quasi millor perquè odio la marca que les produeix... (passo d'escriure el nom fent publicitat gratuïta)

- voldria també tenir uns auriculars retro, d'aquests enormes que molen tant i la gent porta penjant del coll, jo crec que moltes vegades sense l'Ipod, com si fossin un collaret. Quant més llampant sigui el color millor... sinó mireu la foto que li he robat a The Sartorialist.

- i per últim... el més fàcil... voldria el cd de Moon Safari de Air, perquè últimament estic obsessionada amb ells...

Malgrat que sembli una contradicció, us deixo amb altra cançó que escolto en bucle: Hamburg Song de Keane.

Ps. Us havia enganyat... la llista no es podria limitar NOMÉS a tres coses: també vull TOTA la col·lecció de Comptoir de Cotonniers, perquè la trobo rockerament sòbria i rebelment clàssica. Sobretot sobretot, I need una caçadora de pell grisa estil casaca militar que em va enamorar a l'aparador. També vull una bosseta matelassée amb cadena, estil aquest de Chanel... però que no sigui de Chanel... I, és clar, mil gadgets més com mocadors i fulards, manyoples i guants, barrets i boines, i paraigües, que ja ve el fred. A més de sals de bany, algun perfum com Miss Dior, uns macarons de Ladurée, etc. etc. Sóc TAN SUPERFICIAAAL!!!

-

L'home (o tot home) que vol mentir, gran memòria ha de tenir

"Tot home que vol mentir, gran memòria ha de tenir"

Quànta raó té el refranyer, és indubtable. Perquè als mentiders, se'ls caça al vol. Almenys als que no tenen memòria, perquè la incoherència és sospitosa i posa d'evidència al que menteix o diu mitges veritats.

El refranyer té molta raó... però és un jutge massa estricte. Per què qui pot dir que mai no ha mentit? Tots mentim, en el nostre dia a dia. És ben clar, crec, que no podem dir la veritat a tothom i sobre tots els temes. Suposo que tothom s'adona de què la nostra vida social seria infernal si practiquèssim una sinceritat impoluta o que la nostra vida laboral es veuria greument dificultada en el cas que volguèssim dir sempre la veritat absoluta.

El cert és que, malgrat que sembli que vull fer un alegat pro-mentir, moralment no em veig capaç de defensar tampoc la mentida a ultrança. En això de la mentida, com en tantes coses en la vida, hi ha graus i els graus sí que fan la diferència. Aquesta gradació (crec) ve donada per la intencionalitat de la mentida, la consciència que en tingui el mentider, i la perversitat que comporti, i també per les conseqüències que tingui. Com que no em veig capaç de ser un enciclopedista i de fer una entrada que abasti tota l'amplitud del terme, m'aturo aquí. Només per rematar m'atreveixo a dir que trobo excusable mentir per sobreviure, mentir per por, i naturalment la ficció (no oblidem que l'art sempre és mentida). No trobo excusable la mentida maligna, que ve d'enlloc i vol fer mal. El que l'Enciclopèdia anomena mentida integral: la mentida fruit d'una expressa intenció d'amagar la veritat, referida a subjectes d'una intel·ligència i un estat psíquic normals.

Però encara gossaré parlar-vos d'una mentida més trista: l'autoengany. I més quan aquest afecta als altres, a la manera com jutgem als altres i el seu comportament respecte a un mateix... Tantes vegades que hi penso, tantes vegades que acabo parlant-ne altre cop amb algú, de l'autoengany, que esdevé un tema recurrent. És pertorbador però tinc la sensació que és massa comú i que, en moltes ocasions, esdevé un arma!

I finalment temo, com no, estar jo també ficada en aquest tèrbol mirall de l'autoengany... i en les seves febleses...

Morning Glory

Avui no tinc gaires ganes ni cap mena d'idea per escriure... per això us poso un vídeo de youtube amb tota la vilesa que em caracteritza! El cert és que estic una mica ressentida... ja que el puto Google Analytics m'ha dit (és bocamoll, el pobre) que encara s'ha reduït més el temps de lectura del meu bloc (ara amb prou feines arriba a dos minuts) i també m'ha dit no sé quantes coses més, com el percentatge de rebot (vaja, els que piren només entrar al bloc etc.) que no em molen gens...

