Frau im Fenster - Friedrich

Escric molt de tant en tant com per tenir una línia interessant en el meu bloc. Em sap greu. Sobretot perquè sovint tinc la sensació de què hauria d'escriure. No sé si ja ho havia dit. Però moltes vegades la meva concepció de mi mateixa em remet a Marcel Proust i després a Jorge Semprún. Com molts sabeu, Proust volia ser escriptor des de petit, però ningú donava res per ell. Va ser una persona molt malaltissa en la seva infància i després un home massa mundà. I tanmateix, va demostrar ser el més gran escriptor del segle XX, amb la seva inacabada "Recerca del temps perdut". I, en la mateixa estela, trobem en Semprún. Qui d'altra banda assegura en vàries de les seves obres autobiogràfiques (penso que fonamentalment en "Adieu vive clarté" traduïda al castellà com "Adios luz de veranos", un bellíssim vers de Baudelaire, ja us posaré el poema altre dia) que des de petit deien que seria escriptor. Malauradament, el seu recorregut biogràfic li va impedir realitzar-ho fins molts anys després. Com sabeu, Semprún va exiliar-se amb la seva família molt jove d'Espanya, durant la Guerra Civil. Després va participar en la Resistència i fou apressat. De la presó i les tortures a França, va anar a parar al camp de Buchenwald, on va viure fins l'alliberament del camp, uns dies abans del seu sant, el 1944. Tampoc va començar a escriure com sí que va fer Primo Levi arrel de la seva experiència concentracionària. De seguida va ingressar al Partit Comunista i va viure ocult a l'Estat Espanyol com a dirigent del partit. Seria durant el seu període de clandestinitat, en els seixanta, quan començaria a escriure. El resultat: "El gran viatge" narrant la deportació.

Si Proust va endarrerir durant anys l'escriptura per tot el que pensaven d'ell i Semprún per tot el que la vida li va posar enmig... em demano, quina és la meva excusa? Perquè sovint és com si jo hi estigués destinada però no tingués força, voluntat o alguna altra cosa per iniciar-ho!

Sobre escriure un bloc

És difícil escriure un bloc... Hom vol donar la sensació de frescor i espontaneïtat que pensa (de manera maquiavèlica) que li escau a un bloc i, malgrat això, tots acaben planejant, rumiant, inventant el millor gir. Vinga, deixaré l'impersonal, seré "sincera" i torno a la primera personal del singular. Sí, jo caic en el parany de rumiar què escriure en el bloc. El meu bloc deixa així de ser una cosa que escric per mi. M'estic rebatent a mi mateixa, ja ho sé.

Exposicions

Ens mereixem moltes coses i jo em mereixeria dedicar una mica de temps al meu bloc i posar-lo al dia, narrant experiències enriquidores que he viscut últimament. De fet, m'havia plantejat que el meu bloc esdevingués un bloc poètico-literari a la vegada que artístic. Vaja, tout court, un bloc on JO expliqués coses dels llibres que llegeixo i de les expos que vaig a veure. En aquesta última qüestió últimament estic "desatada": com tots o gairebé tots sabeu treballo en un museu, però a més vaig anar al MACBA veure "The Killing Machine", també al Caixaforum a veure Anglada-Camarasa i finalment a la Miró a veure els blaus i les teles cremades. Us recomano ferventment dues exposicions del moment: la nostra, la del CCCB, Dreyer-Hammershoi, i The Killing Machine. Us recomanaria també la temporal de la Miró però malauradament ja es va acabar... La The Killing Machine jo diria que cal anar a veure-la amb bona companyia. Patireu una mica en alguna de les instal·lacions i, per això, millor no estar envoltada de desconeguts en el moment en què us gireu a mirar a la vostra esquena... La del CCCB aneu-hi solets a enfrontar-vos "tête-a-tête" amb un pintor silenciós i mesurat com el Hammershoi. No us diré la meva opinió sobre l'exposició de Caixaforum, no vull desanimar ningú. Però això sí, si hi aneu veureu un magnífic Modest Urgell, l'única pintura de l'exposició que em va fer saltar les llàgrimes, junt amb un quadret d'un pintor mallorquí del que no recordo el nom (el tinc apuntat, no patiu, ho buscaré).

Intentaré escriure un altre dia sobre llibres... Poso un quadre de Hammershoi perquè al guguel no sóc capaç de trobar cap de Modest Urgell que m'agradi...

Blanc sobre blanc, Malèvitx

Avui em quedo amb aquesta frase, la nota de suïcidi d'Stefan Zweig, escrita en moment desesperat, durant la Segona Guerra Mundial, quan l'escriptor austriac pensava que els nazis guanyarien la guerra i dominarien el món:

"Creo que es mejor finalizar en un buen momento y de pie una vida en la cual la labor intelectual significó el gozo más puro y la libertad personal el bien más preciado sobre la Tierra."

Concetto spatiale

És estrany escriure el meu bloc. És com el meu diari personal. Hi escric per algú que no existeix. No escric per tu lector. Escric per un altre, però algú altre que no és. Que no existeix. Que viurà sempre tanmateix. Supera la meva finitud, es desenvolupa en el temps. És algú altre, aquest lector imaginari, que em desxifra en aquest moment però que també ho farà demà i demà passat i per sempre.

Escriure un bloc esdevé un fet semblant a llençar un missatge en una ampolla al mar. Les teves paraules arribaran a algú? Aquest algú et comprendrà?

La seva relectura per part meva a més significa, com passa en el diari personal, trobar-me llegint les paraules d'algú que suposem era jo mateixa en un moment anterior. Però sovint aquesta jo-mateixa anterior és tan estranya com qualsevol altre... Et trobes de sobte llegint els mots de qualsevol altre persona i et sorprén saber que eres tu!

Apocalipsi

No vull semblar apocalíptica. Però evidentment el canvi climàtic ja és aquí. Bé, rectifico, per què enganyar-vos? Sí que vull semblar apocalíptica. Fixeu-vos: avui, a Barcelona, com aquell qui diu, és estiu. Estem a vint graus. L'abric no només sobra sinó que destorba (jo el porto perquè aquest matí estàvem a 15 graus). Mentre, entorn el canal de la Mànega, pateixen un temporal amb vents a 180 km/h. i amb pluges torrencials... La raça humana està destinada a l'extinció. Culpa nostra! Mentre ens carreguem alegrement el planeta: vinga a llençar gasos a l'atmosfera i merda a l'aigua i a acabar amb els arbres etc. Som la sal de la terra.

Ara, passant de l'apocalipsi, bona part de la meva ràbia actual es deu fonamentalment al fet d'haver d'estar a la biblioteca estudiant mentre a fora fot un sol increïble. L'altra part es deu al tema del meu treball per Institucions literàries: la formació de les élits a partir de la lectura i el cànon literari. Em toca llegir a Bourdieu, cosa gens fàcil. La meva alegria i esperança: saber que dijous acabo exàmens i que podré gaudir del sol (si encara en fa) i veure la pel·li sobre Diane Arbus al cinema i anar de rebaixes i llegir llibres molts llibres!

Estudi amb mimosa, Pierre Bonnard

Sí, és avui, el meu aniversari... Un any més a darrera meu! És estrany perquè només són números i això poc importa. Avui, en despertar-me, el meu primer pensament no ha estat pel meu aniversari. De fet, duia almenys deu minuts al llit pensant en llevar-me quan hi he caigut. Alcapdavall no és una cosa tan important. L'important és tenir un motiu per anar de festa i passar-ho bé. L'important és tenir motius per continuar, per gaudir, per intentar-ho almenys. Un petó a tots i totes!!