Brussel·les, Palais de Justice

Hi ha un lloc a Brussel·les que certament no és gens desconegut. Ara mateix no faré cap descoberta. Perquè aquest lloc segurament apareix a totes les guies de viatge que tracten aquesta ciutat. Es tracta del Palais de Justice, situat no gaire lluny de Les Musées Royales des Beaux-Arts. És un edifici més gran que la basílica de Sant Pere del Vaticà, començat a construir el 1866 i inaugurat el 1883, i bastit en pedra per l'arquitecte Joseph Poelaert. És molt misteriós. Ple de símbols de significat desconegut, amb una iconografia recarregada, pomposa, decimonònica. En W. G. Sebald en parla a Austerlitz. Explica que té passadissos i escales que no menen enlloc. Es concentra en la bastedat i en la inutilitat de la construcció. I sembla oblidar el simple fet de què ara és un no-lloc. Una trista oficina de correus el pobla. La resta està tapiat, amagat, barrat, brut, pixat... Us recomano la seva visita, mai en soledat, sinó voleu patir algun ensurt. Millor de dia també. I també recomano que visiteu una web: http//passages.ebbs.net.

Un altre viatge més

Un altre viatge més. Torno a patir la meva por a volar ... i encara no estic dins de l'avió. Com és que abans no hi pensava? Com és que abans per mi volar no significa cap mena de patiment? Com és que abans no me n'adonava de com som de febles? De què tot és imprevisible?

No vull patir més del compte. I gaudir de veritat del viatge, com sempre acabo fent, d'altra banda. Torno a Brussel·les però aquest cop per un motiu ben especial. Amb moltes ganes de veure en Jose! Tant que l'he trobat a faltar...

El meu aniversari

L'hivern passat va ser molt fred. Ningú no ho diria davant d'aquesta foto. El cert és que el dia del meu aniversari o, millor dit, la nit que vam celebrar el meu aniversari va ser més aviat "calorosa". Vam sopar ca l'Eli, el nostre quarter general. Un sopar esquisit, la chef va ser la nostra amfitriona... Més tard, vam sortir de festa, només les noies, l'Eli, la Noe i jo. Cantàvem pel carrer "¿Quien es ese hooombreeee?" mentre acompanyàvem en Jorge a casa seva. Crec que mai no ha passat tanta vergonya, pobre! Vam intentar anar als Enfants, no ho vam trobar... O sigui que vam acabar al Karma (on sinó!) i allà vam poder conèixer uns nois molt divertits... L'Eli un italià ... que insistia en dir que jo era Mary Poppins (!?). I la Noe i jo, per la nostra banda, dos nois de Barcelona. Penso que NO eren de Barcelona. Olot? Vic? Girona? Bé, en tot cas, aquest que a la foto surt amb la Noe era casat o divorciat o alguna cosa així. I l'altre, degut a la meva habitual capacitat per entendre el que vull, va ser qualificat per mi de gay en un primer moment... Més endavant, al llarg de la nit, vaig comprendre que la meva idea era errònia. Mai no sabré d'on la vaig treure. No poso la foto perquè no cal.

Sí, va ser una nit molt divertida. Una d'aquelles que rius molt i que el temps passa volant i que no notes ni el cansament, ni el mal de peus, ni la pudor a tabac a la roba, ni tan sols el fred en sortir. I això que havia arribat el gran moment, el moment capital, terrible, temut, dels meus 25 anys. El cert és que havia intentat no celebrar-los, que passessin desapercebuts, també per mi! Tanmateix sempre us agraïré que em féssiu anar de festa i que passéssim una nit tan divertida, que va tenir com un dels moments culminants, aquest que veieu a la fotografia. En el guardarrobes de la discoteca, li van tornar a la Noe l'abric amb el número enganxat...

Només uns dies més tard, encara vam celebrar altres aniversaris, en concret els de la Noe i en Raül. Us poso una altra foto.

Encara que no apareguin, també hi havia en Pedro i en Jorge, a més de la fotògrafa (jo mateixa). O sigui que aquesta nit estàvem la plana major al complet... I això no és habitual, recordem-ho. Vam sopar al Fidel. Com sempre, vaig demanar el meu inefable incondicional rock. Què bo! I va haver un gran desplegament de regals... Ningú no es pot queixar...

Bé, per finalitzar, vull escriure una conclusió. Tothom sap que la conclusió va al final. Tanmateix, per mi, aquesta conclusió ha estat el que m'ha mogut a escriure. Així doncs, la conclusió és el motiu del relat i no el seu final. Per tant, la conclusió és l'inici, d'alguna manera, del text... La conclusió de la que parlava és el desig d'agrair-vos aquests moments, amics!

TO BE CONTINUED
(perdoneu si és massa cursi)

Viure

Viure no és gens fàcil però és l'únic que tenim. La incertesa és el nostre medi: ens demanem: estem interpretant assenyadament? actuem com caldria? etc. És impossible de saber. Mai ningú no en tindrà la clau definitiva a aquestes preguntes. Què fer sinó ser conseqüent amb l'instant que vivim, sense oblidar passat i futur? Saber-ho no em (ens) lliura de l'angoixa. Mentre vivim, donem pals de cec.

Raons

Per què escriure un bloc? És per l'angoixa del futur incert? És pel desig de romandre? O per un motiu més posaic: el desfici per figurar? Si és així, intentem donar sempre la nostra millor imatge per tal de sentir-nos satisfets?

