Pêle-Mêle

Estic oficialment de vacances i, per fi, torno a formar part de l'entorn cibernètic: un cap de setmana sense tenir internet és massa, sobretot sinó treballes i gran part dels teus amics i amigues sí que ho fan, o estan d'excursió per la muntanya.

La ressaca de futbol està deixant pas a l'estiu, jo tinc massa calor, les meves neurones no funcionen gaire bé i estic a l'expectativa de veure «Sex & the City». Vaja, que marxo en uns minutets a veure a Carrie, Charlotte, Samantha i Miranda. Sé que hi haurà roba bonica (mireu l'operació de clonació que els d'Asos han fet de la roba de la peli), sé que sortirà Big (que poc m'agrada aquest senyor), i sé que no evitarem un Happy End. La resta us l'explico més tard.



En aquest instant només em queden dos temes més per tractar. Tot això és poc satisfactori i molt incoherent, ja ho sé, però portava tants dies sense poder escriure que em torno impacient i ho vull posar tot, sense tenir temps. El principal, estic esdevenint una adicta a «LOST» (ara he sentit crits d'horror i desesperació). Sobretot per la presència del guapíssim Sawyer. Però vaja que també per la trama, el suspens, les ganes de saber més, etc. Ara cada cop que pugi en un avió tindré dos pors: que hi hagi un accident i morir o bé que hi hagi un accident i acabem en una illa misteriosa del Pacífic. Això li donarà varietat a la meva por a volar que estava esdevenint massa previsible.

L'altre tema (i acabo ja que m'esteu odiant): hauria de fer algun anàlisi del sondeig que us faig proposar. Recordeu? "Temes més interessants del meu bloc". Dic hauria perquè a hores d'ara no em veig capaç d'extreure cap conclusió. L'estudi de públic només posa de manifest que la gran majoria dels que heu votat ho heu fet sota la meva coacció i heu hagut de respondre que els temes més interessants són tots!!!!!

Gràcies pel suport igualment!

_______________________________________________________
Nota: a la pàgina web de «Lost» hi ha la possibilitat de què et generin el sobrenom que et posaria Sawyer en el cas que us trobéssiu. Tenint en compte que m'encantaria que Sawyer tingués un nom afectuós per mi hi he participat. El resultat que m'ha sortit és Whitesnake... Continuaré provant perquè aquest no em sembla gaire afavoridor.

Tres dies de Sonar

... e nella Fortezza tutto ristagna di nuovo nel ritmo dei soliti giorni.

Dino Buzzati, Il deserto dei Tartari *

Per fi arriba la tant anunciada entrada sobre el Sonar... En qüestió de títol i degut al zero èxit de la meva convocatòria de propostes**, em quedo amb un de ben facilet, simple i previsible. Espero que aquest article no sigui cap decepció i que rigueu una estona del relat que segueix.



Sí, el Sonar passa volant. Són tres dies que tot ho capgiren, que odiem mentre duren, i que després enyorem (sobretot quan el després és terriblement soporífer, com és el cas). Són tres dies que per anar a qualsevol lloc a la feina triguem hores (exagero una mica només). Són tres dies que el centre està ple a vessar de gent. Són tres dies que hi ha massa soroll, massa fum i massa brutícia. Són tres dies que SEMPRE fa massa calor.

Però també són tres dies que riem molt, que podem dir-li quasi el que vulguem a la gent, el millor i el pitjor. Són tres dies que mengem crispetes i bevem gratuïtament. Són tres dies que Nuria i jo ens vestim especial perquè tothom va mudat (look Sonar). Són tres dies que passegem per les parades de les fires de discos i revistes a la recerca d'alguna cosa gratis. Són tres dies que escoltem concerts i sentim a bons (i no tant bons) dj's. Són tres dies que ballem a la feina (amb més gent). Són tres dies també bons.

Ara faré la crònica resumida del meu Sonar 2008:

- dijous: el Sonar sempre obre fluix. Aquest any, com sol ser habitual, el dijous és molt tranquil. Els visitants del primer dia acostumen a ser estrangers, els d'aquí estan majorment currant. Els visitants comencen a entrar poc a poc a les dotze passades i encara no han begut. O sigui que, dijous, ja em teniu gairebé tot el matí relaxada, fent una primera inspecció: a Sonarmatica (l'exposició de Sonar, que aquest any dedicaven als inicis del cinema), a les dues fires i altres espais. I, com no, a menjar crispetes al Pati de les Dones, després que el noi de la parada de Vodafone intenti fer-me canviar de companyia de telefonia mòbil. Jose, que en aquest moment descobreix que tinc Movistar, decideix deixar de trucar-me.

