15/6/08

Disjuntives




Voldria tornar a escriure com ho vaig fer l'última setmana de maig, fins a dos entrades diàries. Alguns bons tocs d'humor, algunes idees genials, molta frescor i també, per què no dir-ho, molta barra (Núria: no oblidis com vaig convertir-me en una experta en escriure per escriure, com qui parla per parlar). Però, malauradament, estic vivint uns dies en què em falten idees, m'escassegen les ganes i no tinc inspiració. Es mescla la desídia i la manca de creativitat.

Potser caldria que anés al cinema, a veure una pel·lícula que em donés una idea. Potser em caldria llegir unes línies d'un llibre, un vers d'un poema, sentir unes notes d'una cançó... Qualsevol cosa que m'enriquís i enriquís el meu horitzó (no d'expectatives). Una espurna que fes saltar la idea fugaç, màgica, magnífica... que fes córrer la tinta o, més apropiadament, els meus dits sobre el teclat.

Escriuré avui, tot i que sigui un dia gris, i, aquest cop, l'origen o l'excusa del text serà una conversa o discussió que vam tenir ahir, a la matinada, en una platja del Masnou, mentre la lluna repartia la seva llum (argentada) sobre el mar. Va sorgir una disjuntiva: viure o llegir. I jo, automàticament, vaig saltar, en el meu pensament, a l'altre dilema, un altre dilema que m'importa i m'interessa: què s'ha de fer: viure o escriure?

Penso que, malgrat que pugui no semblar-ho a priori, davant d'això, estem enfrontant-nos a dos coses ben diferents. Perquè és ben clar per tothom que no cal escollir entre viure i llegir, ja que són dues activitats perfectament compatibles. I de fet, hi ha gent, com jo, que no acceptaríem mai la vida sense lectura. Que no l'entendríem sense la companyia de bons llibres. La ficció i els seus personatges formen part del nostre present, viuen amb nosaltres. Els escriptors i les escriptores ens han ensenyat el món, ens han mostrat com pensen els altres, com viuen els altres no sent nosaltres.

Què sabríem del pensament dels altres sense la lectura? Podríem intuir que dins dels altres es desenvolupa un món interior tan ric i complex com el nostre? Més enllà d'això, com podríem viatjar en el temps, en l'espai, sense la lectura? Com podríem ni tan sols sospitar que existeixen altres llocs, molts d'ells només ficcionals? Què sabríem sense els llibres de com van viure o van poder viure persones d'altres èpoques?

Les preguntes són moltes. La conclusió només una: la lectura és una riquesa, que ha de formar o hauria de formar part de totes les vides. Els que no llegeixen no sabran mai quant perden en no endinsar-se en el món dels altres.

D'altra banda, el dilema entre viure i escriure es desenvolupa, com comentava abans, a un altre nivell. Només cal veure el cas de Jorge Semprún, que ja vaig explicar en alguna altra ocasió. Ell va preferir viure després de l'horror de Buchenwald, tot i que el seu destí semblava dirigir-lo a l'escriptura. Va marxar a Espanya, va viure a la clandestinitat, va ser dirigent del Partit Comunista, tot això, abans de què l'escriptura l'envaís com una necessitat. I es concretés en el magnífic i colpidor llibre que és «Le Grand Voyage». Gràcies a aquest esforç de centrar-se en sobreviure, d'apartar-se del record i la culpa per la supervivència, Semprún va poder superar els anys foscos que van ser per ell els posteriors a la sortida del camp de concentració.

A diferència d'ell Primo Levi va optar per escriure, narrar Auschwitz a «Se questo è un uomo», tot just quan havia sortit del lager. Però per ell sí que va significar un gran esforç, tan gran que no va poder viure després de rememorar la seva supervivència: va acabar per suïcidar-se l'11 d'abril de 1987 a Torí.

Per ells sí que era un dilema: havia de ser una cosa o l'altre, escriure o viure. I per nosaltres? És factible realitzar les dues coses a la vegada? O també haurem d'escollir?

________________________________________________

Ps. No sé si res de la meva entrada és comprensible i/o coherent... Tinc un atenuant: l'he escrit, en part, mentre algú em donava conversa al despatx, i, en part, a taquilles, mentre venia entrades.

