Breakfast at Tiffany's

Només tenia com intenció copiar un diàleg que m'encanta de la pel·lícula, «Breakfast at Tiffany's», ara que, aparentment, m'estic obsesionant amb ella.

Aquí va el diàleg:

Paul Varjak: I love you.
Holly Golightly: So what.
Paul Varjak: So what? So plenty! I love you, you belong to me!
Holly Golightly: [tearfully] No. People don't belong to people.
Paul Varjak: Of course they do!
Holly Golightly: I'll never let ANYBODY put me in a cage.
Paul Varjak: I don't want to put you in a cage, I want to love you!

M'encanta aquesta pel·lícula, de què serviria negar-ho? Surt una ciutat de Nova York molt habitable, allunyada de les imatges de Manhattan de les pelis dels vuitanta com «Working girl» on la ciutat és poc més que masses de treballadors i un skyline fred i distant. Audrey Hepburn vesteix precioses peces de Givenchy. La història d'amor entre Holly i Paul és simple i bonica. I finalitza amb aquesta apassionada declaració.

No oblidaré mai la veu de George Peppard/Paul Varjak quan li diu "So what? So plenty!"* i tampoc el crit desesperat d' Audrey Hepburn/Holly Golightly** al carreró: "CAT!". Realment el final concentra molta tensió dramàtica. La discussió al taxi parla de dues visions del món que, segurament, també són falses. Cap dels dos guanya: per això no els hi calen paraules en la seva reconciliació.

Reconec que es tracta de la versió edulcorada del llibre de Truman Capote. Malgrat el que diu la Internet Movie Database, el film no és gens fidel a la novel·la. Obvien massa aspectes "bruts", però, és clar, és una versió Hollywood. I tot i que no hauria de ser així, prefereixo (ho confessaré amargament pel meu cantó snob) la pel·lícula. Em deixa bon gust de boca (després de plorar una mica al final).

Per últim, també té la millor declaració de matrimoni del cinema, no us sembla?:

Holly Golightly: I'll tell you one thing, Fred, darling... I'd marry you for your money in a minute. Would you marry me for my money?
Paul Varjak: In a minute.
Holly Golightly: I guess it's pretty lucky neither of us is rich, huh?
Paul Varjak: Yeah.

Ara marxo a dormir... com Holly amb un antifaç però sense gat.

_________________________________________________________
* Un detall: Peppard estudiava el Mètode de l'Actors Studio i Audrey Hepburn no s'hi sentia massa còmoda. Tanmateix crec que van fer un molt bon treball junts, complementant-se a les mil meravelles.
** Holly era un paper per Marilyn Monroe, però li van desaconsellar. Més tard van pensar en Kim Novak. Donant-li a Audrey van treure-li molta voluptuositat, i van concentrar-se així en el potencial encant innocent de l'actriu.

CAT

Malauradament, i tot i la felicitat amb la que Sílvia A. i jo havíem fet plans, avui NO hem anat a la platja. Ha fet un temps massa variable i, bé, suposo que estàvem cansades. Les dues hem tingut un cap de setmana mogudet, cadascuna a la seva manera: ella treballant, jo de festa, sopars, borratxeres, cinema, etc.

Bé, com que he quedat per fer un cafè amb Sílvia, escric volant. De fet, escric en resposta a Núria. Vaja, el meu bloc és convertirà en una conversa entre Núria i jo?* Ella em demanava per què he posat una foto meva en una entrada d'homenatge a altres persones? Doncs bé, ho he fet perquè quedés ben clar qui feia l'homenatge, o sigui, l'autora d'aquestes línies.

Incloc fotos de "Cat"** perquè Núria quedi contenta. No sé si es pot distingir bé l'animal. Núria: et demano que vagis mirant-les perquè recorda que si algun dia "suequem"*** «Breakfast at Tiffany's» jo em vaig demanar ser Holly Golightly però tu volies ser Cat.

