Llista n/ 7 o Els Bons records

Havia promès a l'entrada anterior una llista de «Greatest Hits» de l'etapa CCCB a l'estil Charlie de «Lost» però no serà això, sinó una altra cosa, la que vull escriure i escriuré. Faré més aviat una altra cosa, es tracta d'una llista de bons records vinculats al CCCB. Han estat més de tres anys treballant-hi, uns mesos (els nou mesos corresponents a un curs escolar) com a monitora, la resta del temps en el lloc de coordinadora. I ara tanco aquesta època i no puc evitar mirar enrere i veure quantes coses he après, quant he canviat, quant ha canviat la meva vida i com m'he enriquit.

Em fixo avui en tot el positiu que m'ha donat aquesta feina. De ben segur que hi ha milers de coses negatives que podria comentar-vos. Però en aquest moment ja no val la pena. Marxo amb ganes i sense penedir-me'n, però també amb bons records. Ara, aleatòriament, n'escolliré 5, que seran 5 bons records del CCCB:

5. Mai no oblidaré els nois i les noies filipins (crec) que assagen coreografies "hip hoperes" (?) al Pati de les Dones. Últimament (diria que fa un any ja) que fan servir la mateixa música i no paren de repetir els mateixos passos. Malgrat la monotonia en què semblen haver caigut, ho fan molt bé i sempre m'ha agradat observar-los. Us ho recomano.

4. Sempre recordaré l'agost al CCCB com un període de calma i tranquil·litat en el que podíem fer quasi el que volíem. La relaxació total i el temps lliure a la feina m'encanten. I altres fenòmens estranys que tenen lloc en aquest mes i en aquest centre. Ja sé que mai més es repetiran i això els hi confereix un toc especial.

3. Les formacions de les exposicions. Alguns comissaris desapareixen i ens deixen una exposició amb les que ens hem d'arreglar sols (Txernòbil o Magnum, per exemple). Altres en canvi ens guien clarament (Bamako, Apartheid, Literatures de l'exili, En Transició, etc.). Hi ha exposicions que directament manquen de comissariat i que ens permeten desenvolupar tota la inventiva a nosaltres (Fronteres). Però siguin quines siguin les condicions sempre és un gaudi buscar informació, llegir, aprendre, etc. per després atendre la gent i explicar una cosa que, també per nosaltres, era desconeguda feia tan poc. I a vegades, gràcies a una exposició, acabes descobrint tot un món.

2. Les inauguracions. Moments d'estrés en què, finalment, he rigut molt i MOLT. Les inauguracions les preparem com si fossin batalles, amb mapes on analitzem els moviments de les tropes enemigues, volia dir dels visitants. Decidim on ens col·locarem i ens repartim les tasques, Finalment tot surt una mica d'altra manera, perquè alguns obliden i oblidem en què consistia exactament el nostre paper. I estranyament tot acaba anant bé: la gent entra a l'exposició, les comitives avancen, les copes són begudes, i tothom ben content.

1. Per sobre de tot, no oblidaré mai la gent, molta gent que va passar i amb la que he perdut contacte. I especialment els que sí romanen, els que continuaré veient. No vull fer una llista de noms. A tots els tinc al meu record.

Tot el que em perdré

Hi ha una sensació que és molt comú (suposo) quan marxes d'un lloc. Està vinculada a tot el que et perds. De fet, aquesta pèrdua és el que sempre penso que és una putada de morir-se. La sensació, perquè m'entengueu, és com marxar d'una festa abans que acabi i que després tothom t'expliqui totes les coses genials que van passar i que no vas viure/veure. Com deia: el mateix que penso a vegades de la mort. La mort em desespera perquè sento que tot aquest espectacle (de la vida) continuarà i jo ja no hi seré per enterar-me; mentre, tots els altres gaudint-ne.

Més enllà de patiments existencials, jo, a part del meu síndrome de PLQMQEECMCD, començo a tenir la sensació de pèrdua en la meva feina. Avui és el meu últim dijous treballant al CCCB. I això està significant molt: per exemple, ja mai més dinaré al menjador de personal després d'haver-me encarregat de cobrir els descansos dels monitors, com faig tots els dijous. I mirant els calendaris d'activitats de la propera setmana m'adono de què ja no hi seré dijous i demés, i he vist coses que ocorriran sense que jo hi sigui. I en línies generals, ja no posaré mai més les visites de les properes setmanes. Ni ho supervisaré. Ni tantes altres coses.

I fins i tot, això ja va a més llarg terme: s'ha acabat coordinar el Sònar (recordeu què bé m'ho passava), ni durant Drap'art, ni durant Kosmopolis, i tants etc. El cert és (ja ho havíeu notat) que em sento una mica trista i melangiosa. En aquesta feina hi ha moltes coses negatives i em sento alleujada de perdre-les de vista. Però també hi ha hagut grans moments, moments excel·lents i grandiosos. Podré fer algun Greatest Hits de la meva etapa al CCCB, com Charlie a «Lost»?

