After twenty eight

Oh la la! Coses de la vida:
- un dimarts 6 de gener: plou, fa fred, estàs sola, tens faringitis, estàs farta d'estar al llit i et vesteixes, et poses unes botes i surts a mullar-te. En definitiva, és un dia negre. Vas al cinema amb un amic i veus la darrera de Clint Eastwood, i respires una mica, perquè tot podria ser més negre (ho descobreixes amb el personatge de Christine Collins de «Changeling» o «El intercambio»).

- un dimarts 13: és el teu aniversari, fas 28 anys, la teva vida ha canviat de manera definitiva en els últims mesos, per una vegada no et sents malament per fer un any més... i malgrat tot, avui és un dia gris, ni fu ni fa, ni fred ni calor. Què l'anima? Un ram de flors a mig matí, una amiga per la tarda i menjar sushi ben acompanyada a la nit.

- un dia qualsevol (ahir) a migdia. De sobte sóc feliç, estic eufòrica. Baixo el carrer Balmes ensoleiat. La gent aprofita a les terrasses. Jo vaig al súper a comprar quatre coses. Penso en què no tot està tan malament. Penso en la marató d' «Anatomia de Grey» que faré per la nit. Penso... no, millor, sento a la pell aquest pessigolleig característic del que els francesos anomenen "bonheur de vivre".

BON ANY 2009

Això de felicitar l'any is very difficult, com dirien els anglesos. Perquè sempre tinc greus problemes en el moment de posar la data:
- si avui és dia 31 de desembre de 2008 quin sentit té felicitar l'any 2009 que no ha començat encara?
- felicitar el 2008 no té sentit, perquè ja no queda res.
- no seria millor dir només bon any!? Seria només l'expressió de bons desitjos.

En tot cas, i malgrat aquesta ratllada prèvia, escrivia només per felicitar-vos a tots i totes, lectors i lectores, seguidors i seguidores, del meu bloc (sigueu incondicionals o només casuals).

BON ANY!!!!!!!!!!!!!!!!

Drama

Abans he vist una escena dramàtica entre uns perfectes desconeguts mentre esperava un amic, davant del Zurich (possiblement el punt de trobada més utilitzat pels barcelonins). I aquesta discussió, aquestes llàgrimes, aquestes paraules que he vist i sentit m'han fet reflexionar. Em demano si tots nosaltres, en el moment de fer balanç de la nostra vida, recordarem només moments dolents, els grans drames que ens han sacsejat.

Malgrat que cadascun d'aquests drames pot aconseguir esborrar-ho tot, cobrir el nostre horitzó fins a l'infinit, penso que no pot ser correcte que decantem de manera tan clara la balança. Perquè hi ha dues coses que prendran sempre més importància que qualsevol d'aquests grans drames:

1. el pes inexorable de la quotidianitat, les petites tonteries del dia a dia, que, al capdavall, són les que, en proporció, ens ocupen més temps.
2. el dia més gran de la nostra vida, els mesos més feliços, els quinze minuts de glòria televisiva warholiana... Vull dir: qualsevol moment àlgid en sentit positiu. Tots en tindreu algun: descobrir l'existència del gran amor de la vostra vida, veure sortir el sol a Piazza San Marco, fer un gol en un partit del pati de l'escola, abraçar el teu primer fill, plantar un arbre, etc. etc.

Com és això del drama? Què en fareu? Els oblidareu? Jo no sé què fer-ne. Només sé que vull que sigui més el punt 2 que el punt 1 el que surti en el meu balanç futur.

Entrada de Nadal

A vegades aconsegueixo esdevenir una persona bastant pragmàtica. I crec que amb el títol d'aquesta entrada he demostrat que puc ser-ho. L'any passat, el dia de Nadal, i també el dia de la vigília de Nadal i altres dies de les festes, fins que vaig marxar a Florència, vaig escriure molt al bloc. Possiblement recordareu que fins i tot el 24 de desembre a la matinada escrivia al bloc. I aquest any, potser us ha sorprès, a vosaltres, hipotètics seguidors i lectors del bloc, el meu silenci per uns dies.

El cert és que he passat fora (i en una molt bona companyia) aquests tres dies. I que, per tant, no he tingut temps per escriure, ni lloc, ni ganes. Ara mateix tampoc no se m'acudeix res que vulgui explicar. Només vull constatar la meva sorpresa en adonar-me de com han canviat les coses en 365 dies i alegrar-me de moltes coses (no de tot).

Em queda desitjar-vos un Bon Nadal... i deixar-vos amb un fragment cinematogràfic que té un cert poder suggestiu sobre mi: per la seva emotivitat (potser fàcil) i per la bellesa del muntatge. Pertany a la darrera seqüència de «Nuovo Cinema Paradiso» on el protagonista veu fragments que durant anys van censurar de les pel·lícules que passaven a la sala de cinema esmentada al títol, i que està situada al seu poble, en l'interior de Sicília.