Després de dinar magníficament al menjador, torno a la porta. Nuria, Jose i jo passegem un altre cop: rebutgem unes horribles ulleres de sol en una parada davant el Macba, llisquem pel terra del museu, ballem una mica a Sonar Village, bevem mojitos per animar-nos... vaja, la dolce vita. No és fins més tard que comença l'estrés (relatiu). De sobte sorgeix una urgència que cal resoldre i coordinació actua.

Mentre, al despatx teniu a Padam avorrint-se absolutament.

- divendres. La cosa s'anima. Començo acompanyant una monitora a Sonarmatica i gronxant-me alegrement en un gronxador que hi ha a l'exposició. Després torno a fer la meva volta habitual, acompanyada de Jose: per sales, per les fires i, com no, acabem menjant crispetes al pati. Avui però m'estalvio el pas per la parada de Vodafone. A la porta tot va com la seda. Divendres també sol estar-s'hi bé. A sales, en canvi, el fum, la gent, i el soroll comencen a ser molestos. Després de dinar (amb una gentada aquest cop) al menjador, i després del canvi, comença la festa. Aquí teniu algunes imatges...

Podeu veure, en ordre: a Matty i Elena fent Bollywood i currant a la vegada. A Pedro treballant també molt (i posant-se morè). A Jose i a mi asseguts a la "puta ona metàl·lica" per fi (ho he aconseguit!). L'habitual i característic cartell antisonar dels veïns del barri (què seria un Sonar sense el cartell?). A Berta, Noe i Vanesa després d'una trobada casual al mig del Pati de les Dones. A Nuria, Vinz i Gloria treballant a la porta. I a mi amb la meva gran amiga Bimba Bosé a la carpa de Radio 3.

- dissabte. És l'últim dia de Sonar i, sens dubte, el més cansat. Les entrades del Sonar Dia estan exhaurides i la gent vol entrar com sigui, perquè toquen bons artistes al cartell i perquè és el Sonar (!). La calor arriba a ser ben alta. El cansament després de dies de festa és excessiu. Hi ha gent que va molt col·locada. Apareixen els sonats de torn a la porta... Mentre la festa continua per tot arreu.

El final del Sonar 2008 és, com sempre, apoteòsic: la gent, com una riuada, abandona el recinte a les 22 hores. Mentre, nosaltres, com he fet aquests darrers tres anys, repartim el programa en mà als que surten. Em quedo uns minuts per fotografiar les escombraries acumulades. Les fotos surten fosques i mogudes però aquí podreu apreciar com deixen el Sonar village.



Epíleg

Quan marxo la festa continua a la botiga Holala de la cantonada. Diumenge serà el dia del desert i del fred: no vindrà quasi ningú. I l'aire condicionat estarà engegat molt fort per ventilar i fer que marxi el fum... El diumenge posterior al Sonar sol ser depriment, amics i amigues.

______________________________________________________________
* i a la Fortalesa tot s'estanca de nou en el ritme dels dies habituals.
** Jose, em sap greu, només has participat tu. Padam es va disculpar també.

El Temps

El Temps és un bé valuós, valuossíssim. El Temps és el que ens permet viure, desenvolupar-nos, crèixer, existir. Sense ell no hi seríem. I malgrat això no sempre en som conscients, del seu valor. Malgastem el Temps, el deixem córrer, fins i tot, desitgem que voli, que marxi, que acceleri.

Henri Bergson distingia el temps de la consciència (l'anomenada durée o duració) del temps científic. Per convenció les persones van arribar a un acord que permetia dividir el Temps en fraccions com segons, minuts, hores o dies, posant en paral·lel esdeveniments temporals i simultaneïtats dins l'espai.

Pel temps de la consciència hi ha un altra mesura, que correspon poc o gens amb el temps científic. En el curs de les hores el nostre horitzó pot canviar absolutament. I així el Temps viscut s'eternitza. En canvi, quan estem despreocupats el temps vola ràpid, fugaç, vanal. Gadamer parla de vivència: un temps de la vida que és viscut de manera especial, més intensa. Les vivències conformaran així la vertadera vida de cada ésser, construiran el seu pensament, la seva visió, la seva posició davant el món, etc. Georg Simmel parla d'aventura. I es refereix al mateix: a aquest temps de vida que s'omple de significat i que percebem de manera més lenta. És temps vertaderament viscut, no passat.

