MICHOUD À BARCELONE

Mise en abyme / Mise an abysme / Mise en abîme

2012-02-06T13:25:00.000+01:00

Altrament dit: l'obra dins de l'obra, la imatge dins la imatge, fins a l'infinit. Mise en abyme / Mise an abysme / Mise en abîme són tres maneres d'escriure el mateix. Busqueu al wikipedia per més detalls ja que us semblarà molt interessant: aquí us deixo el link de la wikipedia en Francès. Si no voleu llegir tant crec que aquesta fotografia de Magritte pintant Clairvoyance, el 1936, no deixa lloc a dubtes. O llegiu el conte de Julio Cortázar Continuidad de los parques.

Per part meva, m'atreveixo avui a fer una incursió o un mini-intent d'incursió en la mise en abyme, ja que rellegint un diari que escrivia fa més de cinc anys, trobo que parlo de rellegir un diari antic i escric:

1 de febrer de 2006

" Terrible: rellegir el diari que escrivia a París*. Qui crec que sóc ara per tenir l'arrogància d'escandalitzar-me de com era? "

I molt millor:

2 de febrer de 2006

" El cert és que esdevé insuportable llegir una cosa tan antiga, saber que ho he escrit jo i gairebé no reconèixer-m'hi ".

-------------------------------

* O sigui un diari de 2001-2002.

2011-12-31T15:56:00.000+01:00

Un altre mes que m'ha passat volant i que quedaria a zero si no hagués decidit arriscadament a última hora escriure un article al bloc!! Desembre és un mes que es queda en no res. No ens n'adonaríem que passa si no fos un mes que no et pot deixar indiferent. Per aquesta raó m'excuso per desaparèixer une autre fois!

I és que Desembre és un mes que pot fer nossa: ve associat a Nadal. No crec que calgui dir gaire més. NADAL!! Estic segura que hi ha molta gent que adora el Nadal. I jo només puc preguntar: PER QUÈ?

Encara gosso dir més: NADAL. De veritat calia convertir-ho en això? Llums i parafernàlia des de Novembre, anuncis i incitació al consumisme des de Novembre, gent omplint el centre des de Novembre, ... Buf, pobre Novembre, sembla ser preparació de Desembre.

Em canso de queixar-me. M'acomiado, i com no podria ser d'una altra manera, deixant-vos un desig: que tingueu un Bon final d'any i que comenceu un Feliç i esperançador 2012!

Ps.

Una altra cosa que em cansa: posar les notícies avui i/o demà per odiar veure les celebracions pel canvi d'any des de Nova Zelanda fins a Hawaï...

símptoma

2011-11-29T15:43:00.001+01:00

1 1 m. [LC] [MD] Canvi perceptible en el cos o en les seves funcions revelador d’una malaltia o d’una fase d’una malaltia. Els primers símptomes del còlera. Això és un bon símptoma, un mal símptoma.
1 2 [MD] símptoma patognòmic Símptoma característic d’una malaltia determinada, amb el qual hom estableix d’una manera segura el diagnòstic.
1 3 [LC] [MD] símptoma secundari En una malaltia, símptoma subsegüent als altres. La febre és un símptoma secundari.
2 m. [LC] Indici . Hi ha símptomes d’una pròxima ruptura.

Titulo símptoma i no vull parlar de malaltia. Titulo símptoma perquè sí, per atzar, perquè em ve de gust. Titulo símptoma perquè símptoma és difícil d'escriure i les paraules difícils de lletrejar ens repten des de la immutabilitat del registre del diccionari. Esdeven doncs paraules que diferencien, en ser usades i ben escrites, els atents dels que no ho són. Aquestes paraules són símptomes, doncs, en elles mateixes, de l'atenció que hom dediqui a l'ús de la llengua escrita. De l'atenció i el respecte. Però també són difícils i per això caldria demanar respecte també pels errors que puguin generar...

Ai, una altra vegada m'he posat a parlar de qualsevol cosa i no pas del que volia. M'havia proposat una entrada lleugera, entorn d'un símptoma que he estat notant les darreres dues setmanes. Com deia símptoma però no de malaltia, almenys espero. Ja que el símptoma que he identificat vindria a ser indici de què em faig gran. I fer-se gran suposo que encara no és cap malaltia...

I és que vinc notant últimament que gaudeixo especialment dels despertars dissabtes i diumenges i sentir silenci, o millor, menys soroll. Una cosa que em va sobtar de venir a viure a Barcelona va ser el soroll, i des que visc a l'Eixample m'esgarrifa el soroll del tràfic, que és incesant, i més a un xamfrà. Però ja fa unes setmanes, com deia, que noto que els caps de setmana se sent menys soroll i, creieu-me, és un descans despertar en la calma.

Evolution

2011-11-11T20:15:00.001+01:00

Tot sigui per millor. Per millorar.
Tot sigui per l'ànsia de Minimal, l'horror pleni.
A la vegada tot sigui per la claretat.
Em debato entre l'Ornament i el Buit.

Sí, no sé com explicar-ho, però de la foscor he passat a la llum, espero que us agradi el nou bloc de http://michoudbertet.blogspot.com

2011-10-29T15:00:00.001+02:00

Dies grissos com avui i penses... avui no escric (encara que el fons esperes que sigui mentida). Al final t'hi poses, paraula a paraula, i línia a línia, malgrat que, com avui, no tens ni tan sols una remota idea de què pots escriure.

Opcions:

- aprofitar l'avinentesa que estic sola i veig la gent passar per parlar d'això últim, dels que passen per aquí davant (o dels que realment no es mouen: una noia que porta tot el matí estirada en un banc al mig de Rambla de Catalunya).

- Parlar del què m'agradaria estar fent un dissabte enlloc d'estar aquí, tot i que avui faci un dia lleig i anodí com pocs. Planificar els dissabtes és tan d'altre món per mi que no puc concebir cap idea del que podria estar fent ara, més enllà de dinar.

- Al final resultarà que, sense inspiració, ho deixaré córrer i acabaré, m'estic tement, la feina que m'havia proposat fer avui!!

Vaja, opció que venç, l'última i més ràpida. Me'n vaig a la francesa! À bientot!!

Passeig de Gràcia

2011-10-24T13:45:00.002+02:00

Rescato de l'oblit (de fet, de l'arxiu de textos que guarda Blogger) unes breus línies que no sé on volien anar a parar, sota l'enigmàtic títol de Passeig de Gràcia:

"La comparació que ara enceto és totalment esbojarrada, demano perdó abans d'escriure-la. Però permeteu-me la gossadia que em remeti a Walter Benjamin.

Walter Benjamin va ser un escriptor no gaire prolífic dels anys trenta. Pels que no el conegueu (quants estudiants de Teoria de l'art amb el professor Casals haurien agrait tant sentir això), es tracta d'un intel·lectual que va desenvolupar una intensa reflexió filosòfica, que serviria de punt de partida per Adorno i la seva "Dialèctica de la Il·lustració". Malauradament (aquí ve, amics, el paragone amb moi), Walter Benjamin mai no va poder institucionalitzar-se (vull dir, ser professor o catedràtic o qualsevol altre càrrec) perquè no tenia la capacitat de ser sistemàtic. Tendia, com jo, a la fragmentarietat del discurs. Aquí acaba la comparació amb la meva persona. No patiu i sobretot perdoneu (repeteixo) aquesta gossadia. No podré mai tenir la seva capacitat lúcida d'observar el món que l'envolta. De copsar-lo en els petits detalls i en les nimieses."

Com dèia, no puc recordar quin vincle tenen aquestes línies sobre Walter Benjamin, on Walter Benjamin és l'excusa (afalagadora) per parlar de mi mateixa (en termes a primera vista crítics, a segona vista no tan crítics), amb el títol sota els que estaven guardats: Passeig de Gràcia.

Evidentment es tractava d'una entrada a algun text que pretenia parlar-vos sobre algun detall passatger (no he pogut evitar escollir aquesta paraula, en un clar homenatge al títol d'un recull de textos de Walter Benjamin: Le livre des Passages) vinculat al Passeig de Gràcia, qualsevol anècdota que havia vist desenvolupar-se en algun racó del seu recorregut, o, fins i tot, una cadena d'esdeveniments que, un cop units, potser s'haguessin convertit en un bon relat...

No ho sabrem, almenys per ara. O sigui que només us deixo un breu apunt sobre en Walter Benjamin.

Paris, capitale du XIXe siècle (version française) from Benjamin Bardou on Vimeo.

#spanishrevolution

2011-05-25T23:05:00.001+02:00

eSposoman the serie www.esposoman.com

2011-02-14T13:40:00.000+01:00

HE IS KOMING

2011-02-09T15:41:00.000+01:00

A vegades m'oblido

2010-07-12T19:38:00.004+02:00

Sempre dic que torno i mai no acabo de tornar... Sempre escric una entrada que és una promesa de tornada i sempre és una promesa trencada, no dura més que el temps de desfullar una margarida. Ho sento, sóc inconstant... No em culpeu, la poesia ha dit mil cop que les dones ho som, d'inconstants. Tampoc no em disculpeu, més que de la inconstància aquest silenci voluntari és fruit de la manca de tema (per escriure) i sovint també de temps.

El cert és que a vegades m'oblido de per què m'agrada la literatura i l'escriptura. Em perdonareu (i perdoneu també si sembla que només cerco la vostra indulgència) perquè, en part, aquest oblit es deu a fer-se gran i tenir que encarregar-se de tasques prosaico-avorrides com anar a comprar, fregar i posar rentadores (a més d'haver d'anar a la feina). Però ara que poc a poc construeixo el meu espai a la nostra nova llar, ara que poc a poc construeixo el meu temps en la meva nova rutina, començo un altre cop a gaudir del plaer de la lectura (sovint trivial) i espero que aviat gaudiré també del plaer d'escriure (no m'atreveixo a teclejar "escriptura", mot massa gran, aspiració més que res).

A vegades me n'oblido de tot això. Però avui (serà la calor?) me'n recordo perfectament.

Tornar

2010-03-21T21:41:00.002+01:00

Vull tornar a escriure i se'm fa tan difícil. Malgrat que no hagi acabat la bogeria dels ikeas, i les caixes, i de treure la pols, i de penjar quadres... voldria tornar a escriure. Ara per exemple que disposo d'uns minuts de solitut, de tranquil·litat i d'intimitat (què important és l'habitació pròpia). Aquí em trobo, altre cop, davant el teclat, sentint l'inevitable clec-clec, avançant i reculant com Penèlope amb la seva costura, escribint i esborrant. I com sempre, la terrible por a la pàgina en blanc, la terrible por a mostrar-se massa i a la vegada la terrible por a no dir res.

Vull tornar a escriure però això tot el que hi ha (almenys per avui).

Bienvenido a la república blablabla

2010-02-16T20:16:00.002+01:00

M'entren ganes de riure... perquè la sequera escriptora ha estat casual les últimes setmanes i serà obligada les properes. Amics i amigues, enceto una nova mudança, visites a IKEA, estrés, etc. o sigui que... m'acomiado temporalment!!!!

Consul de Sodoma

2010-01-26T15:22:00.007+01:00

Què puc dir a hores d'ara de la meva por a la mort i al punt final? És un tema del que he parlat tantes vegades que no mereixeria sembla ser ni una línia més en aquest bloc. Malauradament tinc tendència a la recurrència temàtica. Buf, els que llegiu el bloc sovint (no m'atreveixo a anomenar-vos ni lectors ni seguidors) ja em coneixeu: al capdavall tracto de pocs temes que es poden fer pesats. Hi ha poques novetats en un bloc on NO vull parlar mai de la meva vida diària, on VULL parlar només dels meus temes...

Pesada, segur que sóc pesada. I com sempre us he regalat una bonica introducció ben llarga i que no té res a veure amb el desencadenant de l'entrada: ahir vaig anar a veure El cònsul de Sodoma. Ah, m'heu agafat! He caigut en el descrèdit: dos línies més amunt deia que no vull parlar del quotidià i ara ja comento una pel·li que he anat a veure. Malauradament pels que crèieu haver-me atrapat, de fet, aquesta pel·lícula - tan odiada per Juan Marsé, cosa, d'altra banda, perfectament comprensible - només em serveix per treure a col·lació els poemes de Jaime Gil de Biedma i un en concret que posaré al final de l'entrada.

Ara, deixeu-me que em perdi un instant més per les meves cabòries: El cònsul de Sodoma és altament criticable com a pel·lícula i com a biografia, no ho dubto. Ara passaré de fer cap resum ni reflexió acurada. Reconec que potser m'ha agradat pel simple fet que no tenia cap esperança que m'agradés. Però, més enllà de la bellesa visual d'alguna imatge de la pel·lícula (estic pensant en l'arribada al port de Barcelona, sota la pluja, del cotxe vermell del protagonista), hi ha una cosa que em fa donar-li el perdó a aquesta pel·lícula, hi ha un motiu pel qual m'atreviria a recomanar-la. I és que aquesta pel·lícula ha aconseguit que vulgui llegir a Gil de Biedma (a mi i espero que a alguns més). I això, no en tinc cap dubte, és una cosa molt bona.

Ara va el poema, que tracta, és clar, amb el tema amb el que havia començat la meva digressió:

No volveré a ser joven
Que la vida iba en serio
uno lo empieza a comprender más tarde
-como todos los jóvenes, yo vine
a llevarme la vida por delante.

Dejar huella quería
y marcharme entre aplausos
-envejecer, morir, eran tan sólo
las dimensiones del teatro.

Pero ha pasado el tiempo
y la verdad desagradable asoma:
envejecer, morir,
es el único argumento de la obra.

"Poemas póstumos" 1968

Ràbia

2010-01-25T12:43:00.005+01:00

Tot blocaire (o en general, qualsevol persona que li agradi escriure) sap que una cosa que fa molta ràbia (diria fins i tot que és ràbia pura) és tenir, mentre camines pel carrer o et dutxes o menges amb algú o a la feina o a classe, una idea genial per començar una entrada o perquè sigui el motor d'un text o el seu tema central, o fins i tot, inventar en una situació com les descrites anteriorment, en les que no et pots prendre un segon per anotar-la, una frase mínimament original. No, no fa ràbia tenir la idea brillant o aconseguir una bona frase. No, amics, el que fa ràbia és no haver pogut anotar-la i després oblidar-la cruelment. Per més que hi tornis, li donis mil voltes, etc. no hi ha manera, no et torna. L'hauràs d'abandonar doncs com un impossible, aquell ideal al que tots aspirem. Però sense més possibilitats de recuperació.

Bye bye idea genial! Al calaix de TOT el que no he escrit, per manca de capacitats, de temps, d'inspiració o ... per oblit!

29

2010-01-18T16:47:00.003+01:00

Els que llegiu el meu bloc des de fa temps i els que sabeu que el dia 13 era el meu aniversari segurament us demanareu : on estàn les meves habituals queixes al voltant de fer un any més? Per què no escric una entrada d'aniversari? Què em passa, està perdent interès aquesta temàtica?

Una mica sí. Ho he de confessar: aquesta vegada el meu aniversari m'ha agafat a desgana, i també com d'improvís. Finalment ho he celebrat, tot i que no ho pretenia. Finalment he tingut (m'autocito) "festejos". Finalment sí que m'he queixat de fer un any més, m'espantat d'acostar-me tan perillosament als trenta (número que, almenys a priori, no m'acaba d'agradar, el cert és que només m'aterroritza) i m'he enfonsat en les zero ganes de l'any més... Aix, amics, almenys vaig passar pel Limbo i hi vaig estar molt bé.... Us el recomano!!!

(Parèntesi)

2010-01-11T19:37:00.004+01:00

Em permeto utilitzar lliurement i fixant-me només en aspectes visuals, el parèntesi. Un parèntesi és segons el diccionari una interrupció o suspensió, però jo tinc a la ment, ara mateix, l'ús que li donem als parèntesis en matemàtiques (buf, sí, JO parlant de mates... el món és boig!).

Quan en una operació algebraïca ens trobem un parèntesi significa que hem de realitzar el que hi ha a dins per separat i després continuar amb tot el que queda. Imagineu-vos que a la meva vida hi hagués un parèntesi d'aquesta mena, que aïllés un seguit de vivències respecte a les que en van quedar fora... encara que tot sigui, finalment, una única operació.

El meu parèntesi es diu visita del cementiri de Montmartre a la recerca de la tomba d'Stendhal. Crec haver explicat aquesta història mil vegades. Temo haver-ho fet fins i tot en aquest bloc. Espero no repetir-me massa. Però igualment, demanant la vostra indulgència, hi tornaré. Com molts sabeu vaig estudiar un any a París, dans le cadre de la bourse Erasmus. I aquell any que va significar tant per la meva formació s'insereix dins un parèntesi que el formen el primer cap de setmana que hi vaig viure i un dia de la darrera setmana, per tant, un dissabte a la tarda de finals de setembre i un dimarts al matí de finals de juliol.

Aquell primer dissabte solitari a París vaig decidir que la meva vida en aquella ciutat no podia començar de cap altra manera que no fos visitant la tomba del meu estimat Stendhal al cementiri de Montmartre. Malauradament la climatologia no pensava igual: una terrible tempesta va caure sobre la ciutat. Vaig voltar com una ànima en pena buscant-la sota la pluja i només vaig trobar-me corbs, gats negres i gent amagada sota els nínxols. Quan vaig cansar-me de mullar-me infructuosament vaig desistir, sense haver acomplert el meu objectiu, i decidida a tornar-hi el més aviat possible.

Coses de la vida... tal com vaig comentar una vegada, alguns desitjos i necessitats imperiosos passen a segon pla no sabem per quina raó. I així em va passar a mi... els, dies, setmanes i mesos van començar a córrer fins que ja arribava el final de la meva estada a París. Aleshores no hi vaig tenir més remei. Com tanta gent vaig dedicar aquells darrers sospirs a París a fer tantes coses que per desídia havien anat quedant postergades... i la meva important d'aquella llista era, evidentment, un compte pendent: el cementiri de Montmartre i la tomba d'Stendhal.

O sigui que un dimarts ben aviat em vaig llevar* i vaig dirigir-me per fi cap a Montmartre , en solitari, com si fos un ritual personal. I sí, finalment sí, cap impediment va frustrar la meva visió d'una tomba que, tot s'ha de dir, és bastant lletjota...

Vet aquí, com un passeig romàntico-banal esdevé cabdal en una vida. Imatge de principi i final, que conforma un parèntesi, un embolcall podríem dir per un temps que queda fora de la corrent vivencial a la meva biografia. Ah, amics, què pedant sona i què senzill que és! I com m'ha agradat introduir la influència d'Stendhal d'aquesta manera en els meus Lehrjahre...

_________________

* Confessió d'Erasmus: aquella última setmana de juliol a París va ser l'única setmana de tot l'any que em vaig llevar abans de les nou cada dia d'entre setmana.

Pensadors

2010-01-09T15:04:00.003+01:00

Quants pensadors podríem trobar-nos en un sol carrer? Potser us demaneu per què començo així, amb una pregunta ridícula a tots ulls. Sí, és cert, a mi també, així vista escrita, sense cap més explicació, em sembla imbècil. Sembla no tenir cap mena de sentit.

Però tinc una bona raó per fer-la. I sí, sé que mereixeu rebre explicacions. Comencem dient que no parlo de pensadors en el sentit de filòsofs i intel·lectuals. Ni tan sols en el sentit més ampli de qualsevol persona que pensi. Estic acotant el sentit de la paraula només a una mena de pensador, l'escultòric. I això, és clar, és una referència al Pensador d'Auguste Rodin.

Ara ja us he donat una pista molt bona que potser farà que algú pugui resoldre el meu enigma: estic parlant de la convergència o potser més correctament dit de la convivència en un sol carrer, la Rambla de Catalunya, de 2 pensadors, el de Rodin i el clàssic i conegudíssim Toro pensant de Josep Granyer i Giralt. Recordeu que fa uns anys el van robar i retrobar?

____
Quines coses, jo pensant ser tan original amb aquesta entrada i resulta que no sóc l'única persona que se n'havia adonat: llegiu aquesta columna de El Periódico de Catalunya.

10

2010-01-03T21:43:00.004+01:00

Aquest any podria ser un deu. No em jutgeu com una ximple… no em llegiu com si fos una pobra idiota que es conforma amb qualsevol cosa. Aquest any podria ser un deu. Deixeu-me que m'autoenganyi, deixeu-me que parteixi d’aquest nou principi que ens ofereix el calendari (malgrat que sigui una convenció social, que diria Sheldon Cooper) i potser tot vagi millor. Ja vaig dir que hi ha coses que NO deixaré pel camí, però m'il·lumino d'alegria pensant que altres si les podré deixar en el passat! Aquest any podria ser un deu!!

Un any més

2009-12-17T20:12:00.006+01:00

Ho detesto i no ho puc evitar. Quanta contradicció condensada en una sola frase! Sembla mentida que per molt que ho hagi intentat, jo, espero que com vosaltres, he caigut un altre cop i he fet la típica mirada retrospectiva a l'any que s'acaba. Tradició estúpida:
a) perquè no serveix per res
b) perquè està establerta en el final d'any, final que no és gens final, ja que el calendari és bastant arbitrari, ja sabeu.

Ah, malgrat els meus escarafalls, aquí em trobeu, fent balanç de l'any i sentint-me:
1. amb ganes de canviar en alguns aspectes.
2. amb ganes de continuar en altres.

Vaja que comme d'habitude em mantinc en el meu mutisme característic, la meva poca capacitat d'explicitar res. Que això no és el facebook ni el Salsa Rosa. Que no donaré detalls sucosos de la meva vida privada.

Però per a què us feu una idea del meu estat d'ànim, només dir-vos que hi ha coses que prefereixo no continuar vivint. O sigui que ja em teniu looking for something new (i donant cops de peu al pobre diccionari anglès i a la llengua anglesa, as always!). I això que vull que resti d'igual manera o millor encara (si pot ser) és una cosa en concret... sóc massa tímida per parlar-ne!

I per la resta, a nivell menys íntim, el meu balanç de la crisi (com evitar el tema en aquest 2009?) és que encara que no en persona m'ha tocat viure-la de prop, però no de manera dramàtica, cosa que agraeixo. En general tinc la sensació que remuntarem, que ho aconseguirem, malgrat l'economia. Que potser fins i tot en sortirem millor parats.