Llista n/7 o La merda que és créixer (i no néixer)

Reconeixem-ho. Créixer és una merda. Néixer en part també, però no compta, al capdavall, a aquestes altures de la cosa tots els que rondem per aquí no tenim gaire per dir del tema.

Com deia créixer és una merda. I ho tinc cada dia més clar. Avui, per exemple, al Facebook, en un altre moment revival (això és un no parar, recordeu l'altre dia el revival mironià?), he trobat fotos de la meva escola on vaig fer el que, en l'època, coneixíem com EGB: el CEIP Juan Ramón Jiménez, de Martorell, també conegut com el Juanra, o com el millor cole de la Història. I reveure aquestes imatges (el pati de l'escola, les taules on sèiem), m'ha retornat al passat, com la magdalena de Proust.

I he començat a pensar (sota la manta) en tot el que fa que créixer sigui una merda. Recordeu que ja vaig dedicar una llista al que NO aprenem en créixer. Ara redacto una, demanant primer la vostra col·laboració, sobre per què voldria ser Peter Pan.

1) Créixer és una merda perquè perds la clàssica crueltat dels nens i et preocupes del que pensen els altres.

2) Créixer és horrible perquè perds la innocència i la confiança en les paraules alienes.

3) Créixer és una merda perquè ja no hi ha hora del pati ni pati de l'escola.

4) Créixer és una merda perquè posar-se malalt ja no significa convèncer els pares i després passar d'anar a l'escola.

5) Créixer és terrible quan comencen a ploure les responsabilitats i tot el que has d'aprendre a fer sol.

6) Créixer és fastigós quan recordes que bo estava el teu menjar preferit abans (ara ja no tant) i que divertit era el Nadal i Reis (ara ja no ho són).

7) Créixer és catastròfic quan et trobes arrugues o et canses més.

8) Créixer és desmoralitzant quan et costa massa quedar amb els amics i amigues.

Ara voldria que continuéssiu vosaltres. O potser algú més animat que jo podria intentar una llista de "Per què créixer està bé", que també deu tenir alguna cosa bona no?

A new job

La veritat és que després d'un dia (o millor, una tarda, no us vull enganyar) de feina no tinc gens de ganes de descriure extensament la meva nova feina. Simplement tinc ganes de fer una mini-llista, amb les coses que he après gràcies a aquesta nova feina:

1. el món de l'art contemporani a Barcelona el formen un nombre limitat de persones.
2. els preus de les obres a vegades no els posa la demanda que tinguin (com sempre havia pensat) sinó el galerista.
3. sovint el criteri del galerista és nul.
4. tornem al punt 1: el galerista actua com el peix que es mossega la cua. Pensa que el poc que troba en el micro-univers artístic és tot el que existeix i genera unes expectatives i un criteri sobre l'obra en qüestió en funció d'aquest horitzó limitat.

No cal dir que hi ha un cert desencant en aquestes opinions, vinculat a la meva nova feina.

Una concessió als records

Avui només vull fer un revival, dedicat a tots els Mironians i Mironianes (o sigui, monitors i monitores de sala, taquilles i grups) durant l'exposició de «Chillida», que va tenir lloc a la Fundació Joan Miró de Barcelona entre 21/11/2003 i 25/01/2004. És una concessió a la melangia, que m'auto-ofereixo en aquest dia gris. Recordem doncs els bons temps quan treballàvem junts, quan érem joves i innocents, quan sabíem poc dels cops de la vida, i quant rèiem, malgrat tot, molt, a la feina.

Us relago aquí una obra magna de la prosa poètica escrita a diverses mans. Sense signar, no érem egocèntrics. Llegiu les nostres ocurrències... and remember!