L'aventura és un temps que, pensareu, hauríem d'apreciar més que l'altre temps, ja que és plenament viscut. Però també (ho sospitaveu segur) és més cansat, exigeix més energies. Finalment la vida no es pot entendre tampoc sense el Temps que veiem córrer simplement, que veiem marxar. En boca de Virgili, Sed fugit interea fugit irreparabile tempus. Els escriptors barrocs també s'obsessionen amb aquest tempus fugit. Per ells, és negatiu. Semblen no adonar-se que a vegades és desitjable que passi un temps, sense percebre-ho. Perquè això serà la conseqüència de que hagi estat un temps agradablement viscut.

Working

Faig una actualització flaix: sobretot per recordar-vos que la ubiqua (últimament), divertida i fresca Yelle, musa del Tecktonick (ja vaig parlar-ne aquí), està tocant ara mateix al Sonar Nit i que (Sí!!!) jo m'ho estic perdent. L'any vinent espero estar en Sonar Nit ja que el Sonar Dia me'l conec massa. Jo vinc de la meva classe de dansa, Bollywood, com sabeu, on també m'ho passo molt bé.

Els que espereu amb impaciència (?) la meva entrada "Currant al Sonar" haureu d'esperar. Avui he estat càmera en mà fent fotos i demà encara espero fer-ne més. Ja tinc un parell d'idees al cap. Desitjo que quedi un bon reportatge i per això necessito col·laboració. Voldria que els que llegiu el meu bloc em proposeu un títol per l'entrada sobre com treballem al Sonar Dia.

Espero suggeriments... a veure qui té més inventiva...



_______________________________________________________________
PS. Volia també enviar un record a Jose Belge: fa un any que vas marxar de Barcelona, cap a Bruxelles. Quina tarda de divendres vam passar junts, intentant no pensar gaire en el comiat. Tu te souviens, mon amour?

La batalla de Waterloo

Fabrice del Dongo arriba a un camp i, sobretot, li molesta un enorme soroll que li fa mal a les oïdes. Corre al galop sobre uns homes moribunds, als que intenta no trepitjar. S'uneix a uns hússars, que li indiquen que acaba de passar davant seu el mariscal Ney. Fabrice torna a galopar, ara acompanyant aquests homes. A poques passes d'ell dos hússars són disparats i Fabrice s'anima pensant que per fi ha vist fer foc, que per fi és un vertader militar. Fabrice aleshores es fixa en el general dels hússars, que és ros, com els homes que comanda. Li preocupa enormement que ser ros sigui una condició indispensable per ser un heroi, ja que ell no és ros.

Aquesta (breument) és l'experiència a Waterloo de Fabrice du Dongo. Quan feia referència a què mai no hagués sabut com fou la batalla de Waterloo volia dir això. Em fascina aquesta escena de «La Chartreuse de Parme». Molts l'han considerada una de les escenes més cinematogràfiques de la història de la literatura. M'agrada perquè és capaç de transmetre la incertesa que sent l'ésser humà davant la vida, davant l'experiència. Quan feia referència a la batalla de Waterloo no ho feia perquè m'interessi especialment aquest esdeveniment històric. Ho feia perquè la batalla de Waterloo ha esdevingut una cosa semblant a la magdalena de Proust: un símbol. Waterloo és la impossibilitat de conèixer i la limitació de la percepció que caracteritzen a l'ésser humà.

Penso que, malgrat això, podem superar aquestes dificultats gràcies a la lectura. Llegim primer el que se li atribueix a Briony a «Atonement» (versió francesa «Expiation» d'Ian McEwan), el seu pensament (ho tradueixo més endavant):

"... les autres gens étaient-ils vraiment aussi vivants qu'elle? ... Si la réponse était oui, alors c'est que le monde, celui de la société, était odieusement compliqué, avec ses deux milliards de voix, les pensées de chacun rivalisant d'importance, la prétention à vivre de chacun également intense, et chacun se croyant unique alors qu'il n'en était rien. On pouvait sombrer dans l'incohérence. Mais si la réponse était non, c'est que Briony était entourée de machines, intelligentes et plutôt agréables, vues de l'extérieur, mais manquant du sentiment intérieur lumineux et intime qui était le sien..."*

Les reflexions de Briony us poden semblar puerils. Però com estar segurs que la resta de les persones poden viure i sentir com nosaltres? La literatura ens pot servir per entendre-ho, per comparar, per mirar des dels ulls d'un altre. A mi sí que em serveix per entendre-ho, per comparar, per mirar des dels ulls d'altres, per molt abjectes o per massa bons que siguin aquests altres. Llegir em fa més persona i menys jo.