Intentaré doncs, per últim, mirar amb optimisme aquest 2010 que s'aproxima (malgrat que la meva naturalesa m'ho dificulti).

Ara ve Nadal

2009-12-12T15:21:00.009+01:00

Terrible certesa que potser no volíeu que us recordés: ja està aquí el Nadal. Ja em cansa i encara no ha començat: massa gent pel carrer, massa compres que fer, massa compromisos, massa llums... Massa de tot. El Nadal és el mes (o ja són els dos mesos?) de MASSA!

Parlava de contradiccions fa uns dies... I quina paraula millor per definir el Nadal sinó la contradicció: no és contradictori allò dels bons desigs amb les compres boges? Les zero ganes dels compromisos que assumim com si fossin carreres d'obstacles davant les ganes d'uns dies de no treballar?

I jo, malauradament, em veig, com cada anys, elaborant una carta pels reis del que voldria. I confessaré que hi ha més objectes que desigs d'aquells que fan quedar bé! El realisme a vegades em dóna fort i més en qüestió de fer llistes... però per la vostra tranquil·litat, aquest any em limitaré a demanar-li als reis només tres coses!

- voldria les ulleres de sol de Holly Golightly a Breakfast at Tiffany's... En cap moment no havia dit que fossin coses fàcils d'obtenir, perquè encara que en algun lloc he llegit que es tracta d'una variant de les Wayfarer que ja no fabriquen... es veu que no ho és i quasi millor perquè odio la marca que les produeix... (passo d'escriure el nom fent publicitat gratuïta)

- voldria també tenir uns auriculars retro, d'aquests enormes que molen tant i la gent porta penjant del coll, jo crec que moltes vegades sense l'Ipod, com si fossin un collaret. Quant més llampant sigui el color millor... sinó mireu la foto que li he robat a The Sartorialist.

- i per últim... el més fàcil... voldria el cd de Moon Safari de Air, perquè últimament estic obsessionada amb ells...

Malgrat que sembli una contradicció, us deixo amb altra cançó que escolto en bucle: Hamburg Song de Keane.

Ps. Us havia enganyat... la llista no es podria limitar NOMÉS a tres coses: també vull TOTA la col·lecció de Comptoir de Cotonniers, perquè la trobo rockerament sòbria i rebelment clàssica. Sobretot sobretot, I need una caçadora de pell grisa estil casaca militar que em va enamorar a l'aparador. També vull una bosseta matelassée amb cadena, estil aquest de Chanel... però que no sigui de Chanel... I, és clar, mil gadgets més com mocadors i fulards, manyoples i guants, barrets i boines, i paraigües, que ja ve el fred. A més de sals de bany, algun perfum com Miss Dior, uns macarons de Ladurée, etc. etc. Sóc TAN SUPERFICIAAAL!!!

Erasmus (una altra llista)

2009-12-10T14:48:00.004+01:00

Hauré de fer una etiqueta que s'anomeni "Coses de la vida"... Avui he tornat a descobrir una altra "cosa de la vida" que estic obligada a compartir amb vosaltres. De fet, em veig patèticament davant d'una disjuntiva: en qui confiar, en la Comissió Europea o en la Viquipèdia? Tota la vida creient-me que Erasmus era el nom que algun feliç buròcrata de la UE, en algun moment d'inspiració absoluta, havia decidit atribuir-li al programa d'intercanvi entre universitats europees d'estudiants, en honor del gran Erasme de Rotterdam, i resulta que llegeixo a la wiki que és l'acrònim de European Region Action Scheme for the Mobility of University Students.

Malgrat que idealment m'encantaria que el nom vingués d'Erasme, m'imagino que el bateig del programa sorgiria més aviat de la fussió dels interessos de la burocràcia amb el paneuropeisme. Ah, on queden els Grans Ideals en tot això!!!

Però jo no escrivia per il·lustrar-vos amb la meva esplèndida cultura (o més aviat, amb el meu ús habitual de Google), sinó per fer un llistat sobre l'Erasmus. Malgrat que cada cop que he fet un llistat he demanat col·laboració per continuar-lo i poques vegades les meves expectatives han quedat satisfetes en aquest sentit, m'arrisco a demanar un altre cop que aparegui la vostra veu en comentaris (almenys per part dels que heu fet l'Erasmus). El títol de la llista vindria a ser Grans Coses per les que Fer l'Erasmus. Per què tinc bon record de l'Erasmus?:
1. perquè et permet conèixer un idioma i un país (o una ciutat almenys), el meu cas la llengua francesa (i una mica l'italià també) i París. Ara els senyors de la Comissió Europea m'estan adorant à la distance.
2. per tots els amics i amigues (la majoria altres espanyols i italians, suposo que és el més habitual per nosaltres) que tindreu per TOTA la vida. Aquests amics i amigues sempre us permetran exercir de comparativistes: les converses sobre si El Equipo A y El Coche Fantástico existien a Itàlia o a França eren quotidianes.
3. per totes les festes i borratxeres, per totes les campanes, per no aparèixer per la facultat en setmanes (degut a les ressaques), per totes les vegades que t'autoprometies NO sortir de festa un dia entre setmana a la nit i anar a classe l'endemà i per totes les vegades que vas ser dèbil i no ho vas aconseguir.
4. perquè no cal estudiar tant, perquè al canvi els crèdits ECTS (almenys a la UB) em convenia, perquè li ploràvem als professors perquè ens pugessin la nota i ho feien, per sentir un catedràtic de la Sorbonne dir-me que escric bé en francès...
5. però per a mi, el que sobretot compensa l'escàs ajut econòmic (segons un calcul aproximat, el que ens donaven al 2000-2001 equivalia a prendre un cafè diari a Paris durant els mesos de la nostra beca), el que ho compensa, com deia, és sobretot que l'Erasmus t'aporta, per tota l'eternitat, un sens fi de batalletes i anècdotes que explicar a TOTHOM!!!! I l'Erasmus que NO n'expliqui és un fals Erasmus!!!

Llista n/8 Sobre el Sacrilegi

2009-12-07T15:38:00.003+01:00

Jo no sabia quina qüestió tan greu és la del sacrilegi però només llegir la definició d'aquesta paraula en el Diccionari me n'he adonat de com és de seriosa i important:

Sacrilegi

m. [LC] [RE] [DR] Violació, profanació o mal ús d’una cosa sagrada. Cometre un sacrilegi.

I per això la Michoud no sap si estarà a l’alçada. Sí, amics, perquè hi ha moltes coses sagrades a la vida les quals jo (com vosaltres, n’estic segura) em salto alegrement.

Els que pensen en tot el que van aprendre a catequesi que se n’oblidin. No parlo d’aquest sagrat religiós. Parlo d’altres coses que per alguns consideren que són sagrades. Després d'haver fet una llista de paradoxes, crec que també calia aquesta llista de la profanació. A veure si us agrada el meu retorn a les llistes. Coses sagrades (per alguns) de les que passo:

1. jo menjo la truita de patates amb maionesa, i de pot, i Hellmann's. Sé que la truita, com el pernil, sóc sacro-santes en aquest país. Però a mi tant me fa, és més bona amb maionesa de pot i m'encanta fer la truita jo mateixa, deixar-la refredar uns minuts, treure el pot de la nevera i a menjar!
2. passar d'anar al cine i veure fins i tot les pel·lis més cutres baixades de seriesyonkis o de cinetube. La darrera: Adventureland que no està pas malament.
3. continuo veient Herois... encara que em pesi, quant mal poden fer uns guionistes desorientats! Ni els de Flashforward ho fan tan malament, i tanmateix els hi han aturat la sèrie, donant-els-hi un temps per reflexionar i redireccionar-la!

Només se m'han acudit tres... alguna més tindré... I vosaltres??

L'home (o tot home) que vol mentir, gran memòria ha de tenir

2009-12-03T20:09:00.005+01:00

"Tot home que vol mentir, gran memòria ha de tenir"

Quànta raó té el refranyer, és indubtable. Perquè als mentiders, se'ls caça al vol. Almenys als que no tenen memòria, perquè la incoherència és sospitosa i posa d'evidència al que menteix o diu mitges veritats.

El refranyer té molta raó... però és un jutge massa estricte. Per què qui pot dir que mai no ha mentit? Tots mentim, en el nostre dia a dia. És ben clar, crec, que no podem dir la veritat a tothom i sobre tots els temes. Suposo que tothom s'adona de què la nostra vida social seria infernal si practiquèssim una sinceritat impoluta o que la nostra vida laboral es veuria greument dificultada en el cas que volguèssim dir sempre la veritat absoluta.

El cert és que, malgrat que sembli que vull fer un alegat pro-mentir, moralment no em veig capaç de defensar tampoc la mentida a ultrança. En això de la mentida, com en tantes coses en la vida, hi ha graus i els graus sí que fan la diferència. Aquesta gradació (crec) ve donada per la intencionalitat de la mentida, la consciència que en tingui el mentider, i la perversitat que comporti, i també per les conseqüències que tingui. Com que no em veig capaç de ser un enciclopedista i de fer una entrada que abasti tota l'amplitud del terme, m'aturo aquí. Només per rematar m'atreveixo a dir que trobo excusable mentir per sobreviure, mentir per por, i naturalment la ficció (no oblidem que l'art sempre és mentida). No trobo excusable la mentida maligna, que ve d'enlloc i vol fer mal. El que l'Enciclopèdia anomena mentida integral: la mentida fruit d'una expressa intenció d'amagar la veritat, referida a subjectes d'una intel·ligència i un estat psíquic normals.

Però encara gossaré parlar-vos d'una mentida més trista: l'autoengany. I més quan aquest afecta als altres, a la manera com jutgem als altres i el seu comportament respecte a un mateix... Tantes vegades que hi penso, tantes vegades que acabo parlant-ne altre cop amb algú, de l'autoengany, que esdevé un tema recurrent. És pertorbador però tinc la sensació que és massa comú i que, en moltes ocasions, esdevé un arma!

I finalment temo, com no, estar jo també ficada en aquest tèrbol mirall de l'autoengany... i en les seves febleses...

No publicitat

2009-11-24T23:03:00.007+01:00

Sóc contradictòria. Odiar o no odiar a Google Analytics,... sí el bocamoll que em diu:
1/ que tinc pocs lectors,
2/ que la majoria passen de casualitat i fugen horroritzats
3/ i que els que es queden li dediquen microsegons a la lectura.

Sóc contradictòria: deixar o no deixar el bloc. M'ocupa temps i esforç pensar les entrades... què collons us creieu, què és fàcil mantenir un bloc de manera decent? Que jo treballo a jornada sencera i estic independitzada (it means, obligacions de mestressa de casa: comprar, fregar, endreçar, baixar les escombraries), a part de de la meva mini vida social, de dedicar-li temps i atenció al meu estimat, i, last but not least, d'interessar-me per llegir, el cinema i altres cosetes!! (Heu vist com sóc de completa?) Ah, tantdebo fos una professional del bloc pagada per alguna revista i pogués passar-me la vida en pijama sentada en la cadira del meu dormitori, aixecant-me només per desplaçar-me fins al microones i preparar-me tés Earl Grey de Twinings a totes hores!!!! Així sí que podria despreocupar-me per vosaltres o potser no, ja que em deixarien de pagar no, si tingués poc moviment al meu bloc? Ah, more contradictions!! I ja no sé on volia anar a parar...

El fet és que vaig titular l'entrada No publicitat i com que vaig començar-la ahir al migdia, vaig continuar al vespre i continuo avui en la meva pausa de dinar... doncs sí, no en tinc ni idea de què havia de ser el final d'aquestes parrafades. M'estic caracteritzant a mi mateixa, quasi sense voler, per cert, com una escriptora a la mena de Cervantes, que no preparava (pel que recordo) cap esquema del desenvolupament de les trames de les seves novel·les, cosa que, segons sembla, fa que hi hagi evidents contradiccions en les històries.

Tot és tan contradictori!!!

Morning Glory

2009-11-23T17:14:00.006+01:00

Avui no tinc gaires ganes ni cap mena d'idea per escriure... per això us poso un vídeo de youtube amb tota la vilesa que em caracteritza! El cert és que estic una mica ressentida... ja que el puto Google Analytics m'ha dit (és bocamoll, el pobre) que encara s'ha reduït més el temps de lectura del meu bloc (ara amb prou feines arriba a dos minuts) i també m'ha dit no sé quantes coses més, com el percentatge de rebot (vaja, els que piren només entrar al bloc etc.) que no em molen gens...

No sé si és que sóc avorrida o són coses de la CATOSFERA!

Apa, no em menjo més el cap, us deixo amb el vídeo de Oasis Morning Glory. Ah, i permeteu-me un dels meus comentaris superficials: fixeu-vos en la roba que duen els del grup... sobretot la "suadora" (?) de Liam... Mereix un Argh del Cuore, no creieu??

Dimonis

2009-11-19T19:49:00.005+01:00

Compulsió escriptora... ahir en parlava. Em demano però sí no és massa supèrbia aplicar aquestes dues paraules a la meva persona. Compulsiva... crec que no sóc mai gaire compulsiva. Puc estar nerviosa, o angoixada, però crec que la compulsió en cap cas no em caracteritza. Recordem sinó la definició de compulsió segons el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans:

Impuls incontrolable que mou a fer actes que si no es realitzessin provocarien una angoixa intensa.

Definitivament, no ens enganyem, la compulsió no em caracteritza. I escriptora tampoc no cal donar-li més voltes... ja sabeu que no sóc escriptora, sinó més aviat que m'agrada escriure. Quines coses que té aquest terme d'escriptor, no tan vinculat a la professionalització com a la dedicació i també a una cosa més inefable, que anomenaré prestigi. I malauradament no em puc aplicar cap d'aquestes 2 coses!

Però vaja, deixant els miraments, i atrevint-me a aplicar-me amb poca precisió això de compulsió escriptora... Aquí estic jo, escribint. Sabent com sé que tot el que escrigui serà una mentida, i havent idealitzat al màxim la figura de l'escriptor, com em puc enfrontar a aquest repte sense sentir-me un petit David davant un enorme Goliat!? Els meus dits golpegen el teclat, les paraules es construeixen a la pantalla... La meva imatge es correspon amb alguna cosa que ja coneixem, amb alguna cosa familiar, la imatge de l'escriptor treballant. Però també sabem que és només una aparença, em falta el contingut, a més de dedicació i prestigi.

I ai, encara pitjor, em falta el valor per plegar-me als desitjos del que em fa un encàrrec (zero professionalitat). I és que tota petició d'un text per un tercer respon a uns objectius que s'han d'assolir. I jo, des que vaig acabar la carrera, ja no he hagut d'escriure (almenys no gaire) abandonant la meva idiosincràsia. Podré doncs deixar-me i assumir un altre rostre en el meu darrer projecte? Confessaré una certa repugnància suposo que inevitable a fer-ho. I també una certa digna resistència, un petit orgull ferit. I la consciència de la meva nimiesa... i la por a no arribar-hi!!!!

Dimonis!!!

Un flaix

2009-11-18T14:42:00.002+01:00

Estic aquí encongida, a la meva habitació, teclejant ràpidament un Michoud Express abans de marxar cap a l'autoescola. Rumiava abans que, malgrat haver resuscitat el meu bloc, el vaig tenir abandonat la primera quinzena de novembre. I no acabo d'entendre-ho... no tinc clar què feia aquelles dues setmanes com per no haver escrit res. Hauré de mirar l'agenda o reflexionar una mica més entorn de la meva compulsió escriptora, que sembla poc constant (serà la inconstància una característica de tota compulsió?).

FACEBOOK VS. BLOGGER

2009-11-16T16:36:00.004+01:00

El cert és que us decebré. Sens dubte. Perquè el títol m'agrada molt i m'ha encantat escriure'l, però no penso fer cap comparativa facebook - blogger. Tot el que podria dir en aquest parangone seria massa obvi. I ara mateix no en tinc ganes, de ser òbvia. O sigui que, de fet, he escollit aquest títol de manera arbitrària.

L'únic que vull fer en aquesta entrada és una trista constatació i desmentir una cosa que vaig escriure en el facebook. Crec que un dia de la setmana passada vaig anotar al mur del facebook que m'encantava google analytics perquè em fa saber els secrets del meu bloc o almenys dels seus visitants (vosaltres que l'esteu llegint en aquest moment).

Però després d'instal·lar el Google Analytics començo a empenedir-me perquè, trista realitat, la mitjana de temps de lectura del meu bloc no supera els tres minuts. Estimats amics, val la pena que continui dedicant-li minuts a l'escriptura del bloc si ningú no li dedicarà, en contrapartida, ni tan sols 5 minuts??? Sé que les mitjanes són cruels i poc veraces però tanmateix crec que ho he de tenir en compte...

BYE BYE!!

Bye Bye Jimmy

2009-11-14T22:29:00.003+01:00

Que el món està boig i la gent és molt crazy és una evidència que no seré la primera en assenyalar. Permeteu però que flipi amb la informació veraç que m'ha arribat sobre la venda de la col·lecció Jimmy Choo a H&M. No sé si ho sabeu però:
1/ ja no queda res (o quasi res) de la roba a botigues.
2/ ahir a la nit hi havia gent dormint a la porta per fer cua.
3/ si mireu la web d'H&M descobrireu el protocol d'actuació davant la compra de la col·lecció H&M. Evidentment no volien que hi hagués les escenes dignes de la Bastilla que van tenir lloc durant la venda de Cavalli.

Us deixo amb un somni de molts:

MI NOVIO TIENE UN BLOG

2009-10-31T17:33:00.005+01:00

Em fascina la llengua que escollim per comunicar-nos i com aquesta marca les nostres relacions. No us ha passat que vau començar per qualsevol raó a parlar amb alguna persona en una llengua que no és la d'ús més fàcil per cap dels dos, degut a algun motiu concret, i malgrat la insensatesa de persistir mai no heu deixat de comunicar-vos amb aquesta llengua? És el meu cas, per exemple, amb Eleonora, una amiga meva romana que vaig conèixer durant la meva estada a París. Sempre ens parlem en francès, malgrat que posteriorment ella ha après castellà i jo italià, idiomes que en principi serien d'ús més fàcil. Anomenaré (per manca de res millor, almenys que jo en tingui coneixement) "l'efecte de prioritat idiomàtica en la comunicació entre persones" a aquest estrany fenomen.

Aquesta reflexió tan profunda ve motivada per la frase amb la que he titulat l'entrada. Us haureu adonat de què es tracta d'una altra frase en castellà. Continuant amb l'entrada anterior i amb la reflexió amb que encetava aquesta, us heu fixat que hi ha frases que només podem assumir en alguna determinada llengua (quines coses tenen els idiomes). Anant més lluny en aquesta recurrència lingüística, és com qui només sap maleir en castellà o en català, és com el ESTAMOS LOCOS O QUÉ? de Nuria (que jo faig sempre en anglès ARE WE CRAZY OR WHAT?). Estic segura que qualsevol de vosaltres en sap una bona i de fet espero que la poseu en l'apartat de comentaris.

I tot aquest rotllo ve motivat només per fer publicitat (el que em temo és que poca gent ha arribat a llegir fins aquí i possiblement hagi perdut el meu públic potencial). De tota manera, us poso el link del bloc de Edu, perquè, tal com diu el títol de l'entrada: MI NOVIO TIENE UN BLOG i vull que el llegiu!!!!

http://robinsondigital.blogspot.com/

Feu-li una ullada. L'acaba de començar (només dues entrades) però està força pensat i tracta temes interessants. No té tendències digressives com jo, o sigui que segur que és més satisfactori de llegir que el meu habitual embolic...

Ja us aniré dient quina és la meva experiència com a nòvia de blocaire....

El Imperio Contraataca, Las invasiones bárbaras, etc.

2009-10-29T21:17:00.005+01:00

Un, dos, tres, responda otra vez!

No, no esteu patint un miratge. No he canviat de llengua d'escriptura (molts recordareu les meves ratllades entorn a passar o no del català). Simplement m'he vist forçada a canviar al castellà degut a què he utilitzat dos títols de pel·lis i una frase mítica que sonen només en aquesta llengua.

I el cert és que m'ha quedat un principi bastant enigmàtic, no trobeu? Cap ni un dels meus lectors tindrà ni idea del tema que tractaré tot seguit. Malauradament no tinc una gran capacitat per mantenir el suspens, o sigui que el misteri serà desvetllat en uns micro-segons. No caldrà que us impacienteu ni patiu.

El Imperio Contraataca, Las Invasiones bárbaras... són títols de pel·lícules que em fan pensar en l'aparició sobtada d'una nova MEGA BOTIGA DE ZARA a Portal de l'Àngel. Permeteu que em demani: no estàvem patint una crisi econòmica que segons alguns diaris només seria comparable amb la de 1929??? Podeu pensar que sóc una il·lusa si voleu, però realment m'inquieten aquestes aparents contradiccions. A vosaltres no?

Si també us espanta el malbaratament de diners d'una banda i la crida a l'economització (traduïda, com no, en acomiadaments massius i augment de l'atur) ... ajudeu-me:
"por 25 pesetas... títulos de película que podrían definir la aparición de tiendas de inditex, h&m, etc. por el centro de Barcelona... El Imperio Contraataca... UN DOS TRES RESPONDA OTRA VEZ"
... El Imperio Contraataca...
...Las invasiones bárbaras...
...

Famèlica

2009-10-22T19:52:00.011+02:00

Ara mateix és com em sento, famèlica (la sensació d'humitat pels peus i l'esquena comença a desaparèixer, gràcies al calefactor amb forma d'ou groc que tinc estratègicament situat al costat de la cadira).

Em sento famèlica de gana perquè quasi no he dinat. Em sento famèlica de ganes de sortir al carrer i que s'acabi aquest dia d'estrès. Em sento famèlica de ganes de viatjar a algun país que no sigui aquí, a alguna ciutat on faci més fred o més calor. Em sento famèlica de ganes d'escriure ... però pateixo per no poder...

______________________________________________

PS. La imatge és de Karim Adduchi, un joveníssim artista molt prometedor. Li he robat aquesta foto del facebook. Sorry! Per veure més obra seva: www.myspace.com/adduchi & www.flickr.com/spiraction.