El síndrome PLQMQEECMCD

No, no m'he equivocat. I sí, he escrit unes sigles impronunciables. Massa llargues. Il·legibles. D'un síndrome que si us molesteu en buscar-lo al Google (panacea mundial) no trobareu. Ho sento, em sap molt greu decebre-us. Sempre heu pensat que era una escriptora veraç i fiable, i reconec que no ho sóc. Ho confesso, m'invento coses. En la meva vida diària i en l'escriptura.

I avui passo a inventar-me aquest síndrome que jo pateixo i estic vivint els darrers dies. És un síndrome que (espero) molts de vosaltres coneixeu i heu practicat. Els símptomes són ben clars: relaxació en la puntualitat, poca rapidesa en realitzar les tasques, zero preocupació entorn de coses que abans sí us preocupaven, gens de cautela per parlar de certs temes, fins i tot, loquacitat per tractar alguns temes. I tot això sense que hi hagi alcohol en sang (imagineu en aquest moment que vaig per la segona copa de cava).

No reconeixeu el nom del síndrome? És l'anomenat síndrome que (en castellà) anomenem: "Para Lo Que Me Queda En El Convento Me Cago Dentro". D'aquest pal estic, ara que em queda: menys d'una setmana per acabar de treballar al CCCB!!!!!!

Somnis

Somni. Habitualment acceptem per aquesta paraula connotacions positives. Podem entendre per somni un projecte pel futur o meta de difícil consecució que esdevé una manera de tirar endavant. També pensem en sentir el mot "somni" en l'expressió "tenir dolços somnis", o sigui, somnis agradables. Un somni és un desig bonic o una idea esbojarrada. Sinó creieu en la facilitat amb que utilitzem positivament aquesta paraula mireu les deficinions que en dóna el Diccionari d'Estudis Catalans:

1 m. [LC] [PS] Sèrie de pensaments, d’imatges, d’emocions, que ocorren durant el son.

2 1 m. [LC] Imaginació vana de coses impossibles o cregudes impossibles.
2 2 m. [LC] Esperança, projecte, que sembla no tenir cap probabilitat de realitzar-se.
2 3 m. [LC] Il·lusió cara.

2 4 m. [LC] Idea quimèrica.

Malauradament, aquestes connotacions positives poden ser fàcilment desmentides. I jo les puc negar. A vegades els nostres somnis no arriben a malsons, i tanmateix són terribles. Ara, és clar, parlo de l'accepció primera de la paraula, la que parla del que ocorre en la nostra ment durant el son.

A vegades els somnis que tenim a la nit ens mostren una imatge ideal de la nostra vida que és la que voldríem. A vegades aquesta imatge no hi ha manera que esdevingui real. A vegades és terrible saber que no podem fer res. I així els somnis esdevenen una càrrega terrible en el nostre esperit, que és molt difícil de suportar. I provoquen nits d'insomni i por a tornar a somiar, por a tornar a veure realitzar-se el que ja mai no passarà.

Vull acabar aquesta entrada pessimista amb una idea molt sàbia que apareix al "Les Misérables": "On jugerait bien plus sûrement un homme d'après ce qu'il rêve que d'après ce qu'il pense", que significa: "Jutjareu segurament més bé a un home a partir del que somia que a partir del que pensa".

Avinyó

Carrer Avinyó, de Barcelona. Rep el seu nom per un família catalana documentada en els segles XIV i XV. Fa un temps s'havia dit, durant un breu lapse, "18 de julio". També la van anomenar Aviñó, Pou de l'Aldà i Calderes Velles. La coneixem pel quadre de Picasso: "Les senyoretes del carrer Avinyó", que la gent anomena "Les demoiselles d'Avignon " pensant en la ciutat francesa, i no en el carrer barceloní.

És un carrer chic, bcbg (bon chic bon genre), huppé, branché, in. Hi ha tantes maneres de dir que està a la moda, en voga. Passejar per aquest carrer és veure gent fashion i botigues de disseny, des de Sita Murt fins al Cirkus, sense oblidar American Apparel.

I malgrat ser un carrer tan magnífic, que rebosa diners, que ara mateix estan reformant suposo per fer més còmode, he de dir que en aquest preciós carrer no hi ha ni una sola paperera. Us demanareu potser per què sóc tan conscient d'aquesta gran mancança? La raó és senzilla i comprensible: Janis, que és una gosseta molt bufona, va fer caca en aquest carrer mentre jo la passejava dijous passat. Com que sóc una persona cívica (no al 100%) duia una bossa preparada per recollir el regal. Però degut a la falta de papereres vaig haver d'arribar fins al carrer Ample amb aquest bonic paquet, fins aconseguir dipositar-ho.

Després diuen que els carrers de Barcelona estan bruts... Després ens demanen que siguem nets... Després pretenen que recollim les merdes dels animals i que no llencem escombraries a terra...


______________________________________________________________
Navegant he trobat aquest escrit que us podria recordar vagament al meu, sobretot al seu principi, no així al seu final.