Per últim, també em dirigeixo a Núria: hauràs d'esperar que rumiï una mica l'entrada dedicada a «Be Kind Rewind», l'última pel·lícula del cineasta "indie" i "cool" Michel Gondry (a pronunciar Mixél Gondrí). És la que vam anar a veure dissabte enlloc de «Om Shanti Om», que, dins el marc del BAFF, va omplir la sala... i ens vam quedar sense entrades. La pel·lícula de Gondry ens va fascinar però aquesta entrada no és el lloc ni el moment. Prometo reflexionar sobre el tema i escriure alguna cosa bona.

Ciaooo

______________________________________________________________
* Aquesta pregunta no té trampa, Núria és una persona diferent a mi mateixa, malgrat tots els punts en comú que ens uneixen. O sigui que no us penseu que parlo de mi mateixa (pels que no ho sabeu, el meu nom real no és Michoud, sinó Núria) i que estic boja.
** Sisplau, Núria, fes el link sobre Cat.
*** No tinc fotos del nen de la samarreta...

Homenatge

Últimament només tinc temps de "Michoud express"... justament avui que he començat a arreglar les categories per fer-les més útils i menys poètico-referencials. Visca el pragmatisme - pensareu!

De fet, volia narrar una petita anècdota però ho deixo per altre moment en què no em caiguin les parpelles. Si mireu l'hora ho comprendreu. Acabo de tornar a casa, després de sopar en un restaurant japonès del meu poble en la inestimable companyia de tres persones forànies (Núria, Pablo, Jose) ... i això se m'ha fet estrany, molt raro. La Silvia també ho ha dit. Després del japonès, hem anat a beure cava a la seva terrassa i veure el dvd de Man-ferri (això però no estava previst). Confessem que no hi havia cap bar obert al poble i que és la raó que haguem hagut d'ocupar casa de la Sílvia i, potser, molestar els veins...

Això és un homenatge* a ells i elles!!!

______________________________________________________________
* Núria: això val un comentari teu, sisplau, que no paro d'homenatjar-te!

Hello!

A punt d'acabar el mes i em decideixo a escriure un "Michoud express" a la feina (en el meu descans, no penseu malament) només per desitjar arribar a demà (1 de maig, Dia del treballador) amb 2200 visitants al meu bloc... només em calen uns quants més...

Gràcies als que em visiteu!!!

PS. Sí, demà treballo!

Un passeig per internet

Avui, mirant, navegant, saltant de web en web, he realitzat algunes troballes:

- www.viedemerde.fr: els que no sabeu francès us perdeu aquest web que conté, fonamentalment, desgràcies que li han passat a diverses persones, narrades en un estil telegràfic i concís per ells mateixos, en primera persona. El principal interès és que ha de semblar que es tracta de fets realment ocorreguts. Un exemple: "Aujourd'hui j'ai mis des commentaires sur mon propre blog avec des pseudos différents pour faire croire aux gens que j'ai des amis"(o sigui: "Avui he escrit comentaris al meu propi bloc amb pseudònims diferents per tal de fer creure als altres que tinc amics"). Sí, és totalment penós i aquest no és el pitjor! Podeu escollir entre diverses categories (amor, sexe, treball, salut, diners) i també hi ha un top i un flop... Creieu-me que enganxa... deu ser que l'atractiu de la desgràcia aliena!

- també he trobat un seguit de blocs literaris en català: des de www.blocsdelletres.com els podreu linkar. Si us ve de gust navegar pot estar bé. Si teniu ganes i temps, proveu, que segur trobeu alguna cosa... Si feu cap descoberta interessant... anuncieu-la sisplau!

- per últim, també pels que saben llegir en francès: un dels meus preferits ja fa temps, el de Pénélope Jolicoeur... m'encanta fins el seu títol (presumiblement irònic): "Ma vie est tout à fait fascinante" (La meva vida és del tot fascinant). M'encanta, ric molt amb les seves vinyetes, que, sovint, mostren la capacitat que té aquesta noia (Pénélope Bagieu és el seu nom vertader) per fotre's d'ella mateixa.