Empatia

2009-10-19T22:47:00.005+02:00

És molt comú que les pel·lícules històriques o les novel·les històriques siguin poc o gens fiables, com a documents del passat. Quan llegiu o veieu qualsevol recreació dubteu; els creadors d'aquestes ficcions no poden (m'atreviria a dir: no han de) sotmetre's fidelment a la successió dels fets tal com van ocòrrer. Se sent molt sovint la frase que la vida supera a la ficció. I n'estic convençuda, que és així. A la vegada també sé que una escrupolosa fidelitat als fets convertiria la història possiblement en alguna cosa insoportablement lenta, poc estructurada, caòtica, quasi incomprensible (d'altra banda, he de dir que com la vida mateixa).

És sabut que els escriptors i cineastes que s'enfronten a la Història són laxes, i que es deixen dur per la seva creativitat més que per la veritat. I, com deia, crec que és d'agrair més que no de criticar, i una prova per mi irrefutable és Agora. Amenabar ha aconseguit, a partir d'un personatge del que poc se sap, i subvertint algunes de les certeses entorn el personatge, construir una bona història a partir de la Història.

La seva pel·lícula és segurament criticable en molts sentits, però també digna d'un bon elogi. Perquè tracta mil temes (tolerància, ciència, religió, fe, etc.) que són de rabiosa actualitat (1). Perquè hi ha bones interpretacions. Perquè té un bon guió. Perquè les localitzacions i els decorats són impressionants, dignes d'un bon peplum del cine clàssic. Perquè té un final que ja coneixeu que malgrat tot sorprèn. I sobretot perquè no és gens Hollywood (Thanks God!).

Però la raó per la qual he sortit de la sala tremolosa, emocionada i trasbalsada, és més aviat per l'empatia. Perquè malgrat que Hipatia sigui retratada com a científica o filosofa i sempre es mantingui digna i distant, també és absolutament humana. Perquè malgrat la seva enteresa de caràcter acaba sent la més estimada i estimable per l'espectador.

Amenabar recorre a la imatge del globus terraqui que empetiteix els nostres patiments, en la bastedat de l'Univers. I a la vegada encarna la vida i la humanitat en un sol personatge i en la seva passió i llibertat. No més paraules, o permeteu-me ja només un Bravo!

_____________________________________________________________
1. m'he atrevit a usar un lloc comú de l'argot periodístic perquè us adoneu de com són d'actuals i eterns aquests temes

New Look

2009-10-16T17:21:00.006+02:00

New Look va ser el nom que una redactora del Harper's Bazaar va donar a la silueta creada per Christian Dior el 1947 quan va treure la seva primera col·lecció pròpia. Parlaríem de línia corol·la, perquè aquesta col·lecció es va caracteritzar per la frondositat de les faldilles, enfront de la linealitat més sòbria pròpia de principi de dècada.

Però, el cert és que he titulat aquesta entrada New Look per veure si algú s'havia adonat de què he canviat la coloració del meu bloc. Ara és molt més... galerista, que diria en Jose. Molt més, discreta, que diria jo. Potser aquest canvi vol commemorar l'obertura de la nova botiga COS a Passeig de Gràcia. O potser no. En tot cas, ahir a la nit ho vaig veure clar: calia eliminar els colors taronges i rosats i limitar la paleta al màxim.

Parlant de COS (sabeu que sempre busco excuses i dono mil voltes abans d'arribar al tema, cadascú té les seves febleses, aquest cop però la introducció d'aquest tema és purament casual, ho juro), m'ha agradat però ho he trobat un peu cher. Podria dir que hi ha cosetes, que em permetria algun detall: un vestit verd, una brusa fúcsia, algun bàsic... El que sens dubte m'ha encantat és l'alta densitat de dependents per metre quadrat i sobretot la seva suequetat (sic), cosa de ser filial de Hennes & Mauritz, suposo. Veureu que el dependent suec es caracteritza per la suma d'eficiència i amabilitat, i per la dificultat de la comunicació amb ell també...

Ara paro ja de fer publicitat que no em pagaran ni amb un trist foulard i deixo que opineu (si voleu) del new look del bloc.

Quina ràbia fa (2)

2009-10-15T23:44:00.007+02:00

No m'atreviré aquest cop a fer jo mateixa una llista tan extensa com la que un cop vam emprendre en aquell temps dolços que érem monitors de la FJM (que vam titular molt apropiadament QUE RABIA DA) dedicada, precisament, a enregistrar detalladament tot el que ens molestava en el nostre dia a dia de feina...

Era una gran llista, que no transmetia ni rancor ni ràbia real. Tot bon humor. I sobretot, va ser una tasca titànica orquestrada a diverses mans. No gossaré doncs emprendre unafeina tan dificultosa... Em limitaré només a desfogar-me.

Avui, amb una mica més de resentiment, vull dir que sí, que quina ràbia fa, que alguna gent et robi les idees, o, pitjor, ni tan sols les idees, sinó les paraules, les referències, i les facin servir com a pròpies, que agafin alguna cosa que els hi fas descobrir tu i es converteixen en vils impostors.

Busqueu-vos la vida imbècils! (missatge destinat només als petardos en qüestió).

Agora, zero - Chonis, 1 milió

2009-10-12T20:25:00.001+02:00

No, al final no he vist Agora. La cua dels Icària arribava no sé on... A Diagonal Mar hi havia una invasió...

Snif...

Dilluns vinent serà!

I ja no tinc l'hàbit

2009-10-12T18:05:00.005+02:00

Com escriure una entrada al meu bloc, si ja no en tinc l'hàbit? Aquesta és una bona pregunta, que em serveix per començar una entrada al meu bloc. Veieu com m'agraden les paradoxes? I sobretot començar amb paradoxes? Perquè em demano com començar si ja estic començant?

Però és bo començar així, almenys és una manera de començar.

Així doncs, em trobo davant d'algunes evidències:
1/ fa molt de temps que no sóc blocaire
2/ he perdut l'hàbit que em permetia escriure entrades al bloc amb facilitat.

Aquesta serà un tasca difícil. Per això permeteu que sigui breu. Només volia constatar què necessito jo per escriure en el bloc:
1/ un ordinador amb connexió
2/ temps i intimitat
3/ una bona idea que no se m'escapi del cap.
4/ minuts de silenci per desenvolupar-la abans de posar-me en el teclat. És millor encara si puc desenvolupar primer, a partir d'una idea brillant, un mini discurs. I tornar-hi un i altre cop abans d'escriure definitivament.
5/ posar-me mans per feina.

No creieu que aquest ha estat el procès creatiu de la present entrada. Només s'han complert els punts 1, 2 i 5. La bona idea no sé i el 4 pas du tout. He escrit aquesta entrada amb el que m'ha passat pel cap, sense rumiar ni desenvolupar.

Vosaltres podreu ara passar a criticar. Us deixo, que me'n vaig a veure Agora.

Torno...

2009-08-24T12:25:00.004+02:00

Sóc una blocaire falsa i traïdora que va assegurar que tornaria a escriure... i no ha estat així... El cert és que quan ja no vius en la perifèrie i quan ja no disposes de tant de temps de retir, l'escriptura es veu amenaçada. No és que no tingui una habitació pròpia: és que no tinc gaire temps d'estar sola, sobretot des que una persona molt especial va entrar en la meva vida. Que consti que no em queixo, sinó, ans al contrari, més aviat en gaudeixo.

Però, vaja, i sense canviar de tema aquesta vegada, malgrat que hagi tornat a fer una de les meves introduccions despistadores, el cert és que la intenció que tenia alhora de començar a escriure no era tan disculpa com publicitat. Volia publicitar uns vídeos editats per aquesta persona tan especial de la que sempre parlo... Feu una ullada, tot són feines que li han encomanat (per tant la creativitat i la creació hi estan molt limitades, pel gust i intencions dels clients) però potser us interessa igual:

Plaça Catalunya

2009-06-27T21:55:00.008+02:00

Inicio, amb aquesta segona etapa del bloc ,un nou registre, dedicat als llocs de Barcelona que sovintejo, com són, per exemple, Plaça Catalunya, Rambla Catalunya, Rambles, Portal de l'Àngel, C/ Ferran, C/ Avinyó, etc. Recordareu alguns que ja vaig fer una incursió en aquesta temàtica fa uns mesos, centrant-me, precisament, en aquest últim carrer. Tots els que coneixeu Barcelona sabeu que aquests llocs formen fonamentalment el Centre de la Ciutat, i que estan quasi sempre a petar de gent. Alguns sabeu també que són els indrets on discurreix actualment la meva vida, ja que hi visc i hi treballo. Hi passo tantes hores que estic a punt a punt de fartar-me'n.

Ara com ara, però, encara hi veig la gràcia i espero delitar-vos (m'ha encantat posar aquesta paraula) amb els meus reportatges sobre aquests llocs.

Començo primer amb la inefable (i com dirien els francesos incortournable) Plaça Catalunya. Qui no la coneix? Qui no l'ha trepitjat? Fins i tot, un visitant d'un dia a Barcelona, difícilment podrà evitar-la... Allà està, al mig de TOT, tan estèticament detestable, tan innòcua, inútil i incòmoda. No mola quedar-s'hi, ni travessar-la, ni tan sols passar-hi. Creuar-la és tot una història, molts eviten fer-ho pel mig (el terra rellisca quan és moll, està indefectiblement ple de gent, hi ha els coloms i les seves caques...). Els que van amb presses prefereixen fins i tot evitar-la, passant per qualsevol altre carrer (Pau Claris, Balmes, les Rondes o els carrers del Raval i el Gòtic). En definitiva, sembla no servir per res més que fer nossa.

Malauradament, degut que està al bell mig del camí, no de la meva vida... (m'he permès una cita dantesca, perdoneu-me) sinó entre casa meva i la feina, almenys del camí més curt entre aquests dos llocs, acabo passant-hi almenys un cop diari (poques vegades en prescindeixo). I ja la conec bastant (potser massa). O sigui que, espero, em prendreu per un testimoni interessant o, almenys, digne de crèdit.

El reportatge d'avui, però, que s'ha fet esperar després d'una introducció llarga de les meves, se centra en un gest que he esbossat avui. Ha aparegut avui una cosa al bell mig de la plaça. Al principi no entenia, no sabia ubicar ni reconèixer aquells objectes que ocupaven el terra brut per caques de colom. Quan m'hi he acostat he vist ciris d'església, però encara no sabia què era. Fins que no he vist les portades dels discos no ho he vinculat amb la mort de Michael Jackson.

I el gest, per fi: la segona vegada que hi he passat, aquest migdia, de sobte, m'han vingut unes ganes terribles de fotre-li un cop de peu al monument en qüestió... No esteu fins als collons de TOT PLEGAT???

____________________________________________________________
ps1. Reconec que el fet d'haver de treballar un dissabte se sumava a la mini-ràbia que provoca que la mort de Michael Jackson sigui el GRAN TEMA del dia...

ps2. Em permeto (només per portar la contrària) linkar un video de Youtube amb una gran cançó, que (misteriosament) tracta de com dir adéu. Bravo Gainsbourg, bravo Françoise Hardy!

Torna Michoud

2009-06-05T20:18:00.002+02:00

Ara mateix he decidit tornar... torno a la xarxa... torno a escriure. Els que hem llegíeu esperareu trobar l'antiga Michoud, aquella arrogant escriptora, reflexiva i a vegades mentidera. Però, sento causar-vos una decepció, en trobareu una de nova. Una nova Michoud banal i superficial. Una Michoud que avui escriu un Michoud Express (recordeu la seva regla d'or?) només perquè li queden uns minuts per abandonar el seu confinament de tarda.

Com deia torna MICHOUD... prepareu-vos...

Abandonat

2009-04-21T23:23:00.004+02:00

Per fer feliç algú avui reprenc el meu bloc, i només per parlar de tonteries. "Abandonat" és un bon títol per aquesta entrada, perquè mai no havia abandonat tant el meu bloc. I si el pobre pateix aquest estat de deixadesa no és ni per mandra, ni per manca de temps, ni de ganes. La meva idea d'escriptura i de la seva visibilitat està canviant lleument. Necessito que tothom pugui llegir el que escric? Ho vull de veritat? I també la gran pregunta: a qui m'estic dirigint en escriure? Per qui parlo? No és inútil tot plegat?

Vaja, ja he començat altre cop la cadena incessant de qüestions (sóc més de preguntes que de respostes) i de digressions (sóc més digressiva que narrativa). Ho sento. El fet que m'ha mogut a escriure avui és la reflexió més banal (i no per això mancada de certesa) de què Barcelona deu ser (o podria ser) la ciutat amb més H&M per metre quadrat, almenys en el centre.

Què li ha passat a la multinacional sueca? I aquest furor per posar dos botigues a Portal de l'Àngel? Sumades a la de Portaferrissa (la primera a Barcelona... recordeu amb quanta curiositat i ganes hi vam anar al començament?) i la de Passeig de Gràcia (que jo sempre considerava la millor), i junt a la nova de les Rambles, fan un total de 5 botigues (i no petites) en el centre de la ciutat.

Agrandir le plan

Pesada

2009-02-19T00:03:00.006+01:00

Els que em llegiu i els que em coneixeu sabeu que puc ser extremadament pesada i insistent. I com que ara mateix estic molt motivada amb el club de fans de Touche (sentiu-los al seu myspace) us demano sisplau que els hi dediqueu uns minutets.

Sé que tothom rebeu un munt de coses i si haguessiu de mirar-vos-ho tot no tindreu temps pel que realment és important. Però please ajudeu-me!!! Prometo que són bons: sinó mireu les seves fans histèriques a la foto...

INVITACIÓ AL CONCERT DE TOUCHE

2009-02-09T22:54:00.006+01:00

Preàmbul:

Actualment estic en una fase en què no escric al meu bloc i en què, en general, no miro els vostres blocs. Tinc un motiu poderós i comprensible: a la feina em passo unes 7 hores enganxada a l'ordinador. Quan arribo a casa l'últim que tinc ganes de fer és posar-me davant la pantalla. O sigui que ja no es tracta de falta d'inspiració o de cansament (que també) sinó de poca motivació.

Però avui estic disposada a fer un esforç amb un bon motiu com a desencadenant: fer publicitat d'un esdeveniment en el que participarà una persona molt propera a mi. És el concert de «TOUCHE». Tindrà lloc al ZAC CLUB de Barcelona dissabte 28 a les 20.30. Important: ser puntual perquè són teloners i tocaran mitja hora. L'entrada val 8 €, sorry! És el primer concert però no són un grup nou, porten tocant uns anys i es nota. Ja sé que no els coneixeu: aneu al seu myspace i escolteu les cançons. www.myspace.com/touchexperience

Ja direu!!!

RECORDEU: Dissabte 28 de febrer a 20.30 al ZAC CLUB (Diagonal 477)

After twenty eight

2009-01-15T22:22:00.003+01:00

Oh la la! Coses de la vida:
- un dimarts 6 de gener: plou, fa fred, estàs sola, tens faringitis, estàs farta d'estar al llit i et vesteixes, et poses unes botes i surts a mullar-te. En definitiva, és un dia negre. Vas al cinema amb un amic i veus la darrera de Clint Eastwood, i respires una mica, perquè tot podria ser més negre (ho descobreixes amb el personatge de Christine Collins de «Changeling» o «El intercambio»).

- un dimarts 13: és el teu aniversari, fas 28 anys, la teva vida ha canviat de manera definitiva en els últims mesos, per una vegada no et sents malament per fer un any més... i malgrat tot, avui és un dia gris, ni fu ni fa, ni fred ni calor. Què l'anima? Un ram de flors a mig matí, una amiga per la tarda i menjar sushi ben acompanyada a la nit.

- un dia qualsevol (ahir) a migdia. De sobte sóc feliç, estic eufòrica. Baixo el carrer Balmes ensoleiat. La gent aprofita a les terrasses. Jo vaig al súper a comprar quatre coses. Penso en què no tot està tan malament. Penso en la marató d' «Anatomia de Grey» que faré per la nit. Penso... no, millor, sento a la pell aquest pessigolleig característic del que els francesos anomenen "bonheur de vivre".

BON ANY 2009

2008-12-31T15:40:00.004+01:00

Això de felicitar l'any is very difficult, com dirien els anglesos. Perquè sempre tinc greus problemes en el moment de posar la data:
- si avui és dia 31 de desembre de 2008 quin sentit té felicitar l'any 2009 que no ha començat encara?
- felicitar el 2008 no té sentit, perquè ja no queda res.
- no seria millor dir només bon any!? Seria només l'expressió de bons desitjos.

En tot cas, i malgrat aquesta ratllada prèvia, escrivia només per felicitar-vos a tots i totes, lectors i lectores, seguidors i seguidores, del meu bloc (sigueu incondicionals o només casuals).

BON ANY!!!!!!!!!!!!!!!!

Drama

2008-12-31T01:21:00.003+01:00

Abans he vist una escena dramàtica entre uns perfectes desconeguts mentre esperava un amic, davant del Zurich (possiblement el punt de trobada més utilitzat pels barcelonins). I aquesta discussió, aquestes llàgrimes, aquestes paraules que he vist i sentit m'han fet reflexionar. Em demano si tots nosaltres, en el moment de fer balanç de la nostra vida, recordarem només moments dolents, els grans drames que ens han sacsejat.

Malgrat que cadascun d'aquests drames pot aconseguir esborrar-ho tot, cobrir el nostre horitzó fins a l'infinit, penso que no pot ser correcte que decantem de manera tan clara la balança. Perquè hi ha dues coses que prendran sempre més importància que qualsevol d'aquests grans drames:

el pes inexorable de la quotidianitat, les petites tonteries del dia a dia, que, al capdavall, són les que, en proporció, ens ocupen més temps.
el dia més gran de la nostra vida, els mesos més feliços, els quinze minuts de glòria televisiva warholiana... Vull dir: qualsevol moment àlgid en sentit positiu. Tots en tindreu algun: descobrir l'existència del gran amor de la vostra vida, veure sortir el sol a Piazza San Marco, fer un gol en un partit del pati de l'escola, abraçar el teu primer fill, plantar un arbre, etc. etc.

Com és això del drama? Què en fareu? Els oblidareu? Jo no sé què fer-ne. Només sé que vull que sigui més el punt 2 que el punt 1 el que surti en el meu balanç futur.

Entrada de Nadal

2008-12-27T19:46:00.004+01:00

A vegades aconsegueixo esdevenir una persona bastant pragmàtica. I crec que amb el títol d'aquesta entrada he demostrat que puc ser-ho. L'any passat, el dia de Nadal, i també el dia de la vigília de Nadal i altres dies de les festes, fins que vaig marxar a Florència, vaig escriure molt al bloc. Possiblement recordareu que fins i tot el 24 de desembre a la matinada escrivia al bloc. I aquest any, potser us ha sorprès, a vosaltres, hipotètics seguidors i lectors del bloc, el meu silenci per uns dies.

El cert és que he passat fora (i en una molt bona companyia) aquests tres dies. I que, per tant, no he tingut temps per escriure, ni lloc, ni ganes. Ara mateix tampoc no se m'acudeix res que vulgui explicar. Només vull constatar la meva sorpresa en adonar-me de com han canviat les coses en 365 dies i alegrar-me de moltes coses (no de tot).

Em queda desitjar-vos un Bon Nadal... i deixar-vos amb un fragment cinematogràfic que té un cert poder suggestiu sobre mi: per la seva emotivitat (potser fàcil) i per la bellesa del muntatge. Pertany a la darrera seqüència de «Nuovo Cinema Paradiso» on el protagonista veu fragments que durant anys van censurar de les pel·lícules que passaven a la sala de cinema esmentada al títol, i que està situada al seu poble, en l'interior de Sicília.

Llista n/7 o La merda que és créixer (i no néixer)

2008-12-22T23:09:00.004+01:00

Reconeixem-ho. Créixer és una merda. Néixer en part també, però no compta, al capdavall, a aquestes altures de la cosa tots els que rondem per aquí no tenim gaire per dir del tema.

Com deia créixer és una merda. I ho tinc cada dia més clar. Avui, per exemple, al Facebook, en un altre moment revival (això és un no parar, recordeu l'altre dia el revival mironià?), he trobat fotos de la meva escola on vaig fer el que, en l'època, coneixíem com EGB: el CEIP Juan Ramón Jiménez, de Martorell, també conegut com el Juanra, o com el millor cole de la Història. I reveure aquestes imatges (el pati de l'escola, les taules on sèiem), m'ha retornat al passat, com la magdalena de Proust.

I he començat a pensar (sota la manta) en tot el que fa que créixer sigui una merda. Recordeu que ja vaig dedicar una llista al que NO aprenem en créixer. Ara redacto una, demanant primer la vostra col·laboració, sobre per què voldria ser Peter Pan.

1) Créixer és una merda perquè perds la clàssica crueltat dels nens i et preocupes del que pensen els altres.

2) Créixer és horrible perquè perds la innocència i la confiança en les paraules alienes.

3) Créixer és una merda perquè ja no hi ha hora del pati ni pati de l'escola.

4) Créixer és una merda perquè posar-se malalt ja no significa convèncer els pares i després passar d'anar a l'escola.

5) Créixer és terrible quan comencen a ploure les responsabilitats i tot el que has d'aprendre a fer sol.

6) Créixer és fastigós quan recordes que bo estava el teu menjar preferit abans (ara ja no tant) i que divertit era el Nadal i Reis (ara ja no ho són).

7) Créixer és catastròfic quan et trobes arrugues o et canses més.

8) Créixer és desmoralitzant quan et costa massa quedar amb els amics i amigues.

Ara voldria que continuéssiu vosaltres. O potser algú més animat que jo podria intentar una llista de "Per què créixer està bé", que també deu tenir alguna cosa bona no?

A new job

2008-12-19T20:28:00.007+01:00

La veritat és que després d'un dia (o millor, una tarda, no us vull enganyar) de feina no tinc gens de ganes de descriure extensament la meva nova feina. Simplement tinc ganes de fer una mini-llista, amb les coses que he après gràcies a aquesta nova feina:

1. el món de l'art contemporani a Barcelona el formen un nombre limitat de persones.
2. els preus de les obres a vegades no els posa la demanda que tinguin (com sempre havia pensat) sinó el galerista.
3. sovint el criteri del galerista és nul.
4. tornem al punt 1: el galerista actua com el peix que es mossega la cua. Pensa que el poc que troba en el micro-univers artístic és tot el que existeix i genera unes expectatives i un criteri sobre l'obra en qüestió en funció d'aquest horitzó limitat.

No cal dir que hi ha un cert desencant en aquestes opinions, vinculat a la meva nova feina.