Acabo d'enllestir un treball sobre Jorge Semprún (que farà una conferència al CCCB el dia 28 de setembre...) on a més de sobre Auschwitz, parlava també sobre l'autobiografia. Un dels autors que vaig llegir, Gusdorf, deia que escribim autobiografia perquè "yo supongo que mi existencia importa al mundo y que mi muerte dejará el mundo incompleto. Al contar mi vida, yo me manifiesto más allá de la muerte, a fin de que se conserve ese capital precioso que no debe desaparecer". En canvi, Bataille diu que "el universo podría prescindir de mí".

Què opino jo? Evidentment, seria hipòcrita si negués la part de narcisisme que em pertoca. Però també hi ha alguna cosa en el que diu Georges Bataille en la que crec. Suposo que correspon a la part realista del meu ego. Considero una pèrdua pel món la meva falta. A la vegada, sóc capaç d'entendre de com és d'ínfima la meva part.

Per això vull acabar amb altra cita, més llarga, d'una novel·la de Marguerite Duras, La vie tranquille:

"J'existe depuis vingt-cinq années. J'ai été toute petite, puis j'ai grandi et j'ai atteint ma taille, celle-ci que j'ai maintenant et que j'ai pour toujours. J'aurais pu mourir d'une des mille façons dont on meurt et pourtant j'ai réussi à parcourir vingt-cinq années de vie, je suis encore vivante, pas encore morte (...) Je ne suis pas responsable de cet âge ni de cette image. On la reconnaît. Ce serait la mienne. Je le veux bien. Je ne peux pas faire autrement"*.

________________________________________________________________
* "Existeixo des de fa vint-i-cinc anys. Vaig ser petita, després vaig crèixer i he arribat a aquesta altura, la que tinc ara i que tindré per sempre. Podria haver mort d'una de les mil maneres de les quals hom mor i, tanmateix, he aconseguit a recòrrer vint-i-cinc anys de vida, estic encara viva, no pas morta encara (...) No sóc responsable ni d'aquesta edat ni d'aquesta imatge. Hom la reconeix. Seria la meva. Ho vull. No puc fer d'altra manera".

Milà

Reconec que la foto és molt dolenta.... És un retrat de Bronzino que vaig fotografiar al Castello Sforzesco en el meu últim viatge: el viatge a Milà i Torí... Vam entrar al castell molt tard, i el vam veure corrents... Jo m'aturava a mirar els Procaccini i a fer fotos! El millor: també tenen quadres de Crivelli!!!

Progrés

El més habitual és pensar que el llenguatge ens permet una comunicació exacta i senzilla. Tanmateix no és així. Les paraules ens traeixen i sovint ens porten a confussió. Per tant, no és d'estranyar que el meu comentari sobre el progrés hagi estat definit com un "desafortunat comentari". Ara voldria explicar-me. Entenc progrés en el seu sentit filosòfic. Segons la idea de progrés la humanitat avança cap a un món millor (per resumir en una línia). Aquesta era l'esperança que va néixer en els pensadors occidentals amb la Il·lustració i que tindria el seu cim en el segle XIX. No em sento capacitada per parlar-ne gaire més. Confesso que li tinc una especial tírria a aquesta idea i com jo molts altres que l'han criticat.

Perquè qui s'atreveix a pensar que la humanitat ha avançat cap a un món millor després d'Auschwitz? L'Holocaust significa, entre tantes d'altres coses, que tota la tècnica desenvolupada al llarg de segles i que en principi havia d'estar al servei de la vida, va ser posada al servei de la mort. I no només aquestes possibilitats tècniques (transports, química, armes, etc.) sinó tota l'estructura social sorgida dels ideals cívics moderns: amb una legislació (les lleis racials), la policia (la Gestapo), l'exèrcit (Wermacht, les SS) i uns governants (escollits democràticament) al capdavant. I més encara, també el pensament occidental s'hi va veure implicat. Però per això millor llegir el que van dir-ne Rosenzweig i Benjamin abans fins i tot del propi desastre. I seguint a Adorno demanem-nos: com és possible que en el moment que la humanitat estava preparada degut al nivell de desenvolupament de la tècnica a arribar a la felicitat (comoditat i aliment per tots almenys), com fou possible que en aquell moment la humanitat ho utilitzés tot per la barbàrie?

No em sembla que sigui un motiu que haguem de prendre a la lleugera. Tota aquesta reflexió entorn el progrés m'ha afectat sobremanera. Amb tots aquests pensaments al cap m'atrevia a escriure l'altre dia: "Més quan es fa difícil creure que existeixi el progrés tout court..."

Reconec que es fa difícil encarar el concepte filosòfic de progrés amb l'artístic. Però en la meva defensa he de dir ja abans de llegir sobre la qüestió, no podia veure tampoc el progrés en art. I que de fet tots dos estàn molt connectat. Així em sembla absurd que algú pogués criticar en Joan Miró per experimentar en escultura entorn del buit en els setanta, només pel fet que Archipenko ja havia fet la provatura, amb el consegüent escàndol, a principi de segle!!? No, per mi no hi ha progrés en l'art: almenys no des de les avantguardes. Jo no penso que sigui criticable el fet que Renoir estigués treballant en l'estela de Méliès amb vint anys de retard. Crec que és molt més interessant el fet de què per Renoir fos capaç de reprendre amb originalitat i gràcia els motius de Mèliés. Més plantejant-se (com em sembla que feia) aquesta pel·lícula com a divertiment per ell i pels espectadors.

No em fico en considerar o no el cinema un art, qüestió que potser Renoir no s'estava posant en el moment del rodatge. Potser mai no ho va fer (d'això jo no en sé res). No és el moment de posar-se a definir l'art tampoc. Penso que calia aclarir el meu pensament entorn el progrés. Em demano a la vegada si m'he explicat prou bé... El problema de la comunicació sempre està en la capacitat que té el llenguatge de crear incomprensió...