No sé si és que sóc avorrida o són coses de la CATOSFERA!

Apa, no em menjo més el cap, us deixo amb el vídeo de Oasis Morning Glory. Ah, i permeteu-me un dels meus comentaris superficials: fixeu-vos en la roba que duen els del grup... sobretot la "suadora" (?) de Liam... Mereix un Argh del Cuore, no creieu??

Dimonis

Compulsió escriptora... ahir en parlava. Em demano però sí no és massa supèrbia aplicar aquestes dues paraules a la meva persona. Compulsiva... crec que no sóc mai gaire compulsiva. Puc estar nerviosa, o angoixada, però crec que la compulsió en cap cas no em caracteritza. Recordem sinó la definició de compulsió segons el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans:

Impuls incontrolable que mou a fer actes que si no es realitzessin provocarien una angoixa intensa.

Definitivament, no ens enganyem, la compulsió no em caracteritza. I escriptora tampoc no cal donar-li més voltes... ja sabeu que no sóc escriptora, sinó més aviat que m'agrada escriure. Quines coses que té aquest terme d'escriptor, no tan vinculat a la professionalització com a la dedicació i també a una cosa més inefable, que anomenaré prestigi. I malauradament no em puc aplicar cap d'aquestes 2 coses!

Però vaja, deixant els miraments, i atrevint-me a aplicar-me amb poca precisió això de compulsió escriptora... Aquí estic jo, escribint. Sabent com sé que tot el que escrigui serà una mentida, i havent idealitzat al màxim la figura de l'escriptor, com em puc enfrontar a aquest repte sense sentir-me un petit David davant un enorme Goliat!? Els meus dits golpegen el teclat, les paraules es construeixen a la pantalla... La meva imatge es correspon amb alguna cosa que ja coneixem, amb alguna cosa familiar, la imatge de l'escriptor treballant. Però també sabem que és només una aparença, em falta el contingut, a més de dedicació i prestigi.

I ai, encara pitjor, em falta el valor per plegar-me als desitjos del que em fa un encàrrec (zero professionalitat). I és que tota petició d'un text per un tercer respon a uns objectius que s'han d'assolir. I jo, des que vaig acabar la carrera, ja no he hagut d'escriure (almenys no gaire) abandonant la meva idiosincràsia. Podré doncs deixar-me i assumir un altre rostre en el meu darrer projecte? Confessaré una certa repugnància suposo que inevitable a fer-ho. I també una certa digna resistència, un petit orgull ferit. I la consciència de la meva nimiesa... i la por a no arribar-hi!!!!

Dimonis!!!

FACEBOOK VS. BLOGGER

El cert és que us decebré. Sens dubte. Perquè el títol m'agrada molt i m'ha encantat escriure'l, però no penso fer cap comparativa facebook - blogger. Tot el que podria dir en aquest parangone seria massa obvi. I ara mateix no en tinc ganes, de ser òbvia. O sigui que, de fet, he escollit aquest títol de manera arbitrària.

L'únic que vull fer en aquesta entrada és una trista constatació i desmentir una cosa que vaig escriure en el facebook. Crec que un dia de la setmana passada vaig anotar al mur del facebook que m'encantava google analytics perquè em fa saber els secrets del meu bloc o almenys dels seus visitants (vosaltres que l'esteu llegint en aquest moment).

Però després d'instal·lar el Google Analytics començo a empenedir-me perquè, trista realitat, la mitjana de temps de lectura del meu bloc no supera els tres minuts. Estimats amics, val la pena que continui dedicant-li minuts a l'escriptura del bloc si ningú no li dedicarà, en contrapartida, ni tan sols 5 minuts??? Sé que les mitjanes són cruels i poc veraces però tanmateix crec que ho he de tenir en compte...

BYE BYE!!

El Imperio Contraataca, Las invasiones bárbaras, etc.

Un, dos, tres, responda otra vez!