Una concessió als records

2008-12-16T16:58:00.009+01:00

Avui només vull fer un revival, dedicat a tots els Mironians i Mironianes (o sigui, monitors i monitores de sala, taquilles i grups) durant l'exposició de «Chillida», que va tenir lloc a la Fundació Joan Miró de Barcelona entre 21/11/2003 i 25/01/2004. És una concessió a la melangia, que m'auto-ofereixo en aquest dia gris. Recordem doncs els bons temps quan treballàvem junts, quan érem joves i innocents, quan sabíem poc dels cops de la vida, i quant rèiem, malgrat tot, molt, a la feina.

Us relago aquí una obra magna de la prosa poètica escrita a diverses mans. Sense signar, no érem egocèntrics. Llegiu les nostres ocurrències... and remember!

QUE RABIA DA:
- Coger una audioguía y que caigan seguidamente tres cascos.
- Una vez imprimidos los tickets, se les ocurre sacar la BCN CARD.
- JAPONESES, un mundo aparte: afirman con la cabeza digas lo que digas y siempre se dirigen al lugar más insospechado para comprar sus tickets.
- Ir ilusionada al vestuario y comprobar que no está puesta la llave.
- Ir a coger una audioguía en alemán y que sea sólo en francés.
- Coger una audioguía y, después de desenredarla, comprobar que no funciona.
- Que et donin les audioguies mullades o els cascos plens de péls.
- Chillida no es pronuncia Quillida, Challaïda o Chinchilla.
- Que pregunten QUÉ es “Challaïda”?
- Que nos llamen nena, maca, reina, perla, etc.
- Que hagan la cola de audioguías para comprar los tickets.
- ITALIANOS, gritan, caóticos...
- Que entre la gente cuando falta media hora para cerrar.
- Que en un día de grupos no funcionen los walkies.
- Tener preparadas audioguías de grupo y que no funcionen los micros.
- Que pregunten si sabes inglés para después preguntar donde está el lavabo.
- Si vas a un museo con tu hijo, no te lleves el triciclo.
- En control: pedir los tickets y que no te los dejen coger, de manera que te ves obligada/o a forcejear con el visitante para que lo suelte.
- Que quan tallis entrades no només no et saludin sinó que ni tan sols et mirin a la cara, com si fossis una màquina de peatge.
- Que la gent es queixi de què piten les alarmes quan les fan saltar ells!
- Que la gent pensi que no tenim res millor a fer que esperar que portin les àudios a partir de les 19.05.
- Que quan els hi dius que no toquin et diguin que no està escrit enlloc.
- Que quan li dius a la gent que no toquin les escultures, et diguin que tu tampoc els pots tocar a ells.
- Que la gent es fagi la BOJA al control de Miró quan els hi demanes el ticket.
- Que em preguntin per què NO sona el vídeo de Chillida.
- Que comprovin el boníssim estat del material de les escultures tocant-les sense parar.
- Que ens preguntin per què s’han de posar les motxilles davant o a les consignes quan se’ls crida l’atenció.
- Que ens renyin per no saber parlar ANGLÈS.
- Que em preguntin com es tradueix “ YUNQUE” (en anglès, clar!!) i no tenir el diccionari a mà.
- Que diguin que l’àudio no va bé quan són ells els que ho estan fent malament.
- Que diguin que no els hi hem donat el número per l’àudio i després de MOLT discutir, el tenien a la butxaca!!
- Que et diguin que t’has de quedar fins que ells acabin de veure l’expo!!
- Que l’ARTURO et pilli per banda!!!
- Demanar el número de l’audioguia i que et diguin el número de telèfon, el número del DNI, etc.
- Que en una visita comentada et torni a tocar el mateix profe GILIPOLLAS.
- NOMÉS AMB CATALANS:

Que et preguntin com és què hi ha tanta cua un diumenge a les 12h?
Que es queixin de què han d’esperar molt a la cua d’entrades i després es tornin a queixar els mateixos perquè les sales estan massa plenes i haurien de restringir l’accés.

- Que et preguntin pel servei d’autoguia, audiología, audiofonia, megafonia, etc.
- Que et demanin unes orejeras-de-esas, un walkman o uns cascos..
- Que facis una visita a Chillida per un grup de senyores del Neolític i després d’una hora cridant (perquè no et senten) et preguntin, davant d’una escultura, que de quin artista és això??!!!!
- Que vingui la Yola Berrocal (i tot un seguit d’idiotes de Crónicas Marcianas) a fer l’idiota per les sales!! I què a més a més els hi haguem de fer bona cara!!!

- No fer descansos: MOLTA RÀBIA...
- Que se t’escapi el FUNI!!
- Que a CHILLIDA et preguntin que per què no hem portat la PINTA del VENT???!!!!
- Que et paguin amb diners que es treuen d’una butxaca oculta per dins del pantaló, ben calentonets... ECS!!

- DIES DE PLUJA:

Que deixin els paraigües molls a sobre el mostrador
La mala senyalització
Que no hi hagi exposició temporal

- Que et tornin el número de l’àudio un cop se l’han passat per la boca, amb babes incloses.
- Que intentin obrir la porta del pati de l’olivera, comprovin que està tancada, i tot i així, intentin obrir-la sacsejant-la brutalment.
- Llei de Murphy: només demanaran audioguia en el cas que no els hi haguem proposat.
- Dones amb abric de pell: exigeixen silenci quan elles criden com gallines.
- Grups d’ESO: animalicos...
- Dissabte, 18.35: “Dues entrades!” diuen ells. “Saben que tenen 10 minuts abans no comencem a tancar?” responc jo. “Sí, sí, anirem ràpid, no et preocupis” diuen i a més semblen convençuts. “D’acord, dues entrades a la temporal són 7,20 euros” els hi anuncio i trec les entrades. “No, no les volem, millor venim demà”. AAAAAAAAAAAHHHH, en què quedem??? I què foto jo ara amb aquestes entrades???
- Que a les àudios els demanes “I need a passport, an ID or a driver’s licence” i et diguin “In inglis plis”.

Sé positivament que només els vertaders mironians han llegit fins al final. El nostre és un llenguatge quasi incomprensible. Espero que us hagi agradat.

___________________________________________________________
PS. Agraeixo a dos dels meus lectors, exmironians, que em donessin la idea de penjar això aquí.

Escriptora maleïda... o maleïda escriptora

2008-12-16T00:36:00.005+01:00

No serviria de res parlar de mi mateixa com escriptora. No vull caure en el fàcil conformisme i en la poca modèstia de pensar que, perquè he escrit quatre entrades en un bloc, sóc escriptora. De fet, el títol de l'entrada m'agrada per les possibilitats que té la reversibilitat. I per això l'he escollit. Adoro quan passa això que l'ordre dels factors sí canvia el resultat: escriptor maleït o maleït escriptor.(1)

Tornant però al tema principal: em sento, entre tantes altres coses avui (2) com una escriptora maleïda... perquè ja no tinc lectors!!! Torneu a llegir-me!!! I a deixar comentaris!!!! Sinó us miraré així:

________________________________________________________________
1. Altre exemple (Jose, va per tu!): "Calvito mono" o "Mono calvo".
2. Com intrèpida, divertida, curiosa, espantada, criticona, mandrosa, voraç, etc. etc.

Regals

2008-12-10T23:05:00.004+01:00

Els regals són el gran tema d'aquestes dates. Tots estem ficats en una llista enorme de regals que hem de fer. Tots ens angoixem passejant per una ciutat plena de botigues plenes de potencials regals i amb les butxaques més o menys escurades. Regals de Nadal. Regals d'amic invisible. Regals per familiars i amics.

Tot això crea tan patiment que sovint em demano sinó serà un costum estúpid. Tampoc no em crec això de què "quan em surti faré regals" o de "no necessitar res o no voler regals". Simplement em demano sinó seria millor fer-ho de qualsevol altra manera, més relaxada, menys obligada.

És terrible haver d'escollir regals per gent que no coneixem, per gent que no estimem, o per gent que (finalment) no tenim ni idea de què li podríem regalar.

És terrible quan reps un regal i saps positivament que la persona que te'l fa estava perduda i desorientada. Que aquella persona no tenia ni idea de què comprar-te o de què fer-te. Com sinó et conegués... Per això i com a instruccions pels que volgueu fer-me un regal, aquí va primer el que NO heu de regalar-me (sorry al regalador):

M'arrisco a semblar una desgraciada desagraïda però sincerament... no preferiu una simple capsa de bombons o potser qualsevol altra cosa, com un pot de "Chance" de Chanel, o un "Teint Idole Ultra" color Beige Sable de Lancôme, o unes botines amb taló baix o una làmina amb el gravat de la Melancolia de Dürer?

Reflexioneu-hi. Mentre podeu sentir aquesta cançó que em preocupa i inquieta a la vegada que m'alleuja:

Llista n/ 7 o Els Bons records

2008-12-08T11:54:00.005+01:00

Havia promès a l'entrada anterior una llista de «Greatest Hits» de l'etapa CCCB a l'estil Charlie de «Lost» però no serà això, sinó una altra cosa, la que vull escriure i escriuré. Faré més aviat una altra cosa, es tracta d'una llista de bons records vinculats al CCCB. Han estat més de tres anys treballant-hi, uns mesos (els nou mesos corresponents a un curs escolar) com a monitora, la resta del temps en el lloc de coordinadora. I ara tanco aquesta època i no puc evitar mirar enrere i veure quantes coses he après, quant he canviat, quant ha canviat la meva vida i com m'he enriquit.

Em fixo avui en tot el positiu que m'ha donat aquesta feina. De ben segur que hi ha milers de coses negatives que podria comentar-vos. Però en aquest moment ja no val la pena. Marxo amb ganes i sense penedir-me'n, però també amb bons records. Ara, aleatòriament, n'escolliré 5, que seran 5 bons records del CCCB:

5. Mai no oblidaré els nois i les noies filipins (crec) que assagen coreografies "hip hoperes" (?) al Pati de les Dones. Últimament (diria que fa un any ja) que fan servir la mateixa música i no paren de repetir els mateixos passos. Malgrat la monotonia en què semblen haver caigut, ho fan molt bé i sempre m'ha agradat observar-los. Us ho recomano.

4. Sempre recordaré l'agost al CCCB com un període de calma i tranquil·litat en el que podíem fer quasi el que volíem. La relaxació total i el temps lliure a la feina m'encanten. I altres fenòmens estranys que tenen lloc en aquest mes i en aquest centre. Ja sé que mai més es repetiran i això els hi confereix un toc especial.

3. Les formacions de les exposicions. Alguns comissaris desapareixen i ens deixen una exposició amb les que ens hem d'arreglar sols (Txernòbil o Magnum, per exemple). Altres en canvi ens guien clarament (Bamako, Apartheid, Literatures de l'exili, En Transició, etc.). Hi ha exposicions que directament manquen de comissariat i que ens permeten desenvolupar tota la inventiva a nosaltres (Fronteres). Però siguin quines siguin les condicions sempre és un gaudi buscar informació, llegir, aprendre, etc. per després atendre la gent i explicar una cosa que, també per nosaltres, era desconeguda feia tan poc. I a vegades, gràcies a una exposició, acabes descobrint tot un món.

2. Les inauguracions. Moments d'estrés en què, finalment, he rigut molt i MOLT. Les inauguracions les preparem com si fossin batalles, amb mapes on analitzem els moviments de les tropes enemigues, volia dir dels visitants. Decidim on ens col·locarem i ens repartim les tasques, Finalment tot surt una mica d'altra manera, perquè alguns obliden i oblidem en què consistia exactament el nostre paper. I estranyament tot acaba anant bé: la gent entra a l'exposició, les comitives avancen, les copes són begudes, i tothom ben content.

1. Per sobre de tot, no oblidaré mai la gent, molta gent que va passar i amb la que he perdut contacte. I especialment els que sí romanen, els que continuaré veient. No vull fer una llista de noms. A tots els tinc al meu record.

Tot el que em perdré

2008-12-04T17:23:00.004+01:00

Hi ha una sensació que és molt comú (suposo) quan marxes d'un lloc. Està vinculada a tot el que et perds. De fet, aquesta pèrdua és el que sempre penso que és una putada de morir-se. La sensació, perquè m'entengueu, és com marxar d'una festa abans que acabi i que després tothom t'expliqui totes les coses genials que van passar i que no vas viure/veure. Com deia: el mateix que penso a vegades de la mort. La mort em desespera perquè sento que tot aquest espectacle (de la vida) continuarà i jo ja no hi seré per enterar-me; mentre, tots els altres gaudint-ne.

Més enllà de patiments existencials, jo, a part del meu síndrome de PLQMQEECMCD, començo a tenir la sensació de pèrdua en la meva feina. Avui és el meu últim dijous treballant al CCCB. I això està significant molt: per exemple, ja mai més dinaré al menjador de personal després d'haver-me encarregat de cobrir els descansos dels monitors, com faig tots els dijous. I mirant els calendaris d'activitats de la propera setmana m'adono de què ja no hi seré dijous i demés, i he vist coses que ocorriran sense que jo hi sigui. I en línies generals, ja no posaré mai més les visites de les properes setmanes. Ni ho supervisaré. Ni tantes altres coses.

I fins i tot, això ja va a més llarg terme: s'ha acabat coordinar el Sònar (recordeu què bé m'ho passava), ni durant Drap'art, ni durant Kosmopolis, i tants etc. El cert és (ja ho havíeu notat) que em sento una mica trista i melangiosa. En aquesta feina hi ha moltes coses negatives i em sento alleujada de perdre-les de vista. Però també hi ha hagut grans moments, moments excel·lents i grandiosos. Podré fer algun Greatest Hits de la meva etapa al CCCB, com Charlie a «Lost»?

El síndrome PLQMQEECMCD

2008-12-03T14:11:00.005+01:00

No, no m'he equivocat. I sí, he escrit unes sigles impronunciables. Massa llargues. Il·legibles. D'un síndrome que si us molesteu en buscar-lo al Google (panacea mundial) no trobareu. Ho sento, em sap molt greu decebre-us. Sempre heu pensat que era una escriptora veraç i fiable, i reconec que no ho sóc. Ho confesso, m'invento coses. En la meva vida diària i en l'escriptura.

I avui passo a inventar-me aquest síndrome que jo pateixo i estic vivint els darrers dies. És un síndrome que (espero) molts de vosaltres coneixeu i heu practicat. Els símptomes són ben clars: relaxació en la puntualitat, poca rapidesa en realitzar les tasques, zero preocupació entorn de coses que abans sí us preocupaven, gens de cautela per parlar de certs temes, fins i tot, loquacitat per tractar alguns temes. I tot això sense que hi hagi alcohol en sang (imagineu en aquest moment que vaig per la segona copa de cava).

No reconeixeu el nom del síndrome? És l'anomenat síndrome que (en castellà) anomenem: "Para Lo Que Me Queda En El Convento Me Cago Dentro". D'aquest pal estic, ara que em queda: menys d'una setmana per acabar de treballar al CCCB!!!!!!

Somnis

2008-11-25T23:16:00.006+01:00

Somni. Habitualment acceptem per aquesta paraula connotacions positives. Podem entendre per somni un projecte pel futur o meta de difícil consecució que esdevé una manera de tirar endavant. També pensem en sentir el mot "somni" en l'expressió "tenir dolços somnis", o sigui, somnis agradables. Un somni és un desig bonic o una idea esbojarrada. Sinó creieu en la facilitat amb que utilitzem positivament aquesta paraula mireu les deficinions que en dóna el Diccionari d'Estudis Catalans:

1 m. [LC] [PS] Sèrie de pensaments, d’imatges, d’emocions, que ocorren durant el son.

2 1 m. [LC] Imaginació vana de coses impossibles o cregudes impossibles.
2 2 m. [LC] Esperança, projecte, que sembla no tenir cap probabilitat de realitzar-se.
2 3 m. [LC] Il·lusió cara.

2 4 m. [LC] Idea quimèrica.

Malauradament, aquestes connotacions positives poden ser fàcilment desmentides. I jo les puc negar. A vegades els nostres somnis no arriben a malsons, i tanmateix són terribles. Ara, és clar, parlo de l'accepció primera de la paraula, la que parla del que ocorre en la nostra ment durant el son.

A vegades els somnis que tenim a la nit ens mostren una imatge ideal de la nostra vida que és la que voldríem. A vegades aquesta imatge no hi ha manera que esdevingui real. A vegades és terrible saber que no podem fer res. I així els somnis esdevenen una càrrega terrible en el nostre esperit, que és molt difícil de suportar. I provoquen nits d'insomni i por a tornar a somiar, por a tornar a veure realitzar-se el que ja mai no passarà.

Vull acabar aquesta entrada pessimista amb una idea molt sàbia que apareix al "Les Misérables": "On jugerait bien plus sûrement un homme d'après ce qu'il rêve que d'après ce qu'il pense", que significa: "Jutjareu segurament més bé a un home a partir del que somia que a partir del que pensa".

Avinyó

2008-11-20T21:46:00.004+01:00

Carrer Avinyó, de Barcelona. Rep el seu nom per un família catalana documentada en els segles XIV i XV. Fa un temps s'havia dit, durant un breu lapse, "18 de julio". També la van anomenar Aviñó, Pou de l'Aldà i Calderes Velles. La coneixem pel quadre de Picasso: "Les senyoretes del carrer Avinyó", que la gent anomena "Les demoiselles d'Avignon " pensant en la ciutat francesa, i no en el carrer barceloní.

És un carrer chic, bcbg (bon chic bon genre), huppé, branché, in. Hi ha tantes maneres de dir que està a la moda, en voga. Passejar per aquest carrer és veure gent fashion i botigues de disseny, des de Sita Murt fins al Cirkus, sense oblidar American Apparel.

I malgrat ser un carrer tan magnífic, que rebosa diners, que ara mateix estan reformant suposo per fer més còmode, he de dir que en aquest preciós carrer no hi ha ni una sola paperera. Us demanareu potser per què sóc tan conscient d'aquesta gran mancança? La raó és senzilla i comprensible: Janis, que és una gosseta molt bufona, va fer caca en aquest carrer mentre jo la passejava dijous passat. Com que sóc una persona cívica (no al 100%) duia una bossa preparada per recollir el regal. Però degut a la falta de papereres vaig haver d'arribar fins al carrer Ample amb aquest bonic paquet, fins aconseguir dipositar-ho.

Després diuen que els carrers de Barcelona estan bruts... Després ens demanen que siguem nets... Després pretenen que recollim les merdes dels animals i que no llencem escombraries a terra...

______________________________________________________________
Navegant he trobat aquest escrit que us podria recordar vagament al meu, sobretot al seu principi, no així al seu final.

Llista n/6 o Les Paradoxes de la vida

2008-11-13T13:43:00.009+01:00

Torno a estar aquí i amb ganes d'escriure i publicar una llista... Em demano si havíeu oblidat ja les meves inefables llistes. També em pregunto si les trobàveu a faltar. En voleu una altra? Desitgeu que torni a escriure llistats més o menys ocurrents o absurds sobre qüestions mínimament poc interessants?

Pels que no ho sabíeu, vaig iniciar fa uns mesos una nova línia editorial vinculada al tema llistats. Punxeu sobre aquest vincle per saber més sobre l'origen de la categoria "Llistes", que va estar relacionat amb un moment organitzador de la meva vida. Podria parlar del furor "llistejador" o "llistador" (cap de les dues paraules estarà acceptada? Hi ha una altra opció?) que em va omplir aquest estiu i que, ho sento, ja va acabar. En aquest moment ja no organitzo, la meva vida té un toc caòtic, em deixo emportar per l'atzar, m'arrosseguen els canvis sobtats d'opinió i les novetats ... Ja no planejo, ja no faig llistes. I, malgrat aquestes afirmacions, m'atreviré a fer una nova incursió en el domini de les llistes. Gosaré, doncs, de redactar un nou llistat: la Llista de Paradoxes de la vida.

Les Paradoxes de la vida són moltes i complexes. No pretenc abastar-les totes en aquesta entrada. Només les que em passin pel cap ara mateix (inspiració sobtada no?). Aquí les teniu:

1/ la primera paradoxa, evidentment, és que, tot i no voler (o no poder) ser ja una persona organitzada i organitzadora, m'he posat a confeccionar una llista. Paradoxalment encara, la meva tasca a la feina és ser coordinadora de grup. O sigui, que és cabdal tenir preparada la feina, vaticinar, preveure les situacions. En resum, ser una personada organitzada (a més de tenir prou cintura i flexibilitat com per canviar sobre la marxa i prou capacitat de trobar solucions sense dubtar)... i com us deia ara no ho sóc. De tota manera, no us feu una idea apocal·líptica perquè tinc els vells hàbits totalment adquirits i el meu paper a nivell laboral crec que continua sent, malgrat tot, força decent.

2/ la segona paradoxa de la (meva) vida és que, en teoria, odio el facebook, però tot i així, en tinc un i el miro cada dia o cada dos dies com a molt. L'actualitzo. Actualitzo l'estatus sovint. Busco nous contactes. Omplo la m... de test que alguns es molesten a preparar per a nosaltres sense cap criteri. Hi poso fotos. Miro les pàgines dels meus amics. Em ric amb les seves fotos. Etc, etc.

3/ la tercera paradoxa: m'encanta anar a ballar i fa mil·lennis que no ho faig. Malgrat que, estic segura, m'aniria molt bé per desestresar-me, ja que no em puc permetre una escapada de cap de setmana...

4/tot i que creia estar inspirada, no ho estic. Això no és una paradoxa, sinó una trista realitat. Així doncs, aquí s'acaba el meu llistat. En aquest moment, sóc conscient de què semblo Matty i la seva última entrada. Però és cert, ja no sé què més posar... algú se li acudeix afegir res?

Sequera

2008-11-05T14:19:00.005+01:00

Em fascina la capacitat dels mitjans de comunicació (vull dir televisió, premsa, etc.) per focalitzar l'atenció (la nostra, la de tots) en un tema, que esdevé capital, preocupant, problemàtic i inevitable. Ara mateix l'objectiu de la premsa (sé que ho heu notat) és, principalment, la crisi econòmica. Cal dir que vam poder respirar uns dies del tema, que a mi m'ofega, gràcies a les eleccions als Estats Units.

