Vogue

Inauguro una nova línia editorial en el meu bloc: qüestions de moda. Com alguns sabeu és un tema que m'interessa prou. L'inicio però amb una pregunta que malgrat les aparences no és retòrica: per què no als quadres escocesos a l'estiu?

La resposta és ben clara: perquè ens recorden a Escòcia i Escòcia no és, en cap cas, imatge estival. Per l'estiu reservem quadres de qualsevol altre tipus: quadrets Vichy, quadres ghingham (d'estovalles per nosaltres), quadres madras, quadres finestra... Qualsevol cosa menys el tartà.

Escòcia és per tots hiverns durs, turons pelats i homes amb kilt passejant-s'hi. Per l'estiu tenim un imaginari més de platja, sorra i sol enlluernador...

Sense dubtes

De vegades saps sense cap dubte alguna cosa... Això succeix però molt poques vegades. I normalment (tot s'ha de dir) aquesta sensació tan completa és falsa, un miratge. El temps ens diu que ens vam equivocar, el temps ens diu que la certesa no existeix. Sabem realment res? La major veritat que conec és aquesta: que no en conec cap més que una i que aquesta és tan òbvia que no mereix ser escrita.

Em deixo de misteris. La meva introducció anava només per un camí. Volia dir que ara mateix tinc una certesa, sé una cosa amb rotunditat, sento que no m'equivoco si dic que necessito vacances, necessito marxar, i deixar de ser per uns dies jo mateixa.

Voldria tornar sent algú altre més fort i amb més ganes que jo....

Estate

Un altre cop és estiu... per què serà que l'estiu ens condiciona tant? Asseguraria que és l'estació de l'any que més fa canviar els nostres hàbits: és l'estació en què anem a dormir més tard, la que menys roba duem, la que més sortim, la que més llegim... Serà per la calor? Serà perquè tenim vacances?

En tot cas a l'estiu és l'única època de l'any que a les onze de la nit un nen idiota i ploramiques i els seus avis es poden posar a fer soroll sota la meva finestra. Gràcies família amiga per molestar-me!

Quan marxi l'estiu però l'enyorarem oi? Com diu la cançó: "No me quedan días de verano el viento se las llevó...".

Tot això en el fons té una gran raó, motiu: la presència inquietant sota la meva finestra. I un altre motiu més fosc: m'he cremat a la platja. Sóc una gamba! Un altra cosa que només esdevé en aquests màgics tres mesos de finals de juny a finals de setembre... Com diria Amaral: "Si pienso en ti siento que esta vida no es justaaaaa....". Sí, l'estiu és genial: vaig a la platgeta, veig els meus amics, hi ha rebaixes, menjo gelats, vaig de viatge, etc. El que és injust és que s'acabi no?

Per últim: un altre gran motiu per adorar aquest estiu: Scarlett Johansonn i Woody Allen roden a Barcelona... Realment calia?

Valentino o jo?

Els que coneixeu gent que té un bloc a fotolog sabreu que ara mateix estan en franca decadència i jo, per tant, seré potser de les primeres en fugir. Per ara em concentaré en penjar fotos només aquí a blogger. Ja avisaré als meus habituals...

Així, com que fotolog no deixa a ningú escriure comentaris, espero que aquí sí que ho pogueu fer.

Obro un concurs de votacions: qui és millor? Valentino o jo?

Segon manifest anti-egobloquisme......

Vaig trobar la referència a l'egobloc fa uns dies llegint comentaris i vaig pensar que el terme és molt pertinent per definir la tendència, per part del redactor, de convertir el bloc en un cant a la pròpia perfecció. Si per egobloc entenem un bloc que giri entorn del món de la persona que l'escriu, tots els blocs personals haurien de ser etiquetats d'aquesta manera. Si en canvi per egobloc entenem només aquells destinats a donar una imatge impecable i magnífica del seu escriptor... aleshores aquest mot m'interessa, per criticar el concepte.

No hi ha res que suporti amb més dificultats que aquesta mena de bloc on totes les fotos de l'escriptor han passat sàviament pel photoshop i on cada línia escrita esdevé un lema. Així cada paraula, cada ratlla, cada text es sacralitza. Cada comentari crea escola. Cada peli recomanada és un must. I un llarg etc. de pontificacions...

Jo mai no arribaré a escriure amb tanta cautela ni a crear a cada ocasió uns mots que no oblidareu... El que escric és carn d'oblit. Com diuen els de Noir Désir: Le vent nous portera....

Continuarà

Dolce far niente

Estem tan acostumats a anar de cul que quan tenim unes vacances o un simple respir ens angoixem i no sabem ja què fer. Com pot ser que en llevar-te no tinguis cap obligació estricta a complir per endavant i que el teu únic condicionant sigui que et ve de gust fer? A priori, això és el que tots volem. En realitat, és el que crea moltes angoixes en bastanta gent. Després de dos dies de dolce far niente puc dir que m'hi començo a acostumar. Són les dolçors de la vida regalada, de tocar-se la panxa....

Definitiu

Sí, finalment ja està, és definitiu. Ahir vaig anar a la facultat i vaig mirar la última nota de la carrera. Aprofitant les vacances i que tinc matins (tots) lliures, suposo que començaré la roda de secretaries i les cues per tramitar títols... Desitgeu-me sort, m'enfrontaré a les situacions burocràtiques que tant odio!