Llista n/6 o Les Paradoxes de la vida

Torno a estar aquí i amb ganes d'escriure i publicar una llista... Em demano si havíeu oblidat ja les meves inefables llistes. També em pregunto si les trobàveu a faltar. En voleu una altra? Desitgeu que torni a escriure llistats més o menys ocurrents o absurds sobre qüestions mínimament poc interessants?

Pels que no ho sabíeu, vaig iniciar fa uns mesos una nova línia editorial vinculada al tema llistats. Punxeu sobre aquest vincle per saber més sobre l'origen de la categoria "Llistes", que va estar relacionat amb un moment organitzador de la meva vida. Podria parlar del furor "llistejador" o "llistador" (cap de les dues paraules estarà acceptada? Hi ha una altra opció?) que em va omplir aquest estiu i que, ho sento, ja va acabar. En aquest moment ja no organitzo, la meva vida té un toc caòtic, em deixo emportar per l'atzar, m'arrosseguen els canvis sobtats d'opinió i les novetats ... Ja no planejo, ja no faig llistes. I, malgrat aquestes afirmacions, m'atreviré a fer una nova incursió en el domini de les llistes. Gosaré, doncs, de redactar un nou llistat: la Llista de Paradoxes de la vida.

Les Paradoxes de la vida són moltes i complexes. No pretenc abastar-les totes en aquesta entrada. Només les que em passin pel cap ara mateix (inspiració sobtada no?). Aquí les teniu:

1/ la primera paradoxa, evidentment, és que, tot i no voler (o no poder) ser ja una persona organitzada i organitzadora, m'he posat a confeccionar una llista. Paradoxalment encara, la meva tasca a la feina és ser coordinadora de grup. O sigui, que és cabdal tenir preparada la feina, vaticinar, preveure les situacions. En resum, ser una personada organitzada (a més de tenir prou cintura i flexibilitat com per canviar sobre la marxa i prou capacitat de trobar solucions sense dubtar)... i com us deia ara no ho sóc. De tota manera, no us feu una idea apocal·líptica perquè tinc els vells hàbits totalment adquirits i el meu paper a nivell laboral crec que continua sent, malgrat tot, força decent.

2/ la segona paradoxa de la (meva) vida és que, en teoria, odio el facebook, però tot i així, en tinc un i el miro cada dia o cada dos dies com a molt. L'actualitzo. Actualitzo l'estatus sovint. Busco nous contactes. Omplo la m... de test que alguns es molesten a preparar per a nosaltres sense cap criteri. Hi poso fotos. Miro les pàgines dels meus amics. Em ric amb les seves fotos. Etc, etc.

3/ la tercera paradoxa: m'encanta anar a ballar i fa mil·lennis que no ho faig. Malgrat que, estic segura, m'aniria molt bé per desestresar-me, ja que no em puc permetre una escapada de cap de setmana...

4/tot i que creia estar inspirada, no ho estic. Això no és una paradoxa, sinó una trista realitat. Així doncs, aquí s'acaba el meu llistat. En aquest moment, sóc conscient de què semblo Matty i la seva última entrada. Però és cert, ja no sé què més posar... algú se li acudeix afegir res?

Sequera

Em fascina la capacitat dels mitjans de comunicació (vull dir televisió, premsa, etc.) per focalitzar l'atenció (la nostra, la de tots) en un tema, que esdevé capital, preocupant, problemàtic i inevitable. Ara mateix l'objectiu de la premsa (sé que ho heu notat) és, principalment, la crisi econòmica. Cal dir que vam poder respirar uns dies del tema, que a mi m'ofega, gràcies a les eleccions als Estats Units.

Em fascina també la capacitat que tenen aquests mitjans per oblidar el que, al seu parer, ja no importa. Aquests temes irrellevants són esborrats com si mai no haguessin estat de portada. Penso, per exemple, en la sequera, que actuava com a mostra del cataclisme climàtic que ens havia d'afectar en un marge de pocs anys. Ara la sequera és aigua passada (mai millor dit) degut als litres de pluja i pluja que ens assolen en aquesta tardor glaçadora. El tema, com deia, és ara l'apocalíptica crisi de la qual no deixen de parlar. I no deixen de dir-nos que durarà anys, i que serà pitjor el 2010 (calia dir-ho? si encara no som ni al 2009...), i que la Borsa pujarà amb la victòria d'Obama, o que al final la tan esperada victòria d'Obama no repercutirà en res, i que les dades de l'Atur són catastròfiques... Mentre, perquè tot sigui encara més depriment, la meva nòmina s'encongeix mes rere mes.

I, tal com us havíeu adonat i tal com alguns havíeu comentat, en la meva vida hi ha una mica de crisi i també una mica de sequera. Perquè jo no sóc un mitjà informatiu, sinó una persona que no oblida amb facilitat, ni esborra completament, ni passa del passat. I, ho reconec, ara visc un moment de sequera creativa. I per això he abandonat el bloc de manera radical. Espero superar aquest forat negre... i tornar a delitar-vos amb les meves ocurrències aviat. Si en teniu ganes només!