New Look

New Look va ser el nom que una redactora del Harper's Bazaar va donar a la silueta creada per Christian Dior el 1947 quan va treure la seva primera col·lecció pròpia. Parlaríem de línia corol·la, perquè aquesta col·lecció es va caracteritzar per la frondositat de les faldilles, enfront de la linealitat més sòbria pròpia de principi de dècada.

Però, el cert és que he titulat aquesta entrada New Look per veure si algú s'havia adonat de què he canviat la coloració del meu bloc. Ara és molt més... galerista, que diria en Jose. Molt més, discreta, que diria jo. Potser aquest canvi vol commemorar l'obertura de la nova botiga COS a Passeig de Gràcia. O potser no. En tot cas, ahir a la nit ho vaig veure clar: calia eliminar els colors taronges i rosats i limitar la paleta al màxim.

Parlant de COS (sabeu que sempre busco excuses i dono mil voltes abans d'arribar al tema, cadascú té les seves febleses, aquest cop però la introducció d'aquest tema és purament casual, ho juro), m'ha agradat però ho he trobat un peu cher. Podria dir que hi ha cosetes, que em permetria algun detall: un vestit verd, una brusa fúcsia, algun bàsic... El que sens dubte m'ha encantat és l'alta densitat de dependents per metre quadrat i sobretot la seva suequetat (sic), cosa de ser filial de Hennes & Mauritz, suposo. Veureu que el dependent suec es caracteritza per la suma d'eficiència i amabilitat, i per la dificultat de la comunicació amb ell també...

Ara paro ja de fer publicitat que no em pagaran ni amb un trist foulard i deixo que opineu (si voleu) del new look del bloc.

Quina ràbia fa (2)

No m'atreviré aquest cop a fer jo mateixa una llista tan extensa com la que un cop vam emprendre en aquell temps dolços que érem monitors de la FJM (que vam titular molt apropiadament QUE RABIA DA) dedicada, precisament, a enregistrar detalladament tot el que ens molestava en el nostre dia a dia de feina...

Era una gran llista, que no transmetia ni rancor ni ràbia real. Tot bon humor. I sobretot, va ser una tasca titànica orquestrada a diverses mans. No gossaré doncs emprendre unafeina tan dificultosa... Em limitaré només a desfogar-me.

Avui, amb una mica més de resentiment, vull dir que sí, que quina ràbia fa, que alguna gent et robi les idees, o, pitjor, ni tan sols les idees, sinó les paraules, les referències, i les facin servir com a pròpies, que agafin alguna cosa que els hi fas descobrir tu i es converteixen en vils impostors.

Busqueu-vos la vida imbècils! (missatge destinat només als petardos en qüestió).

Agora, zero - Chonis, 1 milió

No, al final no he vist Agora. La cua dels Icària arribava no sé on... A Diagonal Mar hi havia una invasió...

Snif...

Dilluns vinent serà!

I ja no tinc l'hàbit

Com escriure una entrada al meu bloc, si ja no en tinc l'hàbit? Aquesta és una bona pregunta, que em serveix per començar una entrada al meu bloc. Veieu com m'agraden les paradoxes? I sobretot començar amb paradoxes? Perquè em demano com començar si ja estic començant?

Però és bo començar així, almenys és una manera de començar.

Així doncs, em trobo davant d'algunes evidències:
1/ fa molt de temps que no sóc blocaire
2/ he perdut l'hàbit que em permetia escriure entrades al bloc amb facilitat.

Aquesta serà un tasca difícil. Per això permeteu que sigui breu. Només volia constatar què necessito jo per escriure en el bloc:
1/ un ordinador amb connexió
2/ temps i intimitat
3/ una bona idea que no se m'escapi del cap.
4/ minuts de silenci per desenvolupar-la abans de posar-me en el teclat. És millor encara si puc desenvolupar primer, a partir d'una idea brillant, un mini discurs. I tornar-hi un i altre cop abans d'escriure definitivament.
5/ posar-me mans per feina.

No creieu que aquest ha estat el procès creatiu de la present entrada. Només s'han complert els punts 1, 2 i 5. La bona idea no sé i el 4 pas du tout. He escrit aquesta entrada amb el que m'ha passat pel cap, sense rumiar ni desenvolupar.

Vosaltres podreu ara passar a criticar. Us deixo, que me'n vaig a veure Agora.

Torno...

Sóc una blocaire falsa i traïdora que va assegurar que tornaria a escriure... i no ha estat així... El cert és que quan ja no vius en la perifèrie i quan ja no disposes de tant de temps de retir, l'escriptura es veu amenaçada. No és que no tingui una habitació pròpia: és que no tinc gaire temps d'estar sola, sobretot des que una persona molt especial va entrar en la meva vida. Que consti que no em queixo, sinó, ans al contrari, més aviat en gaudeixo.

