Abandonat

Per fer feliç algú avui reprenc el meu bloc, i només per parlar de tonteries. "Abandonat" és un bon títol per aquesta entrada, perquè mai no havia abandonat tant el meu bloc. I si el pobre pateix aquest estat de deixadesa no és ni per mandra, ni per manca de temps, ni de ganes. La meva idea d'escriptura i de la seva visibilitat està canviant lleument. Necessito que tothom pugui llegir el que escric? Ho vull de veritat? I també la gran pregunta: a qui m'estic dirigint en escriure? Per qui parlo? No és inútil tot plegat?

Vaja, ja he començat altre cop la cadena incessant de qüestions (sóc més de preguntes que de respostes) i de digressions (sóc més digressiva que narrativa). Ho sento. El fet que m'ha mogut a escriure avui és la reflexió més banal (i no per això mancada de certesa) de què Barcelona deu ser (o podria ser) la ciutat amb més H&M per metre quadrat, almenys en el centre.

Què li ha passat a la multinacional sueca? I aquest furor per posar dos botigues a Portal de l'Àngel? Sumades a la de Portaferrissa (la primera a Barcelona... recordeu amb quanta curiositat i ganes hi vam anar al començament?) i la de Passeig de Gràcia (que jo sempre considerava la millor), i junt a la nova de les Rambles, fan un total de 5 botigues (i no petites) en el centre de la ciutat.

Agrandir le plan

Pesada

Els que em llegiu i els que em coneixeu sabeu que puc ser extremadament pesada i insistent. I com que ara mateix estic molt motivada amb el club de fans de Touche (sentiu-los al seu myspace) us demano sisplau que els hi dediqueu uns minutets.

Sé que tothom rebeu un munt de coses i si haguessiu de mirar-vos-ho tot no tindreu temps pel que realment és important. Però please ajudeu-me!!! Prometo que són bons: sinó mireu les seves fans histèriques a la foto...

INVITACIÓ AL CONCERT DE TOUCHE

Preàmbul:

Actualment estic en una fase en què no escric al meu bloc i en què, en general, no miro els vostres blocs. Tinc un motiu poderós i comprensible: a la feina em passo unes 7 hores enganxada a l'ordinador. Quan arribo a casa l'últim que tinc ganes de fer és posar-me davant la pantalla. O sigui que ja no es tracta de falta d'inspiració o de cansament (que també) sinó de poca motivació.

Però avui estic disposada a fer un esforç amb un bon motiu com a desencadenant: fer publicitat d'un esdeveniment en el que participarà una persona molt propera a mi. És el concert de «TOUCHE». Tindrà lloc al ZAC CLUB de Barcelona dissabte 28 a les 20.30. Important: ser puntual perquè són teloners i tocaran mitja hora. L'entrada val 8 €, sorry! És el primer concert però no són un grup nou, porten tocant uns anys i es nota. Ja sé que no els coneixeu: aneu al seu myspace i escolteu les cançons. www.myspace.com/touchexperience

Ja direu!!!

RECORDEU: Dissabte 28 de febrer a 20.30 al ZAC CLUB (Diagonal 477)

After twenty eight

Oh la la! Coses de la vida:
- un dimarts 6 de gener: plou, fa fred, estàs sola, tens faringitis, estàs farta d'estar al llit i et vesteixes, et poses unes botes i surts a mullar-te. En definitiva, és un dia negre. Vas al cinema amb un amic i veus la darrera de Clint Eastwood, i respires una mica, perquè tot podria ser més negre (ho descobreixes amb el personatge de Christine Collins de «Changeling» o «El intercambio»).

- un dimarts 13: és el teu aniversari, fas 28 anys, la teva vida ha canviat de manera definitiva en els últims mesos, per una vegada no et sents malament per fer un any més... i malgrat tot, avui és un dia gris, ni fu ni fa, ni fred ni calor. Què l'anima? Un ram de flors a mig matí, una amiga per la tarda i menjar sushi ben acompanyada a la nit.