QUE RABIA DA:
- Coger una audioguía y que caigan seguidamente tres cascos.
- Una vez imprimidos los tickets, se les ocurre sacar la BCN CARD.
- JAPONESES, un mundo aparte: afirman con la cabeza digas lo que digas y siempre se dirigen al lugar más insospechado para comprar sus tickets.
- Ir ilusionada al vestuario y comprobar que no está puesta la llave.
- Ir a coger una audioguía en alemán y que sea sólo en francés.
- Coger una audioguía y, después de desenredarla, comprobar que no funciona.
- Que et donin les audioguies mullades o els cascos plens de péls.
- Chillida no es pronuncia Quillida, Challaïda o Chinchilla.
- Que pregunten QUÉ es “Challaïda”?
- Que nos llamen nena, maca, reina, perla, etc.
- Que hagan la cola de audioguías para comprar los tickets.
- ITALIANOS, gritan, caóticos...
- Que entre la gente cuando falta media hora para cerrar.
- Que en un día de grupos no funcionen los walkies.
- Tener preparadas audioguías de grupo y que no funcionen los micros.
- Que pregunten si sabes inglés para después preguntar donde está el lavabo.
- Si vas a un museo con tu hijo, no te lleves el triciclo.
- En control: pedir los tickets y que no te los dejen coger, de manera que te ves obligada/o a forcejear con el visitante para que lo suelte.
- Que quan tallis entrades no només no et saludin sinó que ni tan sols et mirin a la cara, com si fossis una màquina de peatge.
- Que la gent es queixi de què piten les alarmes quan les fan saltar ells!
- Que la gent pensi que no tenim res millor a fer que esperar que portin les àudios a partir de les 19.05.
- Que quan els hi dius que no toquin et diguin que no està escrit enlloc.
- Que quan li dius a la gent que no toquin les escultures, et diguin que tu tampoc els pots tocar a ells.
- Que la gent es fagi la BOJA al control de Miró quan els hi demanes el ticket.
- Que em preguntin per què NO sona el vídeo de Chillida.
- Que comprovin el boníssim estat del material de les escultures tocant-les sense parar.
- Que ens preguntin per què s’han de posar les motxilles davant o a les consignes quan se’ls crida l’atenció.
- Que ens renyin per no saber parlar ANGLÈS.
- Que em preguntin com es tradueix “ YUNQUE” (en anglès, clar!!) i no tenir el diccionari a mà.
- Que diguin que l’àudio no va bé quan són ells els que ho estan fent malament.
- Que diguin que no els hi hem donat el número per l’àudio i després de MOLT discutir, el tenien a la butxaca!!
- Que et diguin que t’has de quedar fins que ells acabin de veure l’expo!!
- Que l’ARTURO et pilli per banda!!!
- Demanar el número de l’audioguia i que et diguin el número de telèfon, el número del DNI, etc.
- Que en una visita comentada et torni a tocar el mateix profe GILIPOLLAS.
- NOMÉS AMB CATALANS:

• Que et preguntin com és què hi ha tanta cua un diumenge a les 12h?
• Que es queixin de què han d’esperar molt a la cua d’entrades i després es tornin a queixar els mateixos perquè les sales estan massa plenes i haurien de restringir l’accés.

- Que et preguntin pel servei d’autoguia, audiología, audiofonia, megafonia, etc.
- Que et demanin unes orejeras-de-esas, un walkman o uns cascos..
- Que facis una visita a Chillida per un grup de senyores del Neolític i després d’una hora cridant (perquè no et senten) et preguntin, davant d’una escultura, que de quin artista és això??!!!!
- Que vingui la Yola Berrocal (i tot un seguit d’idiotes de Crónicas Marcianas) a fer l’idiota per les sales!! I què a més a més els hi haguem de fer bona cara!!!

- No fer descansos: MOLTA RÀBIA...
- Que se t’escapi el FUNI!!
- Que a CHILLIDA et preguntin que per què no hem portat la PINTA del VENT???!!!!
- Que et paguin amb diners que es treuen d’una butxaca oculta per dins del pantaló, ben calentonets... ECS!!

- DIES DE PLUJA:

• Que deixin els paraigües molls a sobre el mostrador
  
• La mala senyalització
• Que no hi hagi exposició temporal

- Que et tornin el número de l’àudio un cop se l’han passat per la boca, amb babes incloses.
- Que intentin obrir la porta del pati de l’olivera, comprovin que està tancada, i tot i així, intentin obrir-la sacsejant-la brutalment.
- Llei de Murphy: només demanaran audioguia en el cas que no els hi haguem proposat.
- Dones amb abric de pell: exigeixen silenci quan elles criden com gallines.
- Grups d’ESO: animalicos...
- Dissabte, 18.35: “Dues entrades!” diuen ells. “Saben que tenen 10 minuts abans no comencem a tancar?” responc jo. “Sí, sí, anirem ràpid, no et preocupis” diuen i a més semblen convençuts. “D’acord, dues entrades a la temporal són 7,20 euros” els hi anuncio i trec les entrades. “No, no les volem, millor venim demà”. AAAAAAAAAAAHHHH, en què quedem??? I què foto jo ara amb aquestes entrades???
- Que a les àudios els demanes “I need a passport, an ID or a driver’s licence” i et diguin “In inglis plis”.

Sé positivament que només els vertaders mironians han llegit fins al final. El nostre és un llenguatge quasi incomprensible. Espero que us hagi agradat.

___________________________________________________________
PS. Agraeixo a dos dels meus lectors, exmironians, que em donessin la idea de penjar això aquí.