No, no esteu patint un miratge. No he canviat de llengua d'escriptura (molts recordareu les meves ratllades entorn a passar o no del català). Simplement m'he vist forçada a canviar al castellà degut a què he utilitzat dos títols de pel·lis i una frase mítica que sonen només en aquesta llengua.

I el cert és que m'ha quedat un principi bastant enigmàtic, no trobeu? Cap ni un dels meus lectors tindrà ni idea del tema que tractaré tot seguit. Malauradament no tinc una gran capacitat per mantenir el suspens, o sigui que el misteri serà desvetllat en uns micro-segons. No caldrà que us impacienteu ni patiu.

El Imperio Contraataca, Las Invasiones bárbaras... són títols de pel·lícules que em fan pensar en l'aparició sobtada d'una nova MEGA BOTIGA DE ZARA a Portal de l'Àngel. Permeteu que em demani: no estàvem patint una crisi econòmica que segons alguns diaris només seria comparable amb la de 1929??? Podeu pensar que sóc una il·lusa si voleu, però realment m'inquieten aquestes aparents contradiccions. A vosaltres no?

Si també us espanta el malbaratament de diners d'una banda i la crida a l'economització (traduïda, com no, en acomiadaments massius i augment de l'atur) ... ajudeu-me:
"por 25 pesetas... títulos de película que podrían definir la aparición de tiendas de inditex, h&m, etc. por el centro de Barcelona... El Imperio Contraataca... UN DOS TRES RESPONDA OTRA VEZ"
... El Imperio Contraataca...
...Las invasiones bárbaras...
...

Famèlica

Ara mateix és com em sento, famèlica (la sensació d'humitat pels peus i l'esquena comença a desaparèixer, gràcies al calefactor amb forma d'ou groc que tinc estratègicament situat al costat de la cadira).

Em sento famèlica de gana perquè quasi no he dinat. Em sento famèlica de ganes de sortir al carrer i que s'acabi aquest dia d'estrès. Em sento famèlica de ganes de viatjar a algun país que no sigui aquí, a alguna ciutat on faci més fred o més calor. Em sento famèlica de ganes d'escriure ... però pateixo per no poder...

______________________________________________

PS. La imatge és de Karim Adduchi, un joveníssim artista molt prometedor. Li he robat aquesta foto del facebook. Sorry! Per veure més obra seva: www.myspace.com/adduchi & www.flickr.com/spiraction.

Empatia

És molt comú que les pel·lícules històriques o les novel·les històriques siguin poc o gens fiables, com a documents del passat. Quan llegiu o veieu qualsevol recreació dubteu; els creadors d'aquestes ficcions no poden (m'atreviria a dir: no han de) sotmetre's fidelment a la successió dels fets tal com van ocòrrer. Se sent molt sovint la frase que la vida supera a la ficció. I n'estic convençuda, que és així. A la vegada també sé que una escrupolosa fidelitat als fets convertiria la història possiblement en alguna cosa insoportablement lenta, poc estructurada, caòtica, quasi incomprensible (d'altra banda, he de dir que com la vida mateixa).

És sabut que els escriptors i cineastes que s'enfronten a la Història són laxes, i que es deixen dur per la seva creativitat més que per la veritat. I, com deia, crec que és d'agrair més que no de criticar, i una prova per mi irrefutable és Agora. Amenabar ha aconseguit, a partir d'un personatge del que poc se sap, i subvertint algunes de les certeses entorn el personatge, construir una bona història a partir de la Història.

La seva pel·lícula és segurament criticable en molts sentits, però també digna d'un bon elogi. Perquè tracta mil temes (tolerància, ciència, religió, fe, etc.) que són de rabiosa actualitat (1). Perquè hi ha bones interpretacions. Perquè té un bon guió. Perquè les localitzacions i els decorats són impressionants, dignes d'un bon peplum del cine clàssic. Perquè té un final que ja coneixeu que malgrat tot sorprèn. I sobretot perquè no és gens Hollywood (Thanks God!).