- un dia qualsevol (ahir) a migdia. De sobte sóc feliç, estic eufòrica. Baixo el carrer Balmes ensoleiat. La gent aprofita a les terrasses. Jo vaig al súper a comprar quatre coses. Penso en què no tot està tan malament. Penso en la marató d' «Anatomia de Grey» que faré per la nit. Penso... no, millor, sento a la pell aquest pessigolleig característic del que els francesos anomenen "bonheur de vivre".

BON ANY 2009

Això de felicitar l'any is very difficult, com dirien els anglesos. Perquè sempre tinc greus problemes en el moment de posar la data:
- si avui és dia 31 de desembre de 2008 quin sentit té felicitar l'any 2009 que no ha començat encara?
- felicitar el 2008 no té sentit, perquè ja no queda res.
- no seria millor dir només bon any!? Seria només l'expressió de bons desitjos.

En tot cas, i malgrat aquesta ratllada prèvia, escrivia només per felicitar-vos a tots i totes, lectors i lectores, seguidors i seguidores, del meu bloc (sigueu incondicionals o només casuals).

BON ANY!!!!!!!!!!!!!!!!

Drama

Abans he vist una escena dramàtica entre uns perfectes desconeguts mentre esperava un amic, davant del Zurich (possiblement el punt de trobada més utilitzat pels barcelonins). I aquesta discussió, aquestes llàgrimes, aquestes paraules que he vist i sentit m'han fet reflexionar. Em demano si tots nosaltres, en el moment de fer balanç de la nostra vida, recordarem només moments dolents, els grans drames que ens han sacsejat.

Malgrat que cadascun d'aquests drames pot aconseguir esborrar-ho tot, cobrir el nostre horitzó fins a l'infinit, penso que no pot ser correcte que decantem de manera tan clara la balança. Perquè hi ha dues coses que prendran sempre més importància que qualsevol d'aquests grans drames:

1. el pes inexorable de la quotidianitat, les petites tonteries del dia a dia, que, al capdavall, són les que, en proporció, ens ocupen més temps.
2. el dia més gran de la nostra vida, els mesos més feliços, els quinze minuts de glòria televisiva warholiana... Vull dir: qualsevol moment àlgid en sentit positiu. Tots en tindreu algun: descobrir l'existència del gran amor de la vostra vida, veure sortir el sol a Piazza San Marco, fer un gol en un partit del pati de l'escola, abraçar el teu primer fill, plantar un arbre, etc. etc.

Com és això del drama? Què en fareu? Els oblidareu? Jo no sé què fer-ne. Només sé que vull que sigui més el punt 2 que el punt 1 el que surti en el meu balanç futur.

Entrada de Nadal

A vegades aconsegueixo esdevenir una persona bastant pragmàtica. I crec que amb el títol d'aquesta entrada he demostrat que puc ser-ho. L'any passat, el dia de Nadal, i també el dia de la vigília de Nadal i altres dies de les festes, fins que vaig marxar a Florència, vaig escriure molt al bloc. Possiblement recordareu que fins i tot el 24 de desembre a la matinada escrivia al bloc. I aquest any, potser us ha sorprès, a vosaltres, hipotètics seguidors i lectors del bloc, el meu silenci per uns dies.

El cert és que he passat fora (i en una molt bona companyia) aquests tres dies. I que, per tant, no he tingut temps per escriure, ni lloc, ni ganes. Ara mateix tampoc no se m'acudeix res que vulgui explicar. Només vull constatar la meva sorpresa en adonar-me de com han canviat les coses en 365 dies i alegrar-me de moltes coses (no de tot).

Em queda desitjar-vos un Bon Nadal... i deixar-vos amb un fragment cinematogràfic que té un cert poder suggestiu sobre mi: per la seva emotivitat (potser fàcil) i per la bellesa del muntatge. Pertany a la darrera seqüència de «Nuovo Cinema Paradiso» on el protagonista veu fragments que durant anys van censurar de les pel·lícules que passaven a la sala de cinema esmentada al títol, i que està situada al seu poble, en l'interior de Sicília.