Però, vaja, i sense canviar de tema aquesta vegada, malgrat que hagi tornat a fer una de les meves introduccions despistadores, el cert és que la intenció que tenia alhora de començar a escriure no era tan disculpa com publicitat. Volia publicitar uns vídeos editats per aquesta persona tan especial de la que sempre parlo... Feu una ullada, tot són feines que li han encomanat (per tant la creativitat i la creació hi estan molt limitades, pel gust i intencions dels clients) però potser us interessa igual:

Plaça Catalunya

Inicio, amb aquesta segona etapa del bloc ,un nou registre, dedicat als llocs de Barcelona que sovintejo, com són, per exemple, Plaça Catalunya, Rambla Catalunya, Rambles, Portal de l'Àngel, C/ Ferran, C/ Avinyó, etc. Recordareu alguns que ja vaig fer una incursió en aquesta temàtica fa uns mesos, centrant-me, precisament, en aquest últim carrer. Tots els que coneixeu Barcelona sabeu que aquests llocs formen fonamentalment el Centre de la Ciutat, i que estan quasi sempre a petar de gent. Alguns sabeu també que són els indrets on discurreix actualment la meva vida, ja que hi visc i hi treballo. Hi passo tantes hores que estic a punt a punt de fartar-me'n.

Ara com ara, però, encara hi veig la gràcia i espero delitar-vos (m'ha encantat posar aquesta paraula) amb els meus reportatges sobre aquests llocs.

Començo primer amb la inefable (i com dirien els francesos incortournable) Plaça Catalunya. Qui no la coneix? Qui no l'ha trepitjat? Fins i tot, un visitant d'un dia a Barcelona, difícilment podrà evitar-la... Allà està, al mig de TOT, tan estèticament detestable, tan innòcua, inútil i incòmoda. No mola quedar-s'hi, ni travessar-la, ni tan sols passar-hi. Creuar-la és tot una història, molts eviten fer-ho pel mig (el terra rellisca quan és moll, està indefectiblement ple de gent, hi ha els coloms i les seves caques...). Els que van amb presses prefereixen fins i tot evitar-la, passant per qualsevol altre carrer (Pau Claris, Balmes, les Rondes o els carrers del Raval i el Gòtic). En definitiva, sembla no servir per res més que fer nossa.

Malauradament, degut que està al bell mig del camí, no de la meva vida... (m'he permès una cita dantesca, perdoneu-me) sinó entre casa meva i la feina, almenys del camí més curt entre aquests dos llocs, acabo passant-hi almenys un cop diari (poques vegades en prescindeixo). I ja la conec bastant (potser massa). O sigui que, espero, em prendreu per un testimoni interessant o, almenys, digne de crèdit.

El reportatge d'avui, però, que s'ha fet esperar després d'una introducció llarga de les meves, se centra en un gest que he esbossat avui. Ha aparegut avui una cosa al bell mig de la plaça. Al principi no entenia, no sabia ubicar ni reconèixer aquells objectes que ocupaven el terra brut per caques de colom. Quan m'hi he acostat he vist ciris d'església, però encara no sabia què era. Fins que no he vist les portades dels discos no ho he vinculat amb la mort de Michael Jackson.

I el gest, per fi: la segona vegada que hi he passat, aquest migdia, de sobte, m'han vingut unes ganes terribles de fotre-li un cop de peu al monument en qüestió... No esteu fins als collons de TOT PLEGAT???

____________________________________________________________
ps1. Reconec que el fet d'haver de treballar un dissabte se sumava a la mini-ràbia que provoca que la mort de Michael Jackson sigui el GRAN TEMA del dia...

ps2. Em permeto (només per portar la contrària) linkar un video de Youtube amb una gran cançó, que (misteriosament) tracta de com dir adéu. Bravo Gainsbourg, bravo Françoise Hardy!

Torna Michoud

Ara mateix he decidit tornar... torno a la xarxa... torno a escriure. Els que hem llegíeu esperareu trobar l'antiga Michoud, aquella arrogant escriptora, reflexiva i a vegades mentidera. Però, sento causar-vos una decepció, en trobareu una de nova. Una nova Michoud banal i superficial. Una Michoud que avui escriu un Michoud Express (recordeu la seva regla d'or?) només perquè li queden uns minuts per abandonar el seu confinament de tarda.

Com deia torna MICHOUD... prepareu-vos...