Em fascina també la capacitat que tenen aquests mitjans per oblidar el que, al seu parer, ja no importa. Aquests temes irrellevants són esborrats com si mai no haguessin estat de portada. Penso, per exemple, en la sequera, que actuava com a mostra del cataclisme climàtic que ens havia d'afectar en un marge de pocs anys. Ara la sequera és aigua passada (mai millor dit) degut als litres de pluja i pluja que ens assolen en aquesta tardor glaçadora. El tema, com deia, és ara l'apocalíptica crisi de la qual no deixen de parlar. I no deixen de dir-nos que durarà anys, i que serà pitjor el 2010 (calia dir-ho? si encara no som ni al 2009...), i que la Borsa pujarà amb la victòria d'Obama, o que al final la tan esperada victòria d'Obama no repercutirà en res, i que les dades de l'Atur són catastròfiques... Mentre, perquè tot sigui encara més depriment, la meva nòmina s'encongeix mes rere mes.

I, tal com us havíeu adonat i tal com alguns havíeu comentat, en la meva vida hi ha una mica de crisi i també una mica de sequera. Perquè jo no sóc un mitjà informatiu, sinó una persona que no oblida amb facilitat, ni esborra completament, ni passa del passat. I, ho reconec, ara visc un moment de sequera creativa. I per això he abandonat el bloc de manera radical. Espero superar aquest forat negre... i tornar a delitar-vos amb les meves ocurrències aviat. Si en teniu ganes només!

Cachée

2008-10-02T12:05:00.005+02:00

«Caché» és una pel·lícula de 2005 dirigida per l'austríac Michael Haneke a França i amb actors francesos (la protagonitzen Daniel Auteil i Juliette Binoche). Els que la vau veure sabreu que es tracta d'un film de suspens que parla d'un matrimoni que un bon dia comença a rebre un seguit de videos realitzats per algú que, evidentment, es manté amagat (és el que vol dir caché).

I jo mateix ara estic cachée, amagada, però sense cap motiu estrany, ni vigilant ningú, ni intimidant ningú. Com ahir, continuo escrivint d'amagat, a la feina (ahir no ho deia expressament però, vaja, penso que podíeu sobreentendre-ho). I continuo escrivint sense gaire reflexió, sense haver rumiat gens de què us volia parlar. El cert és que fa temps que no escric i com ja m'ha passat algun altre cop, tinc coses per dir, tantes, que no sóc capaç de limitar-me.

Mentre, poc a poc, la meva vida es va construint, com l'armari que tinc a la meva habitació. Es torna a endreçar. Amb coses noves, amb gent nova. Sento que tinc una nova família, amb els seus defectes i les seves alegries. Sento que és un període de canvi, on tot vola, on tot és nou. A la vegada, d'una estranya manera, no tinc por, sinó que confio. No passo ànsia... tot el contrari, miro endavant com si sabés que tot anirà bé.

Somnolència

2008-10-01T17:32:00.003+02:00

Escric d'amagat el meu bloc... això és ja el que faltava, pensareu. Per què quan més discret vols ser més et sembla que tothom t'està escoltant? Les tecles d'aquest ordinador fan un soroll que aclapara, en aquest despatx ocupat per dues persones silencioses. I el pitjor de tot, ara mateix estic en un estat de somnolència important, se'm tanquen les parpelles. Una nit d'insomni provocat pel mal de panxa només podia tenir com a resultat l'estat catatònic en què he viscut aquesta jornada.

No us avorreixo més, estic sent soporífera!

Escepticisme

2008-09-23T22:17:00.006+02:00

Segons el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, la paraula "escepticisme" té aquestes dues accepcions:

1 m. [FS] Doctrina filosòfica segons la qual la raó humana és incapaç de conèixer la veritat.

2 m. [LC] Disposició a dubtar. El meu escepticisme en qüestions de religió.

Jo sempre he estat una persona escèptica. El meu escepticisme no és cap postura que faci servir per fer-me interessant de cara a la galeria. El meu escepticisme crec que és radical, natural, innat. No em refereixo només a què sóc incrèdula respecte qüestions místiques i sobrenaturals, sinó que acostumo a posar en dubte tot. Estic convençuda d'una manera molt forta de què no ens és possible, com a éssers limitats i fal·libles que som, de conèixer certeses.

Així doncs, m'agrada posar en dubte moltes coses, fins i tot el que crec conèixer. Qui sap si, quan faig una afirmació i un altre fa la contrària, no tindrà aquesta persona la raó? Intento no assegurar, em limito a donar la meva versió, el que jo crec saber.

Com deia, sempre havia estat escèptica a tots nivells. Dubtava constantment, dubtava per defecte. Però ara, de sobte, d'una manera inopinada, ja no dubto, ja no desconfio. Perquè ara, de sobte, tinc una altra certesa (que no és negativa): crec i sé que pot existir una connexió amb algú. I així, jo, que sempre me'n ric de les qüestions espirituals, ara crec fermament que tinc un lligam d'aquesta mena. Estic convençuda que aquest vincle existeix, un vincle que es reforça cada dia: cada cop que pensem el mateix, cada cop que diem el que l'altre rumiava, cada cop que trobem que ens agrada una cosa als dos, cada cop que ens busquem amb la mirada entre la gent, cada cop que ens besem, cada cop que parlem i no ens cansem...

Dubteu, sisplau, dubteu de tot però sobretot confieu, confieu que hi ha, en aquest món, ànimes germanes, ànimes afins.

El que em falta

2008-09-21T12:24:00.005+02:00

El que em falta és la inspiració, amics i amigues seguidors i seguidores del bloc. Alguns i algunes flipeu perquè ja no actualitzo. Però tinc excusa: he estat uns dies fora del país, he estat fent un trasllat i he estat als núvols també. En definitiva, massa ocupada per ocupar-me de res que sigui pràctic o creatiu.

Em falten forces per escriure. Això fa mal, perquè escriure és part del sentit de la meva vida. He de tornar a escriure, tornar a trobar una rutina, un temps per dedicar-li a aquesta passió. I tornar a trobar-me (anava a dir) com escriptora (no ho sóc).

Em falta una mica de temps de descans. Ara mateix noto com em baixa l'energia (i l'ànim).

Em falta el meu gos.

Em falten algunes persones que no estic veient gaire sovint.

Em falta tenir els meus mobles a la meva habitació i ja no arribaran fins dijous (puta Mercè... el centre és impracticable en automòbil).

Em falta arreglar el quarto de bany i la cuina. Fer una rentada a fons del pis. Endreçar la nevera. Fer alguna cosa amb el pati de llums. I altres coses. M'angoixo només de pensar-hi.

Em (ens) falta posar una data a la festa d'inauguració del nostre piset.

Em falta llegir un munt de coses de la feina... i assabentar-me de més coses que estan succeint i que tinc abandonades: com aniran certes activitats, quan tenim reunions, quins dies fem portes obertes, quins horaris tenim els dies festius, etc.

Però per sobre de tot, em falta algú. I només fa dos hores que no el veig.

Love is in the air

2008-09-20T21:37:00.003+02:00

Sé que últimament no tinc gaire coses per dir... almenys a vosaltres. Ho sento, hi ha èpoques de la vida que només tens ganes de parlar amb una persona. Us deixo amb una cançó preciosa:

L'Espoir

2008-09-01T12:16:00.003+02:00

«L'Espoir» és una novel·la d'André Malraux que té com a tema la Guerra Civil Espanyola. Va ser editada el 1937 a Gallimard, dos anys més tard Malraux en faria una pel·lícula, titulada igualment «L'Espoir», i que no sortiria fins el 1945. Reconec que mai no me l'he llegit, i que tampoc no he vist la pel·lícula.

He de confessar que he escollit aquest nom per titular aquesta entrada no perquè vulgui fer un homenatge al llibre, sinó perquè volia parlar del meu estat d'espera. Però malauradament, seria incorrecte usar així aquesta paraula, perquè "espoir" no ho podem traduir com "espera". "Espoir" en francès és esperança. El mot apropiat per referir-nos a l'espera seria, en francès , "attente".

I sí, visc en estat d'espera. I a vegades em desespero. Com si els dies no passessin. Com si no pugués arribar mai el terme d'aquesta espera. Perdo l'esperança, la confiança en el futur. Em pujo per les parets. Vull que el temps passi. Només desitjo que arribi. I diuen que les setmanes volen, doncs la meva setmana és eterna. S'atura el temps, el rellotge no avança, i aquí estic, parada, clavada, davant l'ordinador. Contemplant un temps que no avança, que s'estanca.

Només em queda la certesa de saber que, fem el que fem, el temps no s'atura. I que sí, encara que poc a poc, arribarà finalment aquest dia en què (aquí tinc posada tota la meva esperança) tinguem el pis, poguem traslladar-nos i comenci la nostra aventura barcelonina, i que s'acabarà aquesta espera. La natura humana farà que, aquest dia, sorgeixi davant meu un altre terme on dirigir-me, i, per tant, una altra espera.

Mentre, perquè feu temps, us poso un vídeo del Youtube que em va encantar:

Great Expectations

2008-08-30T12:57:00.007+02:00

Estic farta de ser misteriosa. Em moro per parlar. O sigui que no caldrà cap intent d'interrogatori en tercer grau, practicat en una cambra humida, buida i grisa, amb una sola cadira al mig, il·luminada només per una bombeta que penja trista del sostre... M'estalviaré aquest patiment i confessaré ràpidament. Estic a punt de mudar-me. Je déménage à Barcelone!!!!

Finalment tindreu una Michoud que de manera absoluta quedarà ubicada a Barcelona. Per fi serà de veritat «Michoud à Barcelone». Però no salteu d'alegria. Com que encara no hem signat, com que encara no tot és segur, com que encara hi ha un marge de possibilitat que això no surti ... no parlaré més i no ho celebrarem. Però si al final surt, si al final és cert, prepareu el cava!

Però fins que no arribi aquest moment... silence!

Misteri

2008-08-25T23:05:00.001+02:00

Últimament no estic gaire inspirada. O sigui que no escric. Mentre, prefereixo continuar sent una dona misteriosa. Mantindré el meu secret (almenys cibernèticament) fins que tot sigui segur.

Celebració

2008-08-22T13:34:00.000+02:00

Així celebro una cosa que m'ha passat avui... ja anireu sabent...

2 anys

2008-08-22T00:23:00.002+02:00

El cert és que la inspiració per escriure no sempre es pot tenir. I jo aquest matí no la tinc. Però una promesa és una promesa. Intentaré no ser gaire ambiciosa i optar per una proposta que, tot i senzilla, serà segurament útil. Em debatia entre dos extrems:

Concentrar-me en els meus periples i les seves peripècies.

Escriure per escriure, com qui parla per parlar

Opto per explicar qualsevol altra cosa (la que em ve de gust). I és que em passen coses però cap és prou especial. Voldria que l'especial que m'esdevé fos l'escriptura... De fet, m'agradaria escriure alguna cosa gran i sublim. Però igualment em manquen les paraules, em manquen les idees i sovint em manquen les ganes. La feina és dura. Encara que no tingui res per dir o no tingui ganes d'explicar res significatiu, no em puc donar el plaer de parlar vanament? Quin sentit pren tot això?

Per un cop que m'exigiu que escrigui ara em fa por no complir les expectatives. Ara mateix escric per mi. I sé que les paraules ens traeixen i sovint ens porten a confusió. Mentre vivim, donem pals de cec. Què fer sinó ser conseqüent amb l'instant que vivim, sense oblidar passat i futur? Saber-ho no em (ens) lliura de l'angoixa. És trist saber o creure saber coses només negatives : que la vida és una merda, per exemple, que no solem obtenir el que semblem merèixer i un llarg etcètera. La resta està tapiat, amagat, barrat, brut, pixat... Tota història és una història de la mediocritat humana. De com podem acceptar que som mediocres i que tenim un mínim paper a complir en la vida. Potser estic veient-ho des d'un prisma excessivament negatiu.

Definitivament, avui és millor que ahir, si no és encara la felicitat. Normalment no ho faria... però avui sí. Bataille diu que "el universo podría prescindir de mí". Però més enllà de la meva consciència no puc evitar ser prou infantil com per adorar la vida, com per pensar que encara hi ha esperança. Espero que l'aventura esdevingui quotidiana. La paraula del dia serà «estupor». Posem-nos les piles. Exigim els nostres drets.

Mai no explicaré bé això, amb emoció, amb vivacitat, però em penso que és un relat que calia deixar per escrit. Inútil, em sento perduda en el món dels adults... De fet, crec que no me n'havia adonat mai que fos tan difícil. Com descriure-ho? Com parlar d'una cosa tan íntima i preciosa sense perdre'n una part? Cal canviar els costums, trencar les regles... sobretot quan aquestes són auto-imposades.

En tot cas, les meves entrades no són grans lectures però el seu treball supera l'anècdota de partença. M'acomiado mentre els neons, les botigues estàn il·luminats, ja és la nit.

PS. Aquesta és l’entrada que vaig prometre feta amb retalls del bloc. M’ha costat dues hores. Perdoneu la inconnexió i l’absurd del text. Ha estat un experiment, potser fallit, fet per celebrar els dos anys i un dia (ja) del meu bloc.

Happy birthday

2008-08-20T16:59:00.005+02:00

Ara escric una entrada "Michoud express" en tota regla (és condició sine qua non que una "Michoud express" ha de ser redactada en un màxim de 7 minuts; quan escriure una entrada em porta més temps passa a ser qualsevol altra cosa i abandona, així doncs, el seu caràcter de "Michoud express").

Aquest "Michoud express" només té com a funció commemorar el segon aniversari del meu bloc. El que vull fer per celebrar aquesta data tan assenyalada és, principalment, dedicar-me al revival. Pensareu que dos anys no donen per tant, que no podré rescatar cap moment realment sucós. Però ho prometo, rellegiré el meu bloc, cercaré frases genials, fragments escollits, grans referències, etc. per construir una única entrada de retalls. A veure què surt. Caldrà que tingueu paciència, que espereu a què jo disposi d'una mica de temps.

De mentre, us demano: si recordeu qualsevol tema o entrada en especial, que m'ho digueu. Què és el que més us ha agradat?

Llista n/ 5 Bons temes de conversa

2008-08-20T01:09:00.009+02:00

«Une idée un peu vive y a l'air d'une grossièreté, tant on y est accoutumé aux mots sans relief. Malheur à qui invente en parlant!» – Faubras*

Aquesta llista la dedico a tots els que opineu o heu opinat algun cop que:

a) els meus temes de conversa són limitats.

b) que acostumo a criticar massa.

Sí, és una certa ràbia la que em mou a escriure això (i també un cert insomni). Però la veritat és que trobo aquesta opinió totalment injustificada, perquè penso que, a diferència del que aquests deuen creure, tinc molt de què parlar. Per això, faig una llista de possibles temes que podríeu tractar amb mi:

- podem parlar de llibres, dels bons llibres inoblidables (com «Le Rouge et le Noir» d'Stendhal, que com veieu, he tornat a aprofitar per la cita que encapçala la llista) o d'altres que potser no passaran a la història (com els d'Andrea Camilleri sobre el comissari Montalbano) o d'alguns francament dolents (com «El codi da Vinci» de Dan Brown o «El último Catón» de Matilde Asensi). Parlaré durant d'hores dels autors que admiro (com Dostoievski o Semprún), dels llibres que m'emocionen (com «Il giardino dei Finzi-Contini» de Giorgio Bassani) o dels que simplement em fan passar una estona (com les novel·les d'aventures de Dumas). Prometo que aquest serà un tema inesgotable.

- també ho seran les pel·lícules. Les que vulgueu, obres mestres del cinema (com «Il Gattopardo» de Luchino Visconti o «The Godfather» de Coppola), o les últimes novetats (com «The Dark Knight»). Dels meus directors preferits, com Hitchcock, o dels vostres. De la pel·lícula que més cops he vist en la meva vida i que mai no em cansa («Rouge» de Kieslowski). O de la pel·lícula que espero que l'estrena, que ha estat retardada («Harry Potter and the Half-Blood Prince»).

- no diré ja si puc parlar d'art, no en teniu cap dubte, no? M'emocionaré parlant de pintura (Caravaggio o Rothko), o d'escultura (Bernini o Camille Claudel) o arquitectura (Guarino Guarini, Borromini).

- puc parlar de roba: de la roba que em voldria comprar, de les firmes clàssiques, de les famoses que vesteixen bé, de les que vesteixen malament, dels outfits de Carrie Bradshaw, etc.

- puc parlar de música: la que sento, la que detesto, la que m'agradaria sentir, la que admiro... I aquí vaig des de «Tristan und Isolde» de Wagner fins a «Video Killed the Radio Star».

- o de televisió: bàsicament de les meves sèries preferides com «Lost» o «Rome». En aquest tema em veig limitada pel que fa als reality que no he seguit gens, almenys en els darrers anys. Però com oblidar moments mítics com a Jorge Berrocal cridant: "¿Quién me pone la pierna encima para que no levante cabeza?" o implorant: "No lloréis, que me voy a casar con ella" (com si a algú l'ajudés, d'altra banda, aquesta promesa incomplerta)!

- parlaré d'homes guapos, com Josh Holloway o com Patrick Dempsey o com Guillaume Canet o com Romain Duris.

- parlaré de viatges: els que fet, els que vull fer, els que somio fer.

- parlaré de cuina: plats que sé fer, coses que no he tastat, coses que adoro menjar, el que no m'agrada també.

- parlaré d'animals: del meu gos, del gos dels altres, d'animals bufons, d'animals que em fan por, d'animals que adoro, de ponis, etc.

- parlaré del passat: anècdotes que m'han ocorregut, històries que he sentit contar, experiència acumulada. També del futur: somnis impossibles, idees fantàstiques, plans esbojarrats, pors i temors, etc.

- parlaré del que vulgueu. Potser no de cotxes ni de motos, ni de conduir, que no en sé. Tampoc gaire d'esport, que no m'interessa en excés. Prometo que puc parlar, en canvi, del temps i això és bastant...

Així doncs, aquesta llista us sembla curta? Hi ha encara gent que pensa que la meva conversa és limitada o que sempre parlo del mateix?

_______________________________________________________________
* «Una idea una mica nova té l'aire d'una grolleria, tant ens hem acostumat a les paraules sense importància. Infelicitat al que inventa parlant».

Sicília n/3 o La Febre del Poni

2008-08-15T03:04:00.006+02:00

Poni poni poni poni! Oi que esteu farts de sentir-me parlar de ponis? Sóc una pesada i ho reconec. «Què li dic si em vull tornar tres dies més tard?» em pregunten. Jo responc: «Digues que el teu poni està malalt...». Tota comparació que necessiti un ésser animat com a part d'ella serà protagonitzada inevitablement per un poni: «gran com un poni», «petit com un poni», etc.

Alguns afortunats fins i tot coneixeu la manera en què els ponis van entrar en la meva vida. Almenys en el meu llenguatge particular. Alguns sabeu que va ser una persona molt concreta qui va dur-los al meu món.

Alguns poquets coneixeu la meva estranya teoria: els ponis estan per tot arreu. En tants llibres que he llegit algú esmentava un poni (no, no disposo de les cites, no estic tan malalta)!!! Hi ha pel·lícules on he vist que comentaven alguna cosa de ponis. Fins i tot a «Lost» fan referències a ponis. Hi ha cançons, marques de roba, bars, etc. I, és clar, tenim els ponis vius, de veritat, a les nostres ciutats, perquè se suposa que són bufons i que als nens els hi agraden: hi ha ponis al passeig marítim de Nàpols, hi ha ponis a la Vall de Núria, hi ha ponis al Jardin d'Acclimatation del Bois de Boulogne de Paris, etc.

Hi ha ponis a Palermo i per tot Sicília. Us afegeixo una foto que vaig "robar" prop de Piazza Independenza a Palermo, mentre esperàvem el bus per anar a Monreale. A Sicília els ponis acostumen a anar abillats d'una manera suposo que festiva i arrosseguen carros potser massa pesants per ells. Aquest poni no és l'únic que vaig veure, en canvi, sí que és l'únic que vaig fotografiar.

Un últim apunt poni: no sóc l'única que s'ha adonat del protagonisme del poni en la societat contemporània. No, no és Ballard, l'escriptor visionari, aquest altre que ha sabut intuir el valor poni que puja, sinó Deedee, una blocaire parisenca que ha escrit l'entrada: «Poneys on the bitume» amb foto inclosa (reconec que Deedee acaba d'inspirar aquesta entrada escrita a altes hores i en un tres i no res, que per tant en sóc deutora).

Us deixo amb una cançó de Poney Express, grup parisenc que pren el nom d'un servei de correu que travessava Estats Units en el segle XIX... Ja us havia dit que els ponis estaven everywhere!

Sicília n/2 o La Mala Sort

2008-08-13T23:12:00.004+02:00

Més records del viatge... En tot viatge són completament necessaris els moments de mala sort. Sembla, a vegades, com si ens perseguís una maledicció i com si, dins de l'ampli ventall de possibilitats, sempre ens passés el pitjor. Aquesta sensació de cadena d'esdeveniments desastrosos la vam tenir una mica, sobretot al principi del viatge. Us poso una llista de coses dolentes que ens van passar a Sicília o en el viatge (almenys les que recordo):

1/ l'autocar que ens duia de Barcelona a Girona es va espatllar al peatge de La Llagosta, quan dúiem potser 15 minuts a la carretera.

2/ des de Trapani fins a Palerm és impossible viatjar en transport públic més tard de les vuit del vespre. Nosaltres vam arribar a Trapani a les 20.30 aproximadament. Vam acabar pagant un taxi fins a l'aeroport de Palerm...

3/ l'hotel de Palerm tenia espatllat l'aire condicionat aquella primera nit. O sigui que vam dormir amb les finestres obertes: escoltant el soroll del tràfic i acompanyades per un simpàtic mosquit.

4/ San Giovanni degli Eremiti està en restauració.

5/ vam perdre el tren a Cefalù i vam esperar quasi una hora pel següent. Evidentment el següent era més car, tenia els seients numerats i va seure davant meu un senyor estrany (un crazy) que volia que li donés conversa.

6/ diumenge a la tarda, com sempre, ens vam colar al bus per anar a Mondello, la platja més propera a Palerm. Malauradament van pujar uns revisors i ens vam haver de baixar enmig d'un barri residencial ballardià, on vam esperar més d'un quart d'hora, amb una calor abrassadora, el següent autobús.

