Vestit

Ja tinc vestit de cap d'any.... la feina va ser dura. Després de mesos de pensar-hi. Després de mirar revistes de moda moltes. Tenia més o menys al cap una primera idea: un vestit blanc i negre. Havia vist la portada del disc de Norah Jones i també un curtíssim de la colecció d'estiu de Chanel que ha estat repetidament copiat per butxaques més lleugeres:

Davant la impossibilitat de trobar res així... Vaig començar a marejar-me passejant per les botigues i veient que tot era massa semblant. Aquest any hi ha molta paillette (i jo ja tinc un vestit negre amb paillettes que em vaig comprar a primavera) i molta joia al coll. La primera opció va ser un vestit que copia l'esquena del vestit de Givenchy que porta Audrey a l'obertura de «Breakfast at Tiffany's» de la col·lecció de Monica i Penelope per Mango:

Igualment la cosa no va anar bé. El vestit en qüestió no és llarg com el que llueix Holly Golightly sinó que és curt i més aviat amb forma de globus. En resum, a mi no m'afavoria gaire. O sigui que va caldre deixar-ho correr i continuar buscant.

El problema principal ho mirés com ho mirés era pressupostari. No volia superar un cert límit. I també calia comprar un vestit que no s'assemblés gaire a res que tenia ja. Per últim, la tercera norma era no comprar un vestit que pogués repetir-se en el lloc on anés.

Buf, la dificultat era extrema amb aquestes limitacions. I ahir (el dia de la caça) vaig anar amb una idea al cap. Un vestit vermell semblant a aquest de Tommy Hilfiger (semblant, no em compraria mai res de Tommy però algun que pogués recordar-hi no em repugna)

Malauradament, i malgrat la pluja, ahir Barcelona estava a vessar de gent. Vaig cercar un vestit vermell de manera infructuosa. Vam anar a Sfera, Bershka, Stradivarius, etc etc. El vermell no és el color de l'any. O més ben dit, no hi ha color en els vestits de nit d'aquest any. Tot és negre o daurat amb paillettes. Els models de lluentons però superen sempre el pressupost. O sigui que no res.

Vaig estar a punt a punt de comprar-me el que vaig definir com una bossa d'escombraries a Stradivarius. Consisteix en un paraula d'honor amb faldilla de forma de globus que hagués fet les delícies de Cindy Lauper. Sort que la cua davant l'emprovador era immensa i ho vaig deixar córrer.

Perquè a l'H&M vaig trobar (sí) dins de pressupost (sí) un preciós vestit blau com de princesa... El color brillant, com de safir, em fa pensar en una tendència pels colors joia que s'ha vist a passarel·les d'aquest any. Em fa pensar en la col·lecció de Galliano per Christian Dior. Em sento victoriosa...

Caravaggio, Retrat d'un cavaller de Malta

Sí, d'aquí a set dies estaré a punt d'agafar un avió que em durà a Pisa i d'allà un tren o un bus que em deixarà a Firenze... I per fi podré complir el meu desig de veure a Santa Felicità la Deposició del Pontormo i per fi podré fer la imbecilitat de veure els Uffizzi des de la última sala. Tornaré a veure les Portes del Paradís (no de l'Infern, Nuria). Tornaré a trepitjar el Bargello. Tornaré a la Capella Brancacci. Tornaré a tants llocs i espero veure alguna cosa que no vaig veure l'altre cop. I per últim, m'encanta la idea de celebrar el Cap d'Any en un altre país... encara que sigui un lloc on fa més fred.

M'acomiado mentre els nens de Sant Ildefons canten números alegrement...

Dilema

Trobar o no trobar, vet aquí el dilema... Cercar un vestit adequat per cap d'any i no ser capaç de trobar-ne, aquest és el meu patiment. Un vestit bonic i barat, ideal per aquella nit, és realment tan difícil de trobar? Buf... em demano sense descans: paillettes o sobri? Ha de ser negre? No és massa previsible?

Algun consell?... Mentre em conformo amb sentir France Gall i mirar revistes de moda...

Keren Ann

Normalment no ho faria... però avui sí. Fa un temps vaig descobrir a Keren Ann. És una cantant d'origen israelí (crec) que cantava en francès tot i que ara s'ha passat a l'anglès. La seva veu m'agrada. El seu estil també. «Chelsea burns» per mi és la cançó de l'estiu. I aquest matí anava sentint «Not going anywhere» al mp3 que se m'ha quedat en la memòria musical durant tot el dia. Ara estava sopant, poso la tele, surt un anunci d'Once i sento la veu quebrada i ronca de la Keren Ann cantant ...

El que normalment no faria però avui sí és dir: primer l'havia sentida jo!!!!

Merci beaucoup

Gràcies a la Clara D que m'ha ensenyat a penjar música al bloc!!!!!!!!!!!!!! Els inútils informàticament parlant hem d'agrair als hàbils que es compadeixen i ens donen un cop de mà. Igualment caldria confessar que no és tan fàcil penjar clips musicals al bloc. El cert és que no sabia que tingués tanta dificultat. De fet és més fàcil penjar videos des del youtube (gran invent el youtube). Si algú vol saber-ho que m'ho demani, li reenviaré un preciós pdf que m'ha fet la Clara. Una cosa com una «Guia per idiotes que no saben penjar clips musicals al bloc».

Horror

En el meu carrer hi ha un videoclub. Sempre em sorprèn que hi ha gent a qualsevol hora treient o tornant algun dvd a la màquina automàtica: un dilluns a migdia, un dissabte a la nit, un diumenge a les vuit del matí, ... Em sembla increïble. Però el més increïble són els cartells que tenen enganxats. En concret n'hi ha un que m'horroritza: el de «Planet Terror». M'ha causat tanta commoció perquè més enllà de què sigui repugnant em sembla que cada cop que el veig hi descobreixo alguna cosa nova... I el pitjor és que la van estrenar a cinemes a l'agost del 2007. Tinc milions de preguntes: com és que ha arribat als videoclubs tan ràpid? Per què aguanta tant de temps el cartell? Serà la peli de l'any pels amos del videoclub del meu carrer? Per més informació cliqueu aquí.

Presentació d'un llibre

Podeu llegir tot seguit la crònica que ha sortit avui a «El Periódico» sobre la presentació del llibre d'ahir al CCCB. No reconec cap de les cites que se'n fan! Estava present la persona que ha escrit el text? Va veure i sentir el mateix que jo?

Semprún apadrina "el llibre més important del segle XX"
• 'Relatos de Kolimá', de Shalámov, retrata l'horror dels camps de treball soviètics
• L'exministre sosté que la ficció serveix per a la recuperació de la memòria

Ningú millor que Jorge Semprún, escriptor, guionista, exministre de Cultura i expresoner número 44.904 del camp de concentració de Buchenwald, per calibrar l'horror dels gulags, els camps de treball soviètics. Per aquest motiu, i perquè Relatos de Kolimá, de l'escriptor rus Varlam Shalámov (1907-1982), retrat de l'horror de la deportació a Sibè- ria, és un dels seus llibres de capçalera, l'autor va accedir a traslladar-se des de la seva residència de París fins a Barcelona.Ahir, al CCCB, i acompanyat del traductor Ricardo San Vicente, Semprún va proclamar el seu amor a aquest cicle de 100 contes que l'editorial Minúscula ha començat a publicar i que es completarà en el futur en sis volums. "És el llibre més important del segle XX i el que m'ha fet més companyia", va resumir hiperbòlic, considerant que literàriament és superior al canònic Archipiélago Gulag, d'Aleksandr Soljenitsin. "No hi ha pràcticament cap relat que no tingui una reflexió que no valgui la pena anotar".DETALLS QUOTIDIANSTot i que Semprún, que als 84 anys exhibeix una envejable energia, no va voler equiparar els camps nazis als estalinistes, sí que va establir vincles perquè molts dels russos que el van acompanyar en el camp de concentració alemany van acabar poblant el gulag. "Stalin considerava que no haver mort a Alemanya era una traï- ció". Fora d'això, tant en un lloc com en l'altre es cargolava el tabac (dolent) de la mateixa manera, les partides de cartes eren similars i la dificultat en les tasques diàries era la mateixa."És important que la literatura reculli aquests detalls quotidians --va sostenir l'escriptor-- que no caben en un assaig. La gent ha de fer-se la idea, per exemple, de com era el silenci que envoltava Buchenwald, on els forns crematoris espantaven els ocells". Aquesta aposta per la ficció per tal de conservar la memòria històrica fa que l'autor aplaudeixi una novel.la recent i arriscada com Les benèvoles, de Jonathan Littell --de fet ha participat en el seu encimbellament perquè ell va ser un dels membres del jurat que li van donar el Goncourt--: "Crec fermament que en el futur se sabrà què ha estat l'extermini gràcies al llibre de Littell".I posats a enjudiciar la recuperació del passat, l'expolític trasllada aquesta opinió al seu país d'origen per calibrar la importància de la llei de la memòria històrica: "La transició va arrencar d'una decisió d'amnistia i amnèsia respecte del passat, fruit d'un consens col.lectiu molt fort. Però és clar que ara, amb aquests moviments espontanis que intenten recuperar els morts de les fosses comunes de la guerra civil, ens sentim molt més forts per acabar amb l'amnèsia. El que no em sembla lògic és que sigui necessària una llei".