Memoires, Khnopff

Unes línies de Proust (en traducció castellana):

"La mayoría de las personas que conocemos no nos inspiran más que indiferencia; de modo que cuando en un ser depositamos grandes posibilidades de pena o de alegría para nuestro corazón, se nos figura que pertenece a otro mundo, se envuelve de poesía, convierte nuestra vida en una gran llanura donde nosotros no apreciamos más que la distancia que de él nos separa...."

En Proust sovint sembla ser-hi tot contingut. Això és de "Pel camí de Swann".

Cant de Tardor

Vaig prometre aquest poema de Charles Baudelaire en una entrada anterior...

CHANT D'AUTOMNE

I

Bientôt nous plongerons dans les froides ténèbres,
Adieu, vive clarté de nos étés trops courts!
J'entends déjà tomber avec des chocs funèbres
Les bois retentissant sur le pavé des cours.
Tout l'hiver va rentrer dans mon être: colère,
Haine, frissons, horreur, labeur dur et forcé,
Et, comme le soleil dans son enfer polaire,
Mon coeur ne sera plus qu'un bloc rouge et glacé.
J'écoute en frémissant chaque bûche qui tombe;
L'échafaud qu'on bâtit n'a pas d'écho plus sourd.
Mon esprit est pareil à la tour qui succombe
Sous les coups du bélier infatigable et lourd.
Il me semble, bercé par ce choc monotone,
Qu'on cloue en grande hâte un cercueil quelque part
Pour qui? - C'était hier l'été; voici l'automne!
Ce bruit mystérieux sonne comme un départ.

Charles Baudelaire

Intento una traducció en prosa:

Cant de tardor

Ben aviat ens capbussarem dins les fredes tenebres; adéu, viva claror dels nostres estius massa curts! Sento ja caure amb xocs funebres la fusta retombant sobre el terra dels patis. Tot l'hivern entrarà dins el meu ésser: còlera, odi, tremolors, horror, feina dura i forçada, i, com el sol dins el seu infern polar, el meu cor no serà més que un bloc roig i glaçat. Escolto tremolant cada tronc que cau; el cadafalc que hom construeix no fa un eco més pesat. El meu esperit s'assembla a la torre que sucombeix sota els cops de l'ariet infatigable i fort. Crec, bressolat per aquest xoc monòton, que hom tancant amb gran esma un taüt en algun lloc. Per a qui? - Era ahir l'estiu, vet aquí la tardor! Aquest soroll misteriós sona com una sortida.

Sense saber

De vegades no sé què escriure. Avui és una d'aquestes ocasions. Bé, en tot cas, volia fer una provatura amb el meu blog. Veure si era capaç de passar una foto del meu fotoblog (fotothing) aquí... i he pogut fer-ho...

Die Windsbraut - Oskar Kokoschka

Quants de vosaltres us sentiu estafats pel canvi d'horari?? Realment espero que el canvi d'hora tingui una gran significació alhora d'estalviar llum etc. perquè sinó tot aquest patiment que comporta serà inútil. Penso en la mala cara que faig. Penso en el que trigo en dormir-me per les nits i el que em costa llevar-me. Penso en el mal de cap que tinc ara mateix. Penso en la gent que diumenge va fer tard a treballar i també en els que s'estranyaven que fòssim tan estrictes i apliquèssim l'horari nou de manera tan rígida (tots aquests ens pensaven pagar els salaris fins les nou ells mateixos, diumenge a la tarda??)... Estic sola en el món o algú més se sent com jo?

Paris je t'aime 2

El millor dels curts que integren "Paris je t'aime" és que els dos primers demostren la meva teoria sobre l'existència d'un sistema per lligar molt usat entre els parisencs. Jo l'anomena lligar "por derribo". Aquesta expressió castellana malauradament no té traducció. I defineix totalment el sistema que esmentava. Aquest consisteix en escollir una víctima. Més que víctima parlaríem de seleccionar una persona que ens atreu i a la que no volem ni podem deixar passar: la ciutat és massa gran, mai no coneixerem ni retrobarem aquesta persona, que ens atreu fins al punt d'obligar-nos a intentar entrar-hi en contacte pel mitjà que sigui. Això em fa pensar en "À une passante" de Baudelaire. Què hagués estat d'aquest poema si Baudelaire hagués sabut del sistema "ligar por derribo" (LPD)?

Torno després de la digressió a parlar del sistema: un cop seleccionada la persona la posem en el nostre punt de mira i ens hi apropem. Aleshores hem de propiciar un contacte amb molta delicadesa: en el metro, podem topar en deixar-nos en dur pel vaivé del vagó, entre una gentada podem entrebancar-nos casualment... El sistema esdevé penós quan ens trobem en una situació que no ajuda: per exemple, en un espai molt ampli i buit. En aquest moment només hi ha una solució desesperada però barroera: atacar i posar la trabeta.

Un cop hem colisionat amb el nostre escollit es desencadena tota la dialèctica. Comencem assegurant-nos de l'estat de salut de l'altre. Un cop veiem que la persona es troba en perfectes condicions, ja podem saltar a demanar el nom, l'estat civil, la professió i quedar fins i tot per fer un cafè i així resacabalar-la pel mal que li haguem ocasionat...

Com tots sabeu, jo no sóc parisenca. Així doncs, mai no vaig posar en pràctica aquest sistema. He de dir, però, que el conec en primera persona perquè en dues ocasions el van posar en pràctica amb mi...

C'est la vie...

Paris je t'aime

Ahir vaig anar a veure "Paris je t'aime".... Hi ha històries tendres, històries entendridores, història atendrides i també alguna que provoca el riure. Són dues hores que passen volant. I pels que hagueu viscut a Paris o simplement pels que adorin aquesta ciutat: sovint pot esdevenir una retrobada. El millor de la peli: el començament, amb la panoràmica sobre un Paris on està sortint el sol. La millor història: la segona al meu gust. Surten els Quais de la Seine, la Mosquée, els adolescents parisencs de barri bo, un aire de banlieue, etc. I la última tampoc no està tan malament: dedicada a més al 14e arrondisement, on vaig viure un mes. Impagable: la història dels mims! Reconec que no és la peli que us canviarà la vida però tampoc no passareu una mala estona. I així evitareu acabar anant al cinema per veure "300".

Ens fem grans...

Us n'adoneu de com ens fem grans? Dimarts precisament en parlava amb l'Eli i ella constantment em deia que en el seu cas no ha canviat res. I no pot ser així, no ens ho hem de creure. Cadascú té la seva evolució que no ha de ser com la de la resta. Jo només noto que cada cop em passen més desgràcies (no cal especificar-les ara mateix, això és un bloc no Salsa Rosa ni el polígraf) que he d'encarar. Sí, perquè mentre ets petit o jove o adolescent tens un munt de gent (pares, professors, etc) que t'han de cobrir i donar un cop de mà. Però, c'est la vie, això s'ha acabat i ara m'he d'apanyar tota sola perquè ara ja sóc gran...

Després n'hi ha altres que lloguen un pis que han de reformar i se'n van a viure amb la parella. Gent que troba feines decents. Gent que paga les lletres d'un cotxe. Etc. Algun dia a nosaltres (els de les desgràcies) també ens arribaran canvis d'aquesta mena. Malauradament sento que "madurar" és caure en el convencional, esdevindre un més, com tothom. És així? Sóc la única que ho sento? Podrem mantenir el nostre ésser únic, les nostres rareses, etc malgrat el pas del temps? O intentarem cohesionar-nos cada dia més amb la massa? O pitjor, ens sentirem obligats a adequar-nos a les expectatives o al que se suposa que hem de fer?