Mil petons !! M'acomiado, vaig a llegir «Les bienveillants» de Jonathan Littell...

______________________________________________________

Segur que ho sospitàveu: la imatge és del bloc de Penelope Jolicoeur.

Error ... fatal?

Aquesta entrada "Michoud express" li dedico a la Núria perquè em llegeix a la velocitat que escric. Aquesta resposta que segueix li adreço a ella: sí, sí que em va impactar «Les Rivières pourpres», com comentava a l'anterior entrada. Que tu et quedessis decebuda després de veure aquesta pel·lícula de Mathieu Kassovitz és perquè esperaves una altra cosa, després de «La Haine». Això no vol dir que com a thriller aquesta no funcioni. Per cert, m'ha encantat el sopar, encara que ha estat fugaç.

Volia només dir, ja en general, que, després d'empapar-me tant d'Antonioni i de voler convertir-me en Monica Vitti* és normal que avui m'equivoqués d'hora i hagi fet mitja hora tard a la feina. Si Giuliana, a «Il Deserto rosso», es pot equivocar i conduir en direcció al mar, enlloc d'anar direcció terra ferma, jo puc pensar que les 17 hores són les 16, no? Almenys el meu error/equivocació/lapsus no significava la mort de ningú.

Au revoir!

__________________________________________________
* La Núria prefereix ser Anna Karina. Així cadascuna contenta!

Una curiositat

avui fa un dia gris, i, de fet, havia pensat d'escriure sobre la marató Antonioni que he fet aquest cap de setmana, amb el visionat de tres pel·lícules («L'Avventura», «L'Eclisse» i «Il Deserto rosso»). Però llavors he cregut que si baixava les fotografies del viatge de Setmana Santa al Facebook faria molt felices a dues senyoretes. Encara que, veritablement, cap de les dues no té facebook, o sigui que segurament no les podran veure...


En tot cas, en consonància amb el dia gris, he recordat Conques: què increïble era el poble, colgat a la muntanya! Més que increïble, imponent: amb les torres massisses de l'església despuntant entre les teulades. La pedra de les cases del mateix color que la de les muntanyes. Reconec que, possiblement, la impressió que en tenim, quasi esfereïdora, com devien ser les imatges de la portada de l'abadia de Santa Fe de Conques pels pagesos de la rodalia, la causi més aviat el dia plujós i el temps feréstec.

I el camí per arribar-hi també deu formar part d'aquestes impressions. Hi va haver, és clar, alguna estona de sol, com quan vam parar a Marcillac-Vallon per fer un cafè i ens vam congelar corrents del cotxe al bar*. Després vam menjar-nos unes pastes i vam seguir el trajecte. Però hi havia hagut també alguna incursió en el passat, com quan uns minuts abans, havíem circulat per un lloc espectacular. Ni tan sols vam parar per baixar-nos del cotxe: el poble de Salles-la-Source, que destaca per tenir enmig una cascada. M'encanta perquè el wikipedia explica que fins el període de la Terror es va anomenar Salles Comtaux (Las Salas Comtals). Aleshores li van canviar el nom i va ser dels pocs llocs que van conservar el nom nou un cop passada aquesta època.

L'aigua surt a tota pressió d'un forat a la muntanya, alguns metres per sobre de la carretera. L'aigua va arribar a mullar el parabrises del cotxe. El poble semblava desert i, en certa manera, a la meva ment va sortir la imatge misteriosa i freda que transmet «Les Rivières pourpres» de M. Kassovitz. El viatge per aquella carretera sinuosa fins a Conques va esdevenir, d'alguna manera, un viatge en el temps, cap al passat. Tota una experiència estètica.

___________________________________________________
* Que vindria a ser un bar Manolo a la francesa. El que jo anomeno bar de senyors. Tenia les parets plenes de volants de cotxes i altres records vinculats al món de l'esport. Sembla que fan un rally. Els dos cambrers ens van atendre molt bé i ningú no va fer cares estranyes com sí que passaria si tres noies entressin soles en un bar Manolo espanyol.