Però la raó per la qual he sortit de la sala tremolosa, emocionada i trasbalsada, és més aviat per l'empatia. Perquè malgrat que Hipatia sigui retratada com a científica o filosofa i sempre es mantingui digna i distant, també és absolutament humana. Perquè malgrat la seva enteresa de caràcter acaba sent la més estimada i estimable per l'espectador.

Amenabar recorre a la imatge del globus terraqui que empetiteix els nostres patiments, en la bastedat de l'Univers. I a la vegada encarna la vida i la humanitat en un sol personatge i en la seva passió i llibertat. No més paraules, o permeteu-me ja només un Bravo!


_____________________________________________________________
1. m'he atrevit a usar un lloc comú de l'argot periodístic perquè us adoneu de com són d'actuals i eterns aquests temes

Torno...

Sóc una blocaire falsa i traïdora que va assegurar que tornaria a escriure... i no ha estat així... El cert és que quan ja no vius en la perifèrie i quan ja no disposes de tant de temps de retir, l'escriptura es veu amenaçada. No és que no tingui una habitació pròpia: és que no tinc gaire temps d'estar sola, sobretot des que una persona molt especial va entrar en la meva vida. Que consti que no em queixo, sinó, ans al contrari, més aviat en gaudeixo.

Però, vaja, i sense canviar de tema aquesta vegada, malgrat que hagi tornat a fer una de les meves introduccions despistadores, el cert és que la intenció que tenia alhora de començar a escriure no era tan disculpa com publicitat. Volia publicitar uns vídeos editats per aquesta persona tan especial de la que sempre parlo... Feu una ullada, tot són feines que li han encomanat (per tant la creativitat i la creació hi estan molt limitades, pel gust i intencions dels clients) però potser us interessa igual:

Torna Michoud

Ara mateix he decidit tornar... torno a la xarxa... torno a escriure. Els que hem llegíeu esperareu trobar l'antiga Michoud, aquella arrogant escriptora, reflexiva i a vegades mentidera. Però, sento causar-vos una decepció, en trobareu una de nova. Una nova Michoud banal i superficial. Una Michoud que avui escriu un Michoud Express (recordeu la seva regla d'or?) només perquè li queden uns minuts per abandonar el seu confinament de tarda.

Com deia torna MICHOUD... prepareu-vos...

After twenty eight

Oh la la! Coses de la vida:
- un dimarts 6 de gener: plou, fa fred, estàs sola, tens faringitis, estàs farta d'estar al llit i et vesteixes, et poses unes botes i surts a mullar-te. En definitiva, és un dia negre. Vas al cinema amb un amic i veus la darrera de Clint Eastwood, i respires una mica, perquè tot podria ser més negre (ho descobreixes amb el personatge de Christine Collins de «Changeling» o «El intercambio»).

- un dimarts 13: és el teu aniversari, fas 28 anys, la teva vida ha canviat de manera definitiva en els últims mesos, per una vegada no et sents malament per fer un any més... i malgrat tot, avui és un dia gris, ni fu ni fa, ni fred ni calor. Què l'anima? Un ram de flors a mig matí, una amiga per la tarda i menjar sushi ben acompanyada a la nit.

- un dia qualsevol (ahir) a migdia. De sobte sóc feliç, estic eufòrica. Baixo el carrer Balmes ensoleiat. La gent aprofita a les terrasses. Jo vaig al súper a comprar quatre coses. Penso en què no tot està tan malament. Penso en la marató d' «Anatomia de Grey» que faré per la nit. Penso... no, millor, sento a la pell aquest pessigolleig característic del que els francesos anomenen "bonheur de vivre".

Drama

Abans he vist una escena dramàtica entre uns perfectes desconeguts mentre esperava un amic, davant del Zurich (possiblement el punt de trobada més utilitzat pels barcelonins). I aquesta discussió, aquestes llàgrimes, aquestes paraules que he vist i sentit m'han fet reflexionar. Em demano si tots nosaltres, en el moment de fer balanç de la nostra vida, recordarem només moments dolents, els grans drames que ens han sacsejat.

