Ara mateix és com em sento, famèlica (la sensació d'humitat pels peus i l'esquena comença a desaparèixer, gràcies al calefactor amb forma d'ou groc que tinc estratègicament situat al costat de la cadira).
Em sento famèlica de gana perquè quasi no he dinat. Em sento famèlica de ganes de sortir al carrer i que s'acabi aquest dia d'estrès. Em sento famèlica de ganes de viatjar a algun país que no sigui aquí, a alguna ciutat on faci més fred o més calor. Em sento famèlica de ganes d'escriure ... però pateixo per no poder...
______________________________________________
PS. La imatge és de Karim Adduchi, un joveníssim artista molt prometedor. Li he robat aquesta foto del facebook. Sorry! Per veure més obra seva: www.myspace.com/adduchi & www.flickr.com/spiraction.
És molt comú que les pel·lícules històriques o les novel·les històriques siguin poc o gens fiables, com a documents del passat. Quan llegiu o veieu qualsevol recreació dubteu; els creadors d'aquestes ficcions no poden (m'atreviria a dir: no han de) sotmetre's fidelment a la successió dels fets tal com van ocòrrer. Se sent molt sovint la frase que la vida supera a la ficció. I n'estic convençuda, que és així. A la vegada també sé que una escrupolosa fidelitat als fets convertiria la història possiblement en alguna cosa insoportablement lenta, poc estructurada, caòtica, quasi incomprensible (d'altra banda, he de dir que com la vida mateixa).
És sabut que els escriptors i cineastes que s'enfronten a la Història són laxes, i que es deixen dur per la seva creativitat més que per la veritat. I, com deia, crec que és d'agrair més que no de criticar, i una prova per mi irrefutable és Agora. Amenabar ha aconseguit, a partir d'un personatge del que poc se sap, i subvertint algunes de les certeses entorn el personatge, construir una bona història a partir de la Història.
La seva pel·lícula és segurament criticable en molts sentits, però també digna d'un bon elogi. Perquè tracta mil temes (tolerància, ciència, religió, fe, etc.) que són de rabiosa actualitat (1). Perquè hi ha bones interpretacions. Perquè té un bon guió. Perquè les localitzacions i els decorats són impressionants, dignes d'un bon peplum del cine clàssic. Perquè té un final que ja coneixeu que malgrat tot sorprèn. I sobretot perquè no és gens Hollywood (Thanks God!).
Però la raó per la qual he sortit de la sala tremolosa, emocionada i trasbalsada, és més aviat per l'empatia. Perquè malgrat que Hipatia sigui retratada com a científica o filosofa i sempre es mantingui digna i distant, també és absolutament humana. Perquè malgrat la seva enteresa de caràcter acaba sent la més estimada i estimable per l'espectador.
Amenabar recorre a la imatge del globus terraqui que empetiteix els nostres patiments, en la bastedat de l'Univers. I a la vegada encarna la vida i la humanitat en un sol personatge i en la seva passió i llibertat. No més paraules, o permeteu-me ja només un Bravo!
_____________________________________________________________ 1. m'he atrevit a usar un lloc comú de l'argot periodístic perquè us adoneu de com són d'actuals i eterns aquests temes
New Look va ser el nom que una redactora del Harper's Bazaar va donar a la silueta creada per Christian Dior el 1947 quan va treure la seva primera col·lecció pròpia. Parlaríem de línia corol·la, perquè aquesta col·lecció es va caracteritzar per la frondositat de les faldilles, enfront de la linealitat més sòbria pròpia de principi de dècada.
Però, el cert és que he titulat aquesta entrada New Look per veure si algú s'havia adonat de què he canviat la coloració del meu bloc. Ara és molt més... galerista, que diria en Jose. Molt més, discreta, que diria jo. Potser aquest canvi vol commemorar l'obertura de la nova botiga COS a Passeig de Gràcia. O potser no. En tot cas, ahir a la nit ho vaig veure clar: calia eliminar els colors taronges i rosats i limitar la paleta al màxim.
