Voldria tornar a escriure com ho vaig fer l'última setmana de maig, fins a dos entrades diàries. Alguns bons tocs d'humor, algunes idees genials, molta frescor i també, per què no dir-ho, molta barra (Núria: no oblidis com vaig convertir-me en una experta en escriure per escriure, com qui parla per parlar). Però, malauradament, estic vivint uns dies en què em falten idees, m'escassegen les ganes i no tinc inspiració. Es mescla la desídia i la manca de creativitat.
Potser caldria que anés al cinema, a veure una pel·lícula que em donés una idea. Potser em caldria llegir unes línies d'un llibre, un vers d'un poema, sentir unes notes d'una cançó... Qualsevol cosa que m'enriquís i enriquís el meu horitzó (no d'expectatives). Una espurna que fes saltar la idea fugaç, màgica, magnífica... que fes córrer la tinta o, més apropiadament, els meus dits sobre el teclat.
Escriuré avui, tot i que sigui un dia gris, i, aquest cop, l'origen o l'excusa del text serà una conversa o discussió que vam tenir ahir, a la matinada, en una platja del Masnou, mentre la lluna repartia la seva llum (argentada) sobre el mar. Va sorgir una disjuntiva: viure o llegir. I jo, automàticament, vaig saltar, en el meu pensament, a l'altre dilema, un altre dilema que m'importa i m'interessa: què s'ha de fer: viure o escriure?
Penso que, malgrat que pugui no semblar-ho a priori, davant d'això, estem enfrontant-nos a dos coses ben diferents. Perquè és ben clar per tothom que no cal escollir entre viure i llegir, ja que són dues activitats perfectament compatibles. I de fet, hi ha gent, com jo, que no acceptaríem mai la vida sense lectura. Que no l'entendríem sense la companyia de bons llibres. La ficció i els seus personatges formen part del nostre present, viuen amb nosaltres. Els escriptors i les escriptores ens han ensenyat el món, ens han mostrat com pensen els altres, com viuen els altres no sent nosaltres.
Què sabríem del pensament dels altres sense la lectura? Podríem intuir que dins dels altres es desenvolupa un món interior tan ric i complex com el nostre? Més enllà d'això, com podríem viatjar en el temps, en l'espai, sense la lectura? Com podríem ni tan sols sospitar que existeixen altres llocs, molts d'ells només ficcionals? Què sabríem sense els llibres de com van viure o van poder viure persones d'altres èpoques?
Les preguntes són moltes. La conclusió només una: la lectura és una riquesa, que ha de formar o hauria de formar part de totes les vides. Els que no llegeixen no sabran mai quant perden en no endinsar-se en el món dels altres.
D'altra banda, el dilema entre viure i escriure es desenvolupa, com comentava abans, a un altre nivell. Només cal veure el cas de Jorge Semprún, que ja vaig explicar en alguna altra ocasió. Ell va preferir viure després de l'horror de Buchenwald, tot i que el seu destí semblava dirigir-lo a l'escriptura. Va marxar a Espanya, va viure a la clandestinitat, va ser dirigent del Partit Comunista, tot això, abans de què l'escriptura l'envaís com una necessitat. I es concretés en el magnífic i colpidor llibre que és «Le Grand Voyage». Gràcies a aquest esforç de centrar-se en sobreviure, d'apartar-se del record i la culpa per la supervivència, Semprún va poder superar els anys foscos que van ser per ell els posteriors a la sortida del camp de concentració.
A diferència d'ell Primo Levi va optar per escriure, narrar Auschwitz a «Se questo è un uomo», tot just quan havia sortit del lager. Però per ell sí que va significar un gran esforç, tan gran que no va poder viure després de rememorar la seva supervivència: va acabar per suïcidar-se l'11 d'abril de 1987 a Torí.
Per ells sí que era un dilema: havia de ser una cosa o l'altre, escriure o viure. I per nosaltres? És factible realitzar les dues coses a la vegada? O també haurem d'escollir?
________________________________________________
Ps. No sé si res de la meva entrada és comprensible i/o coherent... Tinc un atenuant: l'he escrit, en part, mentre algú em donava conversa al despatx, i, en part, a taquilles, mentre venia entrades.
Pss. L'artista és Gustav Klimt ...