Pss. L'artista és Gustav Klimt ...

9/6/08

El mètode


No diré que tinc un mètode per escriure perquè seria una mentida. Crec que, com deia Roland Barthes, i jo ja us vaig recordar un altre cop, cada escriptor té el seu estil. I jo dec tenir indubtablement el meu. Que segur que és criticable. Sé del cert que hi ha coses que no faig bé, coses que us avorreixen. Suposo que tendeixo molt a envoltar el tema sense atrevir-me sovint a anar al seu centre. A vegades, també sembla que escrigui només digressions, com si sempre em quedés en les branques, sense gosar arribar al tronc.

Reconec que l’estil de Marcel Proust, caracteritzat per la infinitud de la frase, em té fascinada. L’estructura del “chisme” que deia la meva professora (ho vaig explicar en una entrada anterior) m’agrada. Com trobem en els textos de Jorge Semprún, un tema porta a un altre. És com si el flux de la narració no es pogués contenir dins dels simples marges de la lògica cronològica, de la lògica "d'això va primer perquè va passar primer, i això després i això més tard". No pot quedar així endreçat perquè alguna cosa, com en una conversa, et remet a una altra i, subvertint l’ordre temporal, fem el salt a aquell tema, per tornar un altre cop al que explicàvem després.

Potser això em superi, potser sigui un ideal massa ambiciós. Però diré (i de fet aquest sí que és el motiu de l’entrada, no tant tot l’anterior, que és simple digressió, simple tècnica de distracció) que en una cosa sí que m’assemblo a Marcel Proust. Com Proust, jo em veig obligada a no donar mai per acabat un text. Retoco les meves entrades, de tant en tant. No és constant, però cada lectura per mi és un suplici. Hi ha tantes coses que podria haver dit millor! Podria ampliar tants temes. I així, quan tinc uns minuts, canvio, esborro, reprenc un tema i l'amplio. Segur que no us n'havíeu adonat perquè no rellegiu. Però malgrat ser conscient d'això, per mi és important, perquè reescrivint m'acosto més a la idea perfecta que està continguda dins el meu pensament.

Em veig, doncs, seguint l'estela del mateix Marcel Proust, al que els editors devien odiar. Quan ja hi havia una versió del text, una prova d'impremta, preparada per entrar a les màquines, ell encara la corregia, incansablement, a sobre amb afegits, canvis, expressions més encertades, etc. La feina esdevenia, d'aquesta manera, inacabable, com la pròpia frase proustiana.

Ps. Pels que no heu pogut sentir a «The Strokes», us poso el vídeo. El vídeo comporta, a més, la possibilitat de veure imatges de la pel·lícula que ja havia comentat en l'entrada dedicada a la pel·lícula «Marie Antoinette»: com la trobada amb el comte Fersen o la festa on beuen xampany fins a la sortida del sol...




Jules et Jim

«Jules et Jim». Aquesta pel·lícula de Truffaut narra una preciosa història d'amor a tres bandes entre dos amics, Jules (Oskar Werner) i Jim (Henri Serre), i la fascinant Catherine (Jeanne Moureau). I té un moment bellíssim en aquesta cursa sobre un pont:


8/6/08

Marie-Antoinette


Alguns se sorprenen de què m'agradi «Marie-Antoinette» de Sofia Coppola. Crec sentir crits d'espant en aquest instant! Estimats/des lectors/es... És cert, aquesta pel·lícula em diverteix molt. Gaudeixo de la seva estètica decadent. La reina Maria Antonieta interpretada per Kirsten Dunst em cau molt bé. Trobo que tothom s'enamoraria del comte Fersen si aquest es creués en el seu camí. I no tothom tindria la seva paciència amb el pàmfil de rei Lluís XVI. Com sabeu Marie-Antoinette menja macarons de Ladurée, compra sabates descontroladament, i beu xampany a qualsevol hora. Lamballe se l'emporta de festa. Ballen fins que surt el sol. La reina dorm la ressaca com qualsevol de vosaltres qualsevol diumenge.


El que més m'agrada de la pel·lícula (que sí, ho reconec, és dolenta) és el rock mesclat amb l'ambientació d'època. I sobretot aquesta cançó de «The Strokes»: "What Ever Happened?"*. Reconegueu que Sofia Coppola almenys té bon gust per escollir la música. Bé, aquí teniu un "copy paste" de la lletra en anglès de la cançó.




I want to be forgotten,

and I don't want to be reminded.

You say "please don't make this harder."

No, I won't yet.

I wanna be beside her.

She wanna be admired.

You say "please don't make this harder."

No, I won't yet.

Oh dear, is it really all true?

Did they offend us and they want it to sound new?

Top ten ideas for countdown shows...

Whose culture is this and does anybody know?

I wait and tell myself "life ain't chess,"

But no one comes in and yes, you're alone...

You don't miss me, I know.

Oh Tennessee, what did you write?

I come together in the middle of the night.

Oh that's an ending that I can't write, 'cause

I've got you to let me down.

I want to be forgotten,

and I don't want to be reminded.

You say "please don't make this harder."

No, I won't yet.

I want to be beside her.

She wanna be admired.

You say "please don't make this harder."

No, I won't yet...









I no cal oblidar un dels grans moments de la història del cinema universal: l'aparició fugaç, que no tothom té la rapidesa de captar, d'unes Converse All Stars enmig de les sabates de la reina...

7/6/08

Dolços records




Una cita de «Les Trois Mousquetaires» d'Alexandre Dumas pare, llibre d'aventures fascinant i poètic que, sabeu, adoro:

«Vous êtes jeune, vous, et vos souvenirs amers ont le temps de se changer en doux souvenirs!».

Traduït:

«Sou jove, vos, i els vostres records amargs tenen temps de canviar-se en dolços records».

Desitjo de tot cor que només guardem la part bona de les nostres experiències: l'amistat, el coratge, els somriures, les alegries, les mirades de comprensió, l'entesa, les abraçades, les converses fútils, els silencis compartits, i tot els que ens ha unit en un moment difícil.



5/6/08

Duecento



Amb l'entrada anterior el meu bloc complia una nova efemèride, després de la dels 5000 visitants: he publicat la meva entrada número 200. Aquest 20 d'agost proper el meu bloc complirà 2 anys ja: dos anys en què li han passat tantes coses. Va néixer amb un motiu molt clar: servir de pont de comunicació amb una persona que marxava lluny, el meu estimat amic Jose Belge. Aviat, degut al fet que a Jose no li era fàcil accedir a internet, va perdre aquesta funció. Poc a poc, doncs, va esdevenir una eina personal meva, que servia per la recreació de la meva afecció escriptora. I ara, actualment, ha tornat, fent un bucle, a la seva funció primera comunicativa. Ja no està adreçat en solitari a una única persona, sinó a diverses. Persones que em llegeixen i comenten. Us ho agraeixo molt.

Per commemorar com deia l'entrada 201 poso material que ja havia aparegut en el meu bloc: un poema del poeta de Trieste Umberto Saba que m'emociona notablement. Surt la paraula "evasió" que vaig fer servir com a leitmotiv en la meva entrada 200. Així sorgeix un vincle, que trava tot això. Per rematar-ho una imatge que farà feliç a Clara: «L'estel matinal» de Joan Miró. Es tracta d'una de les constel·lacions. Aquí particularment no es veu cap "escala de l'evasió".

Explicaré més això de l'escala, pels que no heu treballat com a monitors a la fundació. Miró va treballar molt els signes i va establir una mena de codi en el qual les dones amb grans peus remetien directament al món canviant terrestre i els estels i astres al món estable i etern del cel. Hi havia, en aquest mateix univers narratiu i representatiu, elements que connectaven l'etern i inefable amb el mudable i dolorós: ocells i escales de l'evasió. O també la mirada melangiosa de les dones mironianes giraven cap als estels: una mirada que aspira a arribar al món del somni que és el cel.

Felicità d'Umberto Saba

La giovanezza cupida di pesi
porge spontanea al carico le spalle.
Non regge. Piange di malinconia.