7/ el cotxe que havíem llogat, un Fiat Punto, es va convertir en un Ford Mondeo de mida familiar... No comments.

8/ a Selinunte vam tenir la GRANDÍSSIMA idea d'agafar un camí "alternatiu" per anar de temple a temple... De sobte ens havíem convertit en exploradores que volien tornar al camí preestablert.

9/ en arribar a Siracusa no teníem ni idea de com arribar a l'hotel. En arribar a l'hotel no teníem menjar ni ganes d'anar a buscar res. Almenys teníem la piscina...

10/ arribar a la Vila del Casale, prop de Piazza Armerina, és tot una odissea... i, evidentment, vam trigar hores i ens vam perdre...

11/ Catania és una ciutat difícil, enorme i caòtica...

12/ viatge de retorn: el vol cap a Girona porta retard. L'aeroport de Birgi és el més incòmode del món.

13/ un insecte estrany em pica a la mà en el viatge Girona-Barcelona.

Què m'he deixat?? Espero la col·laboració de les meves companyes...

Dilluns al sol

2008-08-11T20:51:00.007+02:00

Els dilluns, com tots els que em seguiu de fa molt sabeu*, són el meu dia lliure (normalment). És per això que crec que caldria establir alguna mena de llei estranya, alguna normativa, que obligués a què els dilluns sempre sempre fes bon temps. Aquesta és una de les meves teories estranyes número 23.405 (número aleatori totalment, és veritat, mai no he comptabilitzat el nombre de teories estranyes que sóc capaç de produir).

El meu desig de què sigui obligat que dilluns faci bon temps avui, com sap qualsevol que avui hagi estat a Barcelona, s'ha vist totalment trencat, bandejat, trepitjat. El dia s'ha aixecat ennuvolat, només a mesura que avançava aquest ha millorat. I malgrat l'amenaçador del cel i encara que us sembli inútil, Núria i jo hem confiat (poc entusiastmaent) i hem agafat les tovalloles i els banyadors i ens hem anat a la platja de la Mar Bella. I sí, tot semblava indicar que no, però ens hem banyat en una aigua neta i fresca, hem reposat al sol i hem xerrat.

Finalment, malgrat tot, hem passat un dilluns al sol... I mentre tornava cap a casa, amb el cabell brutíssim, cansada, carregada amb la bossa de platja, sentia la cançó de François Claude «Le Lundi au Soleil» (El dilluns al sol) cantada per Keren Ann i Vincent Delerm, i pensava en la sort que tenim de què dilluns sigui el nostre dia lliure...

Us deixo amb la cançó, interpretada per Keren Ann, una cantant que sabeu que m'agrada, i Vincent Delerm. La lletra la teniu tot seguit, la traducció, a les notes del final...

Regarde ta montre
Il est deja huit heures
Embrassons nous tendrement
Un taxi t'emporte
Tu t'en vas, mon coeur
Parmi ces milliers de gens
C'est une journee ideale
Pour marcher dans la foret
On trouverait plus normal
D'aller se coucher
Seuls dans les genets
Le lundi au soleil
C'est une chose qu'on n'aura jamais
Chaque fois c'est pareil
C'est quand on est derriere les carreaux
Quand on travaille que le ciel est beau
Qu'il doit faire beau sur les routes
Le lundi au soleil
Le lundi au soleil
On pourrait le passer a s'aimer
Le lundi au soleil
On serait mieux dans l'odeur des foins
On aimerait mieux cueillir le raisin
Ou simplement ne rien faire
Le lundi au soleil
Toi, tu es a l'autre bout
De cette ville
La-bas, comme chaque jour
Les dernieres heures
Sont les plus difficiles
J'ai besoin de ton amour
Et puis dans la foule au loin
Je te vois, tu me souris
Les neons des magasins
Sont tous allumes
C'est deja la nuit
Le lundi au soleil
C'est une chose qu'on n'aura jamais
Chaque fois c'est pareil
C'est quand on est derriere les carreaux
Quand on travaille que le ciel est beau
Qu'il doit faire beau sur les routes
Le lundi au soleil
Le lundi au soleil
On pourrait le passer a s'aimer
Le lundi au soleil
On serait mieux dans l'odeur des foins
On aimerait mieux cueillir le raisin
Ou simplement ne rien faire
Le lundi au soleil

___________________________________________________________

* Els que no em seguiu de fa molt de temps, us poso tres links: aquí, o aquí o aquí podreu llegir sobre els meus dilluns al sol.

** Mira el teu rellotge, són ja les vuit, besem-nos tendrament, un taxi se t'emporta, marxes, amor meu, entre milers de persones. És un dia ideal, per caminar pel bosc, trobaríem més normal d'anar a jeure sols entre la ginesta. El dilluns al sol, és una cosa que no tindrem mai, cada cop és igual. És quan estem darrera els vidres, quan treballem que el cel és bell. Què bo deu fer en els camins el dilluns al sol. El dilluns al sol podríem passar-lo estimant-nos. El dilluns al sol estaríem millor en la olor del fenc, ens agradaria més recollir el raïm, o simplement no fer res, el dilluns al sol. Tu estàs a l'altre punta d'aquesta ciutat, allà, com cada dia. Les últimes hores són les més difícil, necessito el teu amor. I després enmig de la multitud, lluny, et veig, em somrius. Els neons, les botigues estàn il·luminats, ja és la nit. El dilluns al sol és una cosa que no tindrem mai. Cada cop és igual. Etc.

Especial Lost

2008-08-09T13:50:00.006+02:00

Hi ha moltes coses que fan especial «Lost». Tots els que segueixen la sèrie deuen tenir un motiu per estar-hi enganxats: el guió, els decorats, els actors, o qualsevol altre, no importa. Hi ha, però i per sobre de tot, un component que està en la base de la sèrie, en la seva concepció, que, al meu parer, és el que la fa excepcional. Com veureu, no és un motiu que la faci única, ja que aquest recurs que esmentaré ha estat utilitzat i ho serà en literatura i cinema moltes vegades, però sí que aconsegueix fer-la bona.

El que per mi la fa realment bona és la construcció temporal del relat. Com tots el que la veieu sabeu, no segueix un ordre cronològicament estricte. Juga amb el present, el futur i el passat. El formalista rus Boris Tomashevsky distingia:

- història: allò efectivament esdevingut en l'ordre cronològic del temps.
- de relat: la manera com ens assabentem de la història.

I aquesta és la clau de «Lost». Perquè història i relat no es corresponen exactament. O millor, no es corresponen de cap manera. Ens anem assabentant de la història de manera escassa, esparsa, difícil. L'estratègia no és tant incidir en el suspens, sinó en la dificultat de tenir una visió global de la història. La història esdevé un mirall trencat, un quadre al que li falta una part. Podem intentar especular sobre el que manca, però la nostra imaginació no sembla prou potent per endevinar. Entrem, sense voler, en un joc estrany, del qual es fa difícil sortir.

«Lost» crea addicció... us enganxareu vosaltres?

Sicília n/1

2008-08-04T09:00:00.008+02:00

La dificultat de fer el que vaig anunciar (un relat cronològic complet del meu viatge) fa que hagi canviat d'idea al respecte. No penseu que em va por haver-li de dedicar hores i hores. El problema principal que li veig a aquest relat (que sí que vaig iniciar ahir, però que vaig acabar esborrant) és la seva pesadesa. No és que sigui feixuc per mi. Sinó que seria avorrit per vosaltres llegir-lo.

Alguns novel·listes decimonònics es van plantejar al segle XIX la possibilitat de transmetre l'experiència als altres de manera sistemàtica, per mitjà de l'escriptura. Creien, és clar, que amb un estil pretesament objectiu podrien copsar la realitat. I que els lectors ho captarien en llegir-lo. El segle XX, literàriament parlant, serveix per trencar aquesta idea (entre moltes altres coses).

Per tant, no faré un pas endarrere, sinó un pas endavant (o almenys prefereixo veure-ho així). Opto (crec que m'he justificat raonablement) per deixar-me portar per la casualitat. Que sigui ella, com un riu, com la corrent d'un rierol, la que em dugui a escriure una cosa o una altra, sobre el viatge.

No sé si decep algunes expectatives. Si cal, queixeu-vos a la secció de comentaris, apunts, rectificacions, etc, que trobareu a baix d'aquest article, a la dreta. Qualsevol pot deixar anotacions, no cal estar subscrit a blogger. En tot cas, heu de saber que la decisió va estar bastant rumiada.

Al final, doncs, em limitaré a un relat desordenat, casual, fragmentari i espars. Atzarós. He decidit, a manera de transició entre un tema i un altre, començar el meu relat amb una llista, ja que he estat fent llistes de manera compulsiva aquests dies (ja ho he explicat). La llista de cançons que van marcar el viatge. Per això necessitaré, és clar, l'ajut indiscutible de les meves dues companyes i amigues, a les que faig un homenatge en aquest moment, Diana i Laura. Us recordeu d'alguna cançó més, a part de les que poso aquí?

1/ divendres a Palermo, va quedar marcat per un gran èxit dels anys vuitanta: «Take on Me» d'A-ha, que com alguns sabeu és una de les meves cançons preferides. El conductor d'un cotxe que baixava per Via Vittorio Emanuele anava escoltant-la amb les finestres obertes. Com que el tràfic de la tarda de divendres era intens, mentre nosaltres caminàvem a la recerca d'un lloc on comprar segells per enviar les postals, el cotxe semblava acompanyar-nos. I així, la cançó va convertir-se en la nostra banda sonora d'aquell dia.

2/ diumenge, sopant molt borratxes a Palermo, alguna cançó de Rocío Jurado. No sabria precisar quina. Però Diana i Laura la cantaven alegrement, mentre el cambrer del restaurant, que era un encant, s'amagava. No hi havia més gent en aquell terrassa, estaven tancant ja, serien les onze de la nit. No patiu. El que sí és cert és que existeix un vídeo, que en aquest moment ronda en la memòria del mòbil de Laura...

3/ sens dubte, el gran èxit del viatge: «Won't Go Home Without You» de Maroon 5. Dilluns vam arribar a Siracusa a la nit. Teníem reservada una habitació en un Agriturismo que no sabíem on estava. Després de que jo preguntés en un bar, passant per sota la porta que estava mig tancada i enganxant als propietaris i cambrers sopant, vam acabar per trucar directament al telèfon que ens havien donat. I ells, increïblement atents i amables, van venir a buscar-nos a l'aparcament d'un Carrefour. Mentre ens esperàvem, nervioses, comença a sentir-se aquesta cançó i, de sobte, arriba un cotxe que, sí, ens venia a rescatar i conduir directament a l'Agriturismo Il Poggio, també conegut per nosaltres com el Paradís.

4/ totes les cançons de Raphael i Raffaella Carra que vam cantar en el cotxe, de camí a Taormina, dijous al matí.

Estic convençuda que oblido un moment de cançons i moments divertits que les acompanyaven. Espero que Laura i Diana puguin ajudar-me...

De llistes

2008-08-02T09:10:00.004+02:00

Vaig tenir uns dies de fúria i llistes (com aquell qui diu uns dies de vi i roses). Vull dir que vaig tenir uns dies que recordareu en què només escrivia llistes. En tot cas, ahir, davant d'una altra llista, se'm van passar una mica. Ahir, com alguns sabeu, significava el meu retorn a la feina. I va ser dur, però no tant, gràcies als meus companys i companyes, que fan que anar a treballar sigui per mi una experiència més que agradable.

Però ahir, també, i a la feina, vaig trobar una llista redactada - la que em va treure les ganes de llistes - per algú (que mantindré en l'anonimat, malgrat que sé que no llegeix el meu bloc). I el que volia dir és que aquesta llista era realment preocupant. Es tracta d'una llista manuscrita en una llibreta d'espiral de mida DinA 4. Ocupa quasi tota una fulla, en tres o quatre columnes. I inclou noms, és, doncs, una llista de noms. No penseu en la llista de Jacob els que veieu «Lost». Els noms són només noms d'actors, la majoria de Hollywood, la majoria dolents, i una gran part malament deletrejats. Aquests errors van provocar el nostre riure. La llista en sí, un cert estupor, ja que se'ns escapen els motius que tenia aquella persona per fer-la, i, almenys, altres dues per continuar-la.

Sicilia 2008

2008-07-31T20:53:00.005+02:00

Molts us preguntareu quines raons tenia per tornar a aquesta illa tres anys més tard. Les raons no són misterioses ni secretes. Potser sí que són difícils de concretar en paraules. Qualsevol que hi hagi estat segurament deu pensar com jo: que hi tornaria. I això és perquè: si voleu aventura, Sicilia us la pot donar. Si voleu relax, Sicilia us deixarà respirar. Si voleu fer viatges al passat, a Sicilia els fareu.

Veritablement és un lloc on hi ha moltíssim per descobrir. I, malgrat els tòpics, malgrat idees preconcebudes, no veureu res de la coneguda Mafia, no us sentireu mai en perill. En canvi, sí que coneixereu segurament moltes persones realment amables. Us ajudaran ràpidament, s'adreçaran a vosaltres abans que tingueu temps per preguntar (gràcies al noi de l'aeroport de Palermo i al senyor de la benzinera de Cefalù, per donar només dos exemples), seran molt receptius, no tindran pressa (estic pensant en el xofer del bus de Birgi a Trapani), etc. Un parell només seran realment antipàtics (estic recordant la noia del bar a Cefalù i l'imbècil de la venda de tickets de Trapani...).

Estic rumiant fer un relat realment complet. Crec que em portarà molt de temps. No ho podré escurar en només una entrada. Prometo diversos capítols. Intentaré ser endreçada i seguir un ordre cronològic. Què us sembla això? Esteu desitjant-ho?

________________________________________________________________
Ps. Algú reconeix la cançó? Sap a quina publicitat pertany? Aquí us passo el vincle.

Espera

2008-07-30T17:36:00.007+02:00

«Le grotesque des événements de tous les jours vous cache le vrai malheur des passions» – Barnave*

Haureu d'esperar encara una mica més, per tenir reportatges del meu viatge a Sicília. De mentre, estava rumiant fer més llistes, que ja sabeu que m'encanten. Com sabeu els que em llegíeu els dies previs a la meva marxa, la preparació d'un viatge va significar per mi la redacció de llistes. Un munt de llistes: llista dels llocs a visitar, llista del que havia d'emportar-me, llista amb l' outfit de cada dia combinat amb el lloc a visitar, etc.

Ara estic en un moment de sequera de llistes. De fet, les úniques llistes que estic fent són les de la compra. Però em podria esforçar per fer-ne una d'insults. Sí, d'insults, aquelles màgiques paraules que serveixen per descarregar mal humor sobre una altra persona. Adjectius o substantius que tenen existència només per atacar a l'altre.

Quins són els que més utilitzeu? Quins us fan gràcia?

Jo tinc una mini llista:

1/ "fill de puta, cap de cony" perquè és una cita del grandíssim Josep Palau i Fabre.

2/ una variació d'aquest últim a la italiana: "testa di poto".

3/ el tradicional "crazy" però amb l'afegit "puto" davant, que ho converteix en insult.

I, més enllà de l'insult, quan una situació em supera, acostumo a cridar:

1/ "¿pero que truño es este?" en castellà, que mola més.

2/ "¿estamos locos o qué?". Una cita directa de la grandíssima Núria (no jo). Ja deia Bakhtin que les paraules les aprenem sempre de la boca dels altres.

Ara és el vostre torn.

____________________________________________________________________________

* «El grotesc dels esdeveniments de cada dia us amaga el vertader mal de les passions» - Barnave. Com sempre que redacto una llista ho introdueixo amb una de les cites seleccionades per Stendhal per encapçalar els capítols del seu magnífic llibre «Le Rouge et le Noir».

** Els quadres són de Sorolla.

Appena ritornata

2008-07-27T18:32:00.003+02:00

De fet, vaig tornar ahir a la nit. A les 21.30 aterràvem al magnífic aeroport de Girona i, gràcies a una espera de les maletes de més de mitja hora, l'autobús ens deixava a l'Estació del Nord de Barcelona cap allà a les 23.15. O sigui que fins quasi a la 1.00 no estava a casa meva. Però vaja, després de l'odissea d'ahir, sí, ja he tornat.

D'aquesta introducció no cal deduir que en tingués gaires ganes, de tornar. Han estat deu dies genials, plens d'anècdotes divertides, amb algun moment difícil, i, per sobre de tot, moltes descobertes.

Com que encara no he baixat les fotos a l'ordinador, no començaré tot seguit el meu relat del viatge (això potser decep algú). Encara no estic preparada per contar. Avui només he dedicat el dia a desfer la maleta i a «Lost» a parts iguals. I d'aquí uns minuts marxaré per veure algú que m'ha enyorat molt (merci).

Us deixo amb una mica de música

Gryffindor

2008-07-17T10:30:00.003+02:00

La pregunta d'ahir a la nit va ser: si anessis a Hogwarts a quina de les cases pertanyeries? Com sabeu, en l'univers de l'heptalogia del mag Harry Potter tal com el descriu la seva autora J. K. Rowling, hi ha quatre cases. Cada bruixot i cada bruixa d'onze anys que arriba a l'escola de Màgia i Bruixeria, ha de ser assignat a una d'elles. Resulta un sistema de repartició bastant elitista i alarmantment intolerant. Els alumnes de cada casa tenen unes determinades característiques:

- a Gryffindor van els valents, honorables i coratjosos.
- a Hufflepuff van els lleials, tolerants i treballadors.
- a Ravenclaw van els més intel·ligents.
- a Slytherin van els bruixots i bruixes de sang pura (o sigui que pertanyen a una família que no té membres que no pertanyin al món de la màgia).

Davant de la pregunta de a quina de les cases voldria jo pertànyer en el cas hipotètic que m'haguessin enviat a Hogwarts als onze anys, és clar, jo vaig resprondre que a Gryffindor. Us demanareu si sóc valenta. No crec que especialment. Però avui m'han dit: "ser valiente no es no tener miedo, sino enfrentarse a él". O sigui que d'aquí unes hores, a l'avió, espero ser capaç d'oblidar la meva por i merèixer l'apel·latiu de valenta.

Ens veiem a la tornada! Ciao!

Llista n/4 Cançons per un bon cd de música variada

2008-07-16T03:17:00.009+02:00

El meu bloc quedarà tancat per vacances uns pocs dies. De fet, deu en concret. Alguns ja ho sabíeu, que marxo a Sicília des de el 17 fins al 26. Espero que a partir de 27 de juliol el bloc torni amb renovades forces, grans temes i moments inspirats. Segurament us narraré el meu viatge per terres italianes. Mentre no marxo, continuo rumiant més llistes, ja que estic en període de redactar només llistes. Encara no sé si us agraden, si teniu cap queixa podeu expressar-la a l'apartat de comentaris.

Començo, com ja és habitual, amb una cita escollida per Stendhal per encapçalar un capítol de «Le Rouge et le Noir»: " E sarà mia colpa, Se cosi è?" – Machiavelli. Que vol dir: "I serà culpa meva, si és així?".

Continuo amb una bona llista: cançons per un bon cd de música variada. Espero que us plagui. Com potser recordeu, no és la primera vegada que m'enfronto a la creació d'un cd de música (encara que aquest que us poso aquí no ha pres cos, només té existència a nivell teòric). Com deia, en altres ocasions he hagut d'esprémer-me el cervell per crear cedés de música. Recordeu el regal d'Eli d'aquest any? O el que vaig fer quan marxàvem al Sud de França aquesta primavera? I aquests són només dues mostres...

Ara us deixo amb les meves propostes...

1/ Carly Simon, You're so vain

2/ Amy Winehouse, Back to black

3/ Blondie, Heart of glass

4/ Françoise Hardy, Comment te dire adieu

5/ The Beatles, Can't buy me love

6/ The Cardigans, Carnival

7/ Cass Elliot, Make your own kind of music

8/ The Killers, Mr. Brightside

9/ New Order, What Ever Happened

10/ Michael Sembello, She's a maniac

11/ Coldplay, A message

12/ Damien Rice, The Blower's Daughter

13/ Téléphone, Je Rêvais d'un autre monde

Quines cançons hi posaríeu vosaltres?

Trois couleurs

2008-07-14T23:06:00.005+02:00

Com és que me n'havia oblidat? Com és que no hi havia pensat en primer lloc? Hi ha vegades que estem ben despistats... deuen ser els nervis previs al viatge a Sicília, que no em deixen pensar amb claredat.

En tot cas, abans de que finalitzi aquest 14 juliol 2008, tinc uns minuts per recomanar-vos una altra manera de celebrar la diada nacional francesa: veure la trilogia de Kieslowski dedicada als Tres Colors de la bandera francesa. Com sabreu, K. Kieslowski va escollir els tres termes de la divisa de la República Francesa (Llibertat, Igualtat, Fraternitat) com a temes de cadascuna de les pel·lícules que composen la trilogia. Com que ja no tindreu temps de veure-la sencera, us recomano ferventment la meva preferida: l'última, Rouge, dedicada a la Fraternitat. Recordeu la meva anècdota sobre aquesta pel·lícula? La podreu llegir aquí.

M'acomiado desitjant-vos una bona celebració de la diada. Vive la Republique!

__________________________________________________
Donem suport a la proposta de Clara de començar la nostra revolució com a manera de celebrar la jornada?

Llista n/3 Coses que podríem fer el 14 juillet

2008-07-14T15:32:00.010+02:00

«La république ! Pour un, aujourd'hui, qui sacrifierait tout au bien public, il en est des milliers et des millions qui ne connaissent que leurs jouissances, leur vanité. On est consideré, à Paris, à cause de sa voiture et non à cause de sa vertu.»* – Napoléon, Mémorial

Com sabeu avui és 14 de juliol, la diada nacional (fête nationale) a França. I jo volia només oferir-vos una llista de propostes amb coses que podríem fer avui (o qualsevol altre 14 juillet). He començat, com no podia ser d'una altra manera, amb una cita que havia escollit Stendhal per incloure-la a «Le Rouge et le Noir», concretament encapçalant el Capítol XXII del Llibre Segon.

No més reflexions estranyes per ara. Us deixo amb la llista de propostes per avui:

- anar a prendre la Bastille, de la mateixa manera que van fer els parisencs el 14/07/1789, inici ant així el que va ser conegut com la Revolució Francesa.

