(Parèntesi)

Em permeto utilitzar lliurement i fixant-me només en aspectes visuals, el parèntesi. Un parèntesi és segons el diccionari una interrupció o suspensió, però jo tinc a la ment, ara mateix, l'ús que li donem als parèntesis en matemàtiques (buf, sí, JO parlant de mates... el món és boig!).

Quan en una operació algebraïca ens trobem un parèntesi significa que hem de realitzar el que hi ha a dins per separat i després continuar amb tot el que queda. Imagineu-vos que a la meva vida hi hagués un parèntesi d'aquesta mena, que aïllés un seguit de vivències respecte a les que en van quedar fora... encara que tot sigui, finalment, una única operació.

El meu parèntesi es diu visita del cementiri de Montmartre a la recerca de la tomba d'Stendhal. Crec haver explicat aquesta història mil vegades. Temo haver-ho fet fins i tot en aquest bloc. Espero no repetir-me massa. Però igualment, demanant la vostra indulgència, hi tornaré. Com molts sabeu vaig estudiar un any a París, dans le cadre de la bourse Erasmus. I aquell any que va significar tant per la meva formació s'insereix dins un parèntesi que el formen el primer cap de setmana que hi vaig viure i un dia de la darrera setmana, per tant, un dissabte a la tarda de finals de setembre i un dimarts al matí de finals de juliol.

Aquell primer dissabte solitari a París vaig decidir que la meva vida en aquella ciutat no podia començar de cap altra manera que no fos visitant la tomba del meu estimat Stendhal al cementiri de Montmartre. Malauradament la climatologia no pensava igual: una terrible tempesta va caure sobre la ciutat. Vaig voltar com una ànima en pena buscant-la sota la pluja i només vaig trobar-me corbs, gats negres i gent amagada sota els nínxols. Quan vaig cansar-me de mullar-me infructuosament vaig desistir, sense haver acomplert el meu objectiu, i decidida a tornar-hi el més aviat possible.

Coses de la vida... tal com vaig comentar una vegada, alguns desitjos i necessitats imperiosos passen a segon pla no sabem per quina raó. I així em va passar a mi... els, dies, setmanes i mesos van començar a córrer fins que ja arribava el final de la meva estada a París. Aleshores no hi vaig tenir més remei. Com tanta gent vaig dedicar aquells darrers sospirs a París a fer tantes coses que per desídia havien anat quedant postergades... i la meva important d'aquella llista era, evidentment, un compte pendent: el cementiri de Montmartre i la tomba d'Stendhal.

O sigui que un dimarts ben aviat em vaig llevar* i vaig dirigir-me per fi cap a Montmartre , en solitari, com si fos un ritual personal. I sí, finalment sí, cap impediment va frustrar la meva visió d'una tomba que, tot s'ha de dir, és bastant lletjota...

Vet aquí, com un passeig romàntico-banal esdevé cabdal en una vida. Imatge de principi i final, que conforma un parèntesi, un embolcall podríem dir per un temps que queda fora de la corrent vivencial a la meva biografia. Ah, amics, què pedant sona i què senzill que és! I com m'ha agradat introduir la influència d'Stendhal d'aquesta manera en els meus Lehrjahre...

_________________

* Confessió d'Erasmus: aquella última setmana de juliol a París va ser l'única setmana de tot l'any que em vaig llevar abans de les nou cada dia d'entre setmana.

Pensadors

Quants pensadors podríem trobar-nos en un sol carrer? Potser us demaneu per què començo així, amb una pregunta ridícula a tots ulls. Sí, és cert, a mi també, així vista escrita, sense cap més explicació, em sembla imbècil. Sembla no tenir cap mena de sentit.

Però tinc una bona raó per fer-la. I sí, sé que mereixeu rebre explicacions. Comencem dient que no parlo de pensadors en el sentit de filòsofs i intel·lectuals. Ni tan sols en el sentit més ampli de qualsevol persona que pensi. Estic acotant el sentit de la paraula només a una mena de pensador, l'escultòric. I això, és clar, és una referència al Pensador d'Auguste Rodin.

Ara ja us he donat una pista molt bona que potser farà que algú pugui resoldre el meu enigma: estic parlant de la convergència o potser més correctament dit de la convivència en un sol carrer, la Rambla de Catalunya, de 2 pensadors, el de Rodin i el clàssic i conegudíssim Toro pensant de Josep Granyer i Giralt. Recordeu que fa uns anys el van robar i retrobar?

____
Quines coses, jo pensant ser tan original amb aquesta entrada i resulta que no sóc l'única persona que se n'havia adonat: llegiu aquesta columna de El Periódico de Catalunya.