Malgrat que cadascun d'aquests drames pot aconseguir esborrar-ho tot, cobrir el nostre horitzó fins a l'infinit, penso que no pot ser correcte que decantem de manera tan clara la balança. Perquè hi ha dues coses que prendran sempre més importància que qualsevol d'aquests grans drames:

1. el pes inexorable de la quotidianitat, les petites tonteries del dia a dia, que, al capdavall, són les que, en proporció, ens ocupen més temps.
2. el dia més gran de la nostra vida, els mesos més feliços, els quinze minuts de glòria televisiva warholiana... Vull dir: qualsevol moment àlgid en sentit positiu. Tots en tindreu algun: descobrir l'existència del gran amor de la vostra vida, veure sortir el sol a Piazza San Marco, fer un gol en un partit del pati de l'escola, abraçar el teu primer fill, plantar un arbre, etc. etc.

Com és això del drama? Què en fareu? Els oblidareu? Jo no sé què fer-ne. Només sé que vull que sigui més el punt 2 que el punt 1 el que surti en el meu balanç futur.

A new job

La veritat és que després d'un dia (o millor, una tarda, no us vull enganyar) de feina no tinc gens de ganes de descriure extensament la meva nova feina. Simplement tinc ganes de fer una mini-llista, amb les coses que he après gràcies a aquesta nova feina:

1. el món de l'art contemporani a Barcelona el formen un nombre limitat de persones.
2. els preus de les obres a vegades no els posa la demanda que tinguin (com sempre havia pensat) sinó el galerista.
3. sovint el criteri del galerista és nul.
4. tornem al punt 1: el galerista actua com el peix que es mossega la cua. Pensa que el poc que troba en el micro-univers artístic és tot el que existeix i genera unes expectatives i un criteri sobre l'obra en qüestió en funció d'aquest horitzó limitat.

No cal dir que hi ha un cert desencant en aquestes opinions, vinculat a la meva nova feina.

Llista n/ 7 o Els Bons records

Havia promès a l'entrada anterior una llista de «Greatest Hits» de l'etapa CCCB a l'estil Charlie de «Lost» però no serà això, sinó una altra cosa, la que vull escriure i escriuré. Faré més aviat una altra cosa, es tracta d'una llista de bons records vinculats al CCCB. Han estat més de tres anys treballant-hi, uns mesos (els nou mesos corresponents a un curs escolar) com a monitora, la resta del temps en el lloc de coordinadora. I ara tanco aquesta època i no puc evitar mirar enrere i veure quantes coses he après, quant he canviat, quant ha canviat la meva vida i com m'he enriquit.

Em fixo avui en tot el positiu que m'ha donat aquesta feina. De ben segur que hi ha milers de coses negatives que podria comentar-vos. Però en aquest moment ja no val la pena. Marxo amb ganes i sense penedir-me'n, però també amb bons records. Ara, aleatòriament, n'escolliré 5, que seran 5 bons records del CCCB:

5. Mai no oblidaré els nois i les noies filipins (crec) que assagen coreografies "hip hoperes" (?) al Pati de les Dones. Últimament (diria que fa un any ja) que fan servir la mateixa música i no paren de repetir els mateixos passos. Malgrat la monotonia en què semblen haver caigut, ho fan molt bé i sempre m'ha agradat observar-los. Us ho recomano.

4. Sempre recordaré l'agost al CCCB com un període de calma i tranquil·litat en el que podíem fer quasi el que volíem. La relaxació total i el temps lliure a la feina m'encanten. I altres fenòmens estranys que tenen lloc en aquest mes i en aquest centre. Ja sé que mai més es repetiran i això els hi confereix un toc especial.

3. Les formacions de les exposicions. Alguns comissaris desapareixen i ens deixen una exposició amb les que ens hem d'arreglar sols (Txernòbil o Magnum, per exemple). Altres en canvi ens guien clarament (Bamako, Apartheid, Literatures de l'exili, En Transició, etc.). Hi ha exposicions que directament manquen de comissariat i que ens permeten desenvolupar tota la inventiva a nosaltres (Fronteres). Però siguin quines siguin les condicions sempre és un gaudi buscar informació, llegir, aprendre, etc. per després atendre la gent i explicar una cosa que, també per nosaltres, era desconeguda feia tan poc. I a vegades, gràcies a una exposició, acabes descobrint tot un món.

2. Les inauguracions. Moments d'estrés en què, finalment, he rigut molt i MOLT. Les inauguracions les preparem com si fossin batalles, amb mapes on analitzem els moviments de les tropes enemigues, volia dir dels visitants. Decidim on ens col·locarem i ens repartim les tasques, Finalment tot surt una mica d'altra manera, perquè alguns obliden i oblidem en què consistia exactament el nostre paper. I estranyament tot acaba anant bé: la gent entra a l'exposició, les comitives avancen, les copes són begudes, i tothom ben content.

1. Per sobre de tot, no oblidaré mai la gent, molta gent que va passar i amb la que he perdut contacte. I especialment els que sí romanen, els que continuaré veient. No vull fer una llista de noms. A tots els tinc al meu record.

Tot el que em perdré

Hi ha una sensació que és molt comú (suposo) quan marxes d'un lloc. Està vinculada a tot el que et perds. De fet, aquesta pèrdua és el que sempre penso que és una putada de morir-se. La sensació, perquè m'entengueu, és com marxar d'una festa abans que acabi i que després tothom t'expliqui totes les coses genials que van passar i que no vas viure/veure. Com deia: el mateix que penso a vegades de la mort. La mort em desespera perquè sento que tot aquest espectacle (de la vida) continuarà i jo ja no hi seré per enterar-me; mentre, tots els altres gaudint-ne.

Més enllà de patiments existencials, jo, a part del meu síndrome de PLQMQEECMCD, començo a tenir la sensació de pèrdua en la meva feina. Avui és el meu últim dijous treballant al CCCB. I això està significant molt: per exemple, ja mai més dinaré al menjador de personal després d'haver-me encarregat de cobrir els descansos dels monitors, com faig tots els dijous. I mirant els calendaris d'activitats de la propera setmana m'adono de què ja no hi seré dijous i demés, i he vist coses que ocorriran sense que jo hi sigui. I en línies generals, ja no posaré mai més les visites de les properes setmanes. Ni ho supervisaré. Ni tantes altres coses.

I fins i tot, això ja va a més llarg terme: s'ha acabat coordinar el Sònar (recordeu què bé m'ho passava), ni durant Drap'art, ni durant Kosmopolis, i tants etc. El cert és (ja ho havíeu notat) que em sento una mica trista i melangiosa. En aquesta feina hi ha moltes coses negatives i em sento alleujada de perdre-les de vista. Però també hi ha hagut grans moments, moments excel·lents i grandiosos. Podré fer algun Greatest Hits de la meva etapa al CCCB, com Charlie a «Lost»?

El síndrome PLQMQEECMCD

No, no m'he equivocat. I sí, he escrit unes sigles impronunciables. Massa llargues. Il·legibles. D'un síndrome que si us molesteu en buscar-lo al Google (panacea mundial) no trobareu. Ho sento, em sap molt greu decebre-us. Sempre heu pensat que era una escriptora veraç i fiable, i reconec que no ho sóc. Ho confesso, m'invento coses. En la meva vida diària i en l'escriptura.

I avui passo a inventar-me aquest síndrome que jo pateixo i estic vivint els darrers dies. És un síndrome que (espero) molts de vosaltres coneixeu i heu practicat. Els símptomes són ben clars: relaxació en la puntualitat, poca rapidesa en realitzar les tasques, zero preocupació entorn de coses que abans sí us preocupaven, gens de cautela per parlar de certs temes, fins i tot, loquacitat per tractar alguns temes. I tot això sense que hi hagi alcohol en sang (imagineu en aquest moment que vaig per la segona copa de cava).

No reconeixeu el nom del síndrome? És l'anomenat síndrome que (en castellà) anomenem: "Para Lo Que Me Queda En El Convento Me Cago Dentro". D'aquest pal estic, ara que em queda: menys d'una setmana per acabar de treballar al CCCB!!!!!!