- entrar a vueling, comprar un vol a París (us sortirà per més de tres-cents euros per avui) i podreu arribar a temps de veure els focs artificials i de passar-vos per una caserna de bombers per ballar una estona.

- si viviu a París, a migdia, podríeu haver sortit a fer un tomb prop de Champs-Elysées i veure la desfilada militar.

- si viviu a París, podríeu fer com jo fa uns anys, quan hi vivia, i anar a veure el Musée Cluny, que té una impressionant col·lecció d'art medieval. Igualment no podreu evitar de cap manera, veure els avions sobrevolant el cel de la ciutat, i sentir el terrible soroll que fan els seus reactors.

- sinó viviu a París, podeu fer alguna cosa típicament francesa o parisenca: posar-vos una samarreta de ratlles i boina, menjar crêpes salades (galettes) o quiche lorraine, etc.

- podríeu escoltar l'últim Cd de Carla Bruni.

- anar de rebaixes i passar per Comptoir de Cotonniers i Zadig & Voltaire, dues firmes franceses amb botiga a Barcelona. Aprofitareu els descomptes en unes botigues que són alguna cosa més que Zara.

- agafar el cotxe i escapar-vos a Perpinyà. Podríeu passar pel cinema i així homenatjar, d'aquesta manera, els espanyols que, durant el Franquisme, passaven al país veí per veure pel·lícules prohibides aquí, com «Emmanuelle» o «La Grande bouffe». O amb la mateixa intenció, i sinó disposeu del dia lliure, podríeu baixar-vos aquestes pelis de l'emule i mirar-les a la nit.

- també amb el desig de celebrar-ho però a casa: us proposo tirar un parell de petards, disfressar-vos de bombers i menjar crêpes amb els amics.

- a nivell més intel·lectual: una possibilitat és llegir clàssics francesos com «Le Rouge et le Noir» d'Stendhal, «La Recherche» de Proust, «La Reine Margot» de Dumas, o, com opció més lleugera i ràpida: a Amélie Nothomb (malgrat que és belga). O veure pelis de la Nouvelle Vague (Godard o Truffaut). Pels que vulgueu passar una bona estona simplement us recomano "2 days in Paris" perquè riureu.

Alguna idea més? Descartem anar a la platja (amb un bikini tricolor, naturalment) degut al mal temps...

_____________________________________________________________

* La meva traducció: "La república! Per un, avui, que sacrificaria tot al bé públic, hi ha milers i milions que no coneixen més que les seves diversions, la seva vanitat. Hom és considerat, a París, a causa del seu cotxe i no a causa de la seva virtut."

Llista n/2 Coses que NO aprenem en créixer

2008-07-09T00:01:00.007+02:00

Volia fer una altra llista però em queda escapçada. Volia escriure coses que no he pogut aprendre a millorar amb el pas del temps i només em surten dues coses:

1/ estudiar a l'últim moment. Tants anys dedicant-m'hi, dues carreres a l'esquena, i sé que encara ara, si hagués de preparar un examen o redactar el que fos, aniria donant-li llargues fins al dia abans. I després a córrer cagant-me en mi mateixa i la meva desídia. Sinó em creieu, mireu aquesta entrada que té tot just un any i un mes.

2/ mantenir endreçats els papers importants (nòmines, horaris, factures, títols, etc.) per poder trobar-ho fàcilment en cas de necessitat. En sóc incapaç i això que tinc un calaix i carpetes destinades al seu ús. Però malauradament, la meva reacció instintiva és dipositar tots els papers sobre l'escriptori. Mesclats amb llibres per llegir o llegits o per rellegir, piles gastades, quaderns, bosses buides, revistes velles, fulletons informatius, papers amb notes, cd's, sobres buits, etc. O sigui, coses útils i coses inútils que haurien de ser llençades conviuen en el mateix espai. La mandra que fa endreçar-ho és excessiva i provoca que aquest moment vagi sent sempre postergat. Finalment arriba l'instant que necessito un paper o document i he de capbussar-me en aquest infern en la seva recerca.

El cert és que tenia molt clar quan vaig pensar que la segona llista seria aquesta que hi hauria més coses. Per tant, el fet que només pugui escriure dues coses que persisteixo en fer malament, malgrat el meu penediment i la meva voluntat de canviar-ho, no significa que sigui una persona que ha après molt dels seus errors. Crec que més aviat mostra quina capacitat tinc per oblidar i quines poques ganes d'esforçar-m'hi en aquest moment.

Espero que algun de vosaltres tingui més idees. Jo rumiava entorn de fer la maleta quan marxem de viatge, o preparar la bossa amb el que necessitarem al llarg del dia, o escollir la roba adequada pel temps que fa, etc.

Espero també que sigueu comprensius amb la meva desídia... estic de vacances!

_______________________________________________________________
Acabo amb una cita de Kant, també treta de les que va escollir Stendhal per encapçalar un capítol de «Le Rouge et le Noir». Volia que cada llista comencés amb una dels fragments que van plaure a Stendhal. Però és una mica llarga i he intentat ser bastant sintètica en l'entrada. Els que voleu més aquí la teniu. Si coneixeu Immanuel Kant, el filòsof de Königsberg (actual Kaliningrad) quedareu segurament fascinants per això:

«Souvenir ridicule et touchant : le premier salon où à dix-huit ans l'on a paru seul et sans appui ! le regard d'une femme suffisait pour m'intimider. Plus je voulais plaire, plus je devenais gauche. Je me faisais de tout les idées les plus fausses; ou je me livrais sans motifs, ou je voyais dans un homme un ennemi parce qu'il m'avait regarde d'un air grave. Mais alors, au milieu des affreux malheurs de ma timidité, qu'un beau jour était beau!» - Kant.

Traducció (meva, per suposat):

«Record ridícul i commovedor: el primer saló on als divuit anys hom va aparèixer sol i sense suport! la mirada d'una dona era suficient per intimidar-me. Més volia agradar, més esdevenia maldestre. Em feia idees falses de tots; o em donava sense motius, o veia en un home un enemic perquè m'havia mirat greument. Però aleshores, en mig d'aquests terribles penes de la meva timidesa, que bell era un dia bell!» - Kant.

Llista n/1

2008-07-07T03:24:00.008+02:00

Inauguro alegrement un nou apartat del meu bloc: les llistes. Creo així una nova categoria. Avanço ja que estic preveient que comença ara i aquí una època d'abundància de llistes, en el meu bloc i fora d'ell. Al capdavall, com sempre, hauré de fer dues llistes la setmana vinent: la de l'equipatge per fer la maleta i la de coses immancables a veure o fer o realitzar a Sicília.

La primera llista del bloc, però, la dedico a alguna cosa més desagradable. Serà una llista de situacions que ens toca viure, de manera conscient, i que més ens valdria o més voldríem poder abstreure'ns.

Partiré d'una cita d'Stendhal. És una llàstima perquè no el cito mai, a Stendhal, malgrat la meva admiració per ell i la seva obra. Roman tan dins meu que suposo que veig el món des dels ulls d'Stendhal en gran part. És tan en el meu interior que podria afirmar que sempre el cito, totes les paraules les he après d'ell. Jo tindria una visió stendhaliana del món i la literatura, com R. Barthes assegura tenir una visió proustiana del món i la literatura.

Això però és un altre tema. La qüestió ara és la cita que comentava. Que, de fet, no pertany a Stendhal, sinó a l'abat Giovanni Battista Casti, però que Stendhal utilitza com a punt de partida del capítol XXIII de «Le Rouge et le Noir»:

"Il piacere di alzar la testa tutto l'anno, è ben pagato da certi quarti d'ora che bisogna passar". (O sigui: "El plaer d'aixecar el cap tot l'any està ben pagat de certs quarts d'hora que cal passar").

Bé, després d'aquest voluminosa introducció, la llista. Fixeu-vos que com fa Laurence Sterne a «The Life and Opinions of Tristam Shandy, Gentleman» us he fet creure en diverses ocasions que començava i, de fet, no he començat encara. I el millor, una entradeta que havia de ser de 4 línies com a màxim, al final ocupa ja diversos paràgrafs. Espero que d'ara endavant (suposo que vosaltres també ho espereu) em limiti a escriure llistes de veritat i no aquestes rotllos.

Per fi, la llista de tot allò que hem de viure però que voldríem fer-ho inconscientment:

1) la gran part de proves mèdiques, en especial les realment doloroses, que esdevenen tortures.

2) certes relacions socials obligades: algun parent o amic d'un amic.

3) certes reunions o hores a la feina.

4) i últim i per mi més important: l'avió. Volar és una tortura. Tant ho és que a hores d'ara ja estic patint per un avió que agafaré el dia 17. Desitjaria poder pujar a l'avió drogada a l'estil MA Baracus* de «The A-Team».

I vosaltres, què incloureu a la llista?

___________________________________________________________
* Acabo de descobrir que MA és BA en la versió anglesa i són les sigles de Bad Attitude, o sigui, Mala Actitud. MA és la traducció al castellà... Esteu tan horroritzats com jo?

Sex & the City

2008-07-04T13:00:00.009+02:00

Per fi em decideixo a escriure una entrada sobre la pel·lícula de «Sex & the City» i suposo que hauré creat massa expectatives, postposant-ho dues vegades, perquè finalment només seran quatre línies amb quatre impressions disperses.

Els que m'heu preguntat sobre si m'ha agradat tindreu la resposta: sí. Però m'ha agradat perquè no tenia creada cap il·lusió respecte a com seria. Tal com ja vaig apuntar, la pel·lícula destaca pels vestits bonics. Definitivament, el millor de la pel·lícula, sens lloc a dubte, és la roba. O sigui un 10 sobre 10 per Patricia Field.*

No podem dir el mateix del treball dels guionistes. La història cau en el dramatisme exagerat en algun aspecte ("Tornaré a somriure algun cop?" diu Carrie en un determinat moment). El tema del perdó i de culpabilitzar els altres dels problemes propis també apareix, tractat d'una manera poc justa (Miranda té la culpa, amb una frase poc reflexionada com "You two are crazy to get married. Marriage ruins everything", que Big dubti??).

El treball del guió però té coses bones. Moltes picades d'ullet al passat, com l'aparició de Louise de Saint-Louis (merci Nuria). I el típic llenguatge fresc i ple d'esprit (a la francesa) que recordem de la sèrie. Sortides com: "Lets go down to the hotel for dinner tonight, I need to get myself out of my Mexi-coma" o "I put a bird in my hair"... que són de Carrie. Però com sempre, Samantha té les millors respostes.

Més aspectes negatius. Hi ha algun cosa que fins i tot és ofensiva: Charlotte no menja res a Mèxic (mereix totalment el fer-se caca a sobre) i insisteixen massa en la importància de tenir roba de marca (Dior, Louis Vuitton, que pronuncien com volen, Manolo Blahnik, etc).

I el pitjor: Carrie torna a afirmar que és escriptora... per què? Per què té una columna? Per què ha publicat uns pocs llibres? Escriptor/a és una paraula molt gran, vol dir alguna cosa més que saber escriure i fer-ho i publicar-ho. Però vaja, com que tothom encara es demana com aconsegueix pagar el pis que té i la roba que gasta amb el sou de columnista, aquesta qüestió no deu ser tan greu... Us aconsello que mireu en l'enllaç que us poso, a baix, per veure quant valen algunes de les peces que apareixen a la pel·lícula.

__________________________________________________
* També m'han preguntat quina peça de roba em quedaria. No ho tinc molt clar. Potser alguna cosa que porta Miranda, per mi la més elegant de la pel·lícula.

** Les Gladiator de Dior que llueix fantàsticament Carrie les tenien a Asos...

Bollywood, c'est fini!

2008-07-03T12:28:00.012+02:00

Però només s'ha acabat per uns mesos. Divendres passat vam fer l'última classe del trimestre i ara fins octubre no res. Al final no m'he apuntat al curset que feien a la casa Golferichs, perquè m'ha pogut la mandra. Deixeu-me un mes sense obligacions, sense llevar-me aviat, sense quasi horaris...

Volia de fet tenir una excusa per posar fotos de l'espectacle que vam fer a casa Sagnier, i com que no estic gaire inspirada (degut a un problema matinal), les posaré ... et voilà, comme ça, c'est tout!

Vam fer una coreografia extremadament bonica, molt folklòrica. El cert és que la coreografia com estava en la ment de la nostra professora era magníficament pícara i divertida. Portada a la pràctica devia ser almenys penosa. Jo tenia greus problemes amb la faldilla que no deixava de trepitjar-me. I subjectar el vel perquè no caigués era una dificultat afegida. A més, vam oblidar algun pas, la cançó la van posar començada, vam perdre el ritme, etc. El millor però és que ningú no se'n va adonar. Unes iaies que van assistir-hi (per cert, vam ser les úniques en aconseguir un ple, totes les cadires estaven ocupades, i, com s'aprecia en alguna foto, els nens i nenes estaven per terra) ens van adorar, i em van preguntar, en acabat la demostració: «Nena, això que heu fet què és?». Jo amb la meva habitual paciència amb la gent gran els hi dic: «És dansa de Bollywood». I una li diu a les altres: «Ja us ho deia jo».

Potser no és fàcil d'intuir, però era una coreografia molt animada i moguda. El dia següent, ja a classe, a Cotxeres Borrell, vam començar a preparar una altra coreografia basada en una dansa gitana de Rajhastan Kalbelia, i que és preciosa. Si fem la presentació més endavant us informaré, no ho dubteu.

_______________________________________________________________

Aquí podeu veure fragments de Bollywood. La tercera és la música de la coreografia de les fotos. Dic música perquè nosaltres no fem per res el mateix que aquí.

La galeta xinesa

2008-07-01T23:48:00.006+02:00

Abans de parlar sobre «Sex & the City», voldria parlar sobre la sala de cine on vaig anar a veure-la: el Renoir Floridablanca. Em reservo les meves impressions sobre la pel·lícula per un altre dia. I ho faig no per mandra i desídia (que és el que espereu) sinó per respecte a dues persones que espero hi vagin aviat i que així podran seguir llegint sense patir cap ensurt (Matty i Nuria, això va per vosaltres).

Com molts sabeu, el Renoir Floridablanca és una de les meves sales preferides de Barcelona. Primer, per la seva situació: tan a prop del meu lloc de treball. Segon, per la seva programació, que inclou molt cinema europeu i també les últimes novetats*. I, last but not least, perquè les pel·lícules són en versió original subtitulada.

Un altre moment màgic d'anar al Renoir Floridablanca**: les galetes de la sort que venen en una botiga de llaminadures propera. Sempre que passem i n'hi ha en comprem. I si n'hi ha de xocolata amb més raó. Dilluns, com sempre, Diana i jo vam agafar-ne i em va tornar a sortir un missatge que ja havia aparegut, deu fer any i mig:

"Honestidad e integridad son uno de los mejores atributos que tú tienes".

Sí, no us ho amagaré. Em preocupa en la mesura que em puja el llistó ben alt... Algun cop s'havia repetit la vostra frase?

_________________________________________________________
* He vist des de l'estrena de «Harry Potter and the Order of the Phoenix» fa un any, com «De battre mon coeur s'est arrêté», o «Partie de campagne» de Jean Renoir (qui dóna nom a la cadena), o «Sweeney Todd: The Demon Barber of Fleet Street», o «The Other Boleyn girl», o «Be Kind Rewind», o «La Educación de las hadas», o «Caótica Ana», o «Ensemble c'est tout», i un llarguíssim etcètera.

** Qualsevol dia faig una entrada especial Meliès, perquè ja li vaig dedicar també algunes paraules als cinemes Verdi en una altra ocasió.

I think you're craaaazy

2008-07-01T12:02:00.006+02:00

Aquesta afirmació no la faig del tot, no la subscric al cent per cent. Però ha de constar que no la faig amb lleugeresa, sinó amb propietat. Ahir vaig conèixer un "CRAZY", un de veritat. Un cop, en una altra entrada, ja vaig explicar que significa per mi la paraula "crazy". Per tant, no valdrà la pena que torni a explicar què és crazy sinó que passaré a explicar com i on vaig conèixer el Crazy d'ahir. Els que vulgueu una definició de crazy pitgeu el següent enllaç.

Com tantes de les aventures que visc, aquesta va tenir lloc en un tren de rodalies de Renfe. Ah, quants patiments ens fa viure aquesta estimada companyia! I vaja, ahir no va ser una excepció: al vespre, com sol ser habitual, el tren va passar a l'hora que va voler. Quan vaig pujar-hi i buscava lloc, vaig trobar-ne un que em va agradar: en un d'aquests que van quatre seients. Hi havia assegut només un noi, els altres tres seients estaven buits. El noi anava molt ben arreglat, amb pantalons, camisa i sabates de vestir, i, una mica fora de lloc, una raqueta. Em va semblar una mica estrany i si arribo a saber que ho era tant no m'hi hagués assegut.

Quan m'apropava va començar a donar cops al seient buit que hi havia al seu costat, com indicant a algú que s'hi assegués. Un moment vaig pensar que era a mi, però vaig arribar a la conclusió que devia haver vist algú que coneixia. Vaig seure just davant aquest seient buit i en el seient buit va anar-hi una noia. En el precís instant que va fer-ho em vaig adonar que aquest Crazy (li diré d'ara endavant d'aquesta manera) volia convidar-me a MI (que no coneixia de res) a seure amb ell.

El tren va sortir i com que el Crazy no feia cap més bogeria vaig treure un llibre. Maleït el moment que vaig decidir agafar la guia de viatges de Sicília que duia a la bossa per fer-li una ullada! Quan va veure que treia un objecte el Crazy es tirar cap a un costat, fent esforços per llegir el títol. La noia del seu costat, que parlava pel mòbil, va fer cara de sorpresa. I encara en faria més, la pobra.

Sí, el Crazy va veure que posava Sicília i va començar a preguntar-me. El fet és que és d'Agrigent. I si us dic que des de Plaça Catalunya fins L'Hospitalet va estar explicant-me que Agrigent és molt bonic i, en canvi, Palerm molt perillós. Va insistir en això últim. Encara que jo ja li vaig dir que, quan vaig estar-hi, mai vaig tenir aquesta sensació. Ell va concedir-me que no és perillós pels turistes, sinó per viure-hi. I així vaig començar a sospitar que era un mafiós.

Primer, per què anava tan arreglat? Segon, per què anava acompanyat d'un senyor que estava assegut més lluny?

El fet és que van baixar a Molins de Rei i ho vaig agrair enormement perquè des de Cornellà que m'havia posat a escoltar l'MP3 havia aconseguit ignorar-lo. Es va acomiadar amb un simple "Ciao!" i jo amb una mirada de: "Ciao Mafiós!".

___________________________________________________________
PS. Per cert, havia promès una entrada sobre «Sex & the City» i us prometo que no us l'estalviaré. Però més tard, ara no...

PSS. Com veieu estic escalfant motors pel viatge a Sicília... Tornaré a veure «The Godfather» i espero poder fer-me una foto a les escales de l'òpera de Palerm dient (no cridant) "Hanno ammazzato la signorina Maria". Per cert, acabo de descobrir que això és una cita a l'òpera «Cavalleria Rusticana» de Pietro Mascagni: "Hanno ammazzato compare Tudiru".

Pêle-Mêle

2008-06-30T15:34:00.006+02:00

Estic oficialment de vacances i, per fi, torno a formar part de l'entorn cibernètic: un cap de setmana sense tenir internet és massa, sobretot sinó treballes i gran part dels teus amics i amigues sí que ho fan, o estan d'excursió per la muntanya.

La ressaca de futbol està deixant pas a l'estiu, jo tinc massa calor, les meves neurones no funcionen gaire bé i estic a l'expectativa de veure «Sex & the City». Vaja, que marxo en uns minutets a veure a Carrie, Charlotte, Samantha i Miranda. Sé que hi haurà roba bonica (mireu l'operació de clonació que els d'Asos han fet de la roba de la peli), sé que sortirà Big (que poc m'agrada aquest senyor), i sé que no evitarem un Happy End. La resta us l'explico més tard.

En aquest instant només em queden dos temes més per tractar. Tot això és poc satisfactori i molt incoherent, ja ho sé, però portava tants dies sense poder escriure que em torno impacient i ho vull posar tot, sense tenir temps. El principal, estic esdevenint una adicta a «LOST» (ara he sentit crits d'horror i desesperació). Sobretot per la presència del guapíssim Sawyer. Però vaja que també per la trama, el suspens, les ganes de saber més, etc. Ara cada cop que pugi en un avió tindré dos pors: que hi hagi un accident i morir o bé que hi hagi un accident i acabem en una illa misteriosa del Pacífic. Això li donarà varietat a la meva por a volar que estava esdevenint massa previsible.

L'altre tema (i acabo ja que m'esteu odiant): hauria de fer algun anàlisi del sondeig que us faig proposar. Recordeu? "Temes més interessants del meu bloc". Dic hauria perquè a hores d'ara no em veig capaç d'extreure cap conclusió. L'estudi de públic només posa de manifest que la gran majoria dels que heu votat ho heu fet sota la meva coacció i heu hagut de respondre que els temes més interessants són tots!!!!!

Gràcies pel suport igualment!

_______________________________________________________
Nota: a la pàgina web de «Lost» hi ha la possibilitat de què et generin el sobrenom que et posaria Sawyer en el cas que us trobéssiu. Tenint en compte que m'encantaria que Sawyer tingués un nom afectuós per mi hi he participat. El resultat que m'ha sortit és Whitesnake... Continuaré provant perquè aquest no em sembla gaire afavoridor.

Tres dies de Sonar

2008-06-25T23:31:00.014+02:00

... e nella Fortezza tutto ristagna di nuovo nel ritmo dei soliti giorni.

Dino Buzzati, Il deserto dei Tartari *

Per fi arriba la tant anunciada entrada sobre el Sonar... En qüestió de títol i degut al zero èxit de la meva convocatòria de propostes**, em quedo amb un de ben facilet, simple i previsible. Espero que aquest article no sigui cap decepció i que rigueu una estona del relat que segueix.

Sí, el Sonar passa volant. Són tres dies que tot ho capgiren, que odiem mentre duren, i que després enyorem (sobretot quan el després és terriblement soporífer, com és el cas). Són tres dies que per anar a qualsevol lloc a la feina triguem hores (exagero una mica només). Són tres dies que el centre està ple a vessar de gent. Són tres dies que hi ha massa soroll, massa fum i massa brutícia. Són tres dies que SEMPRE fa massa calor.