Vagabondaggio, evasione, poesia,
cari prodigi sul tardi! Sul tardi
l'aria si affina ed i passi si fanno
leggeri.
Oggi è il meglio di ieri,
se non è ancora la felicità.

Assumeremo un giorno la bontà
del suo volto, vedremo alcuno sciogliere
come un fumo il suo inutile dolore.

Intento una traducció:

Felicitat
La joventut cobejosa de pesos
ofereix espontània a la càrrega l'espatlla.
No dirigeix. Es plany de melangia.

Vagareig, evasió, poesia
estimats prodigis al tard! Al tard
l'aire s'endolceix i els passos es fan
lleugers.
Avui és millor que ahir,
si no és encara la felicitat.

Assumirem un dia la bondat
del seu rostre, veurem algú esvanir
com un fum el seu inútil dolor.



Per acabar l'entrada: posaré un altre quadre de Joan Miró, dedicat en aquesta ocasió a celebrar el magnífic Maig del 68. El títol, molt original, és «Maig 1968» i Joan Miró va trigar uns quants anys en deixar-lo enllestit, en l'estat que el podreu veure a la fundació. Una primera capa o nivell caracteritzar per l'ús de colors primaris i saturats dóna una imatge brillant i alegre dels primers moments de la revolta estudiantil a París. Els gargots negres per sobre i el cubell de pintura fosca que va llençar sobre la tela parlen de la incomoditat i la decepció del pintor davant l'herència del maig francès... I, també, no cal dir-ho, de l'aprenentatge de les tècniques pictòriques de l'Expressionisme abstracte i, concretament, de Jackson Pollock.

4/6/08

Evasió


Aquesta nit, de matinada, només vull escriure una nota breu que, voldria, servís d'evasió. La persona que vull que s'evadeixi ja ho sap que és per ella, no diré el seu nom ni parlaré dels motius que té per desitjar-la.

Evasió realment és una paraula molt bella. És eufònica. El diccionari normatiu de l'Institut d'Estudis Catalans la defineix com: "Acció d’evadir o d’evadir-se". Malgrat que es tracti d'una definició molt pragmàtica, i, en principi, gens poètica, el cert és que a mi em porta molt lluny. Evasió ve d'evadir-se.

Evadir és un verb que, segons el diccionari normatiu de l'Institut d'Estudis Catalans, té diverses accepcions. Una d'elles és la següent: "Escapar-se, especialment de la presó".


Evadir-se és fugir. L'evasió, doncs, és la fugida. No és aquesta opció poètica?

D'altra banda, he de dir que m'agrada quan fem servir la paraula i parlem de literatura o cinema d'evasió. I podeu pensar en tots aquells llibres, pel·lícules o fins i tot persones que us fan viatjar des de la realitat fins a un altre lloc, per mitjà, sempre, de la imaginació. Tots aquests llibres, pel·lícules o persones són la salvació dels moments tristos.


I tanmateix, sempre que penso en evasió recordo a Fabrice del Dongo, de la novel·la «La Chartreuse de Parme» d'Stendhal que recordava ja fa uns dies. Perquè Fabrice, tancat a la Torre Farnese, somia cada dia en evadir-se i fugir. Però s'enamora de Clélia Conti, la filla del governador de la fortalesa. I l'únic que el farà tornar a la presó, voluntàriament, serà el seu amor i el desig de reveure-la.


Evadir-se és fugir de la presó: la realitat esdevé una torre i l'únic que ens permet saltar per la corda i allunyar-nos d'aquest món tancat serà, en els nostres casos, un element extern que faci que la nostra atenció es concentri uns breus instants. Pot ser una cosa dèbil, poc important, la que ens faci oblidar, però que, tanmateix, i per sort, aconsegueix atreure'ns i segrestar-nos uns minuts, de tal manera que la pena fuig, s'envola i marxa... per tornar, és cert, més tard.

Evadim-nos per uns instants només d'allò que ens envolta, i, pensem, durant uns segons, en els patiments i alegries ficticis d'uns altres. Què esteu llegint ara? Què us fa volar la imaginació en aquests moments?