10

Aquest any podria ser un deu. No em jutgeu com una ximple… no em llegiu com si fos una pobra idiota que es conforma amb qualsevol cosa. Aquest any podria ser un deu. Deixeu-me que m'autoenganyi, deixeu-me que parteixi d’aquest nou principi que ens ofereix el calendari (malgrat que sigui una convenció social, que diria Sheldon Cooper) i potser tot vagi millor. Ja vaig dir que hi ha coses que NO deixaré pel camí, però m'il·lumino d'alegria pensant que altres si les podré deixar en el passat! Aquest any podria ser un deu!!

Un any més

Ho detesto i no ho puc evitar. Quanta contradicció condensada en una sola frase! Sembla mentida que per molt que ho hagi intentat, jo, espero que com vosaltres, he caigut un altre cop i he fet la típica mirada retrospectiva a l'any que s'acaba. Tradició estúpida:
a) perquè no serveix per res
b) perquè està establerta en el final d'any, final que no és gens final, ja que el calendari és bastant arbitrari, ja sabeu.

Ah, malgrat els meus escarafalls, aquí em trobeu, fent balanç de l'any i sentint-me:
1. amb ganes de canviar en alguns aspectes.
2. amb ganes de continuar en altres.

Vaja que comme d'habitude em mantinc en el meu mutisme característic, la meva poca capacitat d'explicitar res. Que això no és el facebook ni el Salsa Rosa. Que no donaré detalls sucosos de la meva vida privada.

Però per a què us feu una idea del meu estat d'ànim, només dir-vos que hi ha coses que prefereixo no continuar vivint. O sigui que ja em teniu looking for something new (i donant cops de peu al pobre diccionari anglès i a la llengua anglesa, as always!). I això que vull que resti d'igual manera o millor encara (si pot ser) és una cosa en concret... sóc massa tímida per parlar-ne!

I per la resta, a nivell menys íntim, el meu balanç de la crisi (com evitar el tema en aquest 2009?) és que encara que no en persona m'ha tocat viure-la de prop, però no de manera dramàtica, cosa que agraeixo. En general tinc la sensació que remuntarem, que ho aconseguirem, malgrat l'economia. Que potser fins i tot en sortirem millor parats.

Intentaré doncs, per últim, mirar amb optimisme aquest 2010 que s'aproxima (malgrat que la meva naturalesa m'ho dificulti).

Ara ve Nadal

Terrible certesa que potser no volíeu que us recordés: ja està aquí el Nadal. Ja em cansa i encara no ha començat: massa gent pel carrer, massa compres que fer, massa compromisos, massa llums... Massa de tot. El Nadal és el mes (o ja són els dos mesos?) de MASSA!

Parlava de contradiccions fa uns dies... I quina paraula millor per definir el Nadal sinó la contradicció: no és contradictori allò dels bons desigs amb les compres boges? Les zero ganes dels compromisos que assumim com si fossin carreres d'obstacles davant les ganes d'uns dies de no treballar?

I jo, malauradament, em veig, com cada anys, elaborant una carta pels reis del que voldria. I confessaré que hi ha més objectes que desigs d'aquells que fan quedar bé! El realisme a vegades em dóna fort i més en qüestió de fer llistes... però per la vostra tranquil·litat, aquest any em limitaré a demanar-li als reis només tres coses!

- voldria les ulleres de sol de Holly Golightly a Breakfast at Tiffany's... En cap moment no havia dit que fossin coses fàcils d'obtenir, perquè encara que en algun lloc he llegit que es tracta d'una variant de les Wayfarer que ja no fabriquen... es veu que no ho és i quasi millor perquè odio la marca que les produeix... (passo d'escriure el nom fent publicitat gratuïta)

- voldria també tenir uns auriculars retro, d'aquests enormes que molen tant i la gent porta penjant del coll, jo crec que moltes vegades sense l'Ipod, com si fossin un collaret. Quant més llampant sigui el color millor... sinó mireu la foto que li he robat a The Sartorialist.

- i per últim... el més fàcil... voldria el cd de Moon Safari de Air, perquè últimament estic obsessionada amb ells...

Malgrat que sembli una contradicció, us deixo amb altra cançó que escolto en bucle: Hamburg Song de Keane.

Ps. Us havia enganyat... la llista no es podria limitar NOMÉS a tres coses: també vull TOTA la col·lecció de Comptoir de Cotonniers, perquè la trobo rockerament sòbria i rebelment clàssica. Sobretot sobretot, I need una caçadora de pell grisa estil casaca militar que em va enamorar a l'aparador. També vull una bosseta matelassée amb cadena, estil aquest de Chanel... però que no sigui de Chanel... I, és clar, mil gadgets més com mocadors i fulards, manyoples i guants, barrets i boines, i paraigües, que ja ve el fred. A més de sals de bany, algun perfum com Miss Dior, uns macarons de Ladurée, etc. etc. Sóc TAN SUPERFICIAAAL!!!