Parlant de COS (sabeu que sempre busco excuses i dono mil voltes abans d'arribar al tema, cadascú té les seves febleses, aquest cop però la introducció d'aquest tema és purament casual, ho juro), m'ha agradat però ho he trobat un peu cher. Podria dir que hi ha cosetes, que em permetria algun detall: un vestit verd, una brusa fúcsia, algun bàsic... El que sens dubte m'ha encantat és l'alta densitat de dependents per metre quadrat i sobretot la seva suequetat (sic), cosa de ser filial de Hennes & Mauritz, suposo. Veureu que el dependent suec es caracteritza per la suma d'eficiència i amabilitat, i per la dificultat de la comunicació amb ell també...
Ara paro ja de fer publicitat que no em pagaran ni amb un trist foulard i deixo que opineu (si voleu) del new look del bloc.
No m'atreviré aquest cop a fer jo mateixa una llista tan extensa com la que un cop vam emprendre en aquell temps dolços que érem monitors de la FJM(que vam titular molt apropiadament QUE RABIA DA) dedicada, precisament, a enregistrar detalladament tot el que ens molestava en el nostre dia a dia de feina...
Era una gran llista, que no transmetia ni rancor ni ràbia real. Tot bon humor. I sobretot, va ser una tasca titànica orquestrada a diverses mans. No gossaré doncs emprendre unafeina tan dificultosa... Em limitaré només a desfogar-me.
Avui, amb una mica més de resentiment, vull dir que sí, que quina ràbia fa, que alguna gent et robi les idees, o, pitjor, ni tan sols les idees, sinó les paraules, les referències, i les facin servir com a pròpies, que agafin alguna cosa que els hi fas descobrir tu i es converteixen en vils impostors.
Busqueu-vos la vida imbècils! (missatge destinat només als petardos en qüestió).
Com escriure una entrada al meu bloc, si ja no en tinc l'hàbit? Aquesta és una bona pregunta, que em serveix per començar una entrada al meu bloc. Veieu com m'agraden les paradoxes? I sobretot començar amb paradoxes? Perquè em demano com començar si ja estic començant?
Però és bo començar així, almenys és una manera de començar.
Així doncs, em trobo davant d'algunes evidències: 1/ fa molt de temps que no sóc blocaire 2/ he perdut l'hàbit que em permetia escriure entrades al bloc amb facilitat.
Aquesta serà un tasca difícil. Per això permeteu que sigui breu. Només volia constatar què necessito jo per escriure en el bloc: 1/ un ordinador amb connexió 2/ temps i intimitat 3/ una bona idea que no se m'escapi del cap. 4/ minuts de silenci per desenvolupar-la abans de posar-me en el teclat. És millor encara si puc desenvolupar primer, a partir d'una idea brillant, un mini discurs. I tornar-hi un i altre cop abans d'escriure definitivament. 5/ posar-me mans per feina.
No creieu que aquest ha estat el procès creatiu de la present entrada. Només s'han complert els punts 1, 2 i 5. La bona idea no sé i el 4 pas du tout. He escrit aquesta entrada amb el que m'ha passat pel cap, sense rumiar ni desenvolupar.
Vosaltres podreu ara passar a criticar. Us deixo, que me'n vaig a veure Agora.
Sóc una blocaire falsa i traïdora que va assegurar que tornaria a escriure... i no ha estat així... El cert és que quan ja no vius en la perifèrie i quan ja no disposes de tant de temps de retir, l'escriptura es veu amenaçada. No és que no tingui una habitació pròpia: és que no tinc gaire temps d'estar sola, sobretot des que una persona molt especial va entrar en la meva vida. Que consti que no em queixo, sinó, ans al contrari, més aviat en gaudeixo.
Però, vaja, i sense canviar de tema aquesta vegada, malgrat que hagi tornat a fer una de les meves introduccions despistadores, el cert és que la intenció que tenia alhora de començar a escriure no era tan disculpa com publicitat. Volia publicitar uns vídeos editats per aquesta persona tan especial de la que sempre parlo... Feu una ullada, tot són feines que li han encomanat (per tant la creativitat i la creació hi estan molt limitades, pel gust i intencions dels clients) però potser us interessa igual:
Ara mateix és com em sento, famèlica (la sensació d'humitat pels peus i l'esquena comença a desaparèixer, gràcies al calefactor amb forma d'ou groc que tinc estratègicament situat al costat de la cadira).