Però també són tres dies que riem molt, que podem dir-li quasi el que vulguem a la gent, el millor i el pitjor. Són tres dies que mengem crispetes i bevem gratuïtament. Són tres dies que Nuria i jo ens vestim especial perquè tothom va mudat (look Sonar). Són tres dies que passegem per les parades de les fires de discos i revistes a la recerca d'alguna cosa gratis. Són tres dies que escoltem concerts i sentim a bons (i no tant bons) dj's. Són tres dies que ballem a la feina (amb més gent). Són tres dies també bons.

Ara faré la crònica resumida del meu Sonar 2008:

- dijous: el Sonar sempre obre fluix. Aquest any, com sol ser habitual, el dijous és molt tranquil. Els visitants del primer dia acostumen a ser estrangers, els d'aquí estan majorment currant. Els visitants comencen a entrar poc a poc a les dotze passades i encara no han begut. O sigui que, dijous, ja em teniu gairebé tot el matí relaxada, fent una primera inspecció: a Sonarmatica (l'exposició de Sonar, que aquest any dedicaven als inicis del cinema), a les dues fires i altres espais. I, com no, a menjar crispetes al Pati de les Dones, després que el noi de la parada de Vodafone intenti fer-me canviar de companyia de telefonia mòbil. Jose, que en aquest moment descobreix que tinc Movistar, decideix deixar de trucar-me.

Després de dinar magníficament al menjador, torno a la porta. Nuria, Jose i jo passegem un altre cop: rebutgem unes horribles ulleres de sol en una parada davant el Macba, llisquem pel terra del museu, ballem una mica a Sonar Village, bevem mojitos per animar-nos... vaja, la dolce vita. No és fins més tard que comença l'estrés (relatiu). De sobte sorgeix una urgència que cal resoldre i coordinació actua.

Mentre, al despatx teniu a Padam avorrint-se absolutament.

- divendres. La cosa s'anima. Començo acompanyant una monitora a Sonarmatica i gronxant-me alegrement en un gronxador que hi ha a l'exposició. Després torno a fer la meva volta habitual, acompanyada de Jose: per sales, per les fires i, com no, acabem menjant crispetes al pati. Avui però m'estalvio el pas per la parada de Vodafone. A la porta tot va com la seda. Divendres també sol estar-s'hi bé. A sales, en canvi, el fum, la gent, i el soroll comencen a ser molestos. Després de dinar (amb una gentada aquest cop) al menjador, i després del canvi, comença la festa. Aquí teniu algunes imatges...

Podeu veure, en ordre: a Matty i Elena fent Bollywood i currant a la vegada. A Pedro treballant també molt (i posant-se morè). A Jose i a mi asseguts a la "puta ona metàl·lica" per fi (ho he aconseguit!). L'habitual i característic cartell antisonar dels veïns del barri (què seria un Sonar sense el cartell?). A Berta, Noe i Vanesa després d'una trobada casual al mig del Pati de les Dones. A Nuria, Vinz i Gloria treballant a la porta. I a mi amb la meva gran amiga Bimba Bosé a la carpa de Radio 3.

- dissabte. És l'últim dia de Sonar i, sens dubte, el més cansat. Les entrades del Sonar Dia estan exhaurides i la gent vol entrar com sigui, perquè toquen bons artistes al cartell i perquè és el Sonar (!). La calor arriba a ser ben alta. El cansament després de dies de festa és excessiu. Hi ha gent que va molt col·locada. Apareixen els sonats de torn a la porta... Mentre la festa continua per tot arreu.

El final del Sonar 2008 és, com sempre, apoteòsic: la gent, com una riuada, abandona el recinte a les 22 hores. Mentre, nosaltres, com he fet aquests darrers tres anys, repartim el programa en mà als que surten. Em quedo uns minuts per fotografiar les escombraries acumulades. Les fotos surten fosques i mogudes però aquí podreu apreciar com deixen el Sonar village.

Epíleg

Quan marxo la festa continua a la botiga Holala de la cantonada. Diumenge serà el dia del desert i del fred: no vindrà quasi ningú. I l'aire condicionat estarà engegat molt fort per ventilar i fer que marxi el fum... El diumenge posterior al Sonar sol ser depriment, amics i amigues.

______________________________________________________________
* i a la Fortalesa tot s'estanca de nou en el ritme dels dies habituals.
** Jose, em sap greu, només has participat tu. Padam es va disculpar també.

El Temps

2008-06-22T00:12:00.004+02:00

El Temps és un bé valuós, valuossíssim. El Temps és el que ens permet viure, desenvolupar-nos, crèixer, existir. Sense ell no hi seríem. I malgrat això no sempre en som conscients, del seu valor. Malgastem el Temps, el deixem córrer, fins i tot, desitgem que voli, que marxi, que acceleri.

Henri Bergson distingia el temps de la consciència (l'anomenada durée o duració) del temps científic. Per convenció les persones van arribar a un acord que permetia dividir el Temps en fraccions com segons, minuts, hores o dies, posant en paral·lel esdeveniments temporals i simultaneïtats dins l'espai.

Pel temps de la consciència hi ha un altra mesura, que correspon poc o gens amb el temps científic. En el curs de les hores el nostre horitzó pot canviar absolutament. I així el Temps viscut s'eternitza. En canvi, quan estem despreocupats el temps vola ràpid, fugaç, vanal. Gadamer parla de vivència: un temps de la vida que és viscut de manera especial, més intensa. Les vivències conformaran així la vertadera vida de cada ésser, construiran el seu pensament, la seva visió, la seva posició davant el món, etc. Georg Simmel parla d'aventura. I es refereix al mateix: a aquest temps de vida que s'omple de significat i que percebem de manera més lenta. És temps vertaderament viscut, no passat.

L'aventura és un temps que, pensareu, hauríem d'apreciar més que l'altre temps, ja que és plenament viscut. Però també (ho sospitaveu segur) és més cansat, exigeix més energies. Finalment la vida no es pot entendre tampoc sense el Temps que veiem córrer simplement, que veiem marxar. En boca de Virgili, Sed fugit interea fugit irreparabile tempus. Els escriptors barrocs també s'obsessionen amb aquest tempus fugit. Per ells, és negatiu. Semblen no adonar-se que a vegades és desitjable que passi un temps, sense percebre-ho. Perquè això serà la conseqüència de que hagi estat un temps agradablement viscut.

Working

2008-06-21T01:15:00.006+02:00

Faig una actualització flaix: sobretot per recordar-vos que la ubiqua (últimament), divertida i fresca Yelle, musa del Tecktonick (ja vaig parlar-ne aquí), està tocant ara mateix al Sonar Nit i que (Sí!!!) jo m'ho estic perdent. L'any vinent espero estar en Sonar Nit ja que el Sonar Dia me'l conec massa. Jo vinc de la meva classe de dansa, Bollywood, com sabeu, on també m'ho passo molt bé.

Els que espereu amb impaciència (?) la meva entrada "Currant al Sonar" haureu d'esperar. Avui he estat càmera en mà fent fotos i demà encara espero fer-ne més. Ja tinc un parell d'idees al cap. Desitjo que quedi un bon reportatge i per això necessito col·laboració. Voldria que els que llegiu el meu bloc em proposeu un títol per l'entrada sobre com treballem al Sonar Dia.

Espero suggeriments... a veure qui té més inventiva...

_______________________________________________________________
PS. Volia també enviar un record a Jose Belge: fa un any que vas marxar de Barcelona, cap a Bruxelles. Quina tarda de divendres vam passar junts, intentant no pensar gaire en el comiat. Tu te souviens, mon amour?

La batalla de Waterloo

2008-06-19T23:01:00.010+02:00

Fabrice del Dongo arriba a un camp i, sobretot, li molesta un enorme soroll que li fa mal a les oïdes. Corre al galop sobre uns homes moribunds, als que intenta no trepitjar. S'uneix a uns hússars, que li indiquen que acaba de passar davant seu el mariscal Ney. Fabrice torna a galopar, ara acompanyant aquests homes. A poques passes d'ell dos hússars són disparats i Fabrice s'anima pensant que per fi ha vist fer foc, que per fi és un vertader militar. Fabrice aleshores es fixa en el general dels hússars, que és ros, com els homes que comanda. Li preocupa enormement que ser ros sigui una condició indispensable per ser un heroi, ja que ell no és ros.

Aquesta (breument) és l'experiència a Waterloo de Fabrice du Dongo. Quan feia referència a què mai no hagués sabut com fou la batalla de Waterloo volia dir això. Em fascina aquesta escena de «La Chartreuse de Parme». Molts l'han considerada una de les escenes més cinematogràfiques de la història de la literatura. M'agrada perquè és capaç de transmetre la incertesa que sent l'ésser humà davant la vida, davant l'experiència. Quan feia referència a la batalla de Waterloo no ho feia perquè m'interessi especialment aquest esdeveniment històric. Ho feia perquè la batalla de Waterloo ha esdevingut una cosa semblant a la magdalena de Proust: un símbol. Waterloo és la impossibilitat de conèixer i la limitació de la percepció que caracteritzen a l'ésser humà.

Penso que, malgrat això, podem superar aquestes dificultats gràcies a la lectura. Llegim primer el que se li atribueix a Briony a «Atonement» (versió francesa «Expiation» d'Ian McEwan), el seu pensament (ho tradueixo més endavant):

"... les autres gens étaient-ils vraiment aussi vivants qu'elle? ... Si la réponse était oui, alors c'est que le monde, celui de la société, était odieusement compliqué, avec ses deux milliards de voix, les pensées de chacun rivalisant d'importance, la prétention à vivre de chacun également intense, et chacun se croyant unique alors qu'il n'en était rien. On pouvait sombrer dans l'incohérence. Mais si la réponse était non, c'est que Briony était entourée de machines, intelligentes et plutôt agréables, vues de l'extérieur, mais manquant du sentiment intérieur lumineux et intime qui était le sien..."*

Les reflexions de Briony us poden semblar puerils. Però com estar segurs que la resta de les persones poden viure i sentir com nosaltres? La literatura ens pot servir per entendre-ho, per comparar, per mirar des dels ulls d'un altre. A mi sí que em serveix per entendre-ho, per comparar, per mirar des dels ulls d'altres, per molt abjectes o per massa bons que siguin aquests altres. Llegir em fa més persona i menys jo.

He de continuar justificant-me? Només diré un últim (segur que no) apunt respecte a la lectura i la vida: quan la vida esdevé esgotadora (com avui) es fa molt més difícil la lectura...
_______________________________________________________
* " ... les altres persones estaven tan vives com ella? ... Si la resposta era sí, aleshores és que el món, el de la societat, era odiosament complicat, amb els seus dos milers de veus, de pensaments de cadascú rivalitzant d'importància, la pretensió de viure de cadascú igualment intensa, i cadascú creient-se únic quan no ho era. Hom podia enfonsar-se en la incoherència. Però si la resposta era no, és que Briony estava envoltada de màquines, intel·ligents i més aviat agradables, vistes des de l'exterior, però a les que els hi faltaria el sentiment interior lluminós i íntim que era el seu..."

Els homes que m'agraden

2008-06-18T23:21:00.010+02:00

Vull fer una mini-resposta, en clau tius, a Kissu, la companya de bloc de Padam. Va publicar un "Tías que nos gustan". De fet, més que una resposta, aquesta entrada s'inspira en la seva. Però enlloc de buscar els homes que m'agraden entre actors, models, cantants, esportistes i altres que siguin vius, giro la mirada als segles anteriors per buscar belleses masculines en la Història de l'Art.

Intentaré fer una llista in crescendo . A veure què surt!

5. Eugène Delacroix: Retrat de Louis Albert Schwitter. Em vaig enamorar de la seva presència a la National Gallery de Londres. Vaig pensar-hi durant dies. És extremadament elegant, tot un dandy.

4. Dominique Ingres: Autoretrat. Es troba al Musée Condé de Chantilly. No l'he vist en viu, però aquest quadre em va marcar perquè servia per il·lustrar la portada de la primera edició de «Le Rouge et le Noir» de Stendhal que vaig tenir. Aquesta edició ha acompanyat la meva vida des dels meus disset anys (ja en fa 10). Per això identifico la bellesa del jove Ingres, amb la de Julien Sorel: jo, com Mathilde de la Môle, com Madame de Rénal, voldria només morir a les seves mans.

3. Albrecht Dürer: Autoretrat del Museo del Prado. Ens trobem ara davant un altre autoretrat. I també davant d'un altre amor a primera vista dins d'un museu: veure'l va ser estimar-lo.

2. Tiziano Vecellio: Ritratto d'uomo o Il giovane inglese. El vaig veure també, enmig de les sales de l'enorme Palazzo Pitti, a la Galleria Palatina, i la seva mirada magnètica em va atreure des de ben lluny. No puc deixar d'estimar-lo perquè és misteriós. Qui sap qui era?

1. Antinous. D'autor desconegut. Antinous és el bell entre els bells. La seva bellesa és fatal. Fins al punt que el va portar a la mort. Adrià, l'emperador, mai no l'oblidaria: faria que els escultors que treballaven per ell repetissin la seva imatge fins la sacietat. Per això no poso cap museu: he vist el rostre d'Antinous una mica per tot arreu: a Madrid, a Brussel·les, a Florència, a Roma, a Londres, a París, etc. La història d'adoració eterna em fa pensar en «La mort a Venècia» de Thomas Mann, en la història de Tadzio i Aschenbach. Tadzio i Antinous gaudeixen de la mateixa bellesa entre apol·línia i dionisíaca. Són fugaços i furtius. Massa joves per la mort, massa bells per seguir vius, massa estimats per ser oblidats.

Quines són les vostres belleses de la Història de l'Art? Us heu enamorat mai d'un personatge d'un quadre? O d'una novel·la? Us han agradat els meus homes bells?

L'altra cara

2008-06-18T00:20:00.005+02:00

Tots tenim moltes cares. A cadascú de vosaltres jo li he ensenyat una cara. Una cara de les que tinc. De les moltes que tinc. Les cares es despleguen en el temps i també amb la gent. Les meves cares són diferents, per exemple, de les que tenia fa cinc anys. Tampoc no tinc la mateixa cara amb tu o amb l'altre. Això també va a dies, també va a estats d'ànim.

El que us diré és que és ben diferent tenir una altra cara. Em refereixo a dir que en tenim dues: la que t'ensenyo ara que et miro i la que mostro quan m'allunyo de tu. Espero no ser d'aquestes persones i tenir l'esperit més net.

Ara però volia escriure (veloçment) sobre l'altra cara, una altra cara, més ben dit, de Barcelona, que he vist avui. Baixava per un carrer que jo sempre havia cregut que era rectilini. I ha resultat no ser-ho. Mentre caminava per aquest carrer calmat la teva imatge s'ha creuat al meu camí, la teva mirada em perseguia! Ha estat una topada càlida i sorprenent. I he sabut mentre et mirava que tu també tenies una altra cara, que em restarà oculta, segurament per sempre, que no veuré amb els meus ulls.

Ha estat una breu passejada. Per aquest carrer tan estrany per mi: massa tranquil, massa net, massa polit. En aquest moment però estic massa esgotada per res més, després del meu assaig a Casa Sagnier.

Disjuntives

2008-06-15T11:55:00.011+02:00

Voldria tornar a escriure com ho vaig fer l'última setmana de maig, fins a dos entrades diàries. Alguns bons tocs d'humor, algunes idees genials, molta frescor i també, per què no dir-ho, molta barra (Núria: no oblidis com vaig convertir-me en una experta en escriure per escriure, com qui parla per parlar). Però, malauradament, estic vivint uns dies en què em falten idees, m'escassegen les ganes i no tinc inspiració. Es mescla la desídia i la manca de creativitat.

Potser caldria que anés al cinema, a veure una pel·lícula que em donés una idea. Potser em caldria llegir unes línies d'un llibre, un vers d'un poema, sentir unes notes d'una cançó... Qualsevol cosa que m'enriquís i enriquís el meu horitzó (no d'expectatives). Una espurna que fes saltar la idea fugaç, màgica, magnífica... que fes córrer la tinta o, més apropiadament, els meus dits sobre el teclat.

Escriuré avui, tot i que sigui un dia gris, i, aquest cop, l'origen o l'excusa del text serà una conversa o discussió que vam tenir ahir, a la matinada, en una platja del Masnou, mentre la lluna repartia la seva llum (argentada) sobre el mar. Va sorgir una disjuntiva: viure o llegir. I jo, automàticament, vaig saltar, en el meu pensament, a l'altre dilema, un altre dilema que m'importa i m'interessa: què s'ha de fer: viure o escriure?

Penso que, malgrat que pugui no semblar-ho a priori, davant d'això, estem enfrontant-nos a dos coses ben diferents. Perquè és ben clar per tothom que no cal escollir entre viure i llegir, ja que són dues activitats perfectament compatibles. I de fet, hi ha gent, com jo, que no acceptaríem mai la vida sense lectura. Que no l'entendríem sense la companyia de bons llibres. La ficció i els seus personatges formen part del nostre present, viuen amb nosaltres. Els escriptors i les escriptores ens han ensenyat el món, ens han mostrat com pensen els altres, com viuen els altres no sent nosaltres.

Què sabríem del pensament dels altres sense la lectura? Podríem intuir que dins dels altres es desenvolupa un món interior tan ric i complex com el nostre? Més enllà d'això, com podríem viatjar en el temps, en l'espai, sense la lectura? Com podríem ni tan sols sospitar que existeixen altres llocs, molts d'ells només ficcionals? Què sabríem sense els llibres de com van viure o van poder viure persones d'altres èpoques?

Les preguntes són moltes. La conclusió només una: la lectura és una riquesa, que ha de formar o hauria de formar part de totes les vides. Els que no llegeixen no sabran mai quant perden en no endinsar-se en el món dels altres.

D'altra banda, el dilema entre viure i escriure es desenvolupa, com comentava abans, a un altre nivell. Només cal veure el cas de Jorge Semprún, que ja vaig explicar en alguna altra ocasió. Ell va preferir viure després de l'horror de Buchenwald, tot i que el seu destí semblava dirigir-lo a l'escriptura. Va marxar a Espanya, va viure a la clandestinitat, va ser dirigent del Partit Comunista, tot això, abans de què l'escriptura l'envaís com una necessitat. I es concretés en el magnífic i colpidor llibre que és «Le Grand Voyage». Gràcies a aquest esforç de centrar-se en sobreviure, d'apartar-se del record i la culpa per la supervivència, Semprún va poder superar els anys foscos que van ser per ell els posteriors a la sortida del camp de concentració.

A diferència d'ell Primo Levi va optar per escriure, narrar Auschwitz a «Se questo è un uomo», tot just quan havia sortit del lager. Però per ell sí que va significar un gran esforç, tan gran que no va poder viure després de rememorar la seva supervivència: va acabar per suïcidar-se l'11 d'abril de 1987 a Torí.

Per ells sí que era un dilema: havia de ser una cosa o l'altre, escriure o viure. I per nosaltres? És factible realitzar les dues coses a la vegada? O també haurem d'escollir?

________________________________________________

Ps. No sé si res de la meva entrada és comprensible i/o coherent... Tinc un atenuant: l'he escrit, en part, mentre algú em donava conversa al despatx, i, en part, a taquilles, mentre venia entrades.

Pss. L'artista és Gustav Klimt ...

El mètode

2008-06-09T22:56:00.005+02:00

No diré que tinc un mètode per escriure perquè seria una mentida. Crec que, com deia Roland Barthes, i jo ja us vaig recordar un altre cop, cada escriptor té el seu estil. I jo dec tenir indubtablement el meu. Que segur que és criticable. Sé del cert que hi ha coses que no faig bé, coses que us avorreixen. Suposo que tendeixo molt a envoltar el tema sense atrevir-me sovint a anar al seu centre. A vegades, també sembla que escrigui només digressions, com si sempre em quedés en les branques, sense gosar arribar al tronc.

Reconec que l’estil de Marcel Proust, caracteritzat per la infinitud de la frase, em té fascinada. L’estructura del “chisme” que deia la meva professora (ho vaig explicar en una entrada anterior) m’agrada. Com trobem en els textos de Jorge Semprún, un tema porta a un altre. És com si el flux de la narració no es pogués contenir dins dels simples marges de la lògica cronològica, de la lògica "d'això va primer perquè va passar primer, i això després i això més tard". No pot quedar així endreçat perquè alguna cosa, com en una conversa, et remet a una altra i, subvertint l’ordre temporal, fem el salt a aquell tema, per tornar un altre cop al que explicàvem després.

Potser això em superi, potser sigui un ideal massa ambiciós. Però diré (i de fet aquest sí que és el motiu de l’entrada, no tant tot l’anterior, que és simple digressió, simple tècnica de distracció) que en una cosa sí que m’assemblo a Marcel Proust. Com Proust, jo em veig obligada a no donar mai per acabat un text. Retoco les meves entrades, de tant en tant. No és constant, però cada lectura per mi és un suplici. Hi ha tantes coses que podria haver dit millor! Podria ampliar tants temes. I així, quan tinc uns minuts, canvio, esborro, reprenc un tema i l'amplio. Segur que no us n'havíeu adonat perquè no rellegiu. Però malgrat ser conscient d'això, per mi és important, perquè reescrivint m'acosto més a la idea perfecta que està continguda dins el meu pensament.

Em veig, doncs, seguint l'estela del mateix Marcel Proust, al que els editors devien odiar. Quan ja hi havia una versió del text, una prova d'impremta, preparada per entrar a les màquines, ell encara la corregia, incansablement, a sobre amb afegits, canvis, expressions més encertades, etc. La feina esdevenia, d'aquesta manera, inacabable, com la pròpia frase proustiana.

Ps. Pels que no heu pogut sentir a «The Strokes», us poso el vídeo. El vídeo comporta, a més, la possibilitat de veure imatges de la pel·lícula que ja havia comentat en l'entrada dedicada a la pel·lícula «Marie Antoinette»: com la trobada amb el comte Fersen o la festa on beuen xampany fins a la sortida del sol...

Jules et Jim

2008-06-09T01:51:00.004+02:00

«Jules et Jim». Aquesta pel·lícula de Truffaut narra una preciosa història d'amor a tres bandes entre dos amics, Jules (Oskar Werner) i Jim (Henri Serre), i la fascinant Catherine (Jeanne Moureau). I té un moment bellíssim en aquesta cursa sobre un pont: