

Comentaris d'una barcelonina crazy, despistada, snob, lletraferida i simpàtica (de vegades)



Reconec que l’estil de Marcel Proust, caracteritzat per la infinitud de la frase, em té fascinada. L’estructura del “chisme” que deia la meva professora (ho vaig explicar en una entrada anterior) m’agrada. Com trobem en els textos de Jorge Semprún, un tema porta a un altre. És com si el flux de la narració no es pogués contenir dins dels simples marges de la lògica cronològica, de la lògica "d'això va primer perquè va passar primer, i això després i això més tard". No pot quedar així endreçat perquè alguna cosa, com en una conversa, et remet a una altra i, subvertint l’ordre temporal, fem el salt a aquell tema, per tornar un altre cop al que explicàvem després.
Potser això em superi, potser sigui un ideal massa ambiciós. Però diré (i de fet aquest sí que és el motiu de l’entrada, no tant tot l’anterior, que és simple digressió, simple tècnica de distracció) que en una cosa sí que m’assemblo a Marcel Proust. Com Proust, jo em veig obligada a no donar mai per acabat un text. Retoco les meves entrades, de tant en tant. No és constant, però cada lectura per mi és un suplici. Hi ha tantes coses que podria haver dit millor! Podria ampliar tants temes. I així, quan tinc uns minuts, canvio, esborro, reprenc un tema i l'amplio. Segur que no us n'havíeu adonat perquè no rellegiu. Però malgrat ser conscient d'això, per mi és important, perquè reescrivint m'acosto més a la idea perfecta que està continguda dins el meu pensament.
Em veig, doncs, seguint l'estela del mateix Marcel Proust, al que els editors devien odiar. Quan ja hi havia una versió del text, una prova d'impremta, preparada per entrar a les màquines, ell encara la corregia, incansablement, a sobre amb afegits, canvis, expressions més encertades, etc. La feina esdevenia, d'aquesta manera, inacabable, com la pròpia frase proustiana.
Ps. Pels que no heu pogut sentir a «The Strokes», us poso el vídeo. El vídeo comporta, a més, la possibilitat de veure imatges de la pel·lícula que ja havia comentat en l'entrada dedicada a la pel·lícula «Marie Antoinette»: com la trobada amb el comte Fersen o la festa on beuen xampany fins a la sortida del sol...


I want to be forgotten,
and I don't want to be reminded.
You say "please don't make this harder."
No, I won't yet.
I wanna be beside her.
She wanna be admired.
You say "please don't make this harder."
No, I won't yet.
Oh dear, is it really all true?
Did they offend us and they want it to sound new?
Top ten ideas for countdown shows...
Whose culture is this and does anybody know?
I wait and tell myself "life ain't chess,"
But no one comes in and yes, you're alone...
You don't miss me, I know.
Oh Tennessee, what did you write?
I come together in the middle of the night.
Oh that's an ending that I can't write, 'cause
I've got you to let me down.
I want to be forgotten,
and I don't want to be reminded.
You say "please don't make this harder."
No, I won't yet.
I want to be beside her.
She wanna be admired.
You say "please don't make this harder."
No, I won't yet...
no tothom té la rapidesa de captar, d'unes Converse All Stars enmig de les sabates de la reina...

celebrar el magnífic Maig del 68. El títol, molt original, és «Maig 1968» i Joan Miró va trigar uns quants anys en deixar-lo enllestit, en l'estat que el podreu veure a la fundació. Una primera capa o nivell caracteritzar per l'ús de colors primaris i saturats dóna una imatge brillant i alegre dels primers moments de la revolta estudiantil a París. Els gargots negres per sobre i el cubell de pintura fosca que va llençar sobre la tela parlen de la incomoditat i la decepció del pintor davant l'herència del maig francès... I, també, no cal dir-ho, de l'aprenentatge de les tècniques pictòriques de l'Expressionisme abstracte i, concretament, de Jackson Pollock.
