Bosses 2

Prometo que les properes entrades que escrigui seran espirituals, místiques o almenys intel·lectuals... però ara m'haureu de permetre més banalitat. És que ahir, unes hores després d'escriure quines són les bosses de mà que adoro, passejant pel carrer Argenteria, vaig veure que en el "top manta" venien un pseudo-Spy de Fendi... Quan vam tornar hores més tard ja no hi era. Em prohibeixo realitzar una compra tan estúpida. Ja ho va fer alguna guiri (suposo). Em demano però si faran rèpliques del Downtown...

Bosses

La meva carta als reis... O no, però vaja, que si hi ha dos bosses (molt sabeu com m'agraden) que m'encantin són:

- Downtown d' Yves Saint Laurent.

- i últimament també: Spy de Fendi.

Si a algú li sobren tres mil euros i em vol fer un cadeau....

Proust, però també Stendhal

Per què serà que sempre acabo parlant de Proust? És estrany, sobretot perquè per mi, en el fons, Stendhal és molt millor. Es deurà al fet que Stendhal pertany per mi a l'àmbit del que estimo, per tant a l'àmbit privat i per tant no és publicable? Com evidenciar una estimació i un gust tan rotunds? Com descriure-ho? Com parlar d'una cosa tan íntima i preciosa sense perdre'n una part?

Per cert, que he descobert un blog d'una lectora voraç d'Stendhal: llegiu les entrades sota el títol "a la feliç minoria" (en referència al Happy few al que s'adreça Stendhal). El link: http://lectorasoltera.blogspot.com/

Qüestionari Proust

He tingut una idea. Traduir al català el qüestionari Proust tal com l'he trobat en el wikipedia francès. No he posat respostes. Això us correspon a cadascú de vosaltres. Jo ja l'he respost algun cop. Em sorprèn que cada cop trobo coses diferents entre les meves respostes. Recomano un "copy & paste"...

Qüestionari de Proust

El principal tret del meu caràcter
La qualitat que desitjo en un home
La qualitat que desitjo en una dona
El que aprecio més en els amics
El meu principal defecte
La meva ocupació preferida
El meu somni de felicitat
Quin seria el meu més gran mal
El que voldria ésser
El país on voldria viure
El color que prefereixo
La flor que estimo
L’ocell que prefereixo
Els meus autors preferits en prosa
Els meus poetes preferits
Els meus herois en la ficció
Les meves heroïnes favorites a la ficció
Els meus compositors preferits
Els meus pintors favorits
Els meus herois en la vida real
El que detesto per sobre de tot
El do de la natura que voldria tenir
Com voldria morir
Estat present del meu esperit
Faltes que m’inspiren molta indulgència
La meva divisa

Aujourd'hui commence la recherche...

Avui comença la recerca...

De què?

No apunto res més. Alguns intuiran, alguns sospitaran, alguns (afortunats) sabran.

Impossible

És curiós que no pugui escriure. Sento com si escriure fos el que pot donar sentit a una vida, a la meva vida. Però no ho puc fer, perquè com no hi ha sentit no té sentit que escrigui. Hauré de conformar-me amb dedicar-me a escriure banalitats amb l'esperança de treure'n alguna cosa?

The Godfather III

A «El padrí III» podem veure diverses maneres de morir (moren tants personatges). Em quedo amb dues:

- una mort poètica i dramàtica: la de Mary Corleone. En el moment de major esplendor de la seva bellesa, havent conegut el millor de la vida, essent estimada per la família i l'amant, després d'un abandó forçós d'aquest, i de manera accidental i injusta, sent absolutament innocent respecte el que l'envolta. Esdevé així una màrtir, una mena d'Ofèlia. Potser per això m'ha fet pensar en aquest quadre de Waterhouse que vaig veure a la galeria Tate Britain.

- d'altra banda, em quedo també amb la mort que tots en el fons desitgem: calmada, tranquil·la i potser podent recordar moments feliços del passat: la de Michael Corleone.

No caldrà dir, per últim, que m'encanten els vestits que treu la Sofia Coppola i que detesto el look de Diane Keaton...