He de continuar justificant-me? Només diré un últim (segur que no) apunt respecte a la lectura i la vida: quan la vida esdevé esgotadora (com avui) es fa molt més difícil la lectura...
_______________________________________________________
* " ... les altres persones estaven tan vives com ella? ... Si la resposta era sí, aleshores és que el món, el de la societat, era odiosament complicat, amb els seus dos milers de veus, de pensaments de cadascú rivalitzant d'importància, la pretensió de viure de cadascú igualment intensa, i cadascú creient-se únic quan no ho era. Hom podia enfonsar-se en la incoherència. Però si la resposta era no, és que Briony estava envoltada de màquines, intel·ligents i més aviat agradables, vistes des de l'exterior, però a les que els hi faltaria el sentiment interior lluminós i íntim que era el seu..."

Els homes que m'agraden

Vull fer una mini-resposta, en clau tius, a Kissu, la companya de bloc de Padam. Va publicar un "Tías que nos gustan". De fet, més que una resposta, aquesta entrada s'inspira en la seva. Però enlloc de buscar els homes que m'agraden entre actors, models, cantants, esportistes i altres que siguin vius, giro la mirada als segles anteriors per buscar belleses masculines en la Història de l'Art.

Intentaré fer una llista in crescendo. A veure què surt!



5. Eugène Delacroix: Retrat de Louis Albert Schwitter. Em vaig enamorar de la seva presència a la National Gallery de Londres. Vaig pensar-hi durant dies. És extremadament elegant, tot un dandy.



4. Dominique Ingres: Autoretrat. Es troba al Musée Condé de Chantilly. No l'he vist en viu, però aquest quadre em va marcar perquè servia per il·lustrar la portada de la primera edició de «Le Rouge et le Noir» de Stendhal que vaig tenir. Aquesta edició ha acompanyat la meva vida des dels meus disset anys (ja en fa 10). Per això identifico la bellesa del jove Ingres, amb la de Julien Sorel: jo, com Mathilde de la Môle, com Madame de Rénal, voldria només morir a les seves mans.



3. Albrecht Dürer: Autoretrat del Museo del Prado. Ens trobem ara davant un altre autoretrat. I també davant d'un altre amor a primera vista dins d'un museu: veure'l va ser estimar-lo.



2. Tiziano Vecellio: Ritratto d'uomo o Il giovane inglese. El vaig veure també, enmig de les sales de l'enorme Palazzo Pitti, a la Galleria Palatina, i la seva mirada magnètica em va atreure des de ben lluny. No puc deixar d'estimar-lo perquè és misteriós. Qui sap qui era?



1. Antinous. D'autor desconegut. Antinous és el bell entre els bells. La seva bellesa és fatal. Fins al punt que el va portar a la mort. Adrià, l'emperador, mai no l'oblidaria: faria que els escultors que treballaven per ell repetissin la seva imatge fins la sacietat. Per això no poso cap museu: he vist el rostre d'Antinous una mica per tot arreu: a Madrid, a Brussel·les, a Florència, a Roma, a Londres, a París, etc. La història d'adoració eterna em fa pensar en «La mort a Venècia» de Thomas Mann, en la història de Tadzio i Aschenbach. Tadzio i Antinous gaudeixen de la mateixa bellesa entre apol·línia i dionisíaca. Són fugaços i furtius. Massa joves per la mort, massa bells per seguir vius, massa estimats per ser oblidats.


Quines són les vostres belleses de la Història de l'Art? Us heu enamorat mai d'un personatge d'un quadre? O d'una novel·la? Us han agradat els meus homes bells?

L'altra cara

Tots tenim moltes cares. A cadascú de vosaltres jo li he ensenyat una cara. Una cara de les que tinc. De les moltes que tinc. Les cares es despleguen en el temps i també amb la gent. Les meves cares són diferents, per exemple, de les que tenia fa cinc anys. Tampoc no tinc la mateixa cara amb tu o amb l'altre. Això també va a dies, també va a estats d'ànim.

El que us diré és que és ben diferent tenir una altra cara. Em refereixo a dir que en tenim dues: la que t'ensenyo ara que et miro i la que mostro quan m'allunyo de tu. Espero no ser d'aquestes persones i tenir l'esperit més net.

Ara però volia escriure (veloçment) sobre l'altra cara, una altra cara, més ben dit, de Barcelona, que he vist avui. Baixava per un carrer que jo sempre havia cregut que era rectilini. I ha resultat no ser-ho. Mentre caminava per aquest carrer calmat la teva imatge s'ha creuat al meu camí, la teva mirada em perseguia! Ha estat una topada càlida i sorprenent. I he sabut mentre et mirava que tu també tenies una altra cara, que em restarà oculta, segurament per sempre, que no veuré amb els meus ulls.

Ha estat una breu passejada. Per aquest carrer tan estrany per mi: massa tranquil, massa net, massa polit. En aquest moment però estic massa esgotada per res més, després del meu assaig a Casa Sagnier.