-

Erasmus (una altra llista)

Hauré de fer una etiqueta que s'anomeni "Coses de la vida"... Avui he tornat a descobrir una altra "cosa de la vida" que estic obligada a compartir amb vosaltres. De fet, em veig patèticament davant d'una disjuntiva: en qui confiar, en la Comissió Europea o en la Viquipèdia? Tota la vida creient-me que Erasmus era el nom que algun feliç buròcrata de la UE, en algun moment d'inspiració absoluta, havia decidit atribuir-li al programa d'intercanvi entre universitats europees d'estudiants, en honor del gran Erasme de Rotterdam, i resulta que llegeixo a la wiki que és l'acrònim de European Region Action Scheme for the Mobility of University Students.

Malgrat que idealment m'encantaria que el nom vingués d'Erasme, m'imagino que el bateig del programa sorgiria més aviat de la fussió dels interessos de la burocràcia amb el paneuropeisme. Ah, on queden els Grans Ideals en tot això!!!

Però jo no escrivia per il·lustrar-vos amb la meva esplèndida cultura (o més aviat, amb el meu ús habitual de Google), sinó per fer un llistat sobre l'Erasmus. Malgrat que cada cop que he fet un llistat he demanat col·laboració per continuar-lo i poques vegades les meves expectatives han quedat satisfetes en aquest sentit, m'arrisco a demanar un altre cop que aparegui la vostra veu en comentaris (almenys per part dels que heu fet l'Erasmus). El títol de la llista vindria a ser Grans Coses per les que Fer l'Erasmus. Per què tinc bon record de l'Erasmus?:
1. perquè et permet conèixer un idioma i un país (o una ciutat almenys), el meu cas la llengua francesa (i una mica l'italià també) i París. Ara els senyors de la Comissió Europea m'estan adorant à la distance.
2. per tots els amics i amigues (la majoria altres espanyols i italians, suposo que és el més habitual per nosaltres) que tindreu per TOTA la vida. Aquests amics i amigues sempre us permetran exercir de comparativistes: les converses sobre si El Equipo A y El Coche Fantástico existien a Itàlia o a França eren quotidianes.
3. per totes les festes i borratxeres, per totes les campanes, per no aparèixer per la facultat en setmanes (degut a les ressaques), per totes les vegades que t'autoprometies NO sortir de festa un dia entre setmana a la nit i anar a classe l'endemà i per totes les vegades que vas ser dèbil i no ho vas aconseguir.
4. perquè no cal estudiar tant, perquè al canvi els crèdits ECTS (almenys a la UB) em convenia, perquè li ploràvem als professors perquè ens pugessin la nota i ho feien, per sentir un catedràtic de la Sorbonne dir-me que escric bé en francès...
5. però per a mi, el que sobretot compensa l'escàs ajut econòmic (segons un calcul aproximat, el que ens donaven al 2000-2001 equivalia a prendre un cafè diari a Paris durant els mesos de la nostra beca), el que ho compensa, com deia, és sobretot que l'Erasmus t'aporta, per tota l'eternitat, un sens fi de batalletes i anècdotes que explicar a TOTHOM!!!! I l'Erasmus que NO n'expliqui és un fals Erasmus!!!

Llista n/8 Sobre el Sacrilegi

Jo no sabia quina qüestió tan greu és la del sacrilegi però només llegir la definició d'aquesta paraula en el Diccionari me n'he adonat de com és de seriosa i important:


Sacrilegi

m. [LC] [RE] [DR] Violació, profanació o mal ús d’una cosa sagrada. Cometre un sacrilegi.


I per això la Michoud no sap si estarà a l’alçada. Sí, amics, perquè hi ha moltes coses sagrades a la vida les quals jo (com vosaltres, n’estic segura) em salto alegrement.


Els que pensen en tot el que van aprendre a catequesi que se n’oblidin. No parlo d’aquest sagrat religiós. Parlo d’altres coses que per alguns consideren que són sagrades. Després d'haver fet una llista de paradoxes, crec que també calia aquesta llista de la profanació. A veure si us agrada el meu retorn a les llistes. Coses sagrades (per alguns) de les que passo:

1. jo menjo la truita de patates amb maionesa, i de pot, i Hellmann's. Sé que la truita, com el pernil, sóc sacro-santes en aquest país. Però a mi tant me fa, és més bona amb maionesa de pot i m'encanta fer la truita jo mateixa, deixar-la refredar uns minuts, treure el pot de la nevera i a menjar!
2. passar d'anar al cine i veure fins i tot les pel·lis més cutres baixades de seriesyonkis o de cinetube. La darrera: Adventureland que no està pas malament.
3. continuo veient Herois... encara que em pesi, quant mal poden fer uns guionistes desorientats! Ni els de Flashforward ho fan tan malament, i tanmateix els hi han aturat la sèrie, donant-els-hi un temps per reflexionar i redireccionar-la!

Només se m'han acudit tres... alguna més tindré... I vosaltres??