Saniu

Una imatge de Saniu, de l'exposició Dona, metamorfosi de la modernitat... Gaudiu-la, el flax va aconseguir un efecte curiós...

No hi ha paraules de vegades...

Benjamin

"Lo más importante que uno tiene que decir no siempre lo proclama en alto. Y tampoco, quedamente, lo confía siempre al de mayor confianza, al más próximo, no siempre al que más devotamente está dispuesto a recibir su confesión."

Walter Benjamin, Una imagen de Proust.

No serà el comiat

Ens hem de prometre que aquest no serà el comiat, que no ens deixarem perdre, que continuarem per sempre (quina paraula) junts. A quanta gent no hem oblidat? A quanta gent no volem tornar a veure? Serà aquest el nostre cas algun dia? Qui ho sap, tots desconeixem l'endemà, el món és incert i, tanmateix, vull creure que la nostra amistat durarà fins al final dels nostres dies... El destinatari d'aquests mots sap que li pertanyen:

"On s'éloignait du champ de ruines (...) Vacillant (...) me disant que tout pouvait être brusquement anéanti, le Wurstelprater tout entier, les stands et, en face, les gigantesques marroniers. Je touchais l'écorce d'un arbre pour me rassurer. J'appuyais dessus pour en éprouver la résistance. On ne pouvait pas le faire bouger, l'arbre tenait bon, rien n'avait donc changé, j'étais heureux*." (Canetti "La Langue sauvée")

J'espère que notre amitié sera comme cet arbre: résistant, solide, une assurance à l'avenir!

____________________________________________________________
* "Ens allunyàvem del camp de ruïnes (...) Vacil·lant (...), dient-me que tot podia ser bruscament destruït, el Wustelprater sencer, les parades i, davant, els gegantescos castanys. Tocava l'escorça d'un arbre per assegurar-me. M'hi recolzava per sentir la resistència. Hom no podia fer-lo moure, l'arbre aguantava, així doncs no res havia canviat, jo era feliç".

Eivissa

Hem viscut un cap de setmana a Eivissa esgotador: un munt d'hores de viatge en un vaixell fastigós que avançava a 16 nusos i que estava ple de la xusma més xunga de Barcelona i rodalia, l'arribada a les sis del matí a Sant Antoni de Portmany, hores a la platja cremant-nos, una nit molt curta i finalment la tornada en el mateix barco pudent... El millor: les platges i el sol, poder descansar de la vida de Barcelona i desconnectar. El pitjor: Sant Antoni és tipus Lloret o Salou: tot ple de guiris mirant les ties, gent borratxa a totes hores, massa turístic... La posta de sol però deu ser increïble (la nostra va quedar aixafada perquè es va tapar al final amb núvols).

Vitesse

Com pot ser que sempre hagi de fer-ho tot corrents i a última hora? Si algú es pensava que amb el pas dels anys havia après a fraccionar el temps i usar-lo de manera intel·ligent s'equivocava... Amics, estic ara, redactant à toute vitesse un treballet que lliuraré en menys de 12 hores... I hate me!!!!

Ridicule

Sovint tinc la sensació de ser tan maldestra com Mr. Bean i de tenir un gafe impressionant a sobre! Avui m'ha passat una cosa ridícula: anava a posar la targeta de memòria de la meva càmera en la torre de l'ordinador i s'ha colat per un altra ranura que hi ha! Nois, ja ho he intentat tot: regirar amb un pal (de fet amb el pal del tap d'un boli Bic), desendollar, aixecar la torre i capgirar-la, mirar amb cara de desesperació la torre, mirar amb cara de desesperació i una lot a la mà, enfocar la torre amb la lot (si als interrogadors de les pelis els hi serveix perquè no a mi?), explicar-li al meu germà, i ara l'únic que se m'acudeix és explicar-vos-ho! Tot inútil! Snif-snif-snif! El pitjor ha estat la feinada d'endollar i desendollar tots els cables: imagineu-vos: jo a terra, amb un tornavís a la mà i unes tenalles al costat. I encara pitjor: com recordar on va cada cable! Al final he fet loteria... espero que això continui funcionant... Buf, fa massa calor i jo tinc massa coses